divendres, 23 d’octubre del 2009

2500?

Les classes de Dret Financer i Tributari II són una merda. Sí. M´avorrixen. Em dóna la sensació d´estar perdent l´oportunitat d´aprendre qüestions de gran utilitat pràctica respecte al sistema impositiu, és a dir, els impostos concrets que ens afecten dia a dia, directa o indirectament.

Probablement no m´esforce massa, però cal dir que el sistema d´avaluació no suposa cap al·licient per a mi. Si tens un gran nombre de participacions en forma d´exposició d´epígrafs o formulació de preguntes (en gran mesura inútils i oportunistes) superes l´avaluació contínua que et dóna dret a anar a l´examen oral triant un epígraf concret. Sembla fàcil i democràtic, ta que sí? La praxis quotidiana reflexa una altra realitat. No he vist tanta competitivitat en ma vida. Eixim a galtades per participar, hi ha companys que rectifiquen fins i tot les comes dels altres companys. A més, la gent arriba un quart d´hora abans d´iniciar la classe, per situar-se en els llocs capdavanters i a l´esquerra de la mestra, que és on sembla que aquesta té la preferència visual (i no sé si política). Mentre que jo he participat tres voltes en tot el curs, hi ha gent que de tant esparpellada, en porta més de 10. Ja pots passar-te classes senceres amb el braç alçat sense obtindre cap atenció.

L´altre dia, acabant-se la classe dedicada a les deduccions sobre l´IRPF, i prou molest per no haver pogut participar, vaig vore el cel obert. Ho he de reconéixer. Va ser una pregunta forçada per les circumstàncies però també provocada per la perplexitat. Ja ho havia llegit feia uns mesos als diaris, però em va sorprendre que tothom s´ho engolira i ningú diguera res.

Tractàvem la deducció per naixement d´un fill. Sí, els famosos 2500 euros anunciats per Zapatero, que pots minorar en la teua declaració o bé sol·licitar l´abonament en efectiu. A priori, i sense aprofundir, sembla una bona mesura, social, justa. Com diu el mestre Asencio, a mi tot açò em sembla una "enganyifa", gens socialista (malgrat la procedència) provocada per les ganes de titulars fàcils i efectius. La meua pregunta (aparentment ingènua, però ben conscient) anava dirigida en el sentit de saber si aquestes deduccions de 2500 euros per fill nascut, seguien algun criteri de progressivitat, és a dir, si els que menys tenen, tenien accés a una major prestació econòmica a diferència de les persones amb major poder adquisitiu, en aquest sentit. Silenci sepulcral.

El que em va matar, va ser la resposta. "Aquestes deduccions són igual per a tothom i no estan orientades a satisfer socialment els que menys tenen, sinó exclusivament al foment de la natalitat". Nyas coca! t´a dao, o t´a rosao? Vaig assentir externament amb ànim solidari, perquè ja era l´hora d´acabar i els companys no paraven de bufar i volien fugir.

Em va sobtar l´argument de la natalitat. O siga, voleu dir que 2500 euros suposen un argument de pes per a que les parelles riques o molt riques decidisquen engendrar un fill? Jo crec que cada volta que estos tenen un fill es moren de la risa. 2500 euros de les arques públiques, innecessaris i a fons perdut. Pareix que els diguen "Ieee! folleu rics, que encara vos subvencionem el bateig (missa i convit) de la criatura i tot!".

Ara cal fer-se preguntes en el sentit invers. Fomenten la natalitat els 2500 euros en les parelles amb menys recursos econòmics? A mi em pareixen ben pocs (que parlen mares de xiquets nounats), però bé, són una ajudeta que no crec que determine cap decisió. Per què no es seguixen els criteris bàsics i justos de donar més al que menys té? Perquè no es distribuixen aquestos diners equitativament, a les parelles amb menys recursos? Discriminació positiva. Majors prestacions per a aquestos, i menys o res (ho sent, que no arribeu a fi de mes) per a les parelles amb fortuna. Em sembla lògic. És veritablement una mesura social i socialista? ...Ja m´agradaria a mi sentir el que pensaria Pablo Iglesias que en glòria estiga...

En fins, que alguns continuen pixant fora de test. Ai las!...Però al cap i a la fi, la mestra em va apuntar positivament la intervenció...

Salut, diners (2500 €) i si voleu, també amor.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Ansietat, pànic, dignitat...

“ És València 9 d´Octubre, no podran fer-nos callar”


Fa més de dos dies, i encara m´ astore quan ho recorde. Vaig passar un dels moments més angoixants de ma vida amb els companys del BLOC que per primera volta havia convocat a la militància i als simpatitzants a acudir a un acte oblidat i segrestat pels antivalencians. La Processó Cívica en la que es passeja la Senyera pels carrers de València.


Denunciades les amenaces prèvies, així com garantida la “seguretat” per part del Delegat del Govern, Ricardo Peralta (PSOE) vam decidir apropar-nos per a reivindicar pacíficament i amb total respecte, el valencianisme de progrés en el que creiem i en el que considerem que és el nostre dia. Es tractava de recuperar espais, de mostrar que el valencianisme de conciliació avança, supera conflictes i es presenta com una opció seriosa amb vocació de govern. Mentre aquest grupuscles desfilaven com si res, la policia no ens va deixar participar argumentant que no ens podia garantir la nostra seguretat. Certament, la protecció era ben minsa quan ens havien promés tot el contrari.


Els més de mig centenar de valencianistes que allà ens vam trobar (juntament amb els dos diputats autonòmics) del BLOC, Enric Morera i Josep Maria Pañella), ens vam vore envoltats d´ un ambient tant hostil i violent, que per moments vaig vore perillar seriosament la nostra integritat. Amenaces intimidatòries, intents d´agressió, llançament d´ ous i altres objectes, carreres, por, nervis... Vaig poder comprovar in situ i en primera persona la violència i amenaça feixista que actua al País Valencià amb tota la impunitat del món, amb la connivència tàcita del PPSOE que sempre miren cap a un altre costat i s´ espolsen tota classe de responsabilitats. I a sobre, encara tenen la barra d´ incloure a tots en el mateix sac. No senyors! Ja en tenim prou! Són massa agressions feixistes patides en els últims anys al nostre País i reflexades en el informe Raxen, com per a començar a assumir el problema i actuar en conseqüència. Situacions que en altre lloc i context, hagueren rebut una repercussió als mitjans infinitament major.


Molt s´ ha parlat en altres blocs i webs (fins i tot vídeos) d´ aquestos lamentables fets. Jo podria parlar-ne molt més, contar-ho tot fil per randa, però se me fa costera amunt recordar. Vaig patir tanta ansietat que em vaig vore obligat a abandonar temporalment el grup. Des de fora em vaig dedicar a observar un per un, les cares dels meus companys. Expressions digníssimes i fermes que em van fer sentir orgullós de tots ells i que decidira reincorporar-me. Caminant, envoltats de policies com si fórem nosaltres els delinqüents, ho vaig acabar d´ entendre. Em reaferme cada dia més. Estic en el lloc adequat, forme part d´ una organització a voltes criticable, a voltes incomprensible, però que compta amb la millor gent del País. A tots ells, la meua profunda admiració.


Salut, llibertat, democràcia i BLOC


Una forta abraçada per al company i amic administrador de Valencianisme.com que va ser apallissat la vespra del 9 d´ octubre.


Un post que no m´haguera agradat escriure...

dimecres, 7 d’octubre del 2009

València, 9 d´octubre



A mig dia, quan avançava a correcuita per no perdre l´autobús que em tornara a Benidorm he hagut d´aturar-me dos minuts. A la Plaça d´Europa, contigua a la Facultat de Dret hi actuava Pau Alabajos, un dels cantautors valencians i en valencià més valorats. Encara que poc a poc, he anat escoltant-lo últimament amb assiduïtat. Les seues cançons acompanyades per la violinista són de les que m´agraden. De vegades un tant monyes, de vegades un tant paral·les a mi. I és que em sorprén, perquè sovint reflexa amb exactitud el meu pensament i expressa amb fidelitat el que jo he volgut però no he sabut dir. Li estic agraït certament.

Poc a poc s´acosta la Diada Nacional del País Valencià. Dia gran per a reivindicar allò que fòrem, i allò que volem seguir sent. Jornada de records i retrobaments, de carregar les piles cap al compromís del redreçament nacional i de construir un País Valencià més digne, més just, democràtic, i més valencià.

Aprofitant l´avinentesa, vos deixe amb la cançó que m´ha retingut eixe parell de minuts i que quasi fa que l´autobús marxara sense esperar-me. Tampoc tinc temps d´escriure així que em permet la llicència de substituir els mots pels sons. Segur que vos agrada.

Salut i País!

A tots els que patixen amor, els envie una mocadorà virtual per Sant Dionís, patró dels enamorats i enamorades valencians.