dimarts, 31 de juliol de 2007

Juliol...

... La veritat és que m´he pres unes vacances massa llargues, per lo de sempre: gossera. No vaig a entrar en les típiques frases de la gent expressant que m´heu trobat a faltar...No, no és així, Si entreu a llegir-me és més perquè jo vos punxe i repunxe, que per iniciativa pròpia. Sòl passar... Per cert, m´he donat compte de que aquest blog està fent-se massa personal, de "contar-vos ma vida", no pretenc que siga així, però és el que m´ix...

Ha sigut un més aquest molt estrany. D´una banda he realitzat coses amb les que he gaudit moltíssim, i d´altra em dona la sensació de que he aprofitat poc el temps...i en agost passarà el mateix... Recolló quina calor ha fet i està fent...tinc els ouets "passaets" per aigua! Per això me´n vaig a la meua estimada Galiza, un altra xicoteta però entranyable nació. Eixos paratges, eixa costa accidentada, eixe idioma i accent característic, eixes gents tan senzilles i bones,......eixe MENJAR, si fills meus, cada volta que estic allí, els dits em pareixen convidats. Cigales, percebes, nècores, bueis, santiaginhos, pulpo a feira, el abadejo de Portugal...Bo bo, parem que ja em sent els "ronroneos" de la panxa.

He estat fent "faena" en Juguetilàndia on tenim les reparacions i on estem fent les noves oficines. la meua faena es resumix en llevar merda, llevar merda, llevar merda, agranar, passar el motxo, l´aspiradora, classificar joguets trencats per a enviar a reparar o per a vendre-li´ls a un moro. Com solia dir, el lloc més baix de l´escalafó o piràmide. No obstant cal dir, que no ho passava mal. A més m´escaquejava de volta en quan.

També Vaig estar fent un curset de trompeta a Teulada amb el trompeterio del conservatori i uns grans mestres trompetistes com Ernesto i Alex que em van rectificar, aconsellar i alhora animar a seguir "fent sonar" com dic jo l´encisador instrument que és la trompeta. També hem fet un concert de la banda a les festes del Carme, així com dos concerts de la rondalla (amb picaeta inclosa XD). No puc parar ni una setmana. Aquest món de la música és el que em motiva, el que li dóna més sentit a ma vida...Ho parlava amb Inma, la trompetista d´Orxeta, que faríem nosaltres si no ens haguérem clavat en tot aquest "fregao"? Seria una vida totalment diferent...Gràcies música...

La bomba del més...han sigut les festes de la Vila Joiosa. El dia que em van llogar de la Banda d´Orxeta per a tocar en una penya dels Pirates, no em podia imaginar que m´ho passara tant bé en eixos dies. Quina gent més acollidora, festera, simpàtica, "destrellatà", complidora i xè...bons músics. sobretot cal mencionar al pobre Filibèèrt, el millor "posaor" de cubates del món... Sols calia dir-li: " Filibèrt, estic abrasit, posam un cubata que tinc la gola seca com una aspardenya" i mentireta o plisplaiet "pal cuerpo". Espere que em tornen a llogar, ja no sols pels diners que són secundaris també, sinó perquè paga la pena compartir uns dies i desfer-se el morro (però ben desfet) amb aquesta gent que han demostrat que fins i tot en molts poquets dies se´ls pot agarrar apreci. Que siga prompte!

No puc oblidar-me de l´aniversari d´Alfonso. Des d´ací vull fer una recomanació a tots els lectors i un boicot a l´empresa que porta les bananes eixes de la platja de Benidorm. Que diners més mal invertits (20 euros), per a tan poquet temps (1/4 d´hora), una miqueta de patiment, i una "panxà" que em va tallar la respiració per moments...Surrealista total que diria Alfonso. L´aniversari en sí va estar molt bé. Cal dir que el xicon ha millorat el menú de l´any passat. Hem passat de tortilles sense calfar del mercadona, a pizzes de casa tarradellas...L´any que ve a vore si posem xulles o botifarres collons! Bon festival amb Sofi i Cynthia també.....i la posterior multeta de 56 euros a les 7 del matí, no per alcohol eh! sinó que per...transcripció literal: "no obedecer una señal de obligación (giro obligatorio a la derecha)...recolló si a eixes hores no hi havia ningú...En fins, el més babau que sempre veu com fan "pirules" que solem dir sense que siguen penalitzades, va i la fa ell una volta amb el carrer buït i li toca pagar...Sols em passa a mi...

Bo, seguiré donant calda, per a que llegiu i si cauen comentaris...millor. Seguiu passant un bon estiu, lligant, pegant cuets com a conills, eixint de festa o...estudiant per a setembre! Au Cacau!

Salut i estiu!

dimecres, 4 de juliol de 2007

Agostí Tira-li!

Allò va anar i no era una vegada en què, al bell-mig de la Serra d'Onil, en un mas enlairat anomenat la Fandoma, hi habitava tota sola una velleta que responia al nom de Tona. Abans de casar-se, aquesta dona, esparpellada i llesta de mena, havia estat una jove molt formosa i delicada, bruna de cabells i uns ulls verds com les aigües de la Cava. Aquelles qualitats la van portar a ser galantejada per molts xicons del poble, que pretenien traure-la a ballar any rere any a les Festes d'Abril, sense cap altre èxit que unes paraules corteses d'una dona complidora. Un d'aquells homes però, Pep l'Alficòs, un xic humil i voledor, va ser l'afortunat d'aquella joia i després d'uns anys de festeig van contraure matrimoni a l'Església de Sant Jaume.

Aquell esdeveniment va ser molt recordat durant anys, atesa la qualitat humana i la bellesa dels novençans. Amb aquestes referències excel·lents, uns senyorets del poble, rics en terres i propietats, sabedors de les aptituds del matrimoni per a la faena, els van encomanar la tasca de mitgers a un dels masos més recòndits i bonics de la Serra. A la vessant nord de la crestallera, ultrapassant els 1000 metres, la Fandoma gaudia d'una ubicació idíl·lica a la vora d'un camí poc transitat que creuava la serralada d'Est a Oest. A la part alta d'una valleta, i rodejat per pins i carrasques mil·lenàries, el mas comptava amb estances funcionals, una planta per als senyorets, quadres espaioses i una bona llar que convidava a la transmissió oral d'històries durant les nevadores nits d'hivern.

I a l'empar d'aquell paratge bucòlic i l'amor de la parella un xiquet i una xiqueta, Miquelet i Salut, van vindre a engrossir la família. La vida allà dalt no era plaentera. L'altitud d'aquell indret i les temperatures extremes, comportaven que les terres no foren ufanoses. No obstant això, els bancals d'oliveres, ametlers, vinyes i blat sempre donaven bona collita, i l'afegitó d'algun cirer, d'un corral de conills i l'aviram els conferien una alimentació suficientment rica i abundant. I amb tot allò vivien feliços i no els calia res més.

Feia pocs anys però, que els atzarosos destins del Nostre Senyor s'havien emportat Pep. A poc a poc, els fills que corrien pels bancals, botaven marges, rebien classes d'un mestre itinerant i aidaven en les terres es van anar fent fadrins, abandonant així el mas per tal de desenvolupar les seues vides a un altre lloc. Mentre que Miquel es va casar amb una colivenca i liderava la producció d'una petita fabriqueta relativa a la incipient indústria de la nina, MªSalut va fer via cap a Cocentaina, on es va casar amb un sabater reconegut.

Amb aquestes partences la Fandoma va restar amb la testimonial presència d'aquella vídua senzilla i treballadora que, amb l'ajut d'un procurador i uns temporers, mantenia el cicle dels conreus any rere any. No obstant això, aquesta soledat duia adjunta certs perills. I és que, eren aquells temps convulsos en que lladres, roders i fugitius vagarejaven per les serres del País Valencià, cercant carruatges en camins estrets o cases aïllades d'on extraure sucosos robatoris. En efecte, aquell camí era poc transitat, si no fóra perquè era lloc de pas per a arribar a altres heretats, o perquè es tractava d'un lloc propici per a la cacera. I Tona, que tot ho veia des d'aquella finestra a llevant, coneixia qualsevol moviment o tràfec de persones que s'esdevinguera dins de les seues fites.

Així, els lladrucs inquiets dels gossos l'avisaren un dia que algú s'apropava lentament a la casa pel camí de terra. Des de la finestra estant, va observar com, tres desconeguts malcarats, barbuts, colrats pel sol de muntanya i carregats d'entriquells que devien ser armes, feien via directa cap al mas, fent cas omís a la cadena i als animals sorollosos. Malfiada i indefensa, va començar a ordir sàviament un pla a fi d'enganyar i espantar aquells bandolers del dimoni que pretenien atacar i saquejar el mas, aquell oracle treballat amb tants anys de pau, esforç i sacrifici.

Convençuda i valenta, va enfilar escales amunt cap al terrat i dirigint la veu forta cap als lladres va començar a cridar:

Bernat! Puja al terrat!
Ramon! Veges quants en són!
Joan! Mira quants en van!
Andrés! Crec que en són tres!
Pere! Ves per la part de darrere!
Marieta! Puja l'escopeta!
Agostí! Tira-li!
Poooom!

Els tres homenots, en sentir tot aquell rastre de noms i aptituds van començar a mirar-se entre ells dubitatius, sense saber què fer. Ateses aquelles ordres taxatives formulades per Tona, pensaven sens dubte que, en lloc d'un mas perdut a la muntanya havien anat a parar a la caserna d'un regiment i que la rebuda no seria del tot amistosa. Com que venien famolencs i sense voluntat de fer front a grans hostilitats, van pegar mitja volta i se'n tornaren a pressa per on havien vingut, no fóra cas que encara reberen el castic merescut.

Tona, una vegada més, havia demostrat que, tot i ser vella, era ben llesta i podia mantenir dempeus la dignitat d'aquell mas tan distingit.


Conte contat, per la xemeneia s'ha escapat el gat.