diumenge, 24 d’octubre del 2010

Sóc Mediterrani!



Des de Southampton estant, i amb la melangia ocasional que em caracteritza, vos presente el primer lip-dub realitzat per una organització política. El BLOC JOVE. Fou enregistrat a la Trobada Nacionalista de la Tardor, a la Finca "La Massarra" de Bocairent, dies després d'haver-se cremat les serres dels voltants. La cançó és Sóc Mediterrani de Seguridad Social amb la col·laboració de Miquel Gil. L'artista que ha armat tot eixe sarao és l' amic Pere Fuset, ex-secretari general de les joventuts nacionalistes i administrador del portal Valencianisme.com.

Ha sigut graciós vore actuar a tants amics i amigues representant el nostre esperit valencià i mediterrani amb les tradicions, festes i indumentàries que ens caracteritzen. Fins i tot apareix el meu amic colivenc Albert Mira amb la xil·laba dels Moros Músics, la meua comparsa. Gran moment el dels tres diputats de Compromís, Enric Morera, Mireia Mollà i Josep Maria Panyella. Genial i impagable, de veritat.

Pere, des de terres angleses, i totament immers a un orgasmus que canviarà ma vida, t'he de dir que m'he emocionat una barbaritat amb el lip dub del BLOC JOVE coordinat per tu. T'he d'agrair
que m'hages i m'hàgeu provocat el primer somriure del dia (quines d'alçar-se són estes?). He sentit enveja sana de no haver pogut participar. Sempre m'heu demostrat que el BLOC JOVE és diferent, innovador i fester. I açò m'ho confirma. No deixes ni deixeu mai de cantar, ballar, botar. Però sobretot, continueu amb la política en clau valenciana, valencianista, d'esquerres i verda des d'eixe punt alegre i positiu. La millor forma de guanyar eixe País i eixa gent que tant volem.

Des de Southampton, amb admiració i enyor,

Agostí.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Matí a la proa

Assegut a la proa d'un ferri que travessa un riu i una badia enorme, observe atentament les dos riberes farcides de molls i vaixells de tota classe. Fa un vent humid i fred. La matinada de hui ha sigut criminal i tan sols he dormit una hora. Duc tres o quatre nits dormint un màxim de 5 hores. L'apartament aquest pareix ca Pepe Merda. Ací entra qui vol, està tot permés, la música electrohouse sona a condemna reiterada i el descans de la resta és una cosa que ni tan sols es contempla. Jo sóc agraït i la tornaré doblement. Segur.

Després d'un viatge frustat a la universitària ciutat d'Oxford, hem pres la decisió de visitar l'illa de Wight, al sud de Southampton, sense saber ben cert què anem a trobar-nos. Allò que ens ha separat d'Oxford ha sigut no haver comprat els bitllets per internet. Fàstic de modernitat que no ens deixa pagar en viu i en directe.

Hui, 9 d'octubre, Dia Nacional del País Valencià ha amanegut ple de boira. No deixe de pensar en aquesta data, les tradicions, el significat reivindicatiu que té per a mi, l'acte insitucional de la banda i el solo de fiscorn, la manifestació de la vesprada, la Processó Cívica (o incívica) pels carrers de València on els dos anys anteriors ens hi vam jugar la pell per culpa de la irracionalitat feixista i consegüentment antivalenciana. Pense molt en vosaltres, amics i amigues, companys i companyes i desitge que per una volta tot isca bé.

M'agradaria regalar una mocadorà a les dones que hi ha en mi. Enguany no podrà ser...I mentre escric açò, no puc deixar de sentir un gran enyor pel que ha estat la meua terra, les meues rutines i hàbits alterats per complet ací a Anglaterra. Qui i què m'espera en tornar? Tant fa. Està sent una experiència molt productiva a nivell personal que necessitava i que em fa reflexionar molt. Tinc moltes ganes d'aprendre, d'aprofitar el temps i conéixer nova gent.

Des de la proa estant i malgrat la boira, ja puc albirar la costa de l'Illa molt pròxima. El so greu i perllongat de la sirena que anuncia l'arribada i em recorda a les notes pedals de la trompeta, m'obliga a tancar la llibreta i a disposar-me a descobrir l'Illa de Wight.

Fins prompte.







diumenge, 3 d’octubre del 2010

Barba

La barba aquesta em pica barbaritats, però no m'atrau la idea d'afaitar-me-la. En dos anys ho he fet dos voltes. La primera fou per a visitar a una amiga a Barcelona, i l'altra per a encarar un nou any ple de propòsits. Tot té explicació. Em cou i m'apareixen molts granets. Fa un parell d'anys, li vaig furtar a mon pare una maquineta amb la qual em puc retallar les formigues cada dos o tres setmanes. Certament, no fou un robatori. La possessió continuada de la maquineta durant aquest període de temps, amb el silenci resignat del pare, ha fet que tàcitament quasi la puga considerar com a meua. Quasi, perquè el termini de prescripció per a l'adquisició de propietat de béns mobles encara no s'ha acomplit. Com de pedants arribem a ser els pseudojuristes amb aquestes palles mentals... Així i tot, he de confessar que un dels regals de Nadal de ma mare, fou una altra maquineta que està morint-se de la risa dins de la caixeta. Per tot açò, em plantege fer una permuta (ara sí, expressa) amb mon pare. Ho sent. Jo preferisc la meua Philipshave.

Recorde que, sent jo un xiconet acabat d'ingressar en l'etapa pubertària, em va començar a aparéixer un bigot important que m'avergonyia. Ma mare, previsora, va voler experimentar amb un decolorant que el tornava ros amb un resultat poc convincent. No hi haurà causalitat, però cert és que des d'aquell dia, el bigot no ha deixat de nàixer amb aquell color decolorat. Tinc jo, una tricolor a la barba. Bigot ros, alguns focus de pèl-roig i altres de negre. I aprofite...Estic fart de mostrar-li la cara a les amigues de ma mare per a que ho comproven. Sí, ja ho sé. També tinc un remolinet graciós a la galta esquerra, collons...

Quan anàvem a l'institut, sempre hi havia algú que era el primer en alguna cosa. Hi havia dels que eren els més forts i agraciats, altres eren els més llestos i esparpellats, altres ja s'havien estrenat amb una dona i havien descobert les virtuts i els secrets del sexe (almenys de boqueta). Quan jo tenia quinze anys, vaig ser el primer de classe en deixar-me patilles. El primer dia que vaig assistir a l'institut amb aquelles patilles dignes d'abertzale vaig rebre molta atenció i comentaris. Fins i tot era important. Vaig crear escola, perquè al mes ja s'havien sumat al carro quatre o cinc adolescents desitjosos d'una major masculinitat. Ma mare em suggeria que les lluïra més curtes i retallades. La radicalitat juvenil també s'imposava en forma de pèl, però.

Arribats a la vintena, el meu estil va esdevindre diferent. Conjugació uniforme de barba i patilles que deixe créixer al lliure arbitri de la naturalesa humana. A contracorrent del metrosexualisme imperant, ja ho sé. Setmanes que fins i tot arriben a ser mesos. Hi ha voltes que per gossera, no tinc res que envejar-li als mujahidins afgans. Altres, ho faig conscientment. "Xè Agostí, què t'has deixat barbeta pa festes? ". Al meu poble, i a molts altres pobles de l'Alcoià que celebren Moros i Cristians, és costum en molts homes festers deixar-se una bona quantitat de barba que s'adequa com un complement més, quasi imprescindible, al tratge de festes. Jo també me la deixe.

La meua cosineta Maria, va dir una volta que el tete punxava. Em va fer pensar i, és curiós. En el món femení sempre he pogut comprovar la disparitat d'opinions i preferències segons els diferents tipus de barba. De les d'afaitadet amb aftershave, de les de barbeta de tres o quatre dies, o de les de barba de marrano. M'aconhorta saber que en queden de les últimes...

Em disposava a escriure un post sense cap temàtica decidida davant un full en blanc i, arran d'acariciar-me la llarga barba de tres setmanes reiteradament, he pensat en tot açò...

La vida per Southampton va bé.