divendres, 25 de març del 2011

La Barqueta




Aquella nit de Reis, oberts tots els regals, vaig vore que en quedava un per a mi. Per la forma grossa i allargada vaig pensar que es tractaria d'una bossa de raquetes o d'un pernil de Jabugo. Reconec que l'última opció haguera estat de categoria. Esgarrant el paper a poc a poc, vaig descobrir que els meus tios m'havien regalat un llaüt. Era una època en la qual solia anar constantment amb la Rondalla Jove d'Onil a fer serenates per a aquells que anaven a casar-se, i em dedicava a cantar, a parlar i a colar cervesa i vi com un criminal. M'agradava aquell ambient, volia participar, el so del llaüt em pareixia mel, però no m'esperava aquell regal. Agraït com sóc vaig decidir aprendre'n.

La primera volta que vaig tocar el llaüt fou aquella nit i ni tan sols vaig aconseguir fer un trèmolo decent. Realment, tampoc estic segur de poder fer-ho ara. A l'institut hi havia una Rondalla i jo tocava la flauta dolça. Em van deixar un llibre per tal d'aprendre de manera autodidàcta, però no tenia massa temps. Així i tot, recorde que a final de 2n de Batxillerat vaig fer el meu primer concert sense tocar gairebé cap nota. Un poc trist, però em va motivar més encara.

Certa nit de tardor, després de l'assaig de la banda, no sé com vaig acabar parlant amb Míriam que aleshores tocava l'oboè. Fins a aquell moment no havia creuat cap paraula amb ella (el que m'havia perdut) i em va dir que ella era mestra de llaüt i bandúrria a la Rondalla de l'Associació Recreativa Cultural "La Barqueta" de Benidorm. Al dia següent, a les 11 del matí ja estava a l'antic Mercat Municipal de Benidorm amb el meu llaüt de la fàbrica Alhambra d'Alcoi i el meu llibre. Acollonat i dubtós, tot s'ha de dir. Des d'aquell dissabte no vaig deixar d'anar durant uns mesos ajudat per Míriam i Toti. Ja sé que no estudiava, però no tenia temps!. Fins que un dia, 5 ó 6 mesos després em va donar la millor notícia que a tot músic valencià se li pot donar. Igual que amb la Banda o la Colla, la frase "Ja pots entrar en la Rondalla!" em va causar una alegria immensa. Però sincerament, pensava que no tenia suficient nivell.

El primer assaig el vaig fer ja a l'habitació diminuta del col·legi Leonor Canalejas. Allà estava el mestre, Pepe Vives donant-me la benvinguda. Em va frustrar el fet de poder solfejar la música sense que els dits acompanyaren. Aleshores ho cantava. Míriam tenia raó. Amb el temps m'espavilaria. Al principi era un músic disciplinat. Vull dir, d'aquells que s'emporten els papers a casa i se'ls estudien. Ara sóc més arreu. Amb el temps vaig acabar descobrint més encara a Bach, a Beethoven, a Mozart, a Verdi, a Tárrega. De tots, sempre ho he dit, em quede amb el primer. Tocar les àries, variacions, preludis, sonates o fugues era allò més paregut a tindre un orgasme. Jo, que sóc molt apassionat.

Amb l'excusa de la Rondalla he visitat alguns pobles del Sud. Elda, L'Orxa, Calp, Altea, Benimantell, l'Abdet, Alacant, etc. Quins soparots!! A Benidorm hem gaudit a l'Església de Sant Jaume, del Buen Pastor, a l'Ajuntament. Recorde el dia que vam tocar nadalenques per a l'Associació d'Alzheimer com un dels més especials. Vore les mirades perdudes dels malalts i el patiment dels familiars em va fer adquirir consciència quant a la problemàtica fins al punt d'emocionar-me.

Escric tot açò amb la melangia que em suposa estar a Anglaterra mentre els meus companys i companyes de la Barqueta celebren demà el nostre 25 aniversari amb un gran concert. Estic molt trist i desficiós. M'agradaria moltíssim ser-hi present. Des del primer moment, allò que més em va agradar de la Rondalla va ser no trobar-me amb l'individualisme i la mala llet que a voltes es respiren a les bandes. Allò és veritablement un grup, una família amb un ambient optimista, saludable i envejable. Amb ressaca o sense, amb exàmens o sense, l'assaig dels dissabtes a migdia era sagrat i ineludible. I la cervesa postassaig encara m'agradava més. Sempre he pensat que això augmenta les relacions, els lligams interns dels col·lectius. Així és. D'una cerveseta, quatre papes, olives i cacaus, va eixir la idea de celebrar les nostres noces de plata. I demà ho fareu.

Pepe, Míriam, Miquel, Próspero, Toti, Maica, Ximo, Puri, Juan Carlos, Pepe, Isabel, Pablo i tots aquells que participeu demà. Desitge que ho feu de categoria, que farteu al sopar i que gaudiu de participar una volta més en aquesta entitat que a força de senzillesa, humiltat i companyonia, tant estime.

I no Pepe. Encara no m'he canviat les cordes.

Salut i música.

diumenge, 13 de març del 2011

Bon dia

Un altre dia, i ja en van quatre, em sorprén l'alba despert. Tots dormen. La claror tènue d'un nou dia em permet albirar amb claredat molts edificis de Southampton que comencen a aparéixer sota un cel gris i un ambient humid. Sent el so relaxant de les gavines i altres pardalets que puntuals i matiners enceten un nou dia. Em dóna tranquil·litat sentir-los. Les llums i fanals dels carrers romanen encesos. Encara és fosc. Escolte com s'engeguen els primers motors i veig a les primeres persones que valentes, passegen abrigades a través d'un oratge matiner que deduïsc fred i de pluja imminent.

Ja ho sé, tinc greus problemes d'insomni. Algunes nits arribe tard. Altres em gite prompte. Altres aconseguisc adormir-me un hora abans dels bramits i sorolls molestos d'alguns companys que arriben mostosos i bufats com un "caïrer". Té igual. El meu cervell no descansa, capficat en mil i una preocupacions, records, temors i propòsits. L'ordinador encara em desvetlla més. Pegue voltes buscant la millor postura. Em recol·loque el coixí. Llegir ja no em dóna son. Llegir en anglés tampoc. Pixe i em rente la cara. Em retalle la barba. Comence a ser conscient del canvi d'horari vital. La meua jornada comença a migdia excepte els dies de classe matinera. No vaig a totes. Passe el dia embacorat i el café no m'acaba de sentar bé. És si més no, un poc frustrant. Però contradictòriament, m'atrau i m'encisa vore com amaneix.

Delere dormir com un tronc huit o nou hores seguides. Quedar-me com l'algeps. Somiar amb papallones o victòries. Demà serà. Són les set del matí i després d'una hora de son, me'n vaig a Londres.

Bon dia pel matí.

dijous, 3 de març del 2011

La neu


Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. I m'ho pregunte. A voltes fa fred, i gela. I es perd l'oportunitat perquè el cel ras, no atén a desitjos. És habitual. A voltes es pretén que neve, i es rep una glaçada com a resposta contundent i inapelable. Si haguera passat un núvol gros. Si haguera mogut un poc de llevant amb la coincidència de l'aire fred... No. Tot això són bajocades fruït de confussions i voluntats no coincidents i alienes. No pot ser que només girar-se la tramuntana seca i gèlida et poses a l'aguait. Tu el que vols és una provençada, d'eixes que senties parlar als majors, i caiga la "Nevà Grossa" de 1926 i això succeïx cada 50 anys mínim. No demanes tant, querós.

La neu dels darrers anys ha sigut escassa i insuficient. Com un albercoc, mentre nevarsejava, fixaves l'esguard en les volves grosses, alegres i constants que ballaven i s'amuntegaven lentament sobre els cotxes i teulades primer, carrers després. A voltes romania quieta i blanca. I pel matí, les serres lluïen brillants sota un cel ras i blau que t'omplia de plenitud. Ai! .T'agradava que es gelara i s'endurira, perquè pensaves que mai es desfaria. En ocasions, maldaves l'ocasió perduda quan el "matacabres" fi i constant no arribava ni tan sols a enfarinar. Calia un espentonet més, perquè el clima era quasi adequat. I si plovia, realista i pràctic, ho deixaves estar sense quasi posar esment.

Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. Però el sol i el bon oratge cada volta t'agraden més.