dilluns, 7 de juny del 2010

Oh cabells!

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Fa anys que emprenguéreu la fugida, variada.
Braços, cames, pit i barba t´acullen hui
Cabells poc abundants, rossos i fins,
en determinats focus, negres com el follí.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
La resistència a l´èxode s´esvaïx
des que començàreu a caure,
com fulles de tardor sobre llibres i paperasses.
Des que marxàreu amb sabó cap als meus dits.
Des que vos acomodàreu als barrets, bonets i cascs.
des que vos trobava de bon matí al capçal del meu llit.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Encara alguns romaneu fidels i mandrosos a la lenta caiguda,
com a testimonis heroics d´una batalla ja perduda de bestreta.
Altres no resistíreu l´herència familiar, taxativa.
No vos seduí la barreja de xampús i ampolles preparades a l´efecte.

Oh cabells que arrèlareu al meu cap!
La vostra marxa fou causa d´obsessió, difícil d´assumir.
Motiu d´escarni i burla d´una xicona
que rebé com a resposta un símil cap als seus pits,
de compadiment de mare que al·lega semblant bellesa, amb o sense.
Ni em preocupa, ni em furta la son, però no puc deixar de cridar:

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Per favor, torneu aviat.



dijous, 3 de juny del 2010

Poema frustrat

L´altre dia, immers com estava en l´estudi de les cotitzacions dels treballadors i empresaris a la Seguretat Social, vaig decidir gossejar un poc. I em vaig aventurar. Mai havia escrit un poema. De llegir-ne ben poquets, cal reconéixer-ho.

No sabia què dir. Ni tan sols tenia clar si havia de seguir algun patró mètric, d´estructura que li donarà serietat, si utilitzar rimes forçades i coentes, o bé guiar-me per una anarquia de caire bohemi que li donara al poema un toc interessant. Poca broma.

Vaig dubtar si emular l´amor cortés per tal de dedicar-te´l. Vaig pensar en la quotidianetat, recordant així el poeta de Burjassot. Vaig arribar a plantejar-me la conveniència de fer una Oda a la Pàtria com la d´Aribau, tot i que em sent incòmode quan m´excedisc del nacionalisme "per obligació". També em vaig plantejar evadir-me. Però no era dissabte nit.

Per fi, va sorgir una barreja de tot, un cúmul de versos inconnexos que no deien res per voler dir-ho tot alhora. Rellegir-lo em va posar de mal humor. Així que, el poema va servir per a embolicar el xiclet que portava dos hores mastegant, i seguidament va acabar en el poal de la brossa.

De moment, seguirem provant amb la prosa.