dimarts, 25 de març del 2014

Dogmatisme i vanitat

La meua tradicional introversió, ha permés que al llarg dels anys anara configurant-me un xicotet món particular que per la manca de germans, solia compartir amb un alter ego xarrador i crític. Aquestes expansions, de vegades, semblaven els conats de bogeria que s'atorguen a aquells que parlen a soles, escoltant-se. Però a mi, de manera conscient, he de dir que tots aquestos debats i rèpliques que s'esdevenien al fons més fosc del meu fur intern, sempre m'han omplit i entretingut.

La intermitent passió que sent per l'escriptura passa per eixa circumstància: hi existeix al meu si una creixent necessitat d'expressar-me, que si bé no es troba còmoda en el face to face del directe, assoleix en l'assossec i tranquil·litat de la tecla tota l'exactitud del que vull expressar. Qualitat literària i ortogràfica a banda, és clar.

La dualitat personal i les contradiccions perennes que s'han dut a terme a l'interior de tota aquesta nebulosa, han anat conformant una cosmovisió bastant feble i canviant, que fonamentant-se sobre tres o quatre idees generals que rarament m'arribe a creure del tot, recerca constantment el desitjat sentit comú i la comprensió del proïsme.


Si em posen en el compromís, preferisc definir-me de forma negativa, dient el que no sóc, o a tot estirar, el que no m'agradaria paréixer. Inseguretat remota? Excessiva prudència? Voler surar per sobre del bé i del mal? Tot pot ser. Però el meu dogma és intentar fugir d'això mateix: del dogmatisme recalcitrant que sobrevola a tot posicionament defensat amb una mínima fermesa. Un oxímoron de majúscula dificultat en aquestes hores d'injustícia, canibalisme i polaritat.

De vegades, em sorprenc llegint cròniques i comentaris dogmàtics que, amb una pretesa puresa i condescendència, tracten de menystenir a l'altre i de reafirmar una suposada superioritat moral i de principis. Sóc conscient que, amollat com gladiador a l'arena dels lleons, no podria superar cap dels arguments d'aquestes feres dialectals durant un debat mitjanament seriós. L'educació en el dogma no és, a hores d'ara, una de les meues virtuts.

Però, en el fons, tots aquestos categorismes estantissos m'entristeixen. Al capdavall, no són més que el pur reflex d'una encoberta fatuïtat que, per bé que aparentment amagada, assoleix la seua màxima dimensió en aquestos moments de contesa verbal irrefutable. Tota aquesta lògica excloent, tracta d'enaltir la pròpia puresa contraposant els inassumibles defectes, errades i mancances de la resta dels mortals. D'atorgar carnets a tort i a dret. D'enrobustir la pròpia vanitat evitant fissures o escletxes al discurs. De mostrar-se radicalment perfectes i impol·luts.

Amb totes aquestes premisses, aprofite per renegar amb remordiment de tots els meus antecedents superbs i despòtics d'adolescència. Caure en el parany del dogma i la vanitat ha acabat per avorrir-me enormement. No ho puc suportar.



El meu alter ego, imperatiu, m'ho té categòricament prohibit.  


dijous, 13 de març del 2014

Acomiadaments forçats

Davant la imminència d’un comiat pacífic però anunciat, u només es planteja fixar la vista enrere a mode de balanç. Malgrat no haver comptat amb moltes experiències laborals prèvies, tinc la intuïció de que totes, d’alguna manera, acaben transmetent un cert solatge, una combinació de fets, molèsties i coneixements que, com a patrimoni immaterial adquirit, carregues a l’esquena per a la perpetuïtat. Un aprenentatge poc profund i molt pragmàtic a l’hora d’afrontar futures vicissituds i petiteses de la vida.   
 
La vessant personal però, em sembla més complicada. L’escenificació de l’acomiadament – provisional o definitiu-, se m’apareix com una situació incomodíssima, que sovint tracte d’evitar de manera covard i escàpola amb frases fetes, absolutament marcades per la pressa de passar el tràngol. L’artificialitat, els convencionalismes, o bé les emocions incontrolades són circumstàncies que m’avergonyeixen. Acomiadar-se de festa, acomiadar-se a un aeroport, a una estació o bé a la porta d’un despatx, per a  -qui sap-  no tornar mai més.  Fins i tot quan  et dic adéu des de la porta, amb un cúmul de ràpides besades condicionades pel fred, i la serenitat de retrobar-te a l’endemà.
Hui, després d’uns mesos, hauré de forçar un altre adéu amb la continuada utilització de fórmules sintètiques  que aparenten deixar les coses inconcluses.  Jo no me’n vaig, sóc qui torna que diria l’Ovidi. Em sembla bé. Així és com m’he d’acomiadar. Al cap i a la fi, estic segur que es troba més a faltar l’absència que la presència.
I així és com, tal vegada, tornaré.

dimarts, 11 de març del 2014

Penals errats

Entre una de les tantes foteses que més m'agraden es troba, en un lloc privilegiat, el futbol. Aquesta afició secular, mantinguda al llarg dels anys, s'inicià a l'habitació conjugal dels meus pares amb el potent xut d'aquell Koeman vestit de taronja i l’esclat golejador de Julen Guerrero, aquell neòfit ros de Portugalete. 


 
No gosaria dir que el Marca em va fer llegidor, però cal concedir-li alguns dels fonaments d'aquesta condició. Amb set anys ma mare passava a pel periòdic tots els dies. I si no li donava temps, a l'endemà ja en tenia dos reservats a la papereria. Em venen a la memòria la quantitat de duros esmerçats amb aquell àlbum de cromos. En una ocasió em vaig arribar a gastar 300 pessetes!
 
Les coses han canviat, i ara, amb molta tranquil·litat, els partits han esdevingut l’excusa perfecta per obrir-se un potet de cervesa, un paquet de pipes, o fins i tot, assaborir un plat de caragols en plena exaltació col·lectiva, al bell mig de l’estiu colivenc.
 
Jo sempre he sigut un poc torpall amb la pilota entre els peus, malgrat que parar-ne no se'm donava malament. A pesar de tot, totes aquestes coses m'han anat configurant una cultureta i un cert bagatge futbolístic que em faculta a participar en les converses amb certa afecció, rigor i memòria.
Els col·loquis però, no sempre són favorables i davant les evidències de tota aquesta hipèrbole pseudoesportiva, a vegades he hagut d’exercir la seua defensa amb una notòria debilitat argumental que reconec: el meu raonament favorable al voltant de tot aquest món, no s'estén més enllà de l'esfera de l'evasió i l'entreteniment personal. Del panem et circensem strictu sensu.
 
De vegades, tot just acabada una conversa, m'esmusse només de pensar amb quina relativitat i normalitat ens referim a les immenses xifres que es gestionen, a la corrupció sistèmica. Com si els 25 milions, 50 ó 70 constituïren petiteses alienes a les actuals frustracions personals i drames econòmics.
 

Despús-ahir vaig tornar a Mestalla. Feia molt que no xafava aquest estadi envellit, d’afició extremadament exigent i susceptible. Malgrat l’empat a 1, no vaig tornar a casa massa satisfet. A la constant grolleria que una digna Paquita Rebentaplenaris em vessava a la soca de l’orella, vaig haver d’escoltar molts insults sobre la mare de l’àrbitre, sobre la procedència geogràfica de l’equip contrari. Fins i tot, vaig haver de presenciar com dues persones aguantaven estoicament tota classe d’ofenses i recriminacions, pel simple fet de manifestar-se seguidors de l’esquadra visitant. De positiu, absolutament res.
 
La llàstima és que tota aquesta barroeria no es redueix només a Mestalla, sinó que sospite que es tracta d’un fenomen generalitzat: el futbol promou i canalitza la irracionalitat de les persones. No vull resultar demagògic, però de tant en tant, m’agrada imaginar quants governs trontollarien si la meitat de tot aquest furor irat es dedicara a reivindicar i a rebel·lar-se .
 
Només començar la segona part, Aritz Aduriz va anotar des dels 11 metres. Malauradament, el futbol porta massa penals errats que redunden en el descrèdit i la desafecció.

dijous, 6 de març del 2014

Mestral noctàmbul

L'espetec intermitent de les persianes dels veïns acostuma a desvetlar-me durant moltes nits d'hivern. Si bé no són mesos massa plovedors, l'oratge apareix sovint rebolicat per aquest racó mediterrani. El vent amestralat colpeja amb violència el meu tendal, ja ben esguellat i embolicat, i s'escola pels fluixos badalls d'aquestes finestres. De vegades, fins i tot, les rovellades juntes de dilatació de l'edifici ens permeten observar, embadalits, com a un tretzè pis es menegen les làmpares que pengen del sostre. O nosaltres mateixos. Pel carrer fantasmagòric, els inestables contenidors de brossa i un parell de motocicletes d'última gama rodolen per terra al lliure arbitri del mestral. Les branques, arrencades i volàtils, contribueixen a la desfeta. 

Com si d'una serenata es tractara, em desperte tres o quatre vegades, sobtat, de matinada, i apuge la persiana maltractada.


Certament, aquesta nit tinc la sensació de sobreviure a un d'aquells càstigs profètics de les deïtats més apel·lades. I pense que millor m'estaria assegut al caliu del foc d'una casa baixa i fonda, escoltant els mateixos udols pel fumeral.