El Racó d´Agostinet

Camí cap a la felicitat.

2012-01-10T15:43:00.001Z

Amb un crit sorpresiu, familiar i inconfundible, et van avisar de la presència tímida i escàpola d'un esquirol que s'esgolava per unes baranes de fusta, paral·leles a unes escales que baixaven quasi a tocar d'aigua, i s'amagava pels matolls i boscos pròxims.

No saps ben bé si vas arribar a ataüllar-lo, absort com estaves en altres coses. Malgrat voler restar-li trascendència, aquell raconet lleument il·luminat per un sol fluix d'hivern es tractava d'un lloc especial. A aquella delicada placeta, carasolada al migdia i al capvespre, des d'on s'albirava la vall ampla i farcida d'oliveres, sempre bufava el vent. Però no ens destorbava massa.

A una part, el lateral d'una casa que intuïes senyorial, a tenor de les finestres, altes i immemoriablement tancades. A l'altra, un banc d'obra aixoplugat per un sostre natural, des d'on rarament queien els eixuts i durs pètals de carrasca. Des d'allà, en els moments preats de soledat, et dedicaves a pensar sobre tu, a llegir i imaginar l'antic poble de Mequinensa, la trajectòria del pseudofísic Trífero o les circumstàncies bèl·liques de Cassana. I les caderneres piulaven de matí, mentre tu, desficiós i famolenc, feies temps per recórrer els tres kilòmetres de tornada on t'esperava el dinar casolà parat a taula.

La pressió de l'amfitrió t'impedia exercir un xovinisme sà, relativament apaivagat per la teua modèstia natural. Però et trobaves on la teua ànima sempre es renovava i trobava la pau desitjada. I eixe moment no era una excepció.

Amb la calma de saber-se xafant sobre segur i la ferma decisió de superar vells temors que t'aturmentaven, vas mirar de gaidó uns ulls bessons, agafares amb suavitat aquella mà a voltes càlida, a voltes gèlida, i encarares aquell camí fosc i estret, vorejat de carrasques centenàries que s'obria al teu davant. Com havies somiat. Un camí no exempt d'entrebancs i dificultats que pretenies superar. Un camí conjunt, que sabies que tard o d'hora et conduiria a la tranquil·litat desitjada.

Un camí cap a la felicitat.

Propòsits

2012-01-02T17:05:00.004Z

L'altra nit, dissabte, amb una passivitat digna d'un pseudointel·lectual insuportable, vaig sentir les campanades a la ràdio mentre conduïa tot sol pels voltants de Tavernes de la Valldigna. Enguany, que les dents no mastegaven raïm anteriorment operat el ritme semblava més pausat. Tant fa. Al cap i a la fi, després de sopar ja m'havia espolsat uns quants singlotets suficients per a desitjar un feliç 2014.

Pot semblar un símptoma de rebel·lia o soledat voluntària. Podria ser. El cas és que, gustosament, vaig haver de fer de xòfer improvisat portant als meus amics al lloc del concert i anava camí de fer el segon viatge a través d'unes carreteres buïdes de cotxes i guàrdies civils queferosos. Si parle d'estos em tanquen.

Seguint la tònica general que havia observat durant els dies previs, a la ràdio no paraven de besar-se, d'omplir converses de bons desitjos i propòsits vinents i segurament insatisfets. Treball, salut, amor, bona forma i un poquet de felicitat. Poca broma. Per a ser honest, no sóc jo molt donat a acotar dins d'un espai de temps determinat una sèrie de propòsits però, malgrat ser molt repetits, poc originals i quasi eufemístics, els signaria tots ells.

No obstant, el meu propòsit principal per a 2012, 13, 14, demà o despús-demà és saber-me útil i tranquil. Retirar i soterrar vells temors i pensaments, recuperar la confiança i fer realitat els somnis compartits. Dotar d'activitat a l'extensió personal que per a mi sempre ha suposat aquest bloc.

De moment, i sense que açò supose res seriós, ja vaig complint algunes coses.

Salut i camí.

Sa casa

2011-10-03T22:25:00.009+01:00

Aquella nit tranquil·la de les darreries de l´estiu, quan la finestra ja s´havia de tancar i la girada del llençol a sobre del cos es feia necessària, la seua casa pairal romania en un silenci quiet i trist. Tot allò havia canviat molt des que els avantpassats l´havien comprat tot just passar la Guerra Civil per 3.000 ó 4.000 pessetes, no ho sabia ben bé. Anys després, 45 en feia d´això, la casa va patir la reforma que li conferí l´aparença que recordava a la seua infantesa i adolescència

Ara, l´habitatge gran, espaiós, de tres plantes, amb una frontera bonica i una fondària poc aparent des del carrer continuava existint però havia variat molt. Si jugava a ser sincer, havia de dir que li agradava bastant. Semblava més còmoda, funcional, moderna, sense deixar de tenir eixe substrat rural. No obstant això, no podia evitar que el record i la irreversibilitat la profunda i difícil sensació de melàngia per la pèrdua física i sentimental.

Tant feia el punt de la casa on es situara dret. Des d´allà, tancant fortament els ulls veia exactament tots els petits detalls d´aquella vivenda, imaginava parets primes dividint l´ample menjador amb habitacions i corredors entranyables a cada costat. Podia recordar el familiar olor a casa, a pastador, a menjar, a antigor neta, i sobretot aquella gelor perenne que s´accentuava amb cruesa durant els durs mesos d´hivern. Aquell clima continental s´estacava solemnement en el casalici. Ara el nas arreplegava noves flaires que de tant en tant provenien de l´androna i la temperatura s´havia tornat incerta. Assolir tot allò era qüestió de molts anys.

Recordava les tristes setmanes de buidar-ho tot, d´observar, embolicar i empaquetar tot aquell seguit de trastos vells, valuosíssims de sentiments i de molta utilitat que segur, delerava tornar a vore´ls algun dia al seu lloc.

Passejava mentalment pel corredor principal, entrava a la saleta del tendur que calfava les cuixes i tot el cos, des d´on veia sense ser vist tot el que ocorria quotidianament al carrer. Seguint el corredor, entrava a la sala gran i espaiosa i obria el pany d´aquella cuina estreta i funcional on s´imposava l´horari de fàbrica i es dinava a la una i es sopava a les 9. Pujava per aquelles escales petites de baixa i curta barana que tantes voltes havia xafat descalç i a fosques, fins a arribar a aquell segon pis d´habitacions que observant bé, tan sols havien canviat de color i mobiliari. Unes cambres que recordaven a fred, a somnis interromputs per aquells precisos i preciosos tocs de campana, a 15 minuts d´oracions cristianes, a la tendra acció de bonegar i cobrir aquell xiquet (i home) a les 7:30 del matí quan involuntàriament s´havia destapat durant la nit. L´habitació dels iaios amb aquella finestreta testimoni de jocs i borratxeres. La dels pares, ampla i de cara al sol del capvespre.

Si seguia pujant els graons que pujaven un pati interior cobert i ben il·luminat, m´imaginava aquella cadireta de boga, baixeta on s´asseia per tal de combatre aquella por d´arrimar-se a la barana i vore aquell pis fondo, ple de plantes que conduïa misteriosament al pastador. Un poc més amunt, el terrat s´obria costosament a través d´una porta vella que grinyolava de manera tendra i tradicional. L´olor d´aquell terrat cobert era especial. Olorava a camp, a antic, a tancat. Sempre tenia la impressió de que als grans no els acabava d´agradar que pujara. Allà dalt, el sostre apareixia enteranyinat de cordes de les quals penjaven aixades, llegons, corbelles, gaiatos, lones... Aquelles parets on es recolçaven els garbons de llenya eixuta, cabassos, collerons, garbells i una romana amb la qual jugava a pesar-se amb il·lusió. Aquells baguls plens de papers i treballs antics que s´agradava de mirar. Els joguets que vehiculaven la imaginació de la infantesa. La pica de rentar la roba, rudimentària i efectiva suposava el precedent d´aquell terrat gran, ara tapat, assolellat que mirava cap a la serra, des d´on s´estenia i s´eixugava la bugada.

Va obrir els ulls i se´n va anar a gitar-se amb la seguretat de que sa casa i aquells que l´habitaren, romandrien sempre en el seu record.

Gràcies, mestre.

2011-09-01T22:03:00.016+01:00

Uns minuts abans de l´alba d´un dia d´agost, allà dalt, vora l´Alt de l´Hisop, la Serra de Castalla en tota la seua extensió, prenia eixa majestuositat que conferixen els cims enlairats i el boscatge dens i abundant. Des del Maigmó fins a Castalla, els paisatges d´infantesa d´Enric Valor es presenten com a un veritable pulmó verd. La foscor de la nit romania encara per ombries i pinedes altes i extenses d´on provenien els primers xiulets i sorolls d´un ecosistema immens, que sent nostre, desconeixem o desconec en gran mesura.

M´agradava que el silenci i el xaloquet m´acompanyaren per una sendeta estreta i trencacames, que poc a poc anava sent il·luminada per les primeres clarors d´aquell sol que ataronjat, mandrós, tímid, quasi dòcil, traspuava per damunt de la Penya de Tibi, al capdamunt de la qual vivien les dues velletes de la Penya Roja. Des d´allà, albiràvem sense obstacles el Cabeçó d´Or, l´Aitana, el Puig Campana, el Menejador, les llunyanes serres de Ponent llunyanes, La Manxa tan propera i tan diferent, la Baixura Alacantina eixuta i aspra, la Mediterrània, Tabarca! i els pobles de la Foia. Com de bonica es veia la Serra d´Onil, matinera, tancant la immensa vall, protegint de la tramuntana i envoltant el meu poble pel nord.

Molt a prop, Planisses, aquella foieta petita i alta que apareixia en el segon volum del Cicle de Cassana Temps de Batuda com l´Almussai. Aquell raconet bucòlic, idíl·lic propietat d´Enric Valor, on Frederic Genovard va passar aquell estiu en què es va enamorar de la Ireneta mentre la batuda i la vida i els costums muntanyesos el feien gaudir d´una nova felicitat. Ja ho deia Valor, quan qualificava la seua obra de semiautobiogràfica.

La matinada va ser històrica, però sempre s´ha dit que càrrega agust no pesa. Vaig eixir a les 5 del matí de Benidorm per tal de retre-li aquell petit i simbòlic homenatge al mestre Enric Valor rebent els primers rajos del dia del seu centenari, a la seua terra promesa. Perquè durant tot l´any d´exili voluntari a Anglaterra, no havia pogut assaborir la gran quantitat d´activitats que s´han fet en el seu honor i perquè personalment li ho devia. En gran part sóc qui sóc, pense com pense, estime com estime, sent com sent i observe com observe, actue com actue arran d´haver llegit tota la seua obra i haver comprovat el treball constant i impagable per l´estudi i dignificació de la llengua pròpia, el compromís polític i nacional que comprenia idees redemptores molt nobles i l´estima profunda pel País i la seua gent. Perquè de llegir-lo, m´arrimava amb precisió als meus avantpassats que, coetanis seus, van estimar, viure i treballar en aquella vall tancada per quatre serres allargades i elevades.

Ja amb el sol fora amb la tranquilitat i satisfacció que dóna saber-se molt alt, mig centenar de valorians i valorianes, li vam fer un sentit i senzill homenatge al gran mestre Enric Valor el 22 d´agost, el dia que tot just complia cent anys. Vam llegir part de la seua obra i brindat amb begudes valencianes per la seua figura i pel futur del País Valencià. Per la seua memòria.

Mai et vaig conéixer, però t´estic profundament agraït.

Per sempre.

Aquest post s´hauria d´haver publicat el dia 22 d´agost, dins d´un homenatge virtual en xarxa. Aquell dia vaig punxar una roda i entre gosseres continuades i ocupacions variades no havia pogut ser. Valga d´humil i senzill record d´un valorià més.

A poqueta nit

2011-08-02T20:17:00.008+01:00

L´altre dia, mentre les hores feixugues i tedioses s´esgotaven dins d´un tanatori tètric (epítet claríssim), un bon amic em va bonegar de bona fe per no actualitzar sovint aquest bloc. M´ho vaig prendre bé, però reconec que em va fer pensar i repensar les causes. La resposta és senzilla. Darrerament i l´últim any Erasmus concretament, no he estat tan expansiu com ho estava fa un parell d´anys. Tal volta per ignorància conscient, inseguretat sistemàtica o introversió crònica, probablement la barreja de totes elles. Les noves xarxes socials, en permetre una literatura curta i breu, també perjudiquen substancialment i lleven quota de poder a bitàcores com aquesta. Vici.

Recorde encara amb prou exactitud el dia que vaig deixar Southampton, després de 10 mesos d´estança. La petita lleonera que m´havia acollit durant tot eixe període anava quedant-se buïda de petits objectes, roba i pols. Em venien al cap els primers dies i les primeres sensacions estranyes, poregoses, desubicades; aquelles nits d´insomni insuportables, aquelles estones de recloïment voluntari, com qui cerca la felicitat amb curts però continus intervals de soledat. La meua trompeta, les feixugues però profitoses lectures de Sherlock Holmes en anglés, l´antídot contra l´enyor que suposaven les rondalles o els llibres de Ferran Torrent, el portàtil farcit de documentals diversos amb el qual em comunicava al món.

Ara, de nou a casa, a la Terra, tothom em pregunta per l´experiència, per les conclusions, per l´aprenentatge i em dóna la sensació de que a cadascú li dic una cosa diferent. Resumir Southampton amb una contestació o un post com aquest és bastant impossible perquè són moltes coses i perquè tal volta calga un poc més de temps i una altra perspectiva per tal de valorar-ho com cal. Seria bo reprendre aquest bloc com a mitjà d´expressió d´aquelles experiències, bones i roïnes, viscudes a Anglaterra.

Vaig marxar dubtós, condicionat per moltes experiències, per ganes de canvi, d´aprendre, d´adquirir un altre idioma, de noves experiències i amistats, per la voluntat de viure lluny i a soles, de créixer internament. Ho he aconseguit. No puc negar, que ha sigut un any difícil. La mort de la iaia, la infecció d´oïda (i la pèssima sanitat), trobar-me lluny dels meus, de la meua rutina, de les meues aficions, dels meus pobles i muntanyes provocava alguns atacs sobtats de melangia a una ànima enyoradissa com la meua. Ponderant ponderant, acaben guanyan les experiències positives. No seria sincer ni just si no ho diguera.

Tot açò ho pensava mentre tornava amb el cotxe de Sella a les 8 de la vesprada, amb les finestres semiobertes (o semitancades) a poqueta nit, quan els últims rajos de sol esmorteïts mostren amb altra llum les serres, els barrancs i els camins pels quals faria goig passejar en eixos moments. La ràdio a mitja veu, em preocupava amb els testimonis de Somàlia i el diferencial del deute espanyol respecte del bono alemany. La prima de risc ha superat els 400 punts bàsics per primera volta a l´Estat Espanyol. Poca broma.

El cas és que ha sigut arribar i encarar-me al teclat i acabar en mitja hora sense aturar-me a pensar res. Si totes les vesprades foren com aquesta...

Salut i futur.

De poble.

2011-07-12T12:33:00.008+01:00

L´altre dia, passejant pel mig de la suor, la consegüent flaire a humanitat i les colzades que es reben metòdicament a un gran concert d´Obrint Pas, vaig destriar diverses samarretes típiques i conegudes. El nacionalisme valencià de concertet en tota la seua extensió diversa i de vegades antagònica (tics, prejudicis i escepticismes per a un altre dia) configura així una de les seues mostres de força en benefici de les serigrafies. El valencianisme (poseu-li les vostres definicions categòriques i dogmàtiques) és una mina per a aquesta indústria. Països Catalans, País Valencià, grups, partits, associacions, versos d´Estellés o paraules de Fuster, efemèrides, begudes, refranys, consignes il·lusionants, radicals i antisistema (i és que el sistema està contra nosaltres) colorixen unes samarretes que normalment es fan estretes després de la primera bugada. Per això sempre em compre una XL.

Sota banderes diverses i forçadament antagòniques (ja ho veieu, no eixim del cau), missatges compromesos i de resistència que arribaven des de l´escenari (riu-te tu de William Wallace) em vaig fixar en una samarreta fosca, simpàtica i no per això menys reivindicativa que jo mai podria portar. Els caràcters "M´agrada ser de poble" formaven la base d´un poble valencià menut, compacte, amb la cúpula de l´església i el campanar ben visibles. A l´esquena es podien llegir certes qualitats que contenen els pobles, els pobles menuts, amb un caire semirural, familiar i purificador. La tranquil·litat, tindre el camp o la muntanya a dues passes, els carrers estrets, sentir l´olor a la flor de taronger (poseu-li romer o timonet) o la de la terra quan plou, passejar pel mig del carrer, prendre la fresca a l´estiu o parlar en valencià configuren uns plaers tal volta bucòl·lics i idealitzats, però molt senzills, quotidians i preats en contraposició a la pressa, al formigó, a l´anonimat, la desconfiança i la despersonalització que viuen moltes zones urbanes. Jo que sóc un urbanita despistat i esmaperdut m´ho plantege sovint.

Quan a voltes observe l´arrelament, la forta identitat i autoestima, el coneixement absolut de cases, serres, llomes, barrancs, tolls o camins, la tradició oral i culinària o els jocs de carrer me n´adone i pense amb malícia genèrica que realment els de ciutat som uns inútils integrals. Almenys jo. I què me´n dieu de la desimboltura o el know how de poble ? Em referisc a coses tan senzilles com tindre absolut coneixement d´allò que li cal o li manca al camp o hort que conrees, fer el teu oli o el teu vi, saber utilitzar com cal la bassa, quin pardal està piulant, de quin animal és eixe cagalló, saber tindre cura dels animals domèstics (gossos, gats, porcs, conills o aviram), quin oratge farà demà, fer foc i brasilades potents amb els garbons, la ramulla i la llenya que t´has fet tu mateix per a utilitzar el teu propi forn i cuinar coques, o per a fer paelles i rostides que de només pensar-ho em sacsegen l´estòmac. I en podria dir més... A voltes em dóna la sensació de què tot aquest coneixement antic i primari, de transmissió muntanyarda o camperola, fa persones més íntegres, interessants, sabudes i felices. Cabories i destrellats.

Ergo, la samarreta adequada i sense cap mena d´autoodi o complex d´inferioritat urbà (Tampoc és això!!) seria "A mi també m´agradaria ser de poble".

Que vaja prenent nota el valencianisme artístic. De moment, jo acomane una XL.

Komfusió

2011-05-29T22:48:00.006+01:00

Adés, mentre escoltava el so franc, delitós i punyent del darrer concert de Komfusió a les jornades de Sobirania alimentària d'Alacant he copsat tot d'una, un seguit de sentiments que m'han fet pensar. La distància i la situació passiva de sentir un concert en el que no hi ets et fa adquirir una visió més "objectiva" del so, de l'espectacle, de les perspectives de futur. Tal volta "objectivitat" no siga la paraula més adequada quan ja conec els temes, quan he observat de prop la progressió o bé sabent que els que toquen als vídeos del youtube no són sols companys, sinó grans amics tots ells.

Aquest era el quart concert de Komfusió i pel que m'han dit i he sentit, ha sigut el millor. Després d'uns concerts a la Tasca (Polop) i a la Siempre (La Vila) prou aseats i condicionats per la gran il·lusió que suposa un debut, el concert a la Platja del Paradís va ser més fluixet, però ben digne. Açò de vore com durant la teua absència es fa el millor concert de la curta però segurament llarga història de Komfusió, fa que em pregunte sense cap serietat i amb tota la bona fe del món, si serà possible que sense mi es faça la millor actuació del grup i si és que eixe toc de qualitat l'ha facilitat la no presència involuntària de la meua trompeta. Fora de bromes i tipismes, açò de gaudir d'un concertasso des de Southampton estant, em fa sentir des d'una gran satisfacció fins a un tendre enyor. Però sobretot, estic tranquil i altament emocionat de saber que vindran moltíssims i millors concerts en un futur a curt termini, facilitats per una progressió que a més de ser certa i diària (més bé setmanal) no deixa de sorprendre'm.

La sorpresa prové (i no seria sincer si no ho diguera) d'una paradoxa personal ben gran. Té gràcia que en el moment de major deixadesa i desmotivació cap a l'instrument després d'anys d'estudi, es presente un dels projectes musicals més engrescadors i ambiciosos que he tingut mai. Mai he deixat d'estimar la música, però l'estancament, la manca de constància, la dificultat de l'instrument, la priorització d'altres àmbits de ma vida i un cert pragmatisme, m'han allunyat prou d'aquells dies sencers dedicats a la trompeta. L'aparició inesperada d'aquest artefacte d'incerta però esperançadora explosió, ha fet que em replantege de nou la música com una gran afició, com un passatemps ben seriós. Cal estudiar i estar en forma per traure avant les composicions de Miquel amb un so net, amb un estil adequat. I també, com no, Quan ú estudia toca millor. I quan ú toca millor, s'ho passa més bé i gaudix. És un repte, ja ho sé.

Komfusió naix precísament de l'amistat, germanor, escenaris i concerts compartits per dos grups de la Marina Baixa, Gatxull i Inseminació, que tal volta en els últims temps s'havien estancat no per capacitat, sinó per falta de constància i tal volta de motivació. Komfusió en eixe sentit significa "Com si fóra fusió" ja que l'entitat i els enormes llegats musicals i socials d'Inseminació i Gatxull no desapareixen, sinó que queden congelats per tal de ser represos en qualsevol moment. La nova formació agafa en penyora alguns temes d'aquestos grups, cançons d'altres bandes experimentades de la Marina Baixa com Òwix o Sant Gatxo, l'herència musical de cantautors valencians i catalans de tanta altura com Lluís Llach, Raimon o l'Ovidi Monllor a més de composicions pròpies, fent servir eixa màxima de reinventar velles cançons i adaptar-ne de noves cap a uns estils variats propers al rock, al reggae, a l'ska, el funk o la música llatina que juntament amb una base solida i potent de metalls i amb l'emprempta de la terra que suposa la utilització de la dolçaina i el valencià com a llengua de cant i comunicació, conferixen a Komfusió una carta de presentació humil i familiar, però ambiciosa, moderna i seriosa alhora.

El grup està format per una colla de joves i no tan joves a banda dels incondicionals (el gran Fede, Marta, Jordi, Tòfol, Pinet, Vicent, Pepe i molts més) que ens han acompanyat als assajos i als primers concerts. Miquel Morales, al baix, a la veu i al que calga, és el cervell musical virtuós i privilegiat, que adapta i realitza composicions genials amb una facilitat prodigiosa, amb un gran gust, un vast coneixement i una excel·lent i personal pedagogia. Sergi Soler, guitarrista, un tipus irreductible (parafrasejant Miquel " un especímen estrany dins d'una societat perversa") que contrasta distorsions apocalíptiques amb un contratemps i un estil bluesístic singular. Kevin Lorenzo, un pianista tot terreny, deseixit, improvisador, assenyat, company de solfa, que aporta solidesa, serietat i coneixement al grup. A la dolçaina, l'esperit, l'emblemàtic, arxiconegut, pocavergonya i valencianot autèntic, Llauís. La bateria la fa cantar Jaume Galiana, l'alma mater, el temps adequat i perfecte, les fonamentades aportacions artístiques, els breaks difícils que pareixen fàcils. El toc eventual, però de qualitat a la percussió, l'aporta Josep Garcia, un amic que a més de la filologia i literatura, posa la seua musicalitat, la seua ràbia interior i les seues ganes de gaudir al màxim de cada concert, al servei del grup. La corda de trombons, està formada per la joventut, les ganes i el futur de Vicent Lloret, la jove experiència, la cara dura, la intuïció i el bon gust de Joan Cano. El meu homòleg, Pere Tort un xic valent, amb un so potent i segur curtit en mil batalles de xaranga, Moros i Cristians i estudi al qual he vist créixer musicalment des que era pràcticament un xiquet fins ara, que ja és un trompetista fet i en augment. I finalment a l'altra trompeta, la meua estima humil, interessada i voluntariosa de gaudir i aprendre de tots ells musical i personalment.

Seguint i adaptant la màxima Juche provinent del pensament, de l'aparell ideològic i institucional nordcoreà, nosaltres, i tan sols nosaltres som els propietaris, els responsables del destí, dels triomfs, de la consolidació de la nostra revolució personal, del nostre èxit com a grup.

Salut i Komfusió.

El meu vot a Compromís.

2011-05-17T22:55:00.010+01:00

És cert. Quan arriben eleccions, et trobes amb un ambient diferent, a voltes enrarit i allunyat, a vegades esperançador i proper. Encara que vullguem, en la societat de la informació actual, no podem restar al marge de l´actualitat política, de les diferents opcions, de les seues propostes, de les seues vergonyes, de les seues aspiracions. A casa ens arriben els programes, els carrers estan farcits de cares i partits comuns i d´altres que per la seua novetat i nom, mires amb curiositat. Els cotxes amb megàfons són capaços de fer-te matinar o de fotre´t la becadeta necessària postdinar. Les televisions establixen un espai i els informatius cobrixen els comicis amb el bipartidisme normal i quotidià que s´ha acabat establint al subconscient de moltes persones. El tràfic de vots i paperetes és incessant i arriba a ser desvergonyit per part de certes persones que et fiten amb la cara més amable i postissa, i frases dolces després de quatre anys sense això mateix, ni mirades ni paraules. Seria injust si generalitzara.

En realitat, no he dit res que no sapigueu. M´agrada ser sincer i he de dir que no em sent especialment còmode exercint eixe rol de pseudoagent comercial que reiterada i indiscriminadament, porta a porta oferix el seu producte per a que li´l compren o li´l voten. La raó no prové d´unes conviccions dèbils, sinó que es troba en la meua pròpia personalitat vergonyosa i excessívament respectuosa. Poc caradura, ho sé. Si ja em costa demanar diners als pares (mai recorde haver-ho fet directament), demanar un vot intensament em resulta una missió tan nova com atrevida.

Em coneixeu. He militat al valencianisme d´esquerres, progressista i ecologista des que tinc 15 ó 16 anys, sent militant del Bloc els darrers tres anys. Tal volta, els meus pensaments han anat evolucionant (no tinc la potestat de dir si a millor o a pitjor) defugint de dogmatismes i maximalismes. Hi ha molta gent que sempre m´ha retret la incompatibilitat entre una suposada condició social i l´assumpció d´aquest alt grau de compromís. I en part tenen raó. M´ho he plantejat moltes voltes com un mèrit humil. Malgrat una vida còmoda i sense dificultats, m´he decidit, a pesar de resultar innecessari, a combregar amb unes conviccions i participar actívament. Els i les joves ho hem de fer.

Com sabreu, figure en el 6é lloc de la llista "Compromís per Benidorm" integrada en la xarxa potent i molt estesa arreu del territori anomenada "Coalició Compromís". Una coalició formada pel Bloc Nacionalista Valencià, per Iniciativa del Poble Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista, i un bon entramat de persones i candidatures locals independents que representen el valencianisme progressista, verd, integrador i de regeneració democràtica que necessita aquest País.

Quan critique al PP (pels casos de corrupció, pel seu model econòmic especulatiu, per la política de despesa al servei dels grans esdeveniments en lloc d´invertir en les necessitats i serveis bàsics de tots els dies, per la minorització sistemàtica de la nostra llengua, per la manca de transparència, entre moltes altres coses) i al PSOE (per la seua ineficàcia com a oposició, per la incapacitat d´establir una alternativa seriosa i il·lusionant, pel seu centralisme, per les polítiques neoliberals i de retallades que es duen a terme des de Madrid, entre moltes altres coses), no ho faig des la perspectiva de creure´m dogmàticament superior. Això precíssament, els explicava ahir a uns amics. El Bloc o Compromís, són segurament instruments imperfectes, amb errades, amb contradiccions de les quals poden nàixer algunes de les nostres discrepàncies. En sóc conscient i ho assumisc com a persona que no té al seu partit o a la seua opció electoral com al seu equip de futbol defensant-lo sempre a capa i espasa malgrat els errors.

Compromís però, m´ha conquerit per la seua nova manera de fer política i pel seu treball constant en les Corts, donant com a resultat una oposició ferma i crítica cap al PP a València i cap al PSOE a Madrid, alhora que constructiva i propositiva. Perquè seguint la política de baix cap a dalt i creient-se la participació ciutadana, amb tan sols quatre diputats han sabut guanyar-se el jornal reunint-se amb milers de col·lectius, associacions, entitats cíviques, sindicals i empresarials, presentant així 7.358 iniciatives durant tota la legislatura (molt superior als números dels altres grups de la Cambra junts amb molts més diputats) manifestant-se així com no sols una oposició eficaç sinó com una opció amb vocació de govern, proximitat i ganes de fer-ho bé.

Vos podria fer un seguit de propostes que farien que aquest escrit fóra més farragós i pesat del que ara ho és. No vull fer-ho llarg. M´agradaria que vos passàreu pel web de la Coalició Compromís o per la magnífica iniciativa del Bloc Jove, "El que no voràs a Canal 9" on es pot obtindre informació detallada del programa i on es pot visualitzar els vídeos mediàtics de Mònica Oltra, les intervencions positives i de trellat d´Enric Morera així com les de Mireia Mollà i Josep Maria Panyella.

No em queda més que dir-vos, amb tota la timidesa que em caracteritza que, als vostres pobles, a Benidorm, a Onil, a Sella, a Castalla, a Callosa, a Alcoi, a les Corts voteu Compromís.

"Un vot útil és un vot sense por, un vot lliure, un vot des de la llibertat... Per això, us dic que el dia 22 de Maig amb el pas ferm, el front alt, la mirada neta i l'alegria en el cor tots a votar Compromís"

Mònica Oltra, diputada de Compromís

Doctor Watson

2011-05-02T18:47:00.005+01:00

Una de les característiques d'un llibre que personalment considere important, és la referència concreta a l'espai, el context geogràfic on es desenvolupa principalment la història narrada. Un context que ben escrit i farcit de descripcions (bucòliques, idealistes o no) et transporta i et dibuixa mentalment amb major o menor adequació, el lloc que estàs llegint. Ja ho sabeu, m'agraden el realisme i el costumisme. Fins i tot m'atrauen les descripcions, feixugues, carregades i quasi barroques que no atrauen gairebé a ningú. Enric Valor com no, és en este sentit un mestre que amb paraules exactes i delitoses reflexa amb estima tots els paisatges propers i coneguts per mi. Per això m'agrada tant eixa conjunció de descripcions bellíssimes i exaltadores del meu país petit que em fan recordar allà on estiga tots aquells paratges, costums, gent i menjars que considere meus.

Me'n recorde perquè, amb el tren en marxa cap a l'aeroport de Gatwick m'esdevé un fet curiós mentre llig The Hound of the Baskervilles del brillant escriptor escocés Sir Artur Conan Doyle. Ara que visc temporalment a Anglaterra, reconec estar atret novament pels casos i les solucions tan eficaces del detectiu Sherlock Holmes i el seu col·lega , el Doctor Watson. En el paper i la redacció d'aquest últim residix al meu parer, bona part de l'èxit d'aquestos llibres. Així, Watson, relata la investigació d'una mort incerta del senyor Baskerville, de nissaga noble, atribuïda segons creença popular i familiar a l'existència d'una enorme i desconeguda bèstia que durant generacions ha malmés els diferents barons i hereus de la gran finca.

A més de la brillant, admirable inteli·ligència i sisé sentit per de Mr. Holmes, Watson em sembla un magnífic descrpitor malgrat que em pese dir-ho, això provoque que haja de recórrer al diccionari 2 ó 3 voltes en cada frase. La descripció d'una marjal freda, misteriosa, fangosa, amb molta boira, solitària i rodejada de petits turons verdíssims al sudest d'Anglaterra fa que focalitze una imatge mental del lloc on probablement s'amaga i actua la ferotge i temuda fera. Les imatges que ens creem poden ser més o menys exactes.

De sobte, quan alce el cap i fixe l'esguard a través de la finestra del tren, em meravella vore com darrere del vidre es presenta als meus ulls una estampa semblant a la que acabe de llegir. Perfectament adequada a la descripció i al marc geogràfic proporcionat. Somric lleument assaborint el gust probable d'estar llegint i imaginant el lloc pel qual al mateix temps passa el meu tren rabent camí de Gatwick Airport. Així ho creuré.

Si Watson existira...

Gràcies Mònica

2011-04-18T21:42:00.007+01:00

La veritat, tots els dies pense en palesar pensaments, esdeveniments, sensacions o simples anècdotes a aquest bloc. Mentre vaig amb el cotxe, mentre toque la trompeta o mentre dorm. La gossera i la inactivitat fan que l´efecte d´eixes idees minven i es diluïsquen sinó s´escriuen el mateix dia o fins i tot en el mateix moment. I consegüentment, acaben perdent frescor, originalitat i esdevenen quasi extemporànies.

Hui és un d´eixos dies que m´he proposat compartir l´experiència. Perquè escoltar parlar a Mònica Oltra, la diputada de Compromís, paga la pena i esperona a qualsevol. Perquè és la política més brillant i alhora senzilla que he escoltat en els darrers anys. Aquest matí, he vist al facebook que feia una xerrada a Pedreguer i no m´ho he pensat. Fent una ullada ràpida i superficial, Pedreguer és un poble valencià per la imatge, per la gent i per la llengua. El BLOC d´allà ha organitzat una conferència en la qual Mònica ha fet un repàs de la política valenciana.

Fent un exercici generós de sinceritat, últimament he patit una desmotivació gran quant a la política activa. Paradoxalment, no té res a vore amb la desacreditació que ha patit la política darrerament. No em crec l´argument pseudointel·lectual i passiu de que tots els polítics són iguals. El bipartidisme i la percepció social que genera és reduccionista per naturalesa. A tots ells els recomane que vegen les desenes de vídeos que Mònica té penjats al youtube. La causa de desmotivació prové d´una gran inseguretat constant en allò que crec pensar, d´un clima familiar poc procliu i d´una certa pressió i por a les grans responsabilitats assumides només aterrar al món polític ara fa dos anys. És probable que tot siga fruït d´una autoestima oscil·lant, ho sé.

Així i tot, he de dir que jo també he assumit un compromís de bon gust figurant en el sisé lloc de la llista del Bloc - Compromís per Benidorm que aspira a trencar el bipartidisme mitjançant polítiques valencianistes, de progrés, verdes i de regeneració democràtica a la meua ciutat. He assumit el compromís per la greu situació d´emergència institucional, nacional, econòmica, social, i de valors que patim al nostre País Valencià. I he decidit participar sobretot per aquest projecte engrescador i proper que representen persones com Mònica. Ella, Enric Morera, Josep Maria Pañella i Mireia Mollà han format un grup caracteritzat pel treball, per una oposició ferma, constructiva farcida de propostes, que presenta a Compromís com una clara opció amb vocació de govern.

Mònica deia que anava a llençar un missatge d´amor per les coses petites que fan feliç l´existència de les persones. Per la felicitat de tots els dies representada en coses tan quotidianes com el bon funcionament de la democràcia, la sanitat, l´educació o els serveis públics. Mònica té una oratòria clara, fluïda i brillant, no exempta d´humor i sarcasme. Un valencià preciós que embelesa. Mònica representa la dignitat valenciana front a un mal govern que olora a corruptela i que actua amb tics antidemocràtics, antisocials i antivalencians. A Mònica li delata la seua sinceritat, perquè és valenta, diu de cor i es creu les coses que pensa. Crea una sinèrgia i complicitat amb el públic que et fa eixir encantat, il·lusionat, renovat i carregat de ganes.

Gràcies a Mònica, gràcies a Compromís, un altre País Valencià és possible i altament recomanable.

La Barqueta

2011-03-25T18:04:00.005Z

Aquella nit de Reis, oberts tots els regals, vaig vore que en quedava un per a mi. Per la forma grossa i allargada vaig pensar que es tractaria d'una bossa de raquetes o d'un pernil de Jabugo. Reconec que l'última opció haguera estat de categoria. Esgarrant el paper a poc a poc, vaig descobrir que els meus tios m'havien regalat un llaüt. Era una època en la qual solia anar constantment amb la Rondalla Jove d'Onil a fer serenates per a aquells que anaven a casar-se, i em dedicava a cantar, a parlar i a colar cervesa i vi com un criminal. M'agradava aquell ambient, volia participar, el so del llaüt em pareixia mel, però no m'esperava aquell regal. Agraït com sóc vaig decidir aprendre'n.

La primera volta que vaig tocar el llaüt fou aquella nit i ni tan sols vaig aconseguir fer un trèmolo decent. Realment, tampoc estic segur de poder fer-ho ara. A l'institut hi havia una Rondalla i jo tocava la flauta dolça. Em van deixar un llibre per tal d'aprendre de manera autodidàcta, però no tenia massa temps. Així i tot, recorde que a final de 2n de Batxillerat vaig fer el meu primer concert sense tocar gairebé cap nota. Un poc trist, però em va motivar més encara.

Certa nit de tardor, després de l'assaig de la banda, no sé com vaig acabar parlant amb Míriam que aleshores tocava l'oboè. Fins a aquell moment no havia creuat cap paraula amb ella (el que m'havia perdut) i em va dir que ella era mestra de llaüt i bandúrria a la Rondalla de l'Associació Recreativa Cultural "La Barqueta" de Benidorm. Al dia següent, a les 11 del matí ja estava a l'antic Mercat Municipal de Benidorm amb el meu llaüt de la fàbrica Alhambra d'Alcoi i el meu llibre. Acollonat i dubtós, tot s'ha de dir. Des d'aquell dissabte no vaig deixar d'anar durant uns mesos ajudat per Míriam i Toti. Ja sé que no estudiava, però no tenia temps!. Fins que un dia, 5 ó 6 mesos després em va donar la millor notícia que a tot músic valencià se li pot donar. Igual que amb la Banda o la Colla, la frase "Ja pots entrar en la Rondalla!" em va causar una alegria immensa. Però sincerament, pensava que no tenia suficient nivell.

El primer assaig el vaig fer ja a l'habitació diminuta del col·legi Leonor Canalejas. Allà estava el mestre, Pepe Vives donant-me la benvinguda. Em va frustrar el fet de poder solfejar la música sense que els dits acompanyaren. Aleshores ho cantava. Míriam tenia raó. Amb el temps m'espavilaria. Al principi era un músic disciplinat. Vull dir, d'aquells que s'emporten els papers a casa i se'ls estudien. Ara sóc més arreu. Amb el temps vaig acabar descobrint més encara a Bach, a Beethoven, a Mozart, a Verdi, a Tárrega. De tots, sempre ho he dit, em quede amb el primer. Tocar les àries, variacions, preludis, sonates o fugues era allò més paregut a tindre un orgasme. Jo, que sóc molt apassionat.

Amb l'excusa de la Rondalla he visitat alguns pobles del Sud. Elda, L'Orxa, Calp, Altea, Benimantell, l'Abdet, Alacant, etc. Quins soparots!! A Benidorm hem gaudit a l'Església de Sant Jaume, del Buen Pastor, a l'Ajuntament. Recorde el dia que vam tocar nadalenques per a l'Associació d'Alzheimer com un dels més especials. Vore les mirades perdudes dels malalts i el patiment dels familiars em va fer adquirir consciència quant a la problemàtica fins al punt d'emocionar-me.

Escric tot açò amb la melangia que em suposa estar a Anglaterra mentre els meus companys i companyes de la Barqueta celebren demà el nostre 25 aniversari amb un gran concert. Estic molt trist i desficiós. M'agradaria moltíssim ser-hi present. Des del primer moment, allò que més em va agradar de la Rondalla va ser no trobar-me amb l'individualisme i la mala llet que a voltes es respiren a les bandes. Allò és veritablement un grup, una família amb un ambient optimista, saludable i envejable. Amb ressaca o sense, amb exàmens o sense, l'assaig dels dissabtes a migdia era sagrat i ineludible. I la cervesa postassaig encara m'agradava més. Sempre he pensat que això augmenta les relacions, els lligams interns dels col·lectius. Així és. D'una cerveseta, quatre papes, olives i cacaus, va eixir la idea de celebrar les nostres noces de plata. I demà ho fareu.

Pepe, Míriam, Miquel, Próspero, Toti, Maica, Ximo, Puri, Juan Carlos, Pepe, Isabel, Pablo i tots aquells que participeu demà. Desitge que ho feu de categoria, que farteu al sopar i que gaudiu de participar una volta més en aquesta entitat que a força de senzillesa, humiltat i companyonia, tant estime.

I no Pepe. Encara no m'he canviat les cordes.

Salut i música.

Bon dia

2011-03-13T06:34:00.005Z

Un altre dia, i ja en van quatre, em sorprén l'alba despert. Tots dormen. La claror tènue d'un nou dia em permet albirar amb claredat molts edificis de Southampton que comencen a aparéixer sota un cel gris i un ambient humid. Sent el so relaxant de les gavines i altres pardalets que puntuals i matiners enceten un nou dia. Em dóna tranquil·litat sentir-los. Les llums i fanals dels carrers romanen encesos. Encara és fosc. Escolte com s'engeguen els primers motors i veig a les primeres persones que valentes, passegen abrigades a través d'un oratge matiner que deduïsc fred i de pluja imminent.

Ja ho sé, tinc greus problemes d'insomni. Algunes nits arribe tard. Altres em gite prompte. Altres aconseguisc adormir-me un hora abans dels bramits i sorolls molestos d'alguns companys que arriben mostosos i bufats com un "caïrer". Té igual. El meu cervell no descansa, capficat en mil i una preocupacions, records, temors i propòsits. L'ordinador encara em desvetlla més. Pegue voltes buscant la millor postura. Em recol·loque el coixí. Llegir ja no em dóna son. Llegir en anglés tampoc. Pixe i em rente la cara. Em retalle la barba. Comence a ser conscient del canvi d'horari vital. La meua jornada comença a migdia excepte els dies de classe matinera. No vaig a totes. Passe el dia embacorat i el café no m'acaba de sentar bé. És si més no, un poc frustrant. Però contradictòriament, m'atrau i m'encisa vore com amaneix.

Delere dormir com un tronc huit o nou hores seguides. Quedar-me com l'algeps. Somiar amb papallones o victòries. Demà serà. Són les set del matí i després d'una hora de son, me'n vaig a Londres.

Bon dia pel matí.

La neu

2011-03-03T18:26:00.005Z

Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. I m'ho pregunte. A voltes fa fred, i gela. I es perd l'oportunitat perquè el cel ras, no atén a desitjos. És habitual. A voltes es pretén que neve, i es rep una glaçada com a resposta contundent i inapelable. Si haguera passat un núvol gros. Si haguera mogut un poc de llevant amb la coincidència de l'aire fred... No. Tot això són bajocades fruït de confussions i voluntats no coincidents i alienes. No pot ser que només girar-se la tramuntana seca i gèlida et poses a l'aguait. Tu el que vols és una provençada, d'eixes que senties parlar als majors, i caiga la "Nevà Grossa" de 1926 i això succeïx cada 50 anys mínim. No demanes tant, querós.

La neu dels darrers anys ha sigut escassa i insuficient. Com un albercoc, mentre nevarsejava, fixaves l'esguard en les volves grosses, alegres i constants que ballaven i s'amuntegaven lentament sobre els cotxes i teulades primer, carrers després. A voltes romania quieta i blanca. I pel matí, les serres lluïen brillants sota un cel ras i blau que t'omplia de plenitud. Ai! .T'agradava que es gelara i s'endurira, perquè pensaves que mai es desfaria. En ocasions, maldaves l'ocasió perduda quan el "matacabres" fi i constant no arribava ni tan sols a enfarinar. Calia un espentonet més, perquè el clima era quasi adequat. I si plovia, realista i pràctic, ho deixaves estar sense quasi posar esment.

Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. Però el sol i el bon oratge cada volta t'agraden més.

A classe

2011-02-18T15:42:00.003Z

Mentre un mestre jove, panxut i suat comença a explicar la lliure circulació de persones i mercaderies a la Unió Europea, m'adone que m'he deixat tots els materials en casa. Ja sabreu que sóc un poc albercoc. Les lliçons d' European Law són redundants perquè ja vaig aprovar aquesta assignatura a Alacant farà cosa de 2 ó 3 anys. Francament, repetisc perquè m'agrada la matèria i perquè ens exigeixen un mínim de crèdits per a matricular-nos. Bàsicament, renove coneixements i referme la vocació europeista. Tot això està molt bé, però malgrat els bons propòsits inicials, la classe no pot ser més tediosa i feixuga. He de reconéixer que l'altre dia i en primera fila, quasi em quede torrat com l'algeps.

Entendre l'anglés d'aquest paio arriba a ser una de les majors motivacions d'aquesta lliçó. Les frases contenen barbaritats de paraules i vocals obertes emeses amb una rapidesa que m'astora. Encara sort que es va disculpar pel seu accent del nord quan es va encetar el curs. Hui, sorprenentment i sense prestar quasi atenció, ja li he agafat al vol dos o tres frases referents a la llibertat de moviment i establiment de treballadors i les seues famílies a la Unió Europea. I el pensament se'n fuig de nou...Em plantege buscar una feina flexible que, pel meu desordenat horari no és tasca fàcil. No és gossera, de veritat.

Marginat i seriós, sec a soles sense ningú a menys de dos metres a la redona i m'arribe a plantejar si els estudiants Erasmus tenim la pesta bubònica o quelcom semblant. No ens fan massa cas i tampoc ens pregunten. Les classes són molt bàsiques i el volum de matèria donada és ínfim si ho comparem amb les classes de la Universitat d'Alacant. Quaranta minutets, quatre referències, algun cas i el dijous que ve ens tornem a vore. No contracteu mai un advocat anglés...

Així que, els quaranta minuts preceptius ja s'han consumit i mentre la gent marxa, jo seguisc escrivint. Tal volta pensaran que estic aplicat, però no saben que hui, només hui, no he fet un brot.

L'Erasmus no va mal.

Parlar de Guerra

2011-01-26T03:07:00.006Z

Ara de matinada, mentre llegia un llibre qualsevol amb context de Guerra Civil i Postguerra, he perdut la son en benefici del teu record. Un record pròxim que necessite palesar per tal que no es faça fonedís i vaja diluint-se poc a poc amb el temps. No mereixes la nostra amnèsia ni el nostre oblit.

Parlar de Guerra t'alterava bona cosa i jo volia saber-ho tot. M'encantava estudiar la Guerra i a sobre era preguntó de mena. Malgrat el meu gran desig de conéixer, havia de mesurar les qüestions i fer-les durant uns intervals de temps determinats, per no incomodar-te. Era el teu tabú i quasi la meua obsessió. Al meu poble no se n'ha parlat ni escrit massa. Sovint discutíem, perquè jo acabava criticant el colp d'Estat feixista i defensant amb vehemència la legalitat del règim republicà, les majors llibertats, les grans millores socials i els tímids avanços cap al redreçament nacional i recuperació de la dignitat dels pobles no castellans. Altres voltes t'escoltava en silenci parlar amb duresa, i tal volta amb raó. I no m'agradava fer-te sentir així.

No en vaig saber massa però sé que no era gens agradable per a tu recordar com li van requisar el bancal a la teua família, plantant al bell mig una bandera tricolor. Encara sort, en acabar la Guerra vos el vau trobar sembrat, deies amb més alegria. Ton pare va tornar malalt, crec que de tuberculosi. Van matar a tota la família que vivia a la Casa de l'Hort. Fins i tot la criada, que era negra. Em parlaves que un dia, ben menuda, vas eixir tota sola al carrer i vas preocupar molt als teus pares. Fins i tot m'informaves d'aquells que havien anat a la pressó acabada la Guerra o de la tornada dels dos colivencs que marxaren amb la División Azul a la Segona Guerra Mundial. Gràcies a tu, vaig saber que la nostra Marjal fou aeroport de guerra.

Sovint, t'engolies amb resignació tot allò que estava apunt de caducar-se perquè jo no m'ho menjava. Estigués dur o tou. Et menjaves plàtans ben madurs, li llevaves la part florida als formatges i sobrassades, i com jo deia, inventariaves la nevera per tal d'oferir-me o sugerir-me per a dinar allò que li faltava poc per a passar-se. I et feia rabiar sense que t'enfadares, perquè em volies i sabies que jo també malgrat ser "punxaoret" i burleta per naturalesa. No s'havia de tirar res! Jo però, coneixia que darrere d'aquell costum s'amagava la trista i feixuga Postguerra, quan els aliments escassejaven, quan tot s'havia d'aprofitar per sobrepassar aquelles penúries encara que afirmaves que gràcies a les terres i a l'esforç mai vas arribar a passar gana.

No sé si t'ho vaig arribar a dir, però creu-me que t'entenia. Malgrat la immutabilitat de les meues idees i raons, em vas fer comprendre profundament com i perquè pensaves així. I em vas ajudar a concloure que les barbaritats irreflexives i els excessos comesos, deslegitimaven i restaven crèdit a aquelles idees tan boniques, justes, transgressores i tal vegada utòpiques per les quals em vaig sentir atret.

Ens van quedar moltes converses pendents. Tenia moltes coses a preguntar i segur que tu en tenies moltes altres per contar-ne. Ara que te n'has anat, t'has emportat amb tu una part de la meua particular memòria història, del nostre passat. Per això, tot allò que sé per tu, té un valor sentimental i immaterial incalculable.

Gràcies.

24 primaveres

2011-01-14T19:18:00.006Z

Quan l'altre dia vaig parlar amb els meus pares, em van recordar que quan ells tenien la mateixa edat que jo ara, es van casar. Això pesa. I no, no és que tinga cap intenció de casar-me. Per dos raons. La principal és que no tinc cònjuge i la cosa no sembla tindre solució a curt termini. Elles s'ho perden. La segona és que mai m'agradaria ser part activa d'un casori. No vull passar per eixe tràngol. Però fent un esforç de sinceritat i tal volta redundància, he de confessar que m'agraden les bodes. Perquè em retrobe amb molts familiars i amics, perquè tres o quatre amigues de la núvia estan flamenques, perquè sóc un tendre, per la cervesa, els cacaus i les papes prebanquet, per les cigales i les gambes a la planxa a voluntat, perquè menge carn i peix, perquè tinc quatre o cinc gots per a triar, perquè a la barra lliure sol haver café licor i ginebra Bombay i perquè no tinc cap vergonya d'encapçalar una conga i profanar el vals...Al meu favor corre la promesa de no centrar el cabet fins que arribe a la trentena.

L'aniversari d'ú sempre és especial perquè tothom se'n recorda de tu (gràcies tuenti i fèisbuc), perquè les amigues et besen i no diuen que punxes, perquè t'excedixes i perquè reps algun regal. Enguany han sigut dos, els regals especials. El primer de ma mare m'ha sorprés, perquè sempre pensa que estic grosset. El paquet va arribar a Southampton amb pots de tomaca fregida, vinagre de Mòdena, formatge curat, sobrassada, pernil, xoriço, llonganisses seques d'Onil, paté, ametles salades, torró de Xixona, torró d'Alacant i pelailles d'Alcoi. I entre que sóc un sangonera i que estic lluny de ma casa (un valor afegit important), vaig arribar a emocionar-me.

L'altre regal fou molt especial. Josep, sellardo ell, baterista de Gatxull, futur filòleg, enamorat de la cervesa i del bon menjar, i gran amic, em va escriure una bonica i graciosa poesia per a felicitar-me. Es nota que estudia filologia catalana i s'estima la llengua, perquè sempre escriu de categoria. Obviant alguns aspectes tractats en la poesia i deixant-los a la lliure imaginació del lector, li ho vaig agrair de cor perquè com li deia els regals immaterials de collita pròpia són encara si cap, més especials. Novament molt agraït, amic Josep.

“Agostí Tira-li,
a qui no li cap el cor al pit,
perquè sempre porta el vi
a les festes que muntem,
...i son pare no en sap res.
Agostí Tira-li,
no et mores d’un enfit,
vés amb compte amb les ametles,
els xoriços i el raïm,
que en tornar vull escoltar
com ens parles en anglés,
mentre fem una mistela
i xarrem pels colzes
–i també pels peus
i per les ungles dels dits.
Agostí Tira-li,
el plis-plai no et dura ni un bufit,
bé ho sap la cuina de ma casa,
perquè, del pet,
allí et vas adormir.
Ai Agostí! Agostí Tira-li!
Només em resta dir-te:
Per molts anys, bon amic!”

Els meus Reis

2011-01-06T17:58:00.007Z

Quan era menut, deien que el meu Rei era Baltasar. No em pregunteu el criteri que es seguix perquè no el recorde, però tots els colivencs i colivenques, monàrquics o no, tenim un Rei. Ara que puc ser sincer sense por a trair al meu sobirà, puc dir que jo m'estimava més Melcior. Em semblava l'únic dels tres amb posat de Rei per eixa barba llarga i blanca que li conferia eixe aspecte de vell savi. Els altres dos em semblaven uns informals nouvinguts. De tota manera, he de reconéixer que quan passava el Rei negre intentava fer la careta de bovet innocent que posen els xiquets per a paréixer calmats i bons. Tampoc era un trasto.

Ara, mentre imagine nostàlgic la Cavalcada dels Reis Mags d'Onil em venen al cap moltes imatges i records que es remunten a la més tendra infantesa. Fins fa pocs anys gaudia del Nadal a Onil, des del dia 25 de desembre fins al dia de Reis. Nadals de gelor que juntament amb les Festes de Moros i Cristians, eren els dies més esperats. No feia un brot, em passava el dia en el carrer estrenant els regals nadalencs amb els amiguets i cosins, i la iaia em tractava a cos de rei.

Els dies previs a l'arribada de ses Majestats s'esgolaven lentament mentre jo, neguitós i nerviós, intentava fer els darrers mèrits. Sobretot des que vaig vore com un amic de Castalla, que de tant en tant llig el bloc, va rebre carbó dolcet. Em feia el llit, em rentava la cara, ajudava a parar la taula, m'ho menjava tot, trucava a ma mare i no feia tantes maldats pel carrer. Els Reis tot ho veuen.

Avisat com ho estava després del dia del Paje, em dirigia amb els tios i cosins, mudat i dotor com ningú a vore la Cavalcada amb eixe nerviosisme esmentat adés. El tio Quilis, deixava sempre una safeta amb rosegons de pa i una d'aigua per als camells i alguna copeta per als Reis. Casa a casa, copeta a copeta, els Reis acabarien ben esporrejats, pensava. Una volta en el portal, als tios o algú dels dos, sempre se'ls oblidava alguna cosa i tornaven a muntar. Em pregunte ara curiós, si almenys es farien la copeta.

La Cavalcada la recorde humil i senzilla. I dic això, perquè cada any l'Associació dels Reis Mags d'Onil es supera amb molt treball i bona voluntat. A banda dels tres Reis i el "Paje", els últims anys recorde la presència de la Banda de Cornetes i Tambors dels Biscaïns, les dues bandes CIMO i ONIX, la Colla de dolçaines "Rudimentària i Pandorga", molts patges negres que repartien joguets amb les seues grans escales i fins i tot algun boato que ornava més si cap, aquella arribada que tots esperàvem tant. L'any passat vaig fer jo de patge amb tres misteles de més que, unides al vertigen, em van impedir pujar les altes escales, tot s'ha de dir. Una experiència molt grata. Em va colpir profundament, aquella xiqueta bonica, tendra, sorpresa que amb la boca tova m'afirmava amb el cap que s'havia portat bé. Jo també ho creia.

Em conten sempre que poden que un any, molt manyaco, no vaig parar de plorar dins del cotxet. Altre any, a Melcior no li va quedar altra que baixar a saludar-nos de tant que el cridàvem. Mentre baixava de la carrossa, podríem passar per fans adolescents de Cristiano Ronaldo. A la meua cosina la va agafar en braços i atrevida ella, li va passar la mà pel coll i tot. Més granadets el tio Quilis va desenvolupar un sistema per a arreplegar més caramels posant el paraigua cap amunt. Entraven a grapats...

Arribats els Reis a la Plaça, fets els parlaments, vistos els focs artificials i havent-los saludat, ens dirigíem escapats Carrer Major avall a obrir els regals. Amb els guants posats resultava impossible. Ca la iaia era la primera parada. Sempre deia, que havien vingut uns patges uns minuts abans i li havien deixat tota aquella ascampà. Me la imaginava obrint com sempre ho feia. "Qui éeeeeees? Vaig, vaig, vaig, vaig, vaig...".

Després, a ca la Tia venia la muntonà. Seguisc pixant-me de la risa recordant un any en què, mentre obríem els regals va aparéixer una veïna emprenyada mostrant el que li havien portat els Reis. I girant-se ens mostrava l'abric de pell novet, socarrat i foradat per una carcassa caiguda del cel mentre es disparaven els focs artificials. Li'l van pagar.

Quan tenia desset anys, em van portar una cosa molt especial. Vora un raconet, hi havia un objecte gran embolicat. Per la forma pensava que o bé es tractava d'una bossa de raquetes o bé, encara millor, d'un pernil. Fou un llaüt preciós que no sabia tocar. Amb força de voluntat, mig any més tard vaig tocar el meu primer concert i vaig entrar a formar part de la Rondalla la Barqueta, una de les meues debilitats.

Al sopar, sempre em tocava la fava però mai vaig pagar el tortell de Reis que ens fèiem amb xocolata ben calenta. Ja jovenet, recorde com abusàvem a la Nit de Reis que s'allargava bona cosa encara que per a la iaia, l'hora d'arribada sempre foren les 2.

A Southampton no han vingut els Reis. Ací no hi ha tradició. Jo, malgrat tot, espere un paquet que ma mare m'ha enviat amb pernil, formatge, llonganissa sequeta, torró i qui sap si alguna sorpresa més. Bon regal.

Espere que Ses Majestasats vos hagen portat tot allò que vau demanar.

El dia del Paje

2011-01-05T20:26:00.008Z

Un dels dies més assenyalats per a la meua cosina Esther i per a mi, era el dia del "Paje". El 4 de gener, amb la vesprada fosquejant, el "Paje" Reial eixia acompanyat per la banda de cornetes i tambors dels Biscaïns i una mula amb dues bústies per tots els carrers d'Onil anunciant l'arribada dels Reis Mags a cada 50 metres. Sempre em pareixia un tipus enigmàtic i respectable, amb eixa altivesa que li donava el cavall, el pergamí i la bonica disfressa que supose que seria de Limit Sport, empresa local.

Un any vaig estar temptat de demanar-li un autògraf. Per ser secundari no deixava de ser el nostre ídol. L'itinerari durava dos hores, però el seguíem amb devoció, fidels i fervorosos fins que tornava al Palau. Açò emprenyava el meu cosí Pepito, que tocava la corneta i pensava que el seguíem a ell. Tampoc li faltava raó, perquè el miràvem i li fèiem carasses continuament. Pobret

El "Paje" també era motiu de jocs. Em pixe de la risa recordant quan la meua cosina i jo muntàvem la historieta d'una nina (Ana la marrana) que volia lligar-se al "Paje"i crec que ho va aconseguir. La nina era bona tot l'any excepte el 4 de gener, en que feia totes les maldats i porcades que se'ls ocorrien a dos xiquets menuts. Criatures...

De petit recordava íntegrament el seu discurs i ma mare em feia recitar-lo com un pallasset a totes les seues amigues i a alguns familiars a les bodes. Senceret. Malauradament ara tan sols el recorde a trossos. Resumidament:

"Niños y niñas de Onil, después de atravesar huracanes, desiertos, lluvias, nieves y hasta asaltos de bandoleros, sus Majestades los reyes llegarán mañana a la Villa de Onil para traer juguetes y regalos. No olvidéis recibirlos con las orejas bien limpias y las caras relucientes. Un saludo de sus Majestades, Melchor, Gaspar y Baltasar!".

Del pregonet he de destacar dues coses. La primera, l'èpica. Els Reis, valents ells, s'havien guanyat tot el meu respecte després de tants entrebancs dignes de ser contats en les epopeies clàssiques. Això dels bandolers em colpia profundament i em feia imaginar una escena del far west. La neu era versemblant, perquè l'hivern a Onil és cru. La segona, la higiene requerida. Em dutxava amb intensitat, em feia mal a les genives de tant raspallar-me les dents i la colònia Nenuco em regallava per les galtes. Això de "las orejas limpias" era un ritual a banda. Agafava els bastonets i fregava amb tanta insistència que els meus timpans arribaven a perillar.

No sé des de quan es celebra aquesta tradició ni si es fa a les altres poblacions. A Alcoi per exemple és el dia de la burreta.Enguany no li he deixat la carta, ni tan sols he pogut anar a vore-lo. Supose que ho entendrà. Demaneu-li l'autògraf.

Demà parlaré dels Reis.

L´ "all-in" que vas perdre

2010-12-22T17:33:00.005Z

L´ambient estava carregat d´un fum pesat i molest que cobria tota la sala. El silenci, tens i respectuós caracteritzava aquella taula on es jugava una partida de pòquer. Després de l´última gran partida en la qual eixires escaldat (d´això en feia un fum d´anys) tingueres una bona temporada de partides petites i efímeres que no et satisfeien en absolut. Aquell dia però, convençut, vas tornar a jugar com cal. A per tot i sense por a res.

Els guanys inicials, tan sucosos com atraients, t´havien portat a aquella satisfacció i confiança que no vas saber mesurar. Poc a poc, vas anar perdent aquell crèdit, quasi sense adonar-te´n i amb el convenciment que la sort o la voluntat (qui sap d´aquestes coses?) et tornarien a la plenitut inicial. Cabut i il·lusionat, renegaves de la nul·la sort d´aquelles cartes que no et responien. Però tot canvia, i tu volies guanyar, fóra com fóra, costara el que costara.

Quan fores conscient, el teu patrimoni en fitxes era tan minso que la situació aconsellava arriscar-ho tot en forma d´all-in, amb el dubte d´unes cartes incertes que no entenien ni havien de respectar la teua voluntat. Espenatares les poques fitxes que et quedaven al centre de la taula, seriós i decidit. No et quedava una altra. I t´igualaren.

Cartes amunt, tan sols restava esperar a que n´isqueren de bones i tornares a guanyar. Les tres primeres t´apujaren l´ànim. Tu, callat i amb el mateix semblant seriós, ho vas amagar. La quarta, no et va valdre per a res. La cinquena i última et va acabar d´enfonsar. Romangueres quiet uns segons, tractant de pair aquella circumstància que no havies contemplat. Mai tornaria a ocórrer. Et vas adonar que havies fracasat en aquella forta partida i decidires alçar-te amb posat orgullós. T´acomiadares amb la dignitat externa que s´exigeix a tot perdedor. Per dins, ai las!, tot era diferent. Marxares per on havies vingut, qui sap on.

I ara, mentre passeges lentament per parcs espaiosos, solitaris i plens de fulles grogues de tardor que ballen la dansa del vent, t´ho penses i repenses. Has perdut i t´has quedat sec. Tot i seguir temptat, no saps si tornaràs a jugar, però necessites temps per a assumir-ho. Has pecat d´imprudent i confiat, de pacient i capritxós, quan totes aquestes coses no es resolien per la teua feixuga voluntat. Has fugit d´il·lusions desmesurades i has acabat abraçant el pragmatisme que odiaves, perquè el pragmatisme, pensaves, era el pur símptoma de la mediocritat. Sense prendre cap risc major per la por que et negues a reconéixer, intentes trobar la felicitat en coses xicotetes, banals, esporàdiques i temporals, deixant marxar bones oportunitats. Has aprés molt i no et preocupes gaire. Has guanyat en experiència i t´has fet més egoista. Tu intentes comprendre´t perquè ets el teu millor amic. I arribes a ser molt feliç.

El pòquer, ja ho saps, no és més que una injusta analogia.

L'Alcoi anglés

2010-12-12T01:07:00.004Z

Són les nou del matí d'un dia de desembre. El termòmetre reflexa l'ambient gèlid amb -6 graus i passege abillat amb una bufanda estrenada. Els voltants de l'estació de Manchester Picadilly tenen quelcom especial. Recordant tòpics i lectures, observe satisfet els efectes i l'ambient de revolució industrial ací ocorreguda fa molts anys. Edificis llargs, decrèpits i rogencs que havien de ser fàbriques, fumerals alts i inactius, ponts, autèntiques façanes modernistes, l'estació de gom a gom.

La Revolució Industrial i els moviments obreres consegüents han sigut per a mi un dels temes més interessants de la història. I inevitablement, aquest passeig em recorda al meu Alcoi, ciutat admirada i especial que estime des de menut, sense saber explicar ben bé les raons. A més, he de confessar que sempre he tingut una actitud idealista cap a Alcoi i m'ha fet gràcia el seu parlar, el seu caràcter i el xovinisme alcoià. Alcoi, un caramelet tancat per serres i carenes que no deixen de meravellar-me per la seua grandesa. Alcoi, una de les excepcions industrialitzades al País Valencià del segle XIX. I pense sense voler ser categòric, en la seua història, la Revolució del Petroli i l'assassinat del batle Agustí Albors "Pelletes" arran d'una vaga, els llibres de Júlia o Lluitadors, les cases i fàbriques, telers, papereres vora els rius Barxell i Molinar, la Primera Internacional dels Treballadors (AIT), la lluita obrera, els antecedents familiars, l'arquitectura, el Cercle Industrial al Carrer Sant Nicolau, les cases petites i amuntonades a Sant Nicolauet. Moltes coses i circumstàncies...

Em venen al cap les reflexions de Joan Fuster sobre la mancança d'una burgesia industrial al País Valencià en contraposició a la burgesia agrària, especuladora i mediocre que hi existia. Sense voler entrar fins al moll de l'os sobre qüestions socials i de classes, recorde que Fuster es lamentava de la inexistència d'una burgeasia "com cal" diguem-ne manchesteriana, semblant a la catalana, avanguardista, que fóra el motor dinamitzador de la societat, que desenvolupara l'economia i per escomptat es dedicara fermament al conreu cultural i la recuperació de l'idioma propi. Alcoi però, exceptuant el darrer punt, suposà una excepció, un illot a xicoteta escala.

Caminant gelat per aquestos carrers grisos, no puc deixar d'evocar amb admiració i melangia els passejos, les visites, les imatges i els bons moments tinguts a la capital de l'interior valencià.

Desitge tornar prompte.

Brasilera de nom grec

2010-11-16T00:14:00.002Z

Potser haja vist massa pel·lícules tendres per concebir cada situació de ma vida com una escena d'aquestes. I és ara, mentre et veig de reüll, que puc admirar que a més d'agradable, t'han fet de bona pasta. Mentre l'autobús fa marxa, albires curiosa i confiada la verda planura holandesa, trencada per milers de rius i canals.

Ha sigut casualitat, ho reconec, haver-me assegut al teu costat quan ja quasi no quedaven seients buïts. M'has rebut càlidament amb un bonic somriure de compromís i uns ulls negríssims, i de seguida hem començat a parlar de banalitats i de tipismes. És el que toca. Somrius i no defuges respostes. És més, les combines amb preguntes. I m'agrada la conversa. Em sent molt còmode sentint que estudies la mateixa carrera que jo, que t'interesses per la meua vida de músic i sigues tan oberta a diferents gustos musicals. Em preguntes i et pregunte. Em contestes i et conteste parlant de la terra que ens va parir, descobrint que a tots dos ens agradaria viatjar pel lloc de l'altre. És molt típic, però el meu anglés sona sincer.

Et toques els cabells obscurs amb caigudes rosses i te l'enrotlles tímidament amb l'índex. Et mire als ulls i intente trobar complicitat. Les sinèrgies instantànies, acabe pensant, són esperances que fan feliç l'existència a fantasiosos com jo. Fas bona olor i vestixes refinada, sense cap excés. I t'he de dir que m'atraus.

Dorms i et despertes sovint, i de manera desvergonyida, t'observe tot el temps que vull. Ara em preguntes com m'ha anat aquestos dos dies per Amsterdam. Intente semblar correcte per donar una imatge de formalitat, però em sembla que no t'ho acabes de creure. No t'ho cregues. Lliges el Diari d'Anna Frank", molt apropiat, recordant-me una volta més la necessitat de fullejar-lo sencer.

Ara que estàvem callats, m'has preguntat què era allò que escrivia en aquesta llibreta. I t'he mentit xica brasilera de nom grec. No contava la meua experiència en Amsterdam inspirant-me en els bells paisatges holandesos i la forta pluja que cau fora de l'autobús. No. He escrit de tu i de la nostra trobada tan fortuïta com efímera que m'ha alegrat el matí i m'ha fet enlairar una vegada més els pensaments per unes hores. T'he donat l'adreça d'aquest bloc i te l'has apuntat. M'has promés que entraràs i jo delere que ho faces. Ho faràs. Tot per dir-te una vegada més, des d'una perspectiva més tendra i detallista, que desitge de tot cor que tingues una vida plaentera i plena d'èxits personals. I intuint com ets, no saps com de tranquil em quede.

Fins prompte.

El CAS i Miguel Hernández

2010-11-05T14:25:00.005Z

Mentre veig l'immens i verd paisatge anglés des del tren amb ruta Gatwick - Southampton, no deixe de recordar aquella actuació amb eixe lleu somriure de les persones que es creuen satisfetes.

Reconec que aquell esdeveniment fou una de les coses que m'espentà a tornar a casa per uns dies. No m'ho volia perdre i sé que a tu, amic Miquel, et feia il·lusió que estiguera present. He aprés molt de tu tant a nivell musical com a personal. Sempre t'he dit que no deixes de sorprendre'm. Aquell dia ho tornares a aconseguir.

Quan ú torna a sa casa i es retroba amb els seus, els sentiments es multipliquen. Has tingut temps de trobar a faltar tot allò que estimes, i tots aquells que saps que t'aprecien. Per això, l'homenatge del Col·lectiu Artístic de Sella a Miguel Hernández suposà una satisfacció doble. Admiració i retrobament.

Aquesta idea de l'art total és de tanta envergadura que m'impedia copsar tot allò que ocorria. Poesia, música instrumental i coral, l'art pictòric de Dani, el joc de llums tan assenyat i adaptat, la dansa expressiva, la serenor i l'experiència dels dos grans conductors de l'acte, la sala de gom a gom amb mil cares conegudes que palesaven silenci i gaudi, i al fons de tot, una sensació indescriptible d'enveja sana, de vore i sentir com els grans amics i amigues, companys i companyes, havien aconseguit fer tot allò. Enveja i admiració, torne a dir. Perquè permeteu-me la llicència, jo també forme part del CAS. Miguel Hernández, poeta oriolà que darrerament he descobert més a fons estaria orgullós de vosaltres i del vostre homenatge, perquè sou persones senzilles, poetes de la vida, de cor enorme i compromeses. Com ell, vaja.

En el moment culminant de l'actuació, vaig girar el cap a l'esquerra i em vaig fixar en un gran amic visiblement emocionat. He de confessar que m'ho va contagiar. Ell també estava agraït, com jo, que em feia el pesat repetint-vos ú per ú, que m'havieu fet un regal tan immaterial com bell.

A tots vosaltres, a tu Miguel, el meu senzill i particular reconeixement en forma de gratitud i admiració.

Els vídeos de l'actuació els podeu trobar al bloc del Col·lectiu d'Artistes de Sella

Sóc Mediterrani!

2010-10-24T15:19:00.006+01:00

Des de Southampton estant, i amb la melangia ocasional que em caracteritza, vos presente el primer lip-dub realitzat per una organització política. El BLOC JOVE. Fou enregistrat a la Trobada Nacionalista de la Tardor, a la Finca "La Massarra" de Bocairent, dies després d'haver-se cremat les serres dels voltants. La cançó és Sóc Mediterrani de Seguridad Social amb la col·laboració de Miquel Gil. L'artista que ha armat tot eixe sarao és l' amic Pere Fuset, ex-secretari general de les joventuts nacionalistes i administrador del portal Valencianisme.com.

Ha sigut graciós vore actuar a tants amics i amigues representant el nostre esperit valencià i mediterrani amb les tradicions, festes i indumentàries que ens caracteritzen. Fins i tot apareix el meu amic colivenc Albert Mira amb la xil·laba dels Moros Músics, la meua comparsa. Gran moment el dels tres diputats de Compromís, Enric Morera, Mireia Mollà i Josep Maria Panyella. Genial i impagable, de veritat.

Pere, des de terres angleses, i totament immers a un orgasmus que canviarà ma vida, t'he de dir que m'he emocionat una barbaritat amb el lip dub del BLOC JOVE coordinat per tu. T'he d'agrair
que m'hages i m'hàgeu provocat el primer somriure del dia (quines d'alçar-se són estes?). He sentit enveja sana de no haver pogut participar. Sempre m'heu demostrat que el BLOC JOVE és diferent, innovador i fester. I açò m'ho confirma. No deixes ni deixeu mai de cantar, ballar, botar. Però sobretot, continueu amb la política en clau valenciana, valencianista, d'esquerres i verda des d'eixe punt alegre i positiu. La millor forma de guanyar eixe País i eixa gent que tant volem.

Des de Southampton, amb admiració i enyor,

Agostí.

Matí a la proa

2010-10-14T17:34:00.014+01:00

Assegut a la proa d'un ferri que travessa un riu i una badia enorme, observe atentament les dos riberes farcides de molls i vaixells de tota classe. Fa un vent humid i fred. La matinada de hui ha sigut criminal i tan sols he dormit una hora. Duc tres o quatre nits dormint un màxim de 5 hores. L'apartament aquest pareix ca Pepe Merda. Ací entra qui vol, està tot permés, la música electrohouse sona a condemna reiterada i el descans de la resta és una cosa que ni tan sols es contempla. Jo sóc agraït i la tornaré doblement. Segur.

Després d'un viatge frustat a la universitària ciutat d'Oxford, hem pres la decisió de visitar l'illa de Wight, al sud de Southampton, sense saber ben cert què anem a trobar-nos. Allò que ens ha separat d'Oxford ha sigut no haver comprat els bitllets per internet. Fàstic de modernitat que no ens deixa pagar en viu i en directe.

Hui, 9 d'octubre, Dia Nacional del País Valencià ha amanegut ple de boira. No deixe de pensar en aquesta data, les tradicions, el significat reivindicatiu que té per a mi, l'acte insitucional de la banda i el solo de fiscorn, la manifestació de la vesprada, la Processó Cívica (o incívica) pels carrers de València on els dos anys anteriors ens hi vam jugar la pell per culpa de la irracionalitat feixista i consegüentment antivalenciana. Pense molt en vosaltres, amics i amigues, companys i companyes i desitge que per una volta tot isca bé.

M'agradaria regalar una mocadorà a les dones que hi ha en mi. Enguany no podrà ser...I mentre escric açò, no puc deixar de sentir un gran enyor pel que ha estat la meua terra, les meues rutines i hàbits alterats per complet ací a Anglaterra. Qui i què m'espera en tornar? Tant fa. Està sent una experiència molt productiva a nivell personal que necessitava i que em fa reflexionar molt. Tinc moltes ganes d'aprendre, d'aprofitar el temps i conéixer nova gent.

Des de la proa estant i malgrat la boira, ja puc albirar la costa de l'Illa molt pròxima. El so greu i perllongat de la sirena que anuncia l'arribada i em recorda a les notes pedals de la trompeta, m'obliga a tancar la llibreta i a disposar-me a descobrir l'Illa de Wight.

Fins prompte.

Barba

2010-10-03T23:37:00.008+01:00

La barba aquesta em pica barbaritats, però no m'atrau la idea d'afaitar-me-la. En dos anys ho he fet dos voltes. La primera fou per a visitar a una amiga a Barcelona, i l'altra per a encarar un nou any ple de propòsits. Tot té explicació. Em cou i m'apareixen molts granets. Fa un parell d'anys, li vaig furtar a mon pare una maquineta amb la qual em puc retallar les formigues cada dos o tres setmanes. Certament, no fou un robatori. La possessió continuada de la maquineta durant aquest període de temps, amb el silenci resignat del pare, ha fet que tàcitament quasi la puga considerar com a meua. Quasi, perquè el termini de prescripció per a l'adquisició de propietat de béns mobles encara no s'ha acomplit. Com de pedants arribem a ser els pseudojuristes amb aquestes palles mentals... Així i tot, he de confessar que un dels regals de Nadal de ma mare, fou una altra maquineta que està morint-se de la risa dins de la caixeta. Per tot açò, em plantege fer una permuta (ara sí, expressa) amb mon pare. Ho sent. Jo preferisc la meua Philipshave.

Recorde que, sent jo un xiconet acabat d'ingressar en l'etapa pubertària, em va començar a aparéixer un bigot important que m'avergonyia. Ma mare, previsora, va voler experimentar amb un decolorant que el tornava ros amb un resultat poc convincent. No hi haurà causalitat, però cert és que des d'aquell dia, el bigot no ha deixat de nàixer amb aquell color decolorat. Tinc jo, una tricolor a la barba. Bigot ros, alguns focus de pèl-roig i altres de negre. I aprofite...Estic fart de mostrar-li la cara a les amigues de ma mare per a que ho comproven. Sí, ja ho sé. També tinc un remolinet graciós a la galta esquerra, collons...

Quan anàvem a l'institut, sempre hi havia algú que era el primer en alguna cosa. Hi havia dels que eren els més forts i agraciats, altres eren els més llestos i esparpellats, altres ja s'havien estrenat amb una dona i havien descobert les virtuts i els secrets del sexe (almenys de boqueta). Quan jo tenia quinze anys, vaig ser el primer de classe en deixar-me patilles. El primer dia que vaig assistir a l'institut amb aquelles patilles dignes d'abertzale vaig rebre molta atenció i comentaris. Fins i tot era important. Vaig crear escola, perquè al mes ja s'havien sumat al carro quatre o cinc adolescents desitjosos d'una major masculinitat. Ma mare em suggeria que les lluïra més curtes i retallades. La radicalitat juvenil també s'imposava en forma de pèl, però.

Arribats a la vintena, el meu estil va esdevindre diferent. Conjugació uniforme de barba i patilles que deixe créixer al lliure arbitri de la naturalesa humana. A contracorrent del metrosexualisme imperant, ja ho sé. Setmanes que fins i tot arriben a ser mesos. Hi ha voltes que per gossera, no tinc res que envejar-li als mujahidins afgans. Altres, ho faig conscientment. "Xè Agostí, què t'has deixat barbeta pa festes? ". Al meu poble, i a molts altres pobles de l'Alcoià que celebren Moros i Cristians, és costum en molts homes festers deixar-se una bona quantitat de barba que s'adequa com un complement més, quasi imprescindible, al tratge de festes. Jo també me la deixe.

La meua cosineta Maria, va dir una volta que el tete punxava. Em va fer pensar i, és curiós. En el món femení sempre he pogut comprovar la disparitat d'opinions i preferències segons els diferents tipus de barba. De les d'afaitadet amb aftershave, de les de barbeta de tres o quatre dies, o de les de barba de marrano. M'aconhorta saber que en queden de les últimes...

Em disposava a escriure un post sense cap temàtica decidida davant un full en blanc i, arran d'acariciar-me la llarga barba de tres setmanes reiteradament, he pensat en tot açò...

La vida per Southampton va bé.

I'm alive

2010-09-20T19:32:00.002+01:00

Havent rosegat un sandvitx de philadelphia i una poma com a dubtós i escàs dinar (this is lunch), torne a escriure sobre una llibreta nova que m'he comprat en la tenda del costat. Vaig arribar dimecres acompanyat pels pares, que van marxar diumenge matí. Malgrat que no estava massa convençut de la seua presència, m'han ajudat moltíssim amb la compra de menjar i tota classe d'estris quotidians i necessaris per a la cuina, l'habitació, el bany. Ara mateix, escric des d'una tauleta d'estudi que té la meua habitació. Em recorda a la teua. Si gire el cap a la dreta, puc vore alguns grans vaixells al fons. Molt al fons. No sé si sabreu que d'ací va partir el Titanic. Cases Typical English i si trac el cap per la finestra, una via del tren. Un tren que no passa sovint, i el soroll monòton del qual, no destorba.

Açò és una residència d'estudiants. Estic en la 6a planta (no para d'estropejar-se l'ascensor) compartint apartament amb 9 persones més de diferents nacionalitats. Hi ha una galega, un belga, un alemany, un xic de Hong Kong, una finesa, un búlgar, dos xiques d'Estònia, un italià i jo. Hi ha molt bona relació.Tenim banys i dutxes comunes. Tanmateix, a l'habitació tinc una xicoteta pila i un espill, per a asear-me i rentar-me la cara. La cuina també és compartida i ha esdevingut el centre de relacions i converses. L'italià ens convida aquesta nit a pasta. Cap a l'estiu els faré aigua-sivà. Si me'n recorde. Reconec que al meu anglés li falta fluidesa i això em resta espontaneïtat i profunditat en les converses. Em tranquil·litza entendre'ls a tots. Fins i tot als anglesos, que pareix que s'hagen menjat alguna cosa mentre parlen.

Encara no tinc internet perquè amb linux s'ha de configurar d'una manera diferent. Em cague en linux. Ja em va dir el iaio que no canviara les sendes velles per les novelles. M'agradaria que açò fos una experiència sense internet, sense cap comunicació. L'estima i l'enyorança em poden, però. Estic trobant a faltar moltes coses, molta gent. No obstant, he conegut gent bona i interessant. Amb ells tot és més fàcil.

La festa és de moment fluixeta. A les 2 està ja tot tancat i la música no és el meu estil. A voltes em pregunte on està la gràcia de la música house o la música electro, repetitives i simples per excel·lència. I no per menyspreu. De tant en tant, m'han arribat a agradar. L'altra nit vaig tocar la trompeta. Sonava a canyot, però aquells tan contents d'escoltar el meu repertori. Molt cañí per cert. L'alcohol és caríssim, i la graduació de les cerveses ínfima. Les Guiness em fan enyorar aquells plis plais que amb un ditet de bromera, engolia quan era jove. Parle en passat, perquè a hores d'ara em senta com una pataeta als collons. Parlant de bromera. Hui hi ha festa de la bromera (foam party). Sempre m'ha paregut una porqueria, però hui crec que em fa el cas. We are going to drop the mandanga. Anem a soltar la mandanga. Evidentment que els companys no ho han entés, però els ha agradat Palmera Destroy, la cançoneta d'Orxata. I jo feliç.

Anem a sopar. Ací fa olor a bolonyesa. Ja posaré fotos.

Salut i abraçades.

Fins prompte

2010-09-15T12:00:00.005+01:00

Sí, ja ha arribat el dia. Hui me´n vaig. A unes hores de marxar, tot és incertesa. El vol ix de l´Altet a les 20 hores i encara tinc mil coses per a fer entre papers, roba, trastos, documentació...Entre crits nerviosos de ma mare, que veu com m´encare a l´ordinador malgrat no estar tot apunt, m´he posat a escriure ràpida i desordenadament, un post de comiat. M´haguera agradat una altra cosa, però no m´importa el resultat, sincerament.

No sé massa de Southampton, ciutat portuària al sud d´Anglaterra. Però allà vaig amb la intenció d´acabar la meua llicenciatura de Dret i tornar amb l´anglés molt més fluid. L´Erasmus finalitza a finals de juny de l´any que ve i m´he de traure l´assignatura impossible de Dret Mercantil I i tres més de lliure elecció que he triat per a completar l´expedient. Comprenc la riseta que se´ls fa a tots quan els ho conte. Viuré, però des de Southampton estant, provaré de fer altres activitats. No sóc tan gos, cabrons.

Quan em parlaven de l´Erasmus, ho veia molt llunyà i alié a les meues pretensions. Estic tan enamorat de la meua Terra, que se´m feia del tot impossible plantejar-me una "excedència". Fa quasi un any, allà per l´octubre, tot va ser un cúmul de circumstàncies negatives. Desfetes sentimentals, irresponsabilitats imperdonables, dubtes i preguntes existencials sobre el futur, desànim etc. Em vaig saturar de tot i de tots. Vaig sentir la necessitat de trobar a faltar tot açò, de provar altra experiència. Sabent que quedaven dos dies per a inscriure´s en aquest programa de mobilitat, em vaig fer avant per si finalment em decidia. Després de molts tràmits, papers i burocràcia de merda, vaig aconseguir que em donaren una plaça a la Solent University de Southampton (Perdoneu-me, però no em direu que açò a un currículum no queda que et cagues. XD) contra pronòstic, perquè no tenia el requisit lingüístic suficient ja que enguany se´ls va ocórrer demanar un nivell altíssim. Coses dels guiris.

He tingut molts mesos per a fer-me a la idea. He visitat molts amics, llocs i indrets estimats com si fóra l´última volta que els veia. Enyore molt, jo. Tranquil fins fa pocs dies, hui estic molt nerviós. Tal volta li done massa transcendència. Els darrers dies han sigut estranys, intensos i especials. A voltes pareixia que no me n´anava. He redescobert això de plorar. No m´imaginava tanta estima, atenció i bons desitjos. M´ha superat en ocasions. Probablement els comiats hagen sigut freds, senzills i ràpids. Em costa molt dir adéu sense posar-me tendre. Ho sent.

Me´n vaig amb dos maletes, una motxilla i una trompeta esperant aclarir-me de tot i gaudir. Marxe amb moltes contradiccions internes, sentiments contraposats, amb moltes ganes d´aprendre de l´experiència. Deixe moltes coses a mitges, conscientment. La Banda, Gatxull, la Rondalla, el politiqueo, etc. Altres s´acaben. Unes noves no han pogut començar. I em lamente. Però aprenent a ponderar, tal volta, els guanys superen les pèrdues. I tornaré.

Amb alguna llagrimeta, vos trobaré molt a faltar.

Festa Estellés

2010-08-31T10:13:00.003+01:00

Seguint la proposta de l´escriptor Josep Lozano i que ha tingut bona acollida en uns quants pobles del País Valencià, des del BLOC JOVE de la Marina Baixa i el BLOC comarcal, hem decidit retre-li també el nostre petit homenatge al poeta de Burjassot.

La iniciativa pretén convertir a Estellés en un símbol cultural que servisca de pretext per a celebrar, cada any, una Festa Estellés de reivindicació cultural valenciana en què la gent recorde els versos del poeta de la quotidianitat.

Malgrat que la data proposada era la del 4 de setembre, des de l´organització hem volgut avançar-ho tot un dia per la celebració del "Callosa al Carrer" a Callosa d´en Sarrià eixe mateix dissabte. Per tant, apunteu en la vostra agenda aquest esdeveniment. Dia 3 de setembre, a les 20 hores en el Centre Social "El Cirer" de la Nucia.

Llegirem poemes que comptaran amb l´acompanyament de l´oboista Antoni Lloret i el percussionista Josep Devesa amb la marimba. A continuació donarem pas a l´actuació del conegut cantautor de Torrent, Pau Alabajos. Per a finalitzar farem un sopar de cabasset (Cadascú que es porte el que puga, que el BLOC i el BLOC JOVE també posaran alguna cosa).

Ens agradaria molt comptar amb la vostra presència i vos agraïriem que ho féreu córrer.

- Al concert posarem a la venda, unes samarretes que ha dissenyat el BLOC JOVE en les que el poema "Assumiràs la Veu d´un Poble" de Vicent Andrés Estellés forma la silueta del País Valencià. Tenim samarretes roges i negres. El preu és de 10 euros. Com que la xifra és limitada, si algú vol reservar-ne alguna ho podeu fer a través del perfil del BLOC JOVE de la Marina Baixa o bé al seu correu electrònic: blocjovemarinabaixa@hotmail.com. Ens heu de dir la vostra talla i el color que més vos agrade.

Vos esperem!

Un matí de piscina

2010-08-24T01:47:00.003+01:00

Gitat en la gespa de la piscina comunitària, sobre una tovallola propagandística de Kit Kat més vella que un bancal, decidisc obrir una llibreta que pels primers continguts sembla que vaig utilitzar a l´enyorada i innocent primària. Multiplicacions i ortografia. Ens calen a molts, pense. Després de llegir aquestes primeres frases també crec menester reprendre aquells quadernets de caligrafia Rubio que tant vaig avorrir. A més, el full quadriculat s´ha plenat de gotes d´aigua caigudes directament del meu cabell mullat. Sort que açò és per al bloc.

Ella, que em va estimar tant (jo me l´estimo encara) em va contagiar la conveniència de portar sempre amb mi un bolígraf i paper per tal de palesar totes aquelles anècdotes, coneixements o inspiracions que tinguera en qualsevol moment, per tal de traslladar-los al bloc, o simplement com una mena de recordatori personal. I en això estem.

Feia temps que no baixava a aquesta piscina gran i sobresaturada als mesos d´estiu. Val a dir que jo sempre he sigut de riu o bassa. Alce la vista i comprove que no conec ningú dels que ocupen la gespa o naden entre eixes aigües dubtosament netes. Ací, també es dóna el fenòmen de la reparcel·lació com en la platja. Com si foren gossets que pixen qualsevol objecte per "marcar territori", els iaios i iaies s´inventen el seu particular dret de superfície o d´ocupació que censura fins i tot les servituts de pas, recolzant les seues cadires o hamaques sobre les soques dels arbres des del dia que arriben de la Meseta fins que se´n tornen. Afortunadament, he aconseguit la soca d´una olivera borda que em fa un poc d´ombra. Amb tot el respecte del món i sota les Rayban d´aviador, observe encuriosit els periòdics que lligen aquestes persones per tal d´extraure de manera superficial la tendència ideològica que els correspon. El Mundo, La Razón, ABC... Fa un mes, vaig vore un GARA. Però d´açò últim, mut. No digueu res.

Continue el repàs, i recorde que a la meua vora s´asseuen dos xicones que seguint la jerga colivenca estan un poc flamenques. He de confessar que, en part estic ací per això. No vull pecar d´intel·lectual imbècil o de masclista encobert. Però només de sentir el seu to de veu, les banalitats que no han parat de encreuar-se, i les mirades estranyes i de burleta cap al llibre de Quim Monzó, aquesta llibreta, aquest bolígraf i aquest emissor l´única cosa que em sembla interessant i destacable són les seues cuixes i les seues mamelles. Ben plenes. Ja marxen! Adióoosss....Adéu. Jo no tardaré. Abans de tornar-me´n, vull capbussar-me de nou.

Em fa gràcia aquesta piscina. L´aigua de la dutxa està tan freda que sembla extreta de la mateixa Font del Partegat, a la cara nord de l´Aitana. No obstant això, en només uns segons es produeix l´antitesi quan redescobrisc que l´aigua de la piscina no té res a envejar-li al caldo de putxero que ma mare va fer l´altre dia. Mentre nade "a braça" la meua pituïtària acull una barreja d´olors a cremes i olis solars que aquestos iaios i iaies es freguen tot just abans de prendre el bany. No sóc gens asquerós, però ara no puc evitar sentir una mica d´oix per la flaire, i pels mateixos iaios i iaies que s´indignen cosa bona si no t´has dutxat abans de capbussar-te o si fas més soroll del que ells, pobrets animalets que estan de vacances consideren normal.

Quan recorde les pixarraes que sovint m´espolsava de menut (i no tan menut) a l´aigua i veig a deu xiquets de 7-8 anys a uns metres de mi, és quan em farte. Aleshores, decidisc escriure açò, pujar l´escaleta i tornar-me´n a casa a fer-me un bon dinar.

Que no m´esperen fins al setembre.

Es meu desert

2010-08-12T23:16:00.001+01:00

Antònia Font sempre sona en el moment idoni. I no cal dir res més.

Compostel·la

2010-07-31T22:00:00.007+01:00

El matí que vaig entrar carregat i flac com un gos a Santiago de Compostel·la vaig ser conscient de moltes coses fruït de perllongades reflexions internes. Em ve al cap el so de la gaita sorprenentment afinada com a preludi a la visió d´una Plaça de l´Obradoiro tan majestuosa, que les fotos sempre quedaven incompletes. Desenes de peregrins romanien asseguts mentre homes i dones oferien lloguers barats i menjars recomfortants a les seues propietats. Malgrat la grata companyia d´uns grans amics, no vaig obrir molt la boca en els més de 160 quilòmetres que vam recórrer des de Piedrafita do Cebreiro fins a la capital galega.

El meu particular Camí, sense cap motiu religiós, no fou tan sols una experiència lúdica. Vaig emprendre la ruta fa exactament quatre anys, arrossegant encara una enfermetat crònica seriosa, que m´havia apoquit física i mentalment durant tot l´any anterior. Recorde amb tendresa com havia de matenir ben fredes unes injeccions que per sorpresa m´autopunxava i que tenien uns efectes secundaris impredecibles. Que tots els dies necessitara un congelador, fou una forma de comprovar l´hospitalitat de l´hosteleria local. Em vaig prendre el Camí de Santiago com un repte personal d´autosuperació per a adonar-me de que era capaç. I arribar a Santiago suposava metafòricament, una batalla més guanyada després de tots els darrers mesos grisos. Travessant boscos, bancals o poblets m´ho vaig repensar i replantejar tot, i vaig comprendre la necessitat de no esfonsar-se i tirar endavant en els moments delicats. I al Camí sempre li agrairé aquella renovació anímica i d´esperit. I per extensió a Galiza, eixa segona pàtria.

En moments de baixó, he estat temptat de marxar a soles per tal de recuperar aquelles sensacions. Mai m´he atrevit però tornaré. No sé on pararàs ara mateix, però gràcies a la teua marxa m´has fet recordar amb nostàlgia tots aquells camins dificultosos, aquella toponímia familiar, tantes anècdotes gracioses i aquell ambient tan procliu al proïsme, al sacrifici, a la reflexió i la satisfacció.

Espere que ho gaudiu i ho comprengueu.

Un captaire i un gos

2010-07-04T11:28:00.004+01:00

Érem una bona colla d´amics. Baixàvem per un carrer cèntric enraonant sobre mil objectius i somnis. Les samarretes, expressives, denotaven una ideologia de màxims, gens pragmàtica, de molta retòrica, que diferia en gran mesura de la dels nostres pares i companys reaccionaris. La curta edat i la il·lusió ens ajudaven, certament. Parlàvem efusivament de justícia social, de redistribució de la riquesa global, dels avantatges d´una col·lectivització a gran escala, de la puta gran propietat, de l´acomodament benestant, de superar la pobresa.

En direcció contrària a nosaltres, pujava un captaire que de tan begut pareixia que feia l´entrada mora del meu poble. Portava un gos flac i pelut de raça indeterminada, en el qual s´intuïa una considerable quantitat de puces. Encara sort que guiava l´amo. L´home, d´una edat remota, tenia les dents cucades, portava una barba que es comptava per mesos, un cabell brut i una roba senzilla que havia adoptat colors grogosos i marrons, pel desgast. El vaig llambregar de dalt a baix parant esment en els seus ulls, vius, que palesaven una felicitat llunyana ja caducada.

Conversant com anàvem del sorgiment d´un nou ordre mundial, no ens vam adonar de la seua presència, fins que va arribar a la nostra altura i amb veu llastimosa ens va demanar almoina,per a ell i per al gos, produint-nos a tots una forta contradicció interna. De sobte, es produí un silenci incòmode que tan sols durà tres o quatre segons, fins que un dels futurs garants de la revolució mundial digué un "no, no" amb una veu ridícula. Enfilàrem de nou el carrer costerut, reprenent les cabòries anteriors com si no haguera passat res.

Jo però, vaig romandre callat i vaig pensar que a voltes no calia ser tan abstracte.

Oh cabells!

2010-06-07T00:35:00.010+01:00

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Fa anys que emprenguéreu la fugida, variada.
Braços, cames, pit i barba t´acullen hui
Cabells poc abundants, rossos i fins,
en determinats focus, negres com el follí.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
La resistència a l´èxode s´esvaïx
des que començàreu a caure,
com fulles de tardor sobre llibres i paperasses.
Des que marxàreu amb sabó cap als meus dits.
Des que vos acomodàreu als barrets, bonets i cascs.
des que vos trobava de bon matí al capçal del meu llit.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Encara alguns romaneu fidels i mandrosos a la lenta caiguda,
com a testimonis heroics d´una batalla ja perduda de bestreta.
Altres no resistíreu l´herència familiar, taxativa.
No vos seduí la barreja de xampús i ampolles preparades a l´efecte.

Oh cabells que arrèlareu al meu cap!
La vostra marxa fou causa d´obsessió, difícil d´assumir.
Motiu d´escarni i burla d´una xicona
que rebé com a resposta un símil cap als seus pits,
de compadiment de mare que al·lega semblant bellesa, amb o sense.
Ni em preocupa, ni em furta la son, però no puc deixar de cridar:

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Per favor, torneu aviat.

Poema frustrat

2010-06-03T10:18:00.003+01:00

L´altre dia, immers com estava en l´estudi de les cotitzacions dels treballadors i empresaris a la Seguretat Social, vaig decidir gossejar un poc. I em vaig aventurar. Mai havia escrit un poema. De llegir-ne ben poquets, cal reconéixer-ho.

No sabia què dir. Ni tan sols tenia clar si havia de seguir algun patró mètric, d´estructura que li donarà serietat, si utilitzar rimes forçades i coentes, o bé guiar-me per una anarquia de caire bohemi que li donara al poema un toc interessant. Poca broma.

Vaig dubtar si emular l´amor cortés per tal de dedicar-te´l. Vaig pensar en la quotidianetat, recordant així el poeta de Burjassot. Vaig arribar a plantejar-me la conveniència de fer una Oda a la Pàtria com la d´Aribau, tot i que em sent incòmode quan m´excedisc del nacionalisme "per obligació". També em vaig plantejar evadir-me. Però no era dissabte nit.

Per fi, va sorgir una barreja de tot, un cúmul de versos inconnexos que no deien res per voler dir-ho tot alhora. Rellegir-lo em va posar de mal humor. Així que, el poema va servir per a embolicar el xiclet que portava dos hores mastegant, i seguidament va acabar en el poal de la brossa.

De moment, seguirem provant amb la prosa.

Insomni

2010-05-22T00:26:00.004+01:00

Com tantes altres nits d´insomni en les que el llit pareix que no m´estime en absolut, sure queferós pel facebook sense cap objectiu aparent i concret. Espere el primer badall, la primera llàgrima desintencionada i la impossibilitat de llegir qualsevol text per tornar a un matalaf que ara sí, està un poc més receptiu.

Jo pense molt en açò de dormir. Sempre m´he fixat en la iaia, que s´adormia (i s´adorm) als tres segons de resar el rosari. Al mateix temps, jo, envejós i caldós tractava de tapar-me les orelles per no sentir el "motor" posterior. Hores més tard ja ho sabreu, KO per extenuació. Fa anys que no dormim junts a la mateixa habitació. No li comenteu res per favor. (Primer badall lleu). Envege i arribe a odiar tendrament a les persones que sempre lligen els meus missatges i s´adonen de les meues perdudes a les 8 del matí. Sobretot perquè em contesten en el millor dels somnis. T´ho perdone pel consegüent somriure que provoca el contingut.

Em trobe al 40% de les meues capacitats i dubte que puga acabar aquest post amb un mínim de trellat. Utilitat però, n´haurà tingut. Últimament vetle i matine massa. I el dia és fa infernal. No puc beure café. Em fa mal de cap, molts nervis i una caguera horrible. El café licor no em senta tan mal, certament. Què faig? Mastegar xiclets de menta és una opció comuna, tot i que tinc el sabor avorrit. Els red bull són eficaços, però de bon matí i sense rosegar res, senten com una pataeta als collons. Ahir ma mare va comprar "jalea real estudiantes". Demà ho tastaré, però em fa l´efecte que això és més embafós que un pessic de panfígol. Vorem.

M´agrada fer migjorn. Una horeta em va bé. Missió impossible. Els tres xiquets salvatges del 14 m´ho impedixen amb crits, plors, colps i carreres. No passa res bonicos. La guerra és tàcita. Eixe dia sabeu que a les 22 hores quan ja vos heu fet el got de llet i sembleu angelets, vos toca sentir una trompeta desafinada i sense sordina durant una hora, interpretant escales cromàtiques o lliçons pesades i repetitives que van pujant per semitons . (I a mi plim)

Apaguem el cresol? Jo ja caic rotllat. Crec que ha arribat el moment de rebecar-me al llit fins que somie que t´arrimes a fer-me un petó, fins que visualitze que he aprovat els dos exàmens que em queden, fins que imagine que tinc una horta amb tomaqueres i melonar, fins que somie més País, més igualtat, més justícia...fins que a les 8 del matí em contestes al missatge que t´he enviat, i gratament em faces alçar...

Bona nit Tio Roc, que la llum s´apaga.

Politiqueo

2010-05-11T13:15:00.001+01:00

Fa un temps, una bona amiga i regidora a un ajuntament proper, va dir davant de mi que no era una animal polític. Resumidament. Metàfora aplicable a les persones espavilades (en el bon sentit), que gaudixen fent política, que entren a tot debat i que compten amb una bona oratòria i convicció, entre tantes altres coses. A mi m´ho semblava i m´ho sembla. L´any que ve traurà bons resultats.

Automàticament, vaig extrapolar la frase plantejant-me la qüestió. I jo? Sóc o no sóc un animal polític? La política és una ciència que sempre m´ha atret. Les ideologies, els diferents models econòmics, els parlaments, les campanyes electorals, els problemes quotidians són circumstàncies que sempre he mirat amb lupa, a voltes amb obsessió. Recorde que de menut seguia la política espanyola amb l´òptica del bipartidisme ben present, i sols trencat eventualment pel senyor Anguita, un tipus que sempre m´ha interessat.

Quan a l´adolescència vaig adquirir certa radicalitat amb postures susceptibles de ser catalogades de pancatalanistes i fins i tot marxistes (de boqueta, tot cal dir-ho), vaig buscar un referent. Suavitzant els maximalismes i les ortodòxies, em vaig trobar amb el Bloc, una organització refundada que provenia d´un nacionalisme fusterià d´esquerra (representat per la UPV) en gran mesura, afegint en un esforç de conciliació a altres valencianistes estrictes (o de Tercera via). Ho recorde bé. Valencianisme unitari, transversal, interclassista. Base municipal forta i representativa. La possibilitat de que una organització que posava en primer pla el fet nacional valencià, que tenia tendències contrastadament progressistes així com ecologistes, assolira per fi representació després de tants anys d´ostracisme, em va fer simpatitzar. Més encara després d´aquella fatídica nit de maig de 2003, quan una barrera injusta i uns 7000 vots van deixar sense veu un projecte que s´havia mostrat transgressor i que havia generat il·lusió a tanta gent.

Anys després, ja ho sabeu, vaig militar després d´haver assistit a diverses trobades i reunions. Militar, sempre ha sigut un verb complicat que m´ha provocat un cert recel per por a perdre sobretot l´autonomia i criteri personal o per por a haver d´empassar-te certes decisions amb les quals no combregues en absolut i que a sobre has de defensar. En aquell moment em va sobrevindre un atac de responsabilitat interna i compromesa, i vaig decidir donar el pas. Fou difícil i més per a mi, que no m´agrada exercir de salvapàtries. Però crec que la participació juvenil és fonamental a un projecte farcit d´idees d´arrel i d´avantguarda, que tanmateix necessita d´una major implicació cívica. Sobretot als nuclis que freqüente. Ja sabeu la frase: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". I em vaig aventurar.

Després d´un any i poc més, em plantege moltes coses. He assumit tres càrrecs orgànics de manera quasi nominal. M´han oferit anar a la televisió. Fa uns mesos vaig tindre l´oportunitat de ser càrrec públic a l´únic lloc on haguera acceptat el repte. Però no puc. I no sé si vull tot açò. Em costa molt aplicar el proselitisme pertinent, debatre, exterioritzar les idees i les iniciatives que em ronden. Em desanima la desconfiança de la societat més propera cap a tot allò que olore a "política". Tot és massa desagraït i a voltes desagradable. No he descobert res, però no estic còmode. Porte massa coses avant i no puc satisfer-ne cap plenament. I tot açò m´aclapara. Em rente molt les mans pensant en l´exili voluntari que gaudiré a partir d´agost a Southampton. Tal volta siga una postura molt egoista, mediocre i cobard, però necessite alenar un poc. Vos ho agraïsc.

Reflexions d´un animal, que no polític.

Festa i sentiment

2010-04-21T23:15:00.008+01:00

Mentre imagine el dring-drang de les campanes del meu poble, comence aquestes paraules. Eixes campanes que donen a la meua finestra. Cap a la mitjanit entre el 21 i 22 d´abril, el campanar es convertix en tot un orgasme festiu. El volteig general sona a pasdoble fester, olora a pólvora, sap a mentireta i a pastetes, implicita la família, els amics, el retorn. És un acte molt simbòlic, senzill que cada any arreplega a més gent i que un altre any sent des de la llunyania. Em plauria estar-hi cinc minuts, comprovant in situ la sensació de que les Festes ja han arribat.

Tot just fa tres anys que vaig començar a intentar un bloc. Intentar, perquè un bloc mai està fet, mai està complet, sempre és possible més constància, major qualitat, més coses a dir. Diria jo que aquest que m´ocupa, està a mig fer. Recorde que el vaig començar amb el pensament posat en les Festes. Les d´Alcoi i les d´Onil. No negaré tampoc, que fou una època en la qual jo adquiria una efervescent politització, més gran que no ara, encara que vos semble estrany. El tres-cents aniversari de la nostra desfeta nacional, la imminència d´unes eleccions en les quals el canvi era possible i el valencianisme polític es presentava clau per a assolir-lo. L´Adéu PP, fou un altre Hola dolorós. Però, malgrat la boira...2011 ens dóna una altra oportunitat.

Prompte vaig haver d´orientar el bloc cap a la meua quotidianetat. Per comoditat i per pura personalitat. Les festes en formen part, de manera intensa i constant. He sigut fester a Onil des que vaig nàixer. De ser fester, xiular i observar, em va nàixer la intenció de formar-me com a músic. De fet, forme part dels Moros Músics. Ser fester sempre ha significat per a mi eixe verb tan bonic que diuen "tornar". I a sobre, tornar on t´esperen. Sentiment i tradició familiar. Pertànyer a la Festa m´ha servit com una mena de teràpia en els moments difícils, com un trencament alegre de la rutina. Rutina que sempre reprenc amb llàgrimes i una melangia insuportable. Sóc tendre, què hi farem!

Farà més d´una hora que les campanes han parat. Demà esperem al dolçainer per la vesprada, fem la volteta, encenem fogueres, i rostim carn sobre elles. Posteriorment tirem cuets borratxos i bevem (bec) herbero durant tota la nit. Encerte quan pense que molts colivencs i colivenques no dormiran aquesta nit. La immediatesa provoca nervis. Seré colivenc. I m´agrada.

Bona nit i Bones Festes.

Teresa

2010-04-09T16:23:00.003+01:00

És cert. Com un record d´infantesa. Me´n recorde de tot i de res. Constantment. De la meua Teresa. D´aquelles paraules, ulls, mans i llavis. Quatre elements simples, suficients, complementaris i tal volta imprescindibles. La meua Teresa és diferent, impredictible. Dolça i freda. Propera i distant. Em costa entendre-la, però ho acabe fent. Li rese per les nits malgrat un marcat ateisme. Posteriorment, ho torne a somniar tot, amb més desig que realitat. I m´agrada. Cal que li done les gràcies. Mereix un homenatge, com el que li fa l´Ovidi Montllor a la seua...

Joan Fuster i les Falles

2010-03-19T12:28:00.003Z

Feia temps que no llegia a Joan Fuster. I no per gossera. Ara em venen al cap aquells records d´adolescència. Tindria jo quinze anys quan em va picar el cuquet del nacionalisme valencià. Fou un procés cumulatiu de vàries circumstàncies concretes. No sabria establir una causalitat única. El cas és que em va picar ben endins. Abraçar unes idees poc compartides (i no per això inassumibles) a la societat valenciana requeria cobrir-se d´un argumentari rigorós, que facilitara el proselitisme. Reconec haver abandonat Nosaltres els Valencians la primera volta que em vaig aventurar a llegir-lo. Em va semblar feixuc. Un any mes tard, el vaig reprendre i em va captivar fins a tal punt, que el vaig prendre com el meu particular dogma de fe. Més tard, no cal que ho diga, he anat matisant postures, però aquestos papers foren l´ emprempta i l´empenta definitiva que em va portar a assumir el compromís polític que no m´haguera agradat assumir mai, i que hui per hui, encara tinc. Raons, per a una altra ocasió.

El motiu del post que hui m´ocupa, és una lectura recent. Anava passejant jo entre les prestatgeries de la biblioteca i em va sobtar vore amagat Combustible per a Falles, de l´autor suecà. Em va sobtar per la proximitat de la festa i per l´estereotip ben estés de creure que un dels errors de Fuster fou haver renunciat o menyspreat aquesta festa. Jo també em vaig arribar a creure el prejudici. Per això em va interessar. No pretenc fer un anàlisi exhaustiu i ben raonat. Tan sols vull palesar les sensacions pròpies d´un simple lector.

Si vos sóc sincer, el món de les falles m´ha resultat sempre una mica alié. I no per animadversió personal cap a la festa, sinó perquè mai he estat capficat en aquest món. Jo sempre he sigut moro músic al meu poble, i ho continue sent. I això és el que em plena. Els Moros i Cristians d´Onil és l´única festa que gaudisc des del punt de vista lúdic i sentimental a la volta. Les falles, tanmateix no em són estranyes. A Benidorm se´n fan des de fa uns quants anys (a Benidorm es celebra fins i tot el "chupinazo"), i quan era menut tan sols calia que m´apropara al carrer Tomàs Ortuño, el de dalt per a observar-ne una ben humil, però digna. Allà hi havia unes quantes atraccions i paradetes on els pares em firaven tots els anys. La festivitat fallera va servir per a que em guanyara un dels primers sous (en negre) tocant la trompeta en ofrenes i passacarrers. De València Ciutat em quede amb les mascletaes i amb aquella revetla en la que l´aigua de València em va trair. El calabosso va estar a prop.

Joan Fuster reflexa en aquestes fulles un punt de vista extern, alié però sincer i profund sobre un tema del seu "poble". Esmenta també la seua enyorança cap a la festa que ell va viure de menut, quan la Falla consistia en un munt de fustes i trastos vells que els xiquets s´encarregaven d´arreplegar. Combustible per a Falles, no és un llibre pensat ad hoc, sinó que es tracta d´un recull d´articles escrits als anys 50-60 sobre els diversos elements de les Falles de Sant Josep. Juntament amb l´acidesa i l´escepticisme que el caracteritza i dels qual no pot defugir, presenta una visió amable de les Falles sobre temes com els orígens pagans posteriorment cristianitzats, la sàtira, l´element purificador, la capacitat d´improvisació, els tratges, la música, els tradicionals llibrets, els bunyols, la pólvora, la cultura del foc, etc.

De fet s´atrevix a suggerir que entre la pompa i la coentor d´uns i els prejudicis intel·lectualoides d´altres quant a la qualificació d´art d´aquestos monuments, ni tant ni tan poc. Altra cosa és la utilització que es féu d´aquesta festivitat com a sentiment primari, emotiu i creador d´una consciència col·lectiva potent, contra Joan Fuster per part dels poders aleshores establerts. Cal recordar que arran de la publicació del seua llibre El País Valenciano (una mena de "guia turística" pel nostre País) fou sotmés a una campanya a la premsa de desprestigi que acabà amb l´auto de fe. Fou cremat en efígie a l´any 1963 davant la presència de milers de valencians.

No vull descobrir més aquestes pàgines. M´ha agradat això d´ensorrar tòpics. Tan sols convide a tothom a llegir-les, en especial als fallers antifusterians i als fusterians antifallers

Salut i una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep

Records colivencs

2010-03-02T08:47:00.011Z

Amb un ventet molest, sec, de ponent que espentava a l´anada i feia tancar els ulls a la tornada, vaig emprendre el camí cap a l´est. Immers de nou en les Narracions de la Foia de Castalla del gran mestre, la visualització mental d´espais coneguts i estimats em forçà a visitar-los en silenci, amb la curiositat que imprimix en ú mateix una càmera de fotos captant a tort i a dret qualsevol detall o visió que no volia que se m´oblidés. Marxant direcció cap a Ibi, a mà esquerra, cap a tramuntana, gris i intermitent em quedava la Serra d´Onil on m´agradava perdre´m quan era un adolescent. A mà dreta em quedava la plenitut de la Foia tancada per altes serres, i la mar d´oliveres interrompuda per l´escuma que metafòricament em suposaven els ametlers en flor. Paisatge obtingut a força de segles de treball i conjugació plena entre la natura i l´èsser humà.

Anava callat, saludant a coneguts, parlant internament amb el meu alter ego, i reflexionant el trist i cada volta menor contacte amb el meu país colivenc. És quasi excepcional trobar-me per allà. Sempre tinc la sensació de no haver aprofitat tot el temps. Quan era menut em plantejava com a opció a llarg termini, fixar la meua residència habitual al meu poble. No volia anar a Onil, sinó tornar-hi. No sé ben bé, si ara pense el mateix, però sí que caldria no perdre paulatinament el contacte amb tot allò que vas estimar i que des de la llunyania temporal i espacial continues estimant.

Sense adonar-me´n vaig arribar a Santa Anna (Sentana), un paratge senzill, natural i amb una ermita. Sentana em porta al cap grans records. Allà hem torrat xulles i hem fet paelles, allà jugàvem de menuts, allà vaig agafar una mà mentre passejàvem cap a Favanella (el pantano) i la Casa Tàpena. Les festes de Sentana a finals de juliol eren especials.

Recordava que en aquella carrera per guanyar el conill, vaig acabar orgullós d´haver-li guanyat al penúltim en l´sprint final. Vam arribar tan tard que ja s´havien emportat totes les llepolies que donaven per participar. Així mateix, a la carrera femenina, la meua cosina que anava de les primeres, no va guanyar el conill perquè es va aturar a esperar a l´amigueta, que era l´última. El bonegó fou sonat. No li ho he dit, però l´altre dia em vaig preguntar perquè ho havia fet. Dubtava si allò que la va moure fou la caritat per l´amiga o l´estima innata que sempre ha demostrat pels animals. Ja m´ho diràs Estheriu. Però et confesse que jo també em vaig quedar en ganes d´un bon arrosset.

Quan ja em vaig fer un adolescent malcriat, les carreres van canviar pel ball i la beguda. Des d´aquella nit en que em vaig guanyar l´apel·latiu d´Asponja (que pocs recorden) no he tornat a tastar el whisky. No tinc constància a la memòria, però els testimonis encara em conten com volava pels bancals. I m´ho crec de veritat, perquè els pantalons que no em vaig llevar ni per a gitar-me van amanéixer dibuixats de regalls de fang i les butxaques semblaven sacs plens de pedres i herbes que vaig anar col·leccionant durant el penós trajecte de tornada. Aquell bonegó sí que fou històric.

I tornant al passeig de l´altre dia, mentre deixava enrere els bancals que presenciaren aquella desfeta moral, vaig enfilar el camí. Camí d´asfalt que vaig decidir fer de terra, per una senda paral·lela. La Casa Madrid. La Torre. El Pla, on teníem un bancal d´ametlers. Tots aquestos indrets abans d´arribar a la fonteta de L´Arcà, un mas abandonat en un reclot preciós. Em fa vergonya dir-ho, però crec que després d´un passeig per la zona, fa molts anys em vaig fer de colp marxista, pancatalanista, ecologista, ateu, etc. Uns -ismes que m´han marcat en major o menor mesura, posteriorment. No vaig gosar a endinsar-me pel barranc que condueix a la Font Roja i a Alcoi en unes hores. Me´n vaig tornar a casa. A Onil, cal recordar-ho, es dina a la 1.

Records i reflexions d´un colivenc a l´exili.

Casori

2010-02-16T23:37:00.005Z

Ho pensava mentre li acaronava els abundants cabells, li descordava la camisa i la besava amb la inexperiència pròpia d´un pubertari d´edat incerta, que prompte deixaria de ser-ho. Aquella nit era una excepció. L´especialitat d´aquella ocasió residia en això, en la seguretat de saber que es tractava de la primera i l´última. Ell ho intuïa des que en un moment de la festa, ella li féu un senyal, indicant-li la porta que donava al carrer. Convençut del temps limitat, s´afanyava desmanyotat a gaudir-la, a retindre-la per recordar-la, a intentar sorpendre-la, com si les paraules condicionades d´avís i termini que ella li havia pronunciat moments abans, pugueren ensorrar-se en un no res.

No podia ser. Allò no tenia solució de continuïtat. Ell que s´havia empenyat en vore-la com a la seua particular Pauleta conquerida per l´Aleix, dos personatges amb els quals havia fruït mesos abans durant una de les seues recents lectures. Fou al cap i a la fi, un dels seus primers desencissos en un afer tan bonic i refill de puta com pot arribar a ser l´amor. L´edat manifestament superior, ho impedia tot. Fins i tot li feia vergonya calcular la diferència. Maldava per l´obsessió malaltissa que li provocaven les dones molt més majors que ell. Un afecte que barrejava la luxúria, la morbositat, i la sensació de sentir-se cuidat.

A trenc d´alba ella va marxar, vestint-se sense fer soroll, sense acomiadar-se. Ell però, la va escoltar amb la resignació de tot segon home que veu com l´amant retorna a la normalitat i trenca sense cap regomell amb l´excepció. Així es va quedar, tot el matí, despert amb els ulls clucs. La frustració tan sols li va durar uns dies, el temps necessari per a que altra dona cobrirà la vacant que ella havia deixat lliure. En van passar moltes més, amb major o menor afecte, provisionalment, però al remat amb la mateixa dissort. Totes aquestes experiències el van reafermar en el seu escepticisme, i poc a poc li van confirmar aquella cruel sentència d´un bon amic que definia l´amor com un quadre que tan sols es pinta amb el pixorro.

Fa poc, va tornar a saber d´ella. Es casava enguany amb un bon home. Havia canviat molt, però seguia sent la mateixa. Ja no l´estimava, però la seguia volent. Amb els ulls tristos i les faccions influenciades pel record i el constant desert que travessava, li va desitjar sort.

Silenci?

2010-02-06T22:39:00.001Z

Fa una estona m´he trobat rellegint unes quantes entrades antigues, des que vaig començar en aquesta bitàcora, allà per l´abril de 2007. No ho havia fet mai, però ha sigut agradable. És curiós comprovar com en vora tres anys d´existència, canvia tot un poc. Preocupacions, amors, temes, aficions, estil. Fins i tot la il·lusió amb la que vaig començar, s´ha anat apaivagant poc a poc. Ho sé. Em costa molt escriure un post.

Em fa gràcia, perquè va haver una època que la meua carta de presentació no estava completa sense fer al·lusió al bloc. Arribava a ser pedant. Em sentia devanit quan algú desconegut venia a presentar-se, amb el pretext d´haver llegit algunes entrades del "Racó d´Agostinet". A mi, cal dir-ho, tot açò sempre m´ha fet molta vergonya. I me´n fa.

Recorde que vaig començar influenciat per dos bons companys que hui ja no tenen bloc. Llàstima. Durant un període de temps, hi havia pocs amics que utilitzaren aquesta eina. I jo no parava de donar la murga a totes aquelles persones que creia ben capaces. Poc a poc, he vist amb satisfacció el naixement de nous blocs, creats per grans amics i amigues. Començaments tímids que han assolit poc a poc tota la meua admiració. Aprenc i els conec cada dia més, sent suficient per a mi.

Davant la poca il·lusió i el buit ja omplert, de tant en tant em plantege la renovació o el silenci. Un silenci d´eixos llargs. M´ho pensaré.

L´Aitana

2010-02-02T12:28:00.028Z

Ara fa uns anys que vaig llegir L´ambició d´Aleix del meu admirat Enric Valor. Aquest llibre, no exempt de censura als anys del franquisme per la descripció de situacions mal vistes, revela la vida d´un jove callosí que, a cavall entre València Ciutat i Callosa d´en Sarrià s´enamora de Pauleta, una dona molt més major que ell casada amb don Macià. Aquest amor sorgeix dins d´un context idí·lic com és el Mas de l´Arbre, Confrides, als peus de la Serra d´Aitana. Semblant àmbit geogràfic es dóna a La idea de l´emigrant, al Mas de la Til·lera (Alcoleja).

D´aquestes lectures vaig recordar i augmentar la gran admiració que sempre he sentit per aquesta zona del País. Amb bella exactitud i fidelitat bucòlica, descrivia com d´allargada, imponent i majestuosa és l´Aitana i els indrets que l´envolten, ultrapassant de llarg els mil metres d´alçària. Degut a aquelles lectures, em va apetir visitar la Font de l´Arbre. L´experiència va quedar palesada a aquest bloc.

Des que tenia 6 anys i em van regalar un Atlàs, tinc gravats els 1558 metres, que fan que Aitana siga la cota més alta de la província d´Alacant (em fa oix aquesta divisió administrativa, ja ho sabeu). Per a mi sempre ha sigut el lloc més proper i segur per a visitar "la neu". Fruït d´aquesta atenció prematura, quan era menut em vaig atrevir a fer un conte que estava ambientat a la Serra Aitana. Trobe que anava sobre una excursió de xiquets plena d´entrebancs pel fred, la neu, el vent i la duresa. No sé per on para, però no tenia l´aspecte de convertir-se en un best seller.

El diumenge passat però, vaig reviure en part aquella pobra història amb els meus paisans del Centre Excursionista Colivenc. Una ruta que comença a la Font de l´Arbre i que arriba fins el cim. Xafant bona cosa de neu a tothora, em sentia com un xiquet observant el Frontó d´Aitana i les cingleres emblanquinades, esclatant tolls de gel amb el garrot de serra, fent fotografies o travessant no sense dificultats el Pas de la Rabosa. Des de dalt, el món. Visió espectacular de totes les serralades i muntanyes properes com la Serrella, Xortà, Puig Campana, Ponoig, Bèrnia, Cabeçó d´Or i aquelles més llunyanes com el Montcabrer, Maigmó, Benicadell, Montgó.

Malgrat una baixada accidentada per les runeres, amb tres o quatre "culaes" incloses, res va impedir que tornara a casa ben pagat, amb la sensació de plenitud, d´alegria i profit que dóna un bon passeig per la Serra Aitana coberta de neu.

Ara més que mai, Aitana Parc Natural!

Son

2010-01-22T18:47:00.005Z

Em piquen els ulls i no pare de rascar-me-los. Automàticament em ve al cap una veu familiar, tendra i inquisidora que em retrau aquest fet. Ja pare. La son crònica em sobrevé feixuga i constant com un càstig alleujat per l´horeta de migjorn que darrerament acostume a fer després de dinar. La son m´acuita enjorn, com a conseqüència d´una nit com tantes altres improductives, d´estudi forçat i gens profitós.

Diré una obvietat. Odie profundament l´època d´exàmens. No per pressió, per tensió o por. Cada dia estic més tranquil. Considere que són unes setmanes en que anem sumant cumulativament pèrdues de temps i que (parlant en primera persona) no redunden en absolut en el meu aprenentatge. Recorde amb resignació quantes activitats he deixat de costat pel mer regomell que em provoca estar immers en aquest període. No em pot saber mal llegir literatura, passejar, o mantindre una conversa amb qualsevol quan m´apetisca. Observe amb escepticisme el munt d´apunts que hem de memoritzar. És cert, de l´escepticisme a la gosseria no hi ha tanta distància. Els apunts estan farcits de noms com el teu, de formes geomètriques de difícil qualificació que patixen divisions internes, de formes geogràfiques que s´adequen amb una dubtosa fidelitat al meu marc nacional o de dibuixos tan entranyables com l´escut de l´Athletic de Bilbao (l´especialitat de la casa).

Estudiar per a un examen és llegir condicionadament. Sempre he detestat la lectura condicionada, des que a l´escola ens manaven lectures obligatòries. Em semblen tan contradictoris els termes "Lectura" i "obligació" (que no equival a "foment"). Semblaré agossarat, imbècil, subjectiu i destructiu si afirme que els exàmens són de tot excepte mitjans per a aprendre. M´atreviré a ser abstractament constructiu i a clavar-me en un terreny alié i molt susceptible, si propose alternativament l´aposta per models menys fastigosos i més dinàmics d´ensenyament, constants, diaris amb els quals l´alumne puga interactuar pràcticament, amb motivació i sense mecanicismes. Que cadascú ho concrete com vullga.

Açò s´acaba, i de forment ni un gra. Continue abonat a la mateixa franja de qualificació (5-6), que permet desfer-se de matèries amb un coneixement molt minso, oblidadís i no massa treballat. Complir l´expedient, sense que reste cap altra bona sensació que la de saber que ja queda una menys. Una menys per a què? Per a fer cara de panoli, quan d´ací dos mesos algú sol·licite ajuda en eixe sentit. Trist, eh?

Ah, i ja sé que no tinc raó...Fa temps que em motiva poc el que faig...

Viure sense tu (Antònia Font)

2010-01-11T14:39:00.001Z

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

M´encanta Antònia Font. M´encisa esta cançó.

Nadalenques...

2010-01-03T23:47:00.005Z

Aquesta vesprada estava més gos que un pont. Sort que sa Majestat i amiga Rosa Garcia, m´ha recordat que tenia un concert amb la Rondalla "La Barqueta" i la Coral Ars Càntica i que volia vindre a vore´ns. Planxar el tratge i la camisa, posar-li betum a les sabates, afinar les cordes...tot un ritual.

El repertori era a priori, assequible, tot i que quan ú no practica els dits no sempre van on toca. Ara que pense, les cordes del llaüt estan més rovellades que el meu pixorro. Haurem de canviar-les per segona volta (sí, és greu, l´instrument amb 4 ó 5 anys i tan sols l´he renovat en una ocasió). El repertori dèiem. Nadalenques hit-parade que tracten sobre campanes, borriquitos, xiquets dormint, pastorets, marimorenes, chiquirritins... Són peces amb estructures harmòniques senzilles i constants, que fins i tot donen pas a intents d´improvisació o segones veus. Passe. Per a una volta que ho puc interpretar tot sense suar ni pelar-me els dits, tocarem el que posa en el paper i prou.

Mentre tocava atenent a tot tipus de dinàmiques i ritardandos, i veia en front, un grapat de cares d´edat remota, reflexionava. El llaüt és un instrument bonic, amb molta història i molta música escrita. Estic profanant aquesta trajectòria? És possible. Tanmateix, crec que tinc una virtut. No destorbar. Ja ens ho deia Don Rafael. - aquel al que no le salga el pasaje, calladito está muy guapo -. Ja vos podeu imaginar... puc estar demostrant una expressivitat de professional i no arrear-li a cap corda. Se´n diu falsedat i caradura. I què? El mestre Iborra té raó, quan diu que - la gent escolta més per la vista que per l´oïda-. És graciós, perquè sempre recorde a Xavi Castillo, quan una de les dones d´edat incerta que he esmentat abans, m´aborda amb un sentit "Preciós!". Públic agraït, el de les aueles. Públic crític i indignat també, si el repertori no es correspon amb una certa tradició i folclorisme. Recorde quan em van preguntar què volia dir allò que havíem tocat. Ni més ni menys que gymnopédie, d´Erik Satie. M´encanta.

Pensava també en les nadalenques. En aquells cassets i aquella ràdio de Fisher Price que va acabar més cremà que la sola d´un romano (hui estic abusant de les cursives). Tota música que assumixes i escoltes de menut amb fruïcio i repetició, t´acompanyarà per fortuna o desgràcia, durant tota la puta vida. I mentre afluixava en els pianos, maleïa saber-me no sols les tornades (estribillos) sinó totes les segones i terceres estrofes amb una fidelitat absoluta. M´hauria pogut afegir al cor de xiques, ara que sóc baix oficial al conservatori. Les històries narrades al si de les nadalenques donen per a un altre post. Segur que algú ja l´ha escrit.

He també recordat una conversació amb l´amic Ramon, que es queixava de la testimonial presència del valencià al nostre repertori. No depén de mi, però té raó. 9 en castellà, 2 en anglés i una en la nostra llengua, per a complir l´expedient. Minorització i nul·la normalització demostrada empíricament. Quin mal van fer aquells moderns mitjans de comunicació monolingües i excloents, que van alterar el nostre extens gènere musical nadalenc propi i van introduir altres nadalenques que a força de la continuïtat i repetició pesada, han esdevingut ben normals, quotidianes i tradicionals, traspassant la raresa i un gran desconeixement cap a les nostres. Somiava un repertori íntegre i ben digne en valencià. Farem pressió.

En fins, que hui m´ha tocat una noche de paz, noche de amor, noche de merdes, noche de son. Me´n vaig a dormir, que demà marxe cap a Onil, a acompanyar als Reis d´Orient pintat de negre.

Salut i carbó!

Tanmateix, m´agraden les nadalenques...

Nit de lluna

2009-12-31T10:42:00.006Z

Tots hem tingut alguna nit especial. La d´ahir era de lluna. Una lluna on abans es trobaven les mirades. Reconec que a mi em calia una com aquestes. De manera passiva, sense cap tipus de protagonisme ni situació en primera persona. D´observar i gaudir de manera il·limitada tots aquells poemes escoltats i pronunciats amb tanta sinceritat i passió, i musicats en el mateix moment, amb una adequació perfecta.

Un context com aquest entendreix l´ànima i fa brollar tots aquells sentiments que sempre ens costen d´expressar. Anit, em passaven un a un per la ment amb tota la seua extensió, amb totes les seues virtuts, amb tota classe d´esperança i somni de fer-se realitat. Em vaig sentir molt desarmat i vulnerable mentre escoltava aquells versos o històries recitades amb eixa delicadesa màgica. Tot allò tenia un efecte instantani, alegre, emotiu o trist. Fins i tot, en estos moments en que pense què he d´escriure, voldria cuidar tant els mots per reflectir fidelment, adequar-me i apropar-me a tot allò. Foren moments únics i probablement irrepetibles. La màgia del moment residia en això, en la improvisació i en la senzillesa. Ja estava bé.

Ahir vaig estar temptat de véncer tota classe de por i prejudici. No vaig ser capaç. Jo no sóc ni poeta, ni compositor. Em costa improvisar. Sempre he cregut que faig les coses d´una manera lògica i deductiva, amb un esquema o línia preestablerta o preparada. Un repte per a 2010? No obstant això, em vaig sentir molt orgullós de que els meus AMICS i AMIGUES ho foren.

Gràcies i feliç 2010

Els fatxos...

2009-12-24T12:25:00.004Z

La Nit de Nadal, és especial. L´ambient familiar al caliu del foc i de les nadalenques, els àpats abundants o les estrenes. A més, La nit del 24 de desembre és una data on algunes localitats tenen el costum d’encendre focs, ja siguen fogueres o torxes fetes amb tot tipus d’herbes. És el cas del meu poble, Onil, on es celebra "La Nit dels Fatxos". Els fatxos, són unes torxes que es fan a mà amb l´espart de la Serra d´Onil, durant tot el mes de desembre. El Centre Excursionista Colivenc, del qual sóc membre, és el que organitza tallers per a tot aquell que vullga aprendre. Com veieu al vídeo, gràcies a la seua tasca, s´ha recuperat una tradició que estava extingint-se.

A Onil, aquest material se li diu concretament "totxa", l´espart sec que afavorix que es punxe foc més ràpidament. L´espartet verd que es troba a la part superior de la planta servix com a lligassa i nuc a través de tot el fatxo. S´encén per la part baixa i va "rodant-se" de forma circular fins que es consumix.

No vull ser un xovinista, i atribuir-li tan sols al meu poble l´essència d´aquesta tradició. Fa uns anys, llegint a Enric Valor vaig observar que quan emprava la paraula "xamela" es referia a una torxa d´espígol, que els xiquets de l´Alcoià solen portar pels carrers enceses durant la Nit de Nadal. També coneixia que la tradició era ben present a Relleu, amb el nom d´eixames. De Tibi o Biar em van comentar alguna referència. Llegint aquest article de la revista Barcella (que vos recomane per a aprofundir en el tema), he pogut comprovar que encara roman la tradició a molts altres pobles de l´Alacantí i del Comtat, amb altres noms i algunes diferències, però amb la mateixa essència.

Els seus orígens són immemorials, provinents d´aquells ritus pagans que en cada solstici feien servir el foc com a element fonamental (recordeu la Nit de Sant Joan). També es diu que els antics pastors utilitzaven els fatxos per a il·luminar-se i donar calor a la llar durant el fred. Aquest ritus, com tants altres, va ser objecte d´una cristianització posterior. L´element del foc, un dels trets característics de la nostra cultura, i emprat de manera genèrica i quasi amb devoció, s´estén de nord a sud del País Valencià, així com a bona part de la Mediterrània.

Aquesta vesprada, la Plaça de l´Ajuntament d´Onil estarà de gom a gom, amb menuts, jòvens, adults i també persones granaetes que rodaran fatxos i gaudiran del concurs que tots els anys es duu a terme. Un concurs amb diferents variants, segons el tamany (premi per al més gran i i per al més menut), la bellesa artística, així com segons l´edat dels "rodaors" (per al més jove i per al més major). I com no, a demanar l´asguinaldo a totes les portes...

Que li direm, que li direm
Que mos done l´asquinaldo
que si no no mon anem,
Que li direm, que li direm!

El asguinaldo son tonyes,
figues i ametles torraes
i un tros de cansalà
i rastres de botifarres

Fa molts anys que no rode ni faig fatxos i que no estic present a Onil, aquesta nit. M´encantaria. La família ix tard de treballar i preferix quedar-se a Benidorm. Ho entenc. Ho passarem bé.

Salut i Bon Nadal

La meua Santa Cecília

2009-12-18T18:21:00.007Z

A la Unió Musical de Benidorm celebrem la festivitat de Santa Cecília, patrona dels músics un mes després. La raó és pragmàtica i convenient. No hi ha temps material per a preparar un concert diferent entre el segon diumenge de novembre (Festes Majors Patronals de Benidorm) i la darrera setmana del mateix mes. De totes formes, ho fem de bon gust sabent la proximitat del Nadal. Enguany hem tornat a fer un llibret, en el qual em van demanar que col·laborara escrivint un article. No m´agrada massa perquè el vaig escriure a correcuita, i sembla una redacció de l´escola però si apareix a mil llibrets, com no havia de fer-ho al meu blog?. Au, ací vos el deixe.

Així és. Per als que som músics arrelats des de ben menuts a la nostra banda, aquestos dies adquireixen tanta prioritat i especialitat que els intentem viure al màxim. Tant se val les obligacions o preocupacions quotidianes. Són unes jornades aquestes, les que anunciem en el ja tradicional llibret, que intentem gaudir amb intensitat des de la perspectiva social, sentimental, amistosa, familiar i per descomptat musical.

Es multipliquen les hores d´ assajos, les reunions, els retrobaments, els maldecaps, les cerveses...Tot val per enllestir la feina que es vorà satisfeta durant la Setmana gran. Les Jornades en Honor a Sta.Cecília. Una setmana farcida d´ actuacions, audicions, preparatius que any rere any s´ augmenten degut a la incipient Orquestra de Corda, així com la consolidació de la Banda Juvenil, i la constatació de l´ escola com una font que nodreix abundantment de bons músics les nostres diferents seccions.

7 dies que es veuen culminats en un cap de setmana que de ben segur tots tenim marcat en roig a l´ agenda. Un divendres d´ assaig general en que fa goig vore tanta gent i escoltar com es manifesta a la nostra oïda el fruït del treball realitzat durant les anteriors setmanes. Un dissabte d´ emocions per als nous músics, que directament ens transmeten als altres quan anem a arreplegar-los en cercavila. Un sopar de sobaquillo, de germanor... i de festa, que cadascú interpreta com vol. Un diumenge de concert extraordinari, de nervis, de públic fidel, desitjós de sentir a la seua banda, de dinarot.

Una Sta. Cecília especial, perquè a banda de viure-la com a músic, l´ experimentaré per primera volta com a directiu. Un binomi difícil però compatible i gratificant. Han sigut uns mesos d´ il·lusió i treball, que m´ han deixat un sabor agredolç, ja que tota classe d´ obligacions i entrebancs, m´ han impedit dedicar-li tot el temps i estima que aquesta entitat mereix. Ho sent. No obstant això, no tot són ombres i he pogut estar acompanyat d´ un ambient boníssim, d´ un alt grau de compromís i treball per part dels companys.

També he pogut gaudir del nostre estimat i a voltes descuidat bloc, amb el qual intentem mantenir-vos informats de tot allò que tenim previst pròximament. I per descomptat, he de mencionar l´ orgull de comprovar que aquell tímid suggeriment d´ Agenda Cultural trimestral ha esdevingut una proposta carregada de bons concerts, d´ èxit i de bon ambient, assolint així l´ objectiu prioritari de convertir la nostra seu en un centre social d´ aplec de músics, socis i amics de la música.

Sols m´ agradaria demanar-vos compromís per la vostra banda, i estima per la música. També vull agrair als companys Ginés i Gaspar el gran esforç que han fet per a que aquest llibret es publique i desitjar-vos com a amic, que aprofiteu al màxim la nostra gran celebració.

Salut i UMB

Ortografia

2009-12-07T13:51:00.009Z

Durant les darreres setmanes, he tingut la sensació de no escriure correctament la meua llengua. De parlar, ja ni en parlem. De fet, ara mateix dubte que a la primera línia d´aquest post no hi haja cap errada ortogràfica.

Aquest tebi malestar es deu a la sèrie d´inquisidors lingüístics (alguns amb animus iniuriandi) que m´he trobat i que vinculen indefugiblement la gran admiració, compromís i respecte sacrosant que sent per la meua llengua, amb la condició sine qua non d´haver d´expressar-me oralment i per escrit amb una perfecció que m´astora. I què voleu que vos diga? Ho sent. Jo no sóc cap gurú, manà o vellet amb barba blanca que ho sap tot amb eixa seguretat característica.

Que la meua vida siga un dubte constant ja no sorprén ningú. El dubte genèric però, es veu extrapolat amb tendències quasi obsessives a l´afer concret. I el tema lingüístic no pot fugir. Certament, he passat hores i hores corregint catàlegs al català, entrades del blog o redaccions per una simple i pura inseguretat. Una de les coses que m´encisa del valencià és la capacitat de seguir aprenent tots els dies, de saber que demà descobriré noves paraules ja esoltades, o que despús-demà trauré del calaix de l´oblit aquells refranys o frases fetes, o bé aquelles regles gramaticals que de manera lògica i deductiva havia vingut aplicant.

La meua història vinculada al valencià és curiosa però segurament comuna a molts. Tots els meus ascendents són valencians de parla (fins i tot amb certes dificultats amb el castellà). Mentre a casa era educat en la llengua pròpia del País, a la guarderia i l´escola ho feia tot en castellà, a excepció de les poques i no massa productives hores per llei que li dedicàvem al català. Aquest context no afavoria un gran compromís sinó una relativa desafecció. El valencià el reduia a un àmbit molt familiar, ja que el gastava en casa o al meu poble. I em semblava normal. Al pati de l´escola, a les classes i activitats extraescolars vaig adquirir la consciència de que el castellà era la llengua usual i vàlida per a qualsevol tipus de relació o conversa.

Fou un encert en aquest sentit fer l´ESO i el batxillerat a Callosa d´en Sarrià, on em vaig trobar un ambient procliu on podia fer extensible la meua condició lingüística més enllà de l´àmbit familiar. Em sentia còmode i me´n recordava del meu iaio, d´aquell valencià quasi arcaic, de muntanya i ple de sentències com les del Tio Pep, el de l´Alqueria Blanca. Vaig anar poc a poc adquirint compromís i fent meues aquelles reivindicacions que reclamaven dignitat, igualtat i normalitat per al valencià, tot just quan començava a assumir una consciència nacional diferent a l´espanyola.

Malgrat aquestes circumstàncies, la meua educació va seguir desenvolupant-se de forma quasi exclusiva, en castellà. No sé si resulta una obvietat, però afirme agossaradament que les línies en castellà no garanteixen una mínima capacitat oral o escrita en la nostra llengua. I no serà pels esforços dels nostres mestres de valencià, sinó pel context monolingüe d´aquestes línies que tenen el valencià com un afegitó. Les circumstàncies alienes a l´àmbit escolar (mitjans de comunicació, oferta cultural, promoció institucional, nacionalisme lingüístic espanyol inconscient, normal i quotidià, etc.) tampoc ajuden gaire. Davant d´aquesta situació, recorde molts companys que no li donaven la suficient importància (era de las asignaturas marías), que acudien als exàmens de valencià conscients de què els hi restarien el límit màxim de dos punts per faltes ortogràfiques. Castellà era "Lengua" (normal). Valencià, "Valenciano" (excepcional o secundari). Nuestra literatura se hacía en castellano (y sabéis? me encanta). La nostra literatura restava com un color o matís que no rebia la mateixa importància. Heus ací la superioritat implícita d´una, i la minorització manifesta de l´altra.

Front a aquesta situació em vaig vore obligat a esprémer al màxim les insuficients hores de valencià, intentant assumir totes les regles gramaticals, vocabulari, ortografia. M´apassionava. També vaig tindre però, un punt d´autodidacta fent-me un quadern de faltes, llegint llibres o interessant-me per altres variants, la qual cosa em va permetre presentar-me al mitjà i superar-lo.

Reconec que després d´uns anys, l´oblit, la nul·la exigència ortogràfica a les classes de Dret o la reducció de lectures han minvat el meu nivell ortogràfic. He esmerçat massa temps escrivint tot açò (el tema ho requeria), sabent de bestreta que trobareu errades. No m´importa que me les comuniqueu. De veritat.

En definitiva, considere més important l´aposta per la normalització, l´interés, un major ús social, que no pas el puritanisme o la perfecció absoluta. Hem de procurar escriure correctament i cada dia millor, però reflexant aquesta necessitat amb paciència, de manera metodològica, pragmàtica i sense arrogància. No vos exigiré cap requisit lingüístic (ni idiomàtic) per a escriure a aquest blog. Espere que vosaltres tampoc. Jo procuraré fer-ho el millor que sé. Tanmateix vos demane flexibilitat i comprensió.

Salut i ortografia.

Declaració del Mil·leni

2009-12-01T20:29:00.002Z

Vaig aprendre molt i em vaig reafirmar en allò que ja creia. La setmana passada vaig assistir a un curset impartit per Assamblea per la Pau a la Universitat d´Alacant que tractava sobre els reptes dels objectius de desenvolupament global, atenent a la Declaració del Mil·leni de l´any 2000. Vam tractars afers tan interessants com els objectius de desenvolupament, les trampes del comerç internacional, el deute públic extern dels països pobres així com tota mena de propostes, iniciatives o experiències tendents a millorar aquesta situació.

L´any 2000, sota l´ auspici de Nacions Unides, 189 països, entre ells l´Estat Espanyol, signen la Declaració del Mil·leni, compremetent-se a aconseguir, per a l´any 2015, els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni, com un primer pas per a reduir la pobresa i convertir el dret al desenvolupament en una realitat pera tots i totes.

Els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni plantegen metes mínimes i realistes, emmarcades en els drets humants. No obstant, nou anys després, els Objectius corren el risc de no ser assolits si el compromís mundial no s´intensifica. Probablement siga un poc redundant i repetitiu, però convé recordar les disposicions, per a que no se´ns oblide. Per a que recarreguem el nostre compromís.

- Objectiu 1: erradicar la pobresa extrema i la fam.

Reduir a la meitat entre 1990 i 2015 el percentatge de persones amb ingressos inferiors a un dòlar.
Assolir la plena ocupació i productiva, i el treball decent per a tothom, incloses les dones i els joves.
Reduir a la meitat, entre 1990 i 2015, el percentatge de persones que patisquen fam

- Objectiu 2: assolir l´ensenyament primari universal.

Vetlar per a que, a l´any 2015, els xiquets i xiquetes de tot el món puguen finalitzar un cicle complet d´ensenyament primari.

- Objectiu 3: Promoure la igualtat entre els gèneres i l´autonomia de la dona.

Eliminar les desigualtats entre els gèneres a l´ensenyament primari i secundari, preferiblement per a l´any 2005, i a tots els nivells de l´ensenyament abans de la fi de l´any 2015.

- Objectiu 4: Reduir la mortalitat infantil.

Reduir en 2/3 parts, entre 1990 i 2015, la mortalitat dels xiquets i xiquetes menors de 5 anys.

- Objectiu 5: Millorar la salut materna.

Reduir, entre 1990 i 2015, la mortalitat materna en 3/4 parts.
Assolir, per a 2015, l´accés universal a la asalut reproductiva.

- Objectiu 6: Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties.

Haver detingut i començat a reduir, per a l´any 2015, la propagació del VIH/SIDA.
Assolir, per a 2010, l´ accés universal al tractament de la infecció per VIH a aquells que ho necessiten.
Haver començat a reduir, per a l´any 2015, la incidència del paludisme i altres malalties greus.

- Objectiu 7: Garantir la sostenibilitat del medi ambient.

Incorporar els principis del desenvolupament sostenible en les polítiques i els programes nacionals i invertir la pèrdua de recursos del medi ambient.
Rreduir la pèrdua de diversitat biològica assolint, per a 2010, una reducció en la taxa de pèrdua.
Reduir a la meitat, per a l´any 2015, el percentatge de persones que manquen d´accés sostenible a aigua potable.

- Objectiu 8: Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

Desenvolupar encara més un sistema comercial i financer obert, basat en normes, previsible i no discriminatori. S´inclou el compromís d´aconseguir una bona gestió dels afers públics i la reducció de la pobresa, en cada país i en el pla internacional.
Atendre les necessitats especials dels països menys avançats. S´inclou l´accés lliure d´aranzels i quotes de les exportacions dels països menys avançats, el programa millorat d´alleujament del deute dels països pobres molt endeutats, la cancel·lació del deute bilateral oficial, i la concessió d´una assistència per al desenvolupament més generosa als països que hagen expressat la seua determinació de reduir la pobresa.
Atendre les necessitats especials dels països sense litoral i dels xicotets Estats insulars en desenvolupament.
Encarar de manera general els problemes del deute dels països en desenvolupament amb mesures nacionals i internacionals amb la finalitat de fer el deute sostenible a llarg termini.
En cooperació amb les empreses farmacèutiques, proporcionar accés als medicaments essencials en els països en desenvolupament.
En col·laboració amb el sector privat, vetlar per a que es puguen aprofitar els beneficis de les noves tecnologies, en particular de les tecnologies de la informació i de les comunicacions.

Anem per bon camí?

"Auelo"

2009-11-14T18:55:00.004Z

Si vos sóc sincer, no conec el nom científic ni el que utilitzen els biòlegs en l´actualitat. De casualitat he trobat una fotografia al google, que vos podrà mostrar el que volia palesar hui. "Auelo", un nom que he sentit a Onil per a designar eixa classe d´espora que naix en determinats matolls i que adopta una forma redona semblant al cotó en pèl o una volva de neu. Es tracta d´una estructura biològica que s´enlaira amb facilitat, i que està formada per un centre del qual naixen molts filets blanquets.

No sé el perquè de la nomenclatura d´aquest element. Jo l´associe a la meua innocent infantesa, quan jugava amb els amiguets pels carrers colivencs o feia aquells passejos amb el iaio cap al cementeri i l´ermita on descansa durant quasi tot l´any la Mare de Déu de la Salut d´Onil. Recorde que als cosins i a mi ens feia molta il·lusió trobar-ne i anar darrere d´ells mentre s´escapolien de les nostres mans, degut al lliure arbitri del vent en eixe moment. No els seguíem debades. Des que erem menuts, ens havíem contat que els auelos que tròbarem, tenien la facultat de concedir-nos un desig que no havíem de manifestar públicament. Una volta els agafàvem al vol, amb cura de no destrossar la seua fina silueta, havíem de retenir-los i desitjar. Seguidament bufàvem fort, deixant que aquestes espores continuaren amb les seues oscil·lacions.

Somric en recordar allò que delerava. Malgrat el racionalisme i versemblaça que vaig atorgar a aquestos "auelos", les pretensions no es van acomplir. Massa demanava jo. I és que, sempre acabava marxant d´Onil mirant el seu contorn per la finestra de darrere del cotxe (privilegi no apte per als menuts de hui) i dient amb eixe to trist i ploró "Adéu Onil, Adéu". Tampoc he vist guanyar encara un títol al meu equip de futbol, l´Athlètic de Bilbao, malgrat que any rere any ho veia possible (ma que era innocent!). Casualment, l´any passat estigué apunt d´assolir aquesta fita, i jo en directe. Aquella xiqueta de cara bonica i de constitució grosseta tampoc em va correspondre a aquell amor d´infants que mantenia en silenci, a pesar dels meus esforços per marcar gols, o parar-ne quan ella mirava. Jo era d´aquells que eren triats dels últims per a fer un partidet. Crec que per oblit o per nul possibilisme em vaig fer un descregut de totes aquestes coses

Fa unes setmanes vaig anar amb Gatxull a Benilloba, a fer un concert. Del concert, tan sols comentaré que vam eixir del pas. Prou. D´aquest petit poble del Comtat no havia tingut massa experiència. Sempre l´he tingut com un indret de pas per a anar a Alcoi travessant Confrides, en el qual paràvem de tant en tant al bar La Ponderosa. Alguns amics provenen d´allà també. Desficiós i pensarós vaig abandonar el concert per perdre´m durant una bona estona pel nucli antic, una de les meues debilitats de tot poble valencià. Un passeig de mitjanit per carrerons, carrers estrets, costeruts i irregulars que em reflectien eixe passat morisc, tan atractiu per a mi.

Recorde que mentre enfilava a soles un dels carrers principals amb eixe silenci de poble sols trencat pels lleus sons de les llars i el ventíjol suau, vaig vore baixar per una costera un d´aquestos auelos. Vaig dubtar, però entendrit pels records i els darrers esdeveniments, em vaig ajupir per a no deixar-lo marxar. De nou, anys després, en tenia un a les meues mans. El vaig observar durant uns minuts, aturat a un cantó. Empassant-me tota classe de prejudicis i amb predisposició, vaig desitjar decididament. Vaig desitjar i bufar amb tanta intensitat que aquell vent fluix es va emportar l´auelo, perdent-se aquest per damunt de les teulades...

Adéu auelo, Adéu.

Serra Gelada (Albir - Racó de l´Oix)

2009-11-02T20:11:00.025Z

Fou el Darrer Diumenge d´Octubre. No vaig eixir el dissabte perquè el divendres ja havia fet un poc el salvatge, així que em vaig quedar a casa. Jugava el Sevilla, i reproduien Alejandro Magno. Un pla no massa atractiu, sóc conscient. No sé com, vaig acabar parlant amb la meua cosina M.Carmen que volia convéncer-me d´anar diumenge a les 8 del matí a Onil. El Centre Excursionista Colivenc (del qual forme part quasi de manera fantasmagòrica) visitava la Font Roja. " Que matine un altre! " - vaig refusar-.

Queda pendent. Quan em vaig despertar plàcidament (recorde que eixa nit havíem guanyat una hora), vaig sentir regomell. M´agrada el senderisme, passejar pel camp, muntanya. I és que jo sóc d´eixos que li fan fotos a qualsevol pedra o matoll de timonet. I fa massa temps que ho he abandonat. Em vaig plantejar recórrer Serra Gelada de nord a sud. Pensat i fet. Vaig vessar bona dosi de vaselina als peus, vaig espolsar les botes oblidades, i vaig carregar la motxilla amb aigua, fruïta i una empanadeta d´espinacs reblanida, que em va causar una cremor horrible.

El cotxe es va quedar a l´Albir (Alfàs del Pi). Reconec que en la pujada a les antenes quasi trac els budells. " Qui no està posat a bragues, les costures li fan llagues".diuen els vells. Una volta dalt (438 metres sobre el nivell del mar) tot és més fàcil. Un trajecte que seguint l´argot ciclista, és de trencacames (pujades i baixades constants). L´itinerari fou d´allò més recomfortant. A l´esquerra la mar, els penyasegats tan impressionants que palesen com d´accidentada és la nostra amenaçada i malmesa costa. Fins i tot s´albirava amb una sorprenent claredat l´illa d´Eivissa. A la dreta, la nostra benvolguda Marina amb totes les serralades més boniques que mai. Puig Campana, Ponoig, Aitana, Bèrnia, l´Aixortà, la Serrella... Ja en el Racó de l´Oix (Benidorm) vaig demanar taxi. M´ho mereixia. Un diumenge de reconciliació personal i amb la natura, de meditació, de silenci. Un dilluns d´agulletes assassines. Espere que quan vegeu les fotografies, pugueu entendre aquestes bogeries que de tant en tant se m´ocorren. Sobren paraules i manquen més gràfiques.

Salut i natura verge, per descomptat.

2500?

2009-10-23T17:48:00.004+01:00

Les classes de Dret Financer i Tributari II són una merda. Sí. M´avorrixen. Em dóna la sensació d´estar perdent l´oportunitat d´aprendre qüestions de gran utilitat pràctica respecte al sistema impositiu, és a dir, els impostos concrets que ens afecten dia a dia, directa o indirectament.

Probablement no m´esforce massa, però cal dir que el sistema d´avaluació no suposa cap al·licient per a mi. Si tens un gran nombre de participacions en forma d´exposició d´epígrafs o formulació de preguntes (en gran mesura inútils i oportunistes) superes l´avaluació contínua que et dóna dret a anar a l´examen oral triant un epígraf concret. Sembla fàcil i democràtic, ta que sí? La praxis quotidiana reflexa una altra realitat. No he vist tanta competitivitat en ma vida. Eixim a galtades per participar, hi ha companys que rectifiquen fins i tot les comes dels altres companys. A més, la gent arriba un quart d´hora abans d´iniciar la classe, per situar-se en els llocs capdavanters i a l´esquerra de la mestra, que és on sembla que aquesta té la preferència visual (i no sé si política). Mentre que jo he participat tres voltes en tot el curs, hi ha gent que de tant esparpellada, en porta més de 10. Ja pots passar-te classes senceres amb el braç alçat sense obtindre cap atenció.

L´altre dia, acabant-se la classe dedicada a les deduccions sobre l´IRPF, i prou molest per no haver pogut participar, vaig vore el cel obert. Ho he de reconéixer. Va ser una pregunta forçada per les circumstàncies però també provocada per la perplexitat. Ja ho havia llegit feia uns mesos als diaris, però em va sorprendre que tothom s´ho engolira i ningú diguera res.

Tractàvem la deducció per naixement d´un fill. Sí, els famosos 2500 euros anunciats per Zapatero, que pots minorar en la teua declaració o bé sol·licitar l´abonament en efectiu. A priori, i sense aprofundir, sembla una bona mesura, social, justa. Com diu el mestre Asencio, a mi tot açò em sembla una "enganyifa", gens socialista (malgrat la procedència) provocada per les ganes de titulars fàcils i efectius. La meua pregunta (aparentment ingènua, però ben conscient) anava dirigida en el sentit de saber si aquestes deduccions de 2500 euros per fill nascut, seguien algun criteri de progressivitat, és a dir, si els que menys tenen, tenien accés a una major prestació econòmica a diferència de les persones amb major poder adquisitiu, en aquest sentit. Silenci sepulcral.

El que em va matar, va ser la resposta. "Aquestes deduccions són igual per a tothom i no estan orientades a satisfer socialment els que menys tenen, sinó exclusivament al foment de la natalitat". Nyas coca! t´a dao, o t´a rosao? Vaig assentir externament amb ànim solidari, perquè ja era l´hora d´acabar i els companys no paraven de bufar i volien fugir.

Em va sobtar l´argument de la natalitat. O siga, voleu dir que 2500 euros suposen un argument de pes per a que les parelles riques o molt riques decidisquen engendrar un fill? Jo crec que cada volta que estos tenen un fill es moren de la risa. 2500 euros de les arques públiques, innecessaris i a fons perdut. Pareix que els diguen "Ieee! folleu rics, que encara vos subvencionem el bateig (missa i convit) de la criatura i tot!".

Ara cal fer-se preguntes en el sentit invers. Fomenten la natalitat els 2500 euros en les parelles amb menys recursos econòmics? A mi em pareixen ben pocs (que parlen mares de xiquets nounats), però bé, són una ajudeta que no crec que determine cap decisió. Per què no es seguixen els criteris bàsics i justos de donar més al que menys té? Perquè no es distribuixen aquestos diners equitativament, a les parelles amb menys recursos? Discriminació positiva. Majors prestacions per a aquestos, i menys o res (ho sent, que no arribeu a fi de mes) per a les parelles amb fortuna. Em sembla lògic. És veritablement una mesura social i socialista? ...Ja m´agradaria a mi sentir el que pensaria Pablo Iglesias que en glòria estiga...

En fins, que alguns continuen pixant fora de test. Ai las!...Però al cap i a la fi, la mestra em va apuntar positivament la intervenció...

Salut, diners (2500 €) i si voleu, també amor.

Ansietat, pànic, dignitat...

2009-10-12T23:07:00.004+01:00

“ És València 9 d´Octubre, no podran fer-nos callar”

Fa més de dos dies, i encara m´ astore quan ho recorde. Vaig passar un dels moments més angoixants de ma vida amb els companys del BLOC que per primera volta havia convocat a la militància i als simpatitzants a acudir a un acte oblidat i segrestat pels antivalencians. La Processó Cívica en la que es passeja la Senyera pels carrers de València.

Denunciades les amenaces prèvies, així com garantida la “seguretat” per part del Delegat del Govern, Ricardo Peralta (PSOE) vam decidir apropar-nos per a reivindicar pacíficament i amb total respecte, el valencianisme de progrés en el que creiem i en el que considerem que és el nostre dia. Es tractava de recuperar espais, de mostrar que el valencianisme de conciliació avança, supera conflictes i es presenta com una opció seriosa amb vocació de govern. Mentre aquest grupuscles desfilaven com si res, la policia no ens va deixar participar argumentant que no ens podia garantir la nostra seguretat. Certament, la protecció era ben minsa quan ens havien promés tot el contrari.

Els més de mig centenar de valencianistes que allà ens vam trobar (juntament amb els dos diputats autonòmics) del BLOC, Enric Morera i Josep Maria Pañella), ens vam vore envoltats d´ un ambient tant hostil i violent, que per moments vaig vore perillar seriosament la nostra integritat. Amenaces intimidatòries, intents d´agressió, llançament d´ ous i altres objectes, carreres, por, nervis... Vaig poder comprovar in situ i en primera persona la violència i amenaça feixista que actua al País Valencià amb tota la impunitat del món, amb la connivència tàcita del PPSOE que sempre miren cap a un altre costat i s´ espolsen tota classe de responsabilitats. I a sobre, encara tenen la barra d´ incloure a tots en el mateix sac. No senyors! Ja en tenim prou! Són massa agressions feixistes patides en els últims anys al nostre País i reflexades en el informe Raxen, com per a començar a assumir el problema i actuar en conseqüència. Situacions que en altre lloc i context, hagueren rebut una repercussió als mitjans infinitament major.

Molt s´ ha parlat en altres blocs i webs (fins i tot vídeos) d´ aquestos lamentables fets. Jo podria parlar-ne molt més, contar-ho tot fil per randa, però se me fa costera amunt recordar. Vaig patir tanta ansietat que em vaig vore obligat a abandonar temporalment el grup. Des de fora em vaig dedicar a observar un per un, les cares dels meus companys. Expressions digníssimes i fermes que em van fer sentir orgullós de tots ells i que decidira reincorporar-me. Caminant, envoltats de policies com si fórem nosaltres els delinqüents, ho vaig acabar d´ entendre. Em reaferme cada dia més. Estic en el lloc adequat, forme part d´ una organització a voltes criticable, a voltes incomprensible, però que compta amb la millor gent del País. A tots ells, la meua profunda admiració.

Salut, llibertat, democràcia i BLOC

Una forta abraçada per al company i amic administrador de Valencianisme.com que va ser apallissat la vespra del 9 d´ octubre.

Un post que no m´haguera agradat escriure...

València, 9 d´octubre

2009-10-07T23:17:00.003+01:00

A mig dia, quan avançava a correcuita per no perdre l´autobús que em tornara a Benidorm he hagut d´aturar-me dos minuts. A la Plaça d´Europa, contigua a la Facultat de Dret hi actuava Pau Alabajos, un dels cantautors valencians i en valencià més valorats. Encara que poc a poc, he anat escoltant-lo últimament amb assiduïtat. Les seues cançons acompanyades per la violinista són de les que m´agraden. De vegades un tant monyes, de vegades un tant paral·les a mi. I és que em sorprén, perquè sovint reflexa amb exactitud el meu pensament i expressa amb fidelitat el que jo he volgut però no he sabut dir. Li estic agraït certament.

Poc a poc s´acosta la Diada Nacional del País Valencià. Dia gran per a reivindicar allò que fòrem, i allò que volem seguir sent. Jornada de records i retrobaments, de carregar les piles cap al compromís del redreçament nacional i de construir un País Valencià més digne, més just, democràtic, i més valencià.

Aprofitant l´avinentesa, vos deixe amb la cançó que m´ha retingut eixe parell de minuts i que quasi fa que l´autobús marxara sense esperar-me. Tampoc tinc temps d´escriure així que em permet la llicència de substituir els mots pels sons. Segur que vos agrada.

Salut i País!

A tots els que patixen amor, els envie una mocadorà virtual per Sant Dionís, patró dels enamorats i enamorades valencians.

Trobar a faltar...

2009-09-27T20:25:00.001+01:00

Moltes voltes em faig la curiosa i paradoxal pregunta. Com és pot trobar a faltar abans d´ haver-te acomiadat? És una sensació estranya que m´ ocorre sovint, respecte de llocs, de bones situacions i experiències, i per descomptat de persones.

Són moments en que t´ adones que el temps s´ exhaureix irremeiablement, cada volta més, i què tot allò que has gaudit i que segueixes fent-ho prompte quedarà enrere o marxarà, deixant d´ aquesta manera una estela agredolça. Tornarà? Fins a quan? S´ han aprofitat tots els instants possibles, o s´ han quedat algunes coses per dir, sentir, fer malgrat una voluntat decidida en eixe sentit?

El moment de l´ acomiadament reflexa una antinòmia, degut a la mescla d´ amargor per la imminent absència juntament amb una plàcida sensació a causa d´ allò viscut, que com si d´ una anestèsia es tractara tant sols té la duració d´ unes poques hores.

Una volta consumada l´ absència hi ha moments de tot. La felicitat de pensar que existeix assegurança, la tranquil•litat que dóna intuir que els bons records tornaran aviat amb la mateixa o més intensitat. Contràriament, altres vegades acudixen moments d´ estat “potrós” i impacient, de mancança; que indefugible i provisionalment corquen l´ estat d´ ànim propi. Moments de meditació silenciosa, dependència i necessitat, en que qualsevol visió, olor, fenomen meteorològic, música, lectura o conversa et fan rememorar allò que has viscut o imaginat, i deleres amb intensitat. Instants en que l´ esperit et demana donar, fer o no fer segons què. Sensacions que reflexen que tot això va prenent un caire seriós i profund en lloc de ser alguna cosa fugissera i sense cap importància.

Doncs això, mentre poc a poc vaig trobant allò que em faltava, no puc deixar de trobar a faltar...

Va de mocions...

2009-09-23T16:19:00.003+01:00

Ahir va ploure a Benidorm. Com feia anys que no veia ploure. Probablement, algun creient ho atribuisca a un càstig de la divinitat, donat l´ espectacle tant mediocre i esperpèntic que s´ ha donat les últimes setmanes a Benidorm. La pluja però, no va impedir que el meu homònim Agustín Navarro accedira a l´ alcaldia després de la presentació de la tant polèmica i mediàtica moció de censura. No vaig assistir. Reconec que vaig perdre les ganes, i a més tenia massa faena. Però vaig tenir l´ ocasió d´ observar els resums televisius a l´ajuntament, on es trobaven alguns coneguts que actuaven com si foren hooligans d´ equips anglesos. Bé, de totes formes, he de dir que em vaig alegrar de vore-vos...

Portem tot l´estiu albirant la moció, des que el senyor Bañuls va abandonar la seua regidoria, i posteriorment va passar a ser no adscrit. A partir d´ací hi ha hagut un clima de tensions, d´acusacions que a mi m´ha avergonyit sincerament. Veig a un PP molt prepotent com si açò fóra el seu coto privat després de tants anys de majories absolutes i d´amiguismes. Per contra, veig a un PSOE que amb l´excusa de l´ endeutament (que el patisc indirectament) i la ingovernabilitat (que en gran mesura la hi ha), camufla un ànim de revenja per aquella moció de l´any 91 que va possibilitar l´accés de Zaplana a l´alcaldia.

He tingut contactes amb el grup socialista i amb molts militants amics (fins i tot els pares de Leire Pajín van ser els meus mestres) pel fet de ser directiu de la Unió Musical, i deixant a banda les qüestions personals, i sent extremadament agosarat no els veig nivell ni capacitat per a ser l´alternativa de govern a aquesta “especial ciutat”. A més de les moltes diferències en les qüestions nacionals i fins i tot socials, no m´inspiren gaire confiança política per a dirigir aquest ajuntament. Probablement, siga qüestió de feeling, com deia Pep Guardiola. Fins a aquest estiu, he vist una política municipal avorrida, marcada en gran part per l´acomodament que facilita el bipartidisme i tanta majoria absoluta. Trobava a faltar més veus dins del consistori, principalment la del valencianisme polític i de progrés.

La tornada de Bañuls com a independent (recordem el seu passat, certament lligat al BLOC al 2003) la valore negativament. Sent sincer, no tinc el plaer de conéixer-lo ni tampoc massa opinió política sobre ell. L´he vist sempre amb massa aspiracions polítiques, que m´agradaria pensar que són de bona fe, per la seua estima a Benidorm. Recorde amb inexactitud, com una volta fa uns anys va abocar en un plenari un cabàs de terra de la Partida d´Armanello en la cadira de l´alcalde Pérez Devesa, per afectar-li als seus interessos o als de familiars, no recorde bé. Em va sorprendre que tornaren a confiar en ell i em consta que han passat d´ell fins al cul. Dit això, no puc deixar de criticar que aprofite la seua acta com a regidor triat per unes sigles, en lloc de deixar-la a un altre, ser coherent i començar de nou. Probablement, la seua carrera política s´haja acabat ací. No sé si seria convenient, per part del BLOC tornar a sondejar-lo per a una probable coalició.

Sent objectiu, no veig gens bé la moció, i així ho he fet saber a tot aquell que m´ho ha preguntat. La situació actual és esperpèntica. Uns concejals socialistes que es donen de baixa del partit (amb el recolzament de l´agrupació local) per salvar el cul i voler deixar lliure de pecat a una organització i els seus dirigents, per a tornar un temps després (amics militants socialistes dixerunt). Allò que uns han criticat ho fan altres, que al seu torn ja van bramar en altres mocions patides, airejant la seua castedat. Uns fets, que per damunt de partidismes, van en contra de l´ ètica política més elemental. Tot açò, a mi em desil·lusiona, i em demostra la necessitat d´una regeneració democràtica urgent, començant per l´ajuntament de la meua ciutat i amb l´extensió que vosaltres vullgueu donar-li. Regeneració que ha de començar pel PPSOE.

En tot cas, i atenent al consuetudinari marge de confiança, li desitge al nou govern municipal molta sort i tranquil·litat durant aquestos pròxims 20 mesos. I a 2011 vorem que passa...

Incertesa...

2009-09-14T22:40:00.004+01:00

Bé, s´acaba l´estiu i ja tenim els primers símptomes de tardor. Pluges intenses i benvingudes, ambient més fresc i soportable. Ja no dormisquege únicament amb calçotets. Ha sigut un període estival curt pels maleïts exàmens de juliol, però ben variat, intens i dinàmic. He fet una gira prou completa, i encara així he deixat massa coses per fer i vore. Em sap molt greu. Un estiu que ha variat entre la felicitat i el patiment. Especial, diria jo. Altre símptoma evident és el retorn a la facultat. Un retorn amarg, trencador, però en certa mesura desitjat. Un curs, en el que m´he de plantejar seriosament el futur.

Quan vaig triar la carrera que desenvolupe ara mateix, reconec que no va ser una decisió diguem-ne vocacional. Uns mesos abans tenia algunes altres preferències que no van quallar, bé per desil·lusions o altres raons que tampoc cal valorar ara mateix. Sent sincer, vaig vore en Dret una opció atractiva i interessant, i ho vaig escollir. A hores d´ ara no me´ n penedisc. Escorcollar pels ordenaments, aprendre nous arguments, llenguatges i interpretacions jurídiques ha sigut una tasca a voltes avorrida, a voltes insuficient, però globalment profitosa.

A hores d´ ara estem en el període de matriculació del que vindrà a ser el meu 5é any. Hui he començat el nou curs acadèmic (cada any s´ inicia abans collons!) amb una voluntat organitzativa i de treball que espere que no se´n vaja en orris abans d´ arribar l´ octubre. Ja seria prou. Si res estrany no passa, enguany serà l´ any que deixe quasi per acabada aquesta carrera, a excepció d´ alguna assignatura solta i crèdits de lliure configuració que per major comoditat horària deixaré per al pròxim curs, en altra universitat que m´ agradaria que estigués dins del domini lingüístic.Són aquestos, uns moments en els quals veus com aquell horitzó llunyà, ja el tens a l´ abast de la mà, quasi aconseguit no sense patiment, però amb una continuïtat que em fa moderadament satisfet. No obstant això fa uns dies que ho barrine. No deixe de fer-me preguntes relacionades amb el futur que, probablement per la seua magnitud o incertesa em provoquen una certa por.

I després què? Què vull fer? Seguiré estudiant? On estaré? Perdré el temps, o tot m´ anirà bé? Com m´ hauré de plantejar els afers extraacadèmics ? Fins a quin punt m´ han d´ afectar? I la música? És una altra opció o quedarà com fins ara en una fidel admiració?

Massa preguntes. Doncs això, incertesa total i absoluta.

L´Arlésienne (G.Bizet)

2009-09-03T14:40:00.007+01:00

Ho recorde amb exactitud. Fou al tradicional concert dominical de Festes Patronals de Benidorm que vam celebrar al Carrer Gambo. Les condicions d´acústica com d´infraestructura eren un tant precàries. Però ai, amics! This is Benidorm! De tota manera aquella vesprada fou per a mi especial. Probablement siga una mica tendre, i per això acostume a gravar fidelment en la memòria tots els meus debuts. Al cap em ve el primer passacarrer amb la Banda, on em costava portar el pas tocant el magnífic pasdoble “Operador”. Aquella vesprada debutava com a solista amb el fiscorn(He de reconéixer que aquest instrument és el meu ullet dret).L a nit anterior havia comés la imprudència greu d´ anar a tocar amb la xaranga Tiki Taka pels carrers de Benidorm, restant la meua morrera un poc perjudicada. Amb els dits tremolosos vaig començar en el tutti de la Pastoral de l´Arlésienne fins que em va tocar armar-me de valor i començar a interpretar els nombrosos solos de fiscorn que té la transcripció d´ aquesta obra de Bizet per a banda simfònica. Miraculosament no vaig fallar ni una nota. Com de devanit estava quan Don Rafael em va fer alçar de la cadira junt amb els altres solistes, Sebastián Carmona (flauta), Toti Orts (oboè) i Jsk Vaquer (trompa).

Els companys em van felicitar afectuosament. Però el que realment em va arribar va ser vore com una volta finalitzat el concert, Don Rafael es va dirigir a mi, em va donar la mà, i em digué: “Agustí, enhorabuena. Te suena muy bien el fliscorno. Tu serás un buen músico”. Malgrat que aquestos vaticinis s´han quedat un poc estancats i a mig camí (excuses i raons per a un altre dia), guarde amb apreci aquelles paraules que van suposar un reforç a l´autoestima i una motivació extra per a seguir aventurant-me en el cruel i bonic món de la música.

Em venien al cap tots aquestos records, quan despus ahir, acompanyava a l´amic Vicent Ortega per a que aprovara l´assignatura d´orquestra. Vaig eixir orgullós tant pel seu aprovat, pels companys i la seua gran qualitat musical, i sobretot pel repertori. A l´ Arlésienne com a obra obligada, li va acompanyar la Boda de Luís Alonso com a lliure, ja que la teníem ben assajada. Va sonar molt bé tot. El diumenge ho celebrarem com cal a l´horta de Vicentet.

Passant ja a parlar de tecnicismes musicals, en els quals no aprofundiré molt per no ser més atrevit del que toca, L´Arlésienne (“La xica d´ Arlés”, un poble de la Provença on per cert hi va haver molta emigració valenciana) es dividix en dos suites. La primera fou estrenada a l´ any 1872. La segona, que vam tocar nosaltres, va ser arranjada i publicada per Ernest Guiraud en 1879, completant el treball d´un Georges Bizet ja traspassat. Aquesta es dividix al seu temps en altres quatre moviments: A) Pastoral, B) Intermezzo, C) Minuetto, D) Farandola (el més conegut i interpretat). Els solos de fiscorn es concentren als dos primers sobretot, amb compromesos intervals d´octava, així com duos amb la flauta i la trompa. El tercer moviment és l´hora de la flauta, que s´ha de lluir i mostrar tots els seus recursos. La farandola comença amb un temps de marxa (La marxa dels Reis) per a passar a un 2/4 allegro vivo que requerix una bona digitació, per acabar amb un final digne d´aplaudiment i crits emocionats.

Vos deixe amb alguna mostra d´orquestra, la formació originària, que no té al fiscorn com un dels seus instruments integrants. No he trobat cap versió de banda que em satisfera així que ja avisaré quan la tornem a tocar, per a que vingueu a escoltar i a saludar-me.

Salut i música.

De sants i santes...

2009-08-28T17:19:00.005+01:00

Amb certa perplexitat m´he quedat este matí a l´oficina, quan una xica m´ha amollat un tendre "Felicidades". Gràcies xè. No recordava que hui era Sant Agustí, i no he pogut deixar d´esbossar un lleu somriure. Si sóc sincer, no tinc cap tipus d´interés especial en celebrar aquesta commemoració eclesiàstica perquè sóc un descregut, però tradicionalment sempre hem fet alguna cosa. Aprofitant que mon pare porta el mateix nom que jo i que el meu cosí Manelet complix anys, tinc gravades en la memòria algunes celebracions familiars (més aviat "fartaes"), algun regal no merescut, així com la felicitació recíproca amb Agustí pare i la incondicional de les dos iaies. La iaia colivenca enguany m´ha fallat, ja que davant les meues insistències sols recordava que hui divendres, l´única cosa destacable era "La Plaça" (el mercat) a Onil. Com m´havia cridat per a preguntar-me per si estava millor de les cagueroles, no li ho tinc en compte.

Malgrat aquesta poca fe, és paradoxal que m´entristisca i enyore com es perd oralment la tradició d´identificar els dies pels noms dels sants. M´agrada molt sentir com la gent major es referix al 29 de juny com el dia de Sant Pere, 24 de juliol com el de Santa Anna, al 3 de febrer com el de Sant Blai, etc. Per cert, a Onil sempre he sentit com els majors canvien /sant/ per /sent/ (/sentana/, /sentantoni/, /sentpere/). A propòsit, no sé on vaig llegir que l´expressió "vas fet un sentllaç" ( estat molt lamentable, sobretot ple de ferides o contusions) es deu a l´acurtament oral de Sant Llàtzer, un pobre leprós citat en l'Antic Testament i personatge evangèlic ressuscitat miraculosament per Jesucrist. Curiositats...

Em dóna la sensació que aquesta entrada és un tant circumstancial, per a plenar un buït que durava massa. En agost l´agenda està massa apretada. Estic gaudint d´un estiu musical junt a un intent de conversió a sellardo que em preocupa. Assajos de tot tipus, actuacions de Gatxull, concert d´homenatge als moriscos de Sella amb el Col·lectiu d´artistes d´aquest poble, festes de Bolulla amb la Banda d´Agostí, etc. M´alegre d´haver conegut a totes aquestes persones de Sella. No puc deixar de dir que em trobe agust, actiu, valorat i estimat...Mereixen un post apart, que de manera agossarada, em compromet a redactar...

Iaia i amics, estic millor de les cagueroles...

Sant Agostí Tiralí

"Aigua Sivà"

2009-08-11T15:52:00.010+01:00

Quan era menut em passava tot l´ estiu a Onil. Com a persona tranquil·la, sempre he cercat això, la calma que a Benidorm és difícil trobar en aquestes dates. Tot i això, allà dalt no parava en torreta. Jugar al carrer, passejar per la serra, visitar casetes, estar amb els meus cosins i amiguets...Era feliç, certament.

Quan ú va fent-se majoret, comencen a sorgir-li compromisos, noves inquietuds, ganes de vore llocs més enllà dels coneguts, i per tant la meua rutina estiuenca ja no és la mateixa que en els anys d´ infantesa. No obstant això, després d´ un mes i mig sense anar-hi, em va vindre un atac sobtat d´ enyor per aquells temps, pel poble així com pels familiars i bons amics que allà conserve. No m´ ho vaig pensar dues voltes, i allà que vaig anar amb el cotxe nou (que ja no s´ ofega pujant el Maigmó).

Una de les coses que més recorde d´ aquells anys, eren els dinars de la iaia la una de la vesprada (l´ horari de fàbrica que diem allà). No gosaré discutir als lectors el major o menor grau culinari de les respectives iaies. És un afer personalíssim. Supose que cadascú té en la seua iaia o mare, la referència inamovible i quasi dogmàtica en l´ art de menjar. Sobretot esperava amb deler aquell granissat que l´ àvia feia tots els matins quasi de manera mecanitzada però sàvia. “L´ aigua sivà” (aigua sivada) que a la meua cosina Esther i a mi ens agradava caldoseta i que saborejàvem mentre veiem la televisió. Alguns dies l´ acompanyàvem amb una boleta de mantecao. Mel gent, mel.

Feia tant de temps que no la tastava (s´ha de tindre en compte que aquest postre és estacional), que quan vaig arribar el diumenge a ca la iaia li vaig preguntar si n´ havia fet, sabent de bestreta que anava a dir-me que sí, perquè la dona vullgues o no vullgues, ja coneix les meues debilitats. Exquisida. Com no, també em vaig tacar la camisa. Una cosa estranya en mi...També vaig decidir que volia palesar tot açò al blog, així que al dia següent li vaig pregar a la iaia que realitzarà l´ elaboració davant de mi, mentre feia fotos i prenia nota. Em va remugar un poc perquè li vaig donar un poc de quefer preguntant i fent la mona, però volia saber-ho tot per a poder mostrar-vos-ho amb absoluta fidelitat. Ací vos deixe els ingredients, el procés, i algunes instantànies que il·lustren l´ explicació.

Salut i aigua sivà!

Ingredients per a dos persones: Aigua, malta, sucre, café i nescafé.

El procés consistix en plenar una olleta d´ aigua i encendre el foc. Mentre se li afigen dos cullerades de malta (sivada torrada) i dos de café. S´ha de remenar i deixar que bulla un poc, per a després afluixar-li el foc i provar de que el foc no puga sobreeixir. Després es cola tot en un perolet com el de la foto. A continuació, se li ha d´ abocar sucre a voluntat, depenent de com de dolç voleu que estiga (podeu anar tastant). Més tard se li afig mitja cullerada de Nescafé, i es tornar a remenar. Per últim, s´ ha de deixar que es gele, i així clavar el recipient al congelador. Quan estiga granissat es servix.

El llibre...

2009-07-30T15:06:00.008+01:00

Ara mateix, acabe de passar l´última pàgina del llibre. Sempre que açò ocorre em quede uns moments parat, amb la mirada distreta, imaginant com seguiria el fil de la història, pensant en les conclusions, cercant paral.lelismes personals. En aquest moment, estic canviant d´hemisferi, tancat a un avió que no sé quantes hores porta volant, ni tampoc quantes li´n queden. Està fosc i tothom dorm. Hi ha però, un vell barbut que roman despert uns metres més avant, qui sap si per insomni, tristesa o desfici. Com jo no tinc gaire son i el context és un tant hermètic i avorrit, no em queda altra que llegir o meditar. Acabada la primera tasca, opte per la segona. Aquest llibre ha estat més que bé. Especial. Llibre idoni, per a un moment adequat.

Des que fa que vaig amb ell, i encara no l´havia engolit. Aquest volum no és precissament una lectura difícil. Està molt ben escrit. I és lleuger. Tanmateix, cada paràgraf contenia una frase que havia de subratllar i consegüentment analitzar. A priori, no tinc res a vore amb el llibre. No obstant, tenia la sensació de llegir-lo amb quatre ulls, els meus i els d´altra persona que s´asseia al meu costat i recolzava el seu cap en el meu muscle, amb una companyonia que em recomfortava i que delere sempre. Amb aquesta obra he pogut reflexionar sobre l´enyor a aquelles persones que hem perdut i que no tornaran mai més, sobre la necessitat d´esperar allò que desitgem pacientment i sense precipitacions, sabent que les coses comporten un temps i un ritme que no podem alterar unilateralment, atenent de manera exclusiva a la nostra voluntat. També he pogut sentir que l´estima, una volta es sent, puja com la bromera sense que pugues ni vullgues aturar-la. És cert, que no s´aprén. Hi ha sentiments que han estat molts anys apaivagats, i que agraixes que el llibre els done paraules, apariència física, concrecció en el mateix instant que tu comences a sentir-los. He pogut barrinar sobre l´atractiu, difícil i conreat món del desig, experimentant-lo també. Ocasionalment, m´ha contagiat una certa por a perdre, a tornar de nou a l´ostracisme més absolut. Fins i tot no he deixat de sentir recança perquè en algun moment la gelosia i la impaciència s´apoderava de mi incomprensiblement.

Independentment de que les expectatives es vegen frustrades o no, me´n recordaré sempre d´aquest llibre. Ara ho comprenc. Definitivament, hi ha una dona en mi...

Adéu cotxet...

2009-07-23T17:41:00.009+01:00

Farà cosa d´ 11 anys els pares es van comprar un Opel Astra verd que substituïa al “Gitano” (Un Corsa...era massa cabró també en aquells temps). Recorde perfectament l´ oloreta de nou que tant poc m´agrada, l´ aire acondicionat, o aquelles finestres que deixaven de funcionar de manera manual. Allò em semblava un luxe.

Anys més tard, allà pel 2005, una volta complits els 18, em vaig traure el carné a una autoescola que no pense citar perquè, després dels cacaus que ens vam deixar (era massa burrot) m´ hauria d´ haver organitzat un homenatge com a mínim. Crec que a tots estos la paraula crisi els ha de fer una gràcia profunda... També vaig fer pràctiques amb l´ Astra. Ara que han passat els anys i la vergonya, puc descobrir el secret d´ haver-li fotut una tamborinà grossa i incomprensible mentre practicava amb mon pare de copilot. Vaig plorar i tot.

Heretar “l´ astreta” va suposar per a mi major llibertat i independència. El cotxe es va convertir en un nou espai personal. No necessitava molestar ningú per a anar on volguera. Podia visitar a qui fóra i on fóra sense haver de donar explicacions. Fins i tot adquiria la capacitat d´ assistir a molts esdeveniments anteriorment vetats per manca de disponibilitat logística o voluntat d´ altres per acostar -m´hi. Ara ho entenc. En fins, començar a viure...

Sovint volem declarar-nos com a no materialistes. Hi ha coses però, que s´ aprenen a estimar amb el temps per la relació continuada i quotidiana o per la gran necessitat que exercixen sobre nosaltres. No ha sigut un cotxe perfecte. De fet li ha fallat unes quantes voltes el motor d´ arrancada i l´ he hagut de portar al taller altres tantes. Però li tinc un apreci especial.

Enguany els meus estimats governs (central i autonòmic) han posat en marxa un pla Renove, que crec que amb la finalitat de reactivar el mercat i retirar els vehicles vells, permet canviar un cotxe per un altre, rebaixant- li al nou una determinada quantitat a compte del primer. El cotxet ja té uns anys, i ens hem volgut aprofitar de l´ ocasió ja que el preu era assequible . Així que, anem a comprar un Seat Ibiza Sport Negre. Sí un d´ eixos pa fer-se el xulet que diu mon pare.

Me´ n recordaré sempre de l´ Astra. Ma mare diu que és igual de marrano que l´ amo. No és del tot verídic. Sí és cert que l´ he netejat tres o quatre voltes des que el tinc, que té un dit de pols per dins i que deixe a la lliure decisió de l´ oratge la seua neteja exterior. És essència i feeling. No el puc concebir d´ altra manera. Però compte! Que jo sí que em rente els baixos tots els dies! Amb ell he recorregut bona part de la Marina, L´ Alcoià – Comptat o l´ Alacantí, i he gaudit d´ indrets paisatgístics valencians que em semblen idíl·lics. He pogut assistir a nombroses festes i revetlles, fent la tasca posterior de taxista de borratxos i malalts. El cotxet ha arribat a profanar els carrers de Benidorm o Alacant amb música a tot volum d´ Al Tall, Lluís Llach, Raimon, així com L´ ambaixador Cristià o Als moros vells entre tantes altres peces de música festera. També ha rivalitzat dissimuladament als semàfors amb música d´ Antònia Font, Gatxull, La Gossa o Obrint Pas front a maquejats vehicles revivaleros o reguetoneros. Excepcionalment, també he gastat el clàxon per a saludar xicones flamenques que prèviament no coneixia. També he provat a fer algun trompo amb un èxit més que nul. Perdoneu-me la vida.

Sempre va carregat de trastos, com poden ser instruments, cadires, paraigües, tovalloles, gots o llibres. Amb ell he cercat l´ ombra del garrofer que diuen que és la millor per a dormir. I he becat. També he dinat, berenat i sopat. Nombroses han sigut les persones que m´ han acompanyat, amb les quals he pogut gaudir de converses profundes i existencials, discussions, cançons o somriures dels quals el cotxe ha estat testimoni. Per fortuna o per desgràcia, no he tingut l´ ocasió de cardar (o com es diga al vostre poble) al seient de darrere, restant així la disjuntiva de saber si era tant morbós i incòmode com deien. Una volta vaig conéixer una alcoiana amb una ferida com el puny als ronyons, per haver-se fregat contínuament amb el cinturó de seguretat mentre gaudia d´ una escena com la de Titànic. Vaig perdre les ganes, la veritat.

A conseqüència del meu esperit intrínsecament despistat, he tingut algun contratemps. L´ altre dia, després d´ una nit boja a Sella vaig perdre les claus, i va ser tota una odisea recuperar-lo. Quantes voltes m´ he cagat en tot en arribar al cotxe i vore les finestres abaixades o el segur pujat. Fins i tot, amb els instruments al maleter...

Té algun bony i altres colps i senyals creats per altres conductors imprudents, o per xulos de platja que no tenen altra cosa millor que fer. Seria injust no reconéixer que jo també estacione “al toc”. Al cotxe porten quatre anys posant-li quasi totes les setmanes multes de la zona blava que ni he pagat, ni pense pagar. També ha sigut víctima d´ altres sancions per estacionar en zona de càrrega i descàrrega així com, ha tingut el plaer de visitar el dipòsit municipal, on he hagut d´ anar a rescatar-lo unes quantes voltes, ara sí, rascant-me de valent la butxaca.

Massa anècdotes, per a no sentir-se indiferent ni trist, el dia que definitivament l´ haja d´ entregar, quan apague el motor, puge el fre de mà i el tanque per última volta Adéu cotxet, adéu! A vore si tots aquells que heu pujat, teniu la poca vergonya de comentar xe! Fixeu-vos en la pols i les "rascaes"...

Batiscafo Katiuscas

2009-07-10T16:17:00.002+01:00

La música és un fenomen altament gratificant, que té entre tantes altres, la virtut de rememorar situacions, esdeveniments, o persones especials. Qualsevol comentari, qualsevol coincidència amb la cançó o simplement un cop d´ ull mentre aquesta sona provoca de manera inconscient i bilateral, que dos elements a priori separats entaulen entre sí un bonic i mental lligam. Totes les posteriors interpretacions conduixen directament a tancar els ulls i recordar, desitjar, plorar, o somriure lleument.

Batiscafo Katiuscas és una bonica cançó d´un dels meus grups favorits (Antònia Font) que té l´honor o deshonor de fer-me imaginar allò descrit anteriorment mentre mantinc la mirada fixa però perduda. L´ harmonia dels violins amb notes llargues i pianos, els contrapunts tant ben interpretats pels cellos, qualsevol piccicato, la veu tendra de Pau o els crescendos premeditats m´ abstrauen per moments del món que m´ envolta i em conviden a fer un viatge intern, on descobrisc indefugiblement l´ abast sencer de les meues intencions i sentiments.

La relació amb Batiscafo Katiuscas es va produir fa uns mesos, quan ens pesava la melangia i ens vam trobar, segurament atrets. Sovint l´ escoltava en silenci, de nou imaginant i ja no podia destriar una cosa de l´altra. Primerament sols servia per somniar. Darrerament m´ empentava a creure que malgrat els entrebancs hi havia partida amb un sucós i delerat premi. Partida que després de tant de temps de travessia pel desert, no podia creure que tornara a jugar amb tanta il·lusió i interés. Perquè seguint a V.A. Estellés, després del meu llarg i patit silenci estricte, he decidit caminar amb cura, però decididament.

Trobe que aquesta vegada paga la pena.

Bonica visita a la Catalunya Nord...

2009-07-07T12:36:00.001+01:00

Quan em van comentar la possibilitat de visitar Catalunya Nord per a participar en una mostra de la cultura del País Valencià em vaig il·lusionar. Des que em vaig introduir en el món del valencianisme fusterià i vaig prendre consciència lingüística unitària, he tingut la curiositat de viatjar pels territoris de domini lingüístic, per comprovar els trets comuns, i per intercanviar converses amb el meu valencià i amb el català d´ altre. La llengua per a mi sempre ha sigut quelcom més que una reivindicació. La llengua ha sigut una vocació abraçada des de ben menut.

A Baó (Catalunya Nord) vam arribar una nombrosa expedició valenciana disposada a mostrar bona part de la nostra cultura, i la part sencera de la nostra burrera. Les 12 hores d´ autobús conviden a recordar, com de necessari és el més que reivindicat Corredor Mediterrani. Gent majoritàriament de Sella i Agost, però també d´ altres punts del migjorn valencià vam participar en activitats tant diverses com concerts de colla de xirimites i banda, cercaviles, danses, jotes, partides de pilota, cremà de falles/fogueres, correfocs, concerts de rock en valencià, muixerangues, desfilada de moros i cristians, degustació de coques a la pala amb pericana, i de café licor a voluntat, etc. Trobe que vam fer una bona demostració, i que els germans del Nord es van quedar satisfets.

Aquella és una terra bonica, plena de camps de ceps, des d´on s´ albiren els primers cingles pirenaics com l´ emblemàtic Canigó amb una lleu capa de neu vora el cim, i pobles tant bonics com Vilafranca de Coflent. Vaig tindre l´ ocasió de sentir el català peculiar i bonic que tenen allà, però amenaçat per una minorització de segles encara més agreujada que la nostra. Malgrat el fort sentiment identitari català, no vaig eixir gens optimista en l´ aspecte lingüístic. Cal un canvi, una normalització seriosa.

Personalment, ha sigut un viatge que m´ ha servir per a desconnectar d´ un darrer mes feixuc pels exàmens i que m´ ha reconfortat molt internament. La música constant, la companyonia dels amics de Sella i Gatxull em carrega d´ ànim i satisfacció. Em va alegrar molt vore´t Andrea, que sé que entres per ací. També he experimentat sensacions que pensava que romandrien oblidades al bagul. Per tot això, un petit i sentit agraïment.

Enhorabona a l´ Associació Aire Nou de Baó i a la Colla la Taranina d´ Agost per l´ organització i l´ èxit d´ aquest Identicat dedicat al País Valencià. Jo repetiria sense cap mena de dubte.

Salut i Catalunya Nord

Manifestació contra el Pla Parcial Les Saleres (Sella)

2009-06-23T14:15:00.011+01:00

Aquest dissabte 27 de juny a les 11 hores tindrà lloc a Sella (Marina Baixa) una manifestació contra el Pla Parcial Les Saleres, ja en fase d´ execució però a hores d´ ara paralitzat per la crisi de la rajola. Començarà a l´ entrada del poble i finalitzarà a l´ hora de dinar en la Font Major després d´ un matí d´ activitats. Ens trobem davant una de les tantes barbaritats urbanístiques perpetrades al nostre País, amb irregularitats en el procediment i sobretot amb una mancança de participació ciutadana i informació. Hi assistiré per convicció ecologista i compromís pels bons amics que he fet allà, i que en alguns casos han sigut directament afectats per les obres, perquè crec que el urbanisme ha de ser de consens, d´ interés general enlloc de privat, i sotmés a criteris de sostenibilitat i conveniència. Dir-se valencianista, per a mi significa estimar la nostra terra, en sentit material, en forma de rius, muntanyes, platges; així com oposar-se enèrgicament a tot intent de destruir i soterrar sota el ciment els nostres bonics paratges.

Sella és un poble costerut i acollidor que està situat en un indret idíl·lic, als peus del Divino com a preludi de la nostra enlairada Aitana, envoltat de turons i valls, amb nombroses fonts i rierols pels quals brollen les aigües aitàniques, netes i fredes. Haver fet colla allà, suposa per a mi recuperar parcialment unes arrels per part de la meua iaia paterna, que jo creia perdudes. Em sembla criminal cada volta que arribe, i de lluny albire aquesta barbaritat al costat mateix del poble. Fa poc vaig passejar per allà amb els amics Miquel i Marta i vaig poder comprovar in situ els despreniments de terra, la roïna execució i el gust en el cul que tenen alguns. No puc explicar-me la necessitat o conveniència d´ aquest Pla que segons el que he vist suposarà una pèrdua de valor afegit per al turisme, i d´ identitat tant paisatgística com sociològica. A banda, tal com ha ocorregut a moltes poblacions valencianes, els sucosos ingressos inicials per taxes i llicències que ajuden a traure els necessitats pressupostos anuals, poden traduir- se en despeses i costos insuportables deguts a la desproporció tributària pel baix nivell de densitat de població d´ aquestes zones (menys ingressos) i alhora un major requeriment de serveis d´ aigua, llum, neteja, clavegueram, la qual cosa endeuta més si cap, les malmeses arques municipals i hipoteca el futur i el progrés de tot un poble.

Malgrat l´ escàs temps que tinc pels maleïts exàmens, el dissabte estaré present. Vos deixe amb les reivindicacions del pamflet i unes quantes fotografies.

Salut i territori.

¿Per què ens manifestem?

· Per la falta de transparència, informació i participació en la urbanització de Saleres.

· Per la mala gestió de l’equip de govern en aquest assumpte.

· Perquè l´ equip de govern es gastarà 44.000 euros d’una subvenció, destinada al desenvolupament del municipi, per a enderrocar la casa del Cantó de Reis, cost que es va a comprometre a cobrir la urbanitzadora.

· Per el incompliment de les obligacions del urbanitzador que no ha acabat l’obra, restant els carrers tancats.

· Perquè ens oposem a que l’obra siga entregada al Ajuntament en estes condicions fins que s’ acabe i no es restaure paisatgísticament el entorn.

· Pel perill de despreniments i escorrenties que ens afecta a tots a causa de la mala execució de l’obra.

· Perquè estem en contra de la destrucció del nostre paisatge, un recurs històric, de tots el veïns de Sella i que dóna valor econòmic al poble.

· Perquè la urbanització no ha suposat cap benefici econòmic pel poble, però si molts costos i problemes.

· Perquè volem obrir a la participació ciutadana els processos de gestió municipal al nostre poble.

La Boda de Luis Alonso

2009-06-17T12:06:00.002+01:00

Esta vesprada tinc examen d´orquestra de vent. Escric açò mentre faig un descanset, ja que tinc el llavi un poc carregat. M´he d´estudiar el paper de Fiscorn 1er de La Boda de Luis Alonso, una sarsuela composada per Gerónimo Giménez i estrenada en 1897 que personalment sempre m´ha paregut mel de romer. Segurament la conegueu. La Sarsuela, és un d´eixos gèneres pels quals val la pena tocar el fiscorn, i que justifica plenament la presència d´aquest instrument en l´agrupació bandística. Es requerix molta digitació, flexibilitat, lectura, picat i sobretot estil. Barreja molta melodia, passatges prestos, així com alguns solos que ben interpretats, fan que quedes com un rei.

Estic donant-me compte de que alguns passatges no ixen massa nets. Es nota un dèficit d´hores d´estudi. L´afinació crec que està més o menys correcta. La llengua no pica massa ràpid. Els mordentes queden un poc bruts i l´agilitat que requerixen algunes frases m´és impossible executar-la com a mi m´agradaria. Per a això, ja estan els clarinets, saxos, oboès i les flautes, xè!

Supose que aprovarem, sense massa nota, però amb la sensació de que ara mateix, la meua morrera no dóna per a més.

Escolteu-la que val molt la pena.

Salut!

Arturo Sandoval - "A mis abuelos"

2009-06-10T16:34:00.003+01:00

Com no tinc massa temps, vos deixe amb uns moments musicals de luxe interpretats pel trompetista Arturo Sandoval i la seua big band. Aquest músic cubà de jazz, és un dels mites que tots els trompetistes tenim, per la seua musicalitat, pels seus impossibles aguts, per la seua potència i improvisació, així com pel seu treball constant i didàctic.

De les tantes obres interpretades, moltes de les quals han sigut composades per ell, sempre em posa els pèls de punta aquesta. " A mis abuelos". Comença la guitarra amb un estil flamenc per a conjugar-se amb una balada dolça que després s´interpreta a ritme de salsa per la espectacular big band (atenció, pareu l´orella i escolteu com un dels trompetistes va tocant heroicament, una 8a aguda respecte a la resta) , amb Arturo Sandoval fent mil i una "cabrioles" jazzístiques, que demostren la seua força i innata facilitat per a la música. Per a acabar adobant-ho, acaba amb un interval d´8a de Fa # 5 a Fa # 6 sobreagut (si parlem de trompeta en si bemol) que eriça la pell, i que malauradament no podré interpretar en ma vida perquè simplement és quasi impossible físicament per a mi, que sóc un fluixango. Encara no he vist a cap conegut que puga arribar a eixos registres sobradament. Realment, acollonant...

Escolteu i gaudiu a l´amigatxo.

Salut, jazz i trompeta.

Amb el Bloc i Nomdedéu, al Parlament Europeu!

2009-06-04T01:37:00.003+01:00

Aquestes eleccions europees són les primeres que afronte com a militant del BLOC. Va ser una decisió prou meditada, no sense cap por o recança. Des que era un adolescent (algú encara em diu que tinc “pavo”) i em va picar el cuquet del valencianisme fusterià d´ esquerres, passant per una evolució a un valencianisme més estricte (per a res anticatalà, això faltava!) i que crec més conciliador, útil i pragmàtic, el BLOC ha sigut l´ organització política de referència. Vaig viure amb tristesa com a l´any 1999 i 2003 la representació a les Corts quedava impossible per un grapat de vots que no assolien l´ injust 5 %, amb una decepció equivalent a fallar un penal a l´ últim segon de partit.

Nacionalista valencià ho he sigut sempre a desgana, sense cap fervor per himnes o banderes. Com sempre solem dir “per obligació” donada l´ existència d´ un Estat que nega sistemàticament la meua identitat nacional, cultural i lingüística, que ha vingut sotmetent el País Valencià a un espoli fiscal permanent, i caracteritzat per un nacionalisme espanyol, presentat com a un conjunt de sentiments, idees i trets evidents, propis, normals, moderns, indiscutibles, superiors, privilegiats i que entren dins de l´ ordre natural de les coses. Consegüentment, front a això no tinc cap altra alternativa o remei que declarar-me com tots sabeu. I açò no significa que prioritze cap pàtria sobre les persones. Trobe que no són qüestions mútuament excloents.

He decidit afiliar-me per vàries raons. Sobretot per responsabilitat interna. Crec que treballar pel redreçament nacional del País Valencià i per les idees de progrés no es fa de boqueta dos voltes a l´ any, assistint a la desvirtuada manifestació del 25 d´ Abril o fumant-se un porro veient un concert de música en valencià (i no són coses que em desagraden, al contrari), sinó participant activament en moviments cívics, associatius, culturals o polítics, fins i tot amb les noves eines virtuals. No he pogut quedar-me parat. M´ afilie per poder decidir. Si m´ afilie també és perquè em puc equivocar ja que no tinc cap vocació dogmàtica i perquè crec al BLOC imperfecte i amb defectes superables, que ara mateix no venen al cas. Si m´ afilie és perquè crec en una regeneració democràtica, per il·lusió i voluntat de seguir aprenent i coneixent gent, com deia algú, “La millor gent del País”. Em lligue al BNV per experiències recents com la TNP del Bloc Jove. M´ afilie també a causa de vore una realitat immediata i quotidiana que no fa cap goig i que m´ incita a intentar canviar-la. Tanmateix, em vincule al BLOC amb la por de creure’m incapaç o massa poc preparat.

Si he pres la consideració d´ afiliar-me també és pel dinamisme i l´ànim constructiu que es respira en eleccions com aquestes. Enric Nomdedéu, cap de llista pel BLOC a les eleccions europees, regidor de Castelló de la Plana, visitant i comentarista esporàdic d´ aquest blog és un candidat diferent. Suficientment preparat i treballador, al mateix temps que graciós, “hiperactiu” (només heu de vore el facebook), original, proper i senzill. Durant aquesta campanya no he parat de sentir-li fer propostes europeistes, constructives i positives per als interessos dels valencians, atés que vora el 60 i 70% de les nostres lleis depenen de directives europees. Per això cal que ens ho prenguem seriosament. Com a valencianistes, no hi ha cap ent superior a Madrid, que condicione les nostres reivindicacions. Des d´ una defensa clara del Corredor Mediterrani (al qual s´ha apuntat el PPSOE amb la boqueta menuda) que trenque amb l´ imposició del tradicional sistema radial ferroviari i que connecte i supose una via directa de mercat i d´ exportacions amb la resta d´ Europa passant per un nou model econòmic basat en l´ economia productiva front a la del monocultiu de la rajola, per la defensa a ultrança dels nostres sectors tradicionals així com de la nostra nostra preada i maltractada taronja, per unes millors polítiques juvenils i educatives (repensar Bolònia), per la negativa front a la directiva de les 65 hores laborals, per la protecció dels treballadors (afavorint les contractacions indefinides) i ajuda als autònoms i xicotetes i mitjanes empreses. Per un urbanisme sostenible que ature les flagrants barbaritats comeses al nostre País, criticades pel Parlament Europeu a través de l´ informe Auken que va ser rebutjat conjuntament pel PPSOE. Per defensar la nostra cultura a Europa en aspectes tant concrets com les directives que limiten les manifestacions pirotècniques (votades a favor pel PPSOE) que com a “poble de foc” gaudim, o l´ oficialitat de la nostra llengua en la UE. Per una Europa on tinguen cabuda i es puguen fer sentir tots aquells Pobles i Nacions que resten baix la sobirania d´ Estats que neguen l´ existència. Propostes expressades de forma ràpida i abstracta, susceptibles de ser ampliades de contingut o bé per haver sigut preterides altres.

Front a això el PP i el PSOE, s´ han pres aquestes eleccions com un plebiscit anticipat de properes eleccions que mantinguen o canvien el signe polític del govern espanyol. Per això, fomenten una campanya mediàtica crua que implícitament seguix afavorint el bipartidisme, i en la qual no es parla massa d´ Europa. Al cap i a la fi, voten conjuntament en el 70 % de les voltes al Parlament Europeu. Front a això, el BLOC reclama que aquestos comicis no es prenguen com una partida d´ ú contra ú, sinó com l´ opció de triar entre moltíssimes opcions respectables, entre les quals està la nostra. Sabem que la política està molt desacreditada per culpa d´ aquestos dos partits, que dissortadament són els que menys patixen aquesta pèrdua de confiança en el món polític. I és que, no tots som iguals. Que el BLOC compte amb vora 400 càrrecs públics que desenvolupen una intensa i compromesa tasca, i cap imputat ja suposa una puresa de la qual no podem presumir altres... No és lo mismo...

Per a una persona com jo que li costa demanar fins i tot el compte del sopar, em resulta també complicat demanar-vos el vostre vot. Com a persones amb dret de sufragi actiu lliure, si escolliu la nostra opció amb ple convenciment, vos estaré molt agraït. Vos deixe alguns vídeos que amplien tot el que he expressat

VOTA BLOC-CEU, L´ ESPAI VALENCIÀ DE PROGRÉS!

Roger de Flor, el lleó de Constantinoble...

2009-06-01T15:28:00.000+01:00

...Recomanat pel company i amic Pablo, un eldense i futur catedràtic compromés amb la llengua i la cultura (tot un mèrit), i atret per la nostra literatura; vaig adquirir fa uns mesos de la biblioteca de la UA, Roger de Flor, el lleó de Constantinoble, de Francesc Puigpelat. Per fi me l´ he engolit. I és que la bibliotecària ja em coneixia de tant anar a renovar-lo, perquè entre les lleis i els acords de 7a ú ja no té temps ni de pixar.

Aquest llibre està construït d´una forma epistolar juntament amb monòlegs de Roger de Flor, fidelment copiats pel seu home de confiança i alhora escrivà, Ramon Muntaner. És un aspecte a destacar, perquè fa més lleugera la lectura. Fill d´ un falconer de Frederic II i d´ una prostituta de Brindisi, la seua vida experimenta una ascensió meteòrica des de la pobresa absoluta, passant per l´ embarcament amb Pere Vassall, el seu ingrés als templers, les seues batalles junt als almogàvers, la seua arribada a Constantinoble encapçalant la Companyia Catalana, fins al seu nomenament com a Gran Duc de l´ Imperi Grec i posteriorment Cèsar. Una vida plena de traïcions, crueltat, pirateria, rapinya però sobretot d’intel·ligència i de saber aprofitar les oportunitats per a ultrapassar un a un tots eixos límits, semblants al llunyà horitzó, que per raons de naixença tenien les persones.

La novel·la es situa en els darrers tres anys de Roger de Flor i descriu en primera persona, el seu tarannà excepcional, arrogant, prudent, sanguinari, llest i esparpellat que el caracteritza, les batalles front als turcs amb els temuts almogàvers, i una mort a traïció. Intervenen altres protagonistes com Andrònic II, Miquel IX, Jordi Paquimeres, Ramon Muntaner, Ramon Llull, Berenguer d´ Entença entre d´ altres. Evidentment, la subjectivitat dels personatges és atorgada per l´ autor del llibre, que s´ intenta aproximar de motu propio, a l´ aspecte psicològic, al que barrinaven i sentien aquells personatges. Siga o no siga exacte, aquestos s´ entrellacen amb unes reflexions i estratègies molt assenyades. L´ estil de Roger de Flor no deixa indiferent pel seu excel·lent raonament i la seua amarga cruesa. M´ ha resultat plaenter aproximar-me a la història d´ aquest mite militar de la història de Catalunya. Queda recomanat...

Desperta Ferro!

I si no vull ser un caradura?

2009-05-24T00:41:00.000+01:00

Ho pensava fa una estona, mentre tornava passejant a casa, gaudint d´ una nit agradable, perfumada i tranquil·la de quasi estiu. Sovint, algunes persones solen retrauen el que segons elles és un punt feble de la meua personalitat: actuar amb poca caradura. Jo no crec que la pocavergonya haja de ser una condició sine qua non per a res, i menys per a relacionar-se. Em negue a assumir-ho. I em cabreja que actuar segons aquest plantejament provoque que ú siga considerat babau o poc espavilat. Ho lamente, però excepte que ú no s´ emborratxe conscient i metòdicament, i perda el sentit de la vergonya, no podrà actuar artificialment i a contracorrent de la seua pròpia personalitat. No és una sensació còmoda, natural. Simplement no naix. I mentrestant, els trens seguixen passant, qui sap si amb vocació de continuar el seu propi camí o de tornar a una parada que durant un temps romandrà oberta. El temps, beneïda llei...

Final de Copa...

2009-05-15T17:11:00.009+01:00

No va poder ser. Malgrat el matiner gol de Gaizka Toquero, guanyar-li al F.C. Barcelona era quasi una utopia. Després de l´ empat ho vaig creure impossible. El Barça juga a un ritme altíssim, i amb qualsevol combinació, els lleons es veien ultrapassats, a pesar de la seua lloable i incansable lluita. És per això, que no n´ estava decebut en absolut. Aquesta final, ens ha permés que passem a jugar directament la pròxima edició de la Uefa i de la Supercopa. Poca broma. Així que, enhorabona a tots els culés perquè vos ho mereixeu, i assumisc que vaig ser un llengut en les setmanes prèvies al partit. Menys mal que no em vaig jugar més que alguna cerveseta que amb molt de gust pagaré.

Acompanyat pels meus cosins Jose, Sergio i l´ amic Gonzalo, vaig estar a València tota la vesprada, gaudint com un xiquet de l´ ambient tant bo, sà, esportiu i fins i tot reivindicatiu. Els bars propers a Mestalla eren un formiguer de molts bilbaïns barrejats amb prou menys culés, que compartien harmoniosament de tot menys aigua. El que més em va impressionar va ser la “Ciutat Athletic”, una enorme carpa que acollia a milers aficionats que botaven, reien, cantaven. Molt bona gent, sincerament. També vam visitar la carpa del Barça, vestits de roig i blanc. Ens reberen com a herois. Mai m´havia fet tantes fotos ni saludat i parlat amb tanta gent. Sobretot després de que m´ atrevira a tocar l´ himne del Barça amb la dolçaina. No s´ ho podien creure. Chapeau per tots ells i pel bon rotllo, també existent en el moment de rebre els autobusos dels dos equips a les portes de Mestalla. Com teníem dos entrades, les vaig cedir gustosament als cosins, que són uns bons futbolistes i vaig seguir el partit des de la Carpa de l´ Athletic. Allò era un infern, per la calor i l´ ambient encara més agreujat amb el gol de Toquero. Tothom va acabar un poc despagat perquè no es va poder fer res. Ja en Mestalla, vam aplaudir al campió. Un equip de llegenda que està temporada està fent-me gaudir d´ una de les meues distraccions.

Per cert, jo no em sentiria còmode participant en la final de Copa del Rei d´ Espanya. Tot açò, sols ho puc entendre i interpretar des d´ un mer sentit competitiu i pragmàtic que es pot aprofitar per a fer sentir les nostres reivindicacions (enhorabona a la pancarta del Bloc Jove), sobretot quan pretenen que per ous ens haguem d´ empassar amb placidesa el seu nacionalisme espanyol (per a ells invisible i inexistent) que aprofiten per a mostrar en qualsevol ocasió (sobretot en l´ esport), perquè per a ells és ben normal i entra dins de l´ ordre natural de totes les coses. La resta som uns maleducats, hipòcrites i anacrònics. Que s´ ho facen mirar i que em perdonen, però jo com a valencianista (en la vessant nacional, i perquè no, també en certa mesura en l´ esportiva) no puc estar còmode ni més en desacord amb manifestacions nacionals (i nacionalistes) espanyoles, com és la inclusió de l´ himne del Regne d´ Espanya. Per això, i amb esperit reivindicatiu, jo també haguera xiulat l´ himne. El calvo li l´ haguera deixat a un altre, que jo tinc molta vergonya i un cul massa lleig. Però per damunt de tot, em quede amb un dia meravellós i inoblidable, que espere que es torne a repetir prompte. L´ any que ve.

Salut i enhorabona al Barça.

Albert, enhorabona a tu també. La primera foto és de l´ Athletic Hiria tota plena de gent, a la segona isc jo amb la samarreta de l´ Athletic i un gotet, a la tercera ix tota la gent del Barça en la seua carpa, a la quarta apareix les rodalies de Mestalla plenes d´aficionats, la cinquena és una part de la graderia del Barça i la sisena la de l´Athletic. Salut!

Dedicatòria...

2009-05-07T19:07:00.002+01:00

...Un llibre especial, per a una amiga especial...

Des que vam proposar la iniciativa de regalar-nos un llibre per Sant Jordi, m´he calfat un poc el cap pensant quin podia ser el meu regal. Volia quedar bé amb tu. Per això he triat "Sense la Terra Promesa" del mestre Enric Valor. No sé si t´agradarà o et disgustarà, però almenys sé segur, que no et quedaràs indiferent. Reconec que és una lectura a voltes pesada, molt descripvitva, però que personalment em resulta gratificant.

Per a mi significa, el retrobament amb un context proper a mi, amb les arrels, amb una cultura que nosaltres sols hem pogut gaudir a cau d´orella dels nostres avantpassats, amb l´ afiançament d´ una consciència nacional poc convencional, fins i tot a casa nostra, d´una estima per la llengua que empre sovint, per la cultura i pels nostres paratges propers. Fins i tot, em va resultar emocionant recordar alguns paral.lelismes amb el meu iaio, que va faltar fa 12 anys.

Aquest llibre enceta la Trilogia de Cassana, completada per "Temps de batuda" i "Enllà de l´Horitzó". Cassana és el nom fictici del que coneixem com Castalla, poble veí del meu i d´on prové una branca de la meua família. Al mestre Valor li passava el que a mí; estimava el seu poble des de la llunyania.

Et recomane un diccionari al costat, ja que , sovint empra un llenguatge poc conreat en prosa, i quasi gens en la parla actual, perquè en bona mesura s´ha perdut.

Supose que fins que no finalitzes el selectiu no el podràs llegir. Segur que ho superes amb èxit. Quan acabes, comença amb calma i paciència. Sols et demane una cosa. Cada volta que vages a obrir el llibre i llegir-lo, recorda-te´n. Recorda-te´n de que Agostí, encara que invisible en eixe moment, sempre estarà al teu costat recolzant-te com mereixes.

Una forta abraçada.

Agustí

JUNTS PER LA MÚSICA...VA DE BO!

2009-04-26T16:24:00.005+01:00

...Des que he tingut una consciència nacional diferent a l´espanyola, el 25 d´abril sempre ha significat per a mi el record de la més trista efemèride col.lectiva dels valencians com a poble. El mal d´Almansa que no s´atura en 1707, sinó que continua més vigent que mai. Dia de reivindicacions de les llibertats nacionals del País Valencià. També, una jornada que al meu poble, Onil, diem "d´entredanses", que són els dies anteriors a la festa de Moros i Cristians, on es ballen danses i les diferents comparses realitzen les seues retretes. Així, la connotació del 25 d´abril ha sigut contínuament negativa. Fins ahir...

Com ja sabeu, vaig acceptar la proposta d´anar dins la candidatura de Mª Carmen García, a les eleccions de Junta Directiva i Presidència de la Unió Musical de Benidorm, la meua estimada banda. Ho vaig fer atenent a un mer sentit de responsabilitat, conjugat amb la il.lusió i compromís amb la mateixa. Ha estat un any i mig de tensions, desencants i perquè no, de moltes satisfaccions personals i col.lectives. El mes d´abril ha sigut el súmmum. Tots hem patit, ens hem sacrificat de valent, per creure que el somni d´accedir a treballar per aquesta entitat era possible. Han hagut entrebancs, moments de pessimisme, altres de confiança, de germanor, de companyonia, de bon treball, de MÚSICA en majúscules...Però vam arribar al dia d´ahir amb la incertesa de que tot era possible, per la mancança de qualsevol sondeig electoral que no foren d´aquells realitzats de manera personal i no del tot fiables.

La vesprada d´ahir la recordaré com una de les més incòmodes, tenses i desesperants de ma vida. A la fi, vora a la mitja nit, i realitzat l´escrutini, el recompte dels vots emesos (989) va donar com a guanyadora a la meua candidatura encapçalada per Mª Carmen amb 618 vots front a aquella liderada per Juan Muñoz, que va obtindre 344. Van haver 2 vots en blanc i 25 nuls. En primer lloc, he d´agrair a Juan Muñoz la seua caballerositat i elegància acceptant la derrota i venint a donar-nos l´enhorabona. Tot un detall. Quant a nosaltres, ja vos ho podeu imaginar...des de traques, botelles de xampany, abraçades, besades, llàgrimes i com no...música en viu i en directe en la nostra seu i pels carrers propers. I hui, com a colofó un concert apoteòsic i divertit de la nostra Banda Juvenil. Quin futur tenim xè!

És hora d´assumir reptes, de potenciar les coses que van bé, de millorar i canviar aquelles que no tant, de crear noves iniciatives bones per a l´entitat. És hora de començar a cicatritzar una ferida que porta massa temps oberta en detriment del benefici de la Unió Musical. És moment de tranquil.litzar-se, de buscar sinèrgies tots plegats, de parlar, de mirar avant. No podem estar tota la vida així. Els músics no han de suposar un llast i una incomoditat que suportar pels altres companys. I a l´inrevés. Tot aquell que vullga tornar amb nosaltres, és benvingut. Li requerisc tant sols dos condicions: compromís i una actitud positiva que fomente el bon ambient entre tots nosaltres. No demane massa. Crec que tots ho podem assumir. A partir d´este punt, l´entendiment i el consens serà molt més fàcil. Demane també, que s´ens deixe treballar tranquil.lament i a poc a poc...

Tenim projecte i il.lusió. Tots junts ho podem aconseguir. Tots junts per la música.

Enhorabona MªCarmen. T´ho has merescut. Compta amb nosaltres.

Diuen que quan es guanyen unes eleccions s´ha de començar a treballar des del dia següent. Aneu a permetre´m que em bote eixa norma consuetudinària i políticament correcta. Me´n vaig uns dies al meu estimat poble, Onil, a les festes de Moros i Cristians. Ho necessite. Bones Festes!

Salut, UMB, País i Festes...

Notícia Diario Información