Quartet de flautes dolces...

Ma mare té raó. Diu que no pare en torreta, que sempre estic fora de casa embolicat en afers musicals. Es queixa d un hipotètic oblit dels estudis de Dret, que l´any que ve o el vinent hauria d´ acabar. Malgrat aquesta preocupació, tinc certs projectes i compromisos musicals que prompte, quan s´ aclarisquen del tot espere anunciar. Qualsevol dia em mancarà el temps per a pixar.

Hi ha un, que m´ha fet certa gràcia i il·lusió. El diumenge (en un lloc clandestí, tot s´ha de dir) vam assajar per primera volta un quartet de flautes dolces que encara no té nom. S´ admeten propostes. El logo, però ja està quasi clar. Quatribarrada de fons (originalitat al poder) i les quatre flautes en forma de ventall. Sembla massa friki, però anem seriosament i amb ganes de fer algun concertet.

Som quatre amics i companys de la banda, valencianistes i festers. Els germans Eusebi i Jordi Chiner, Pep Picó i jo mateix. El nostre amor per la música ha sigut ben prematur i fidelíssim. Ells són uns músics fantàstics. L´ oïda, improvisació i el ritme que tenen és d´ admirar. Cal dir que són components d´ Skatimat, grup que esperem que torne als escenaris aviat. Jo per la meua part, i sense falsa modèstia, sóc una mica més mediocre. Toque limitadament uns quants instruments, per la qual cosa sempre em recorden eixa sentència castellana, “aprendiz de mucho, maestro de poco”. Però sóc feliç i m´ agrada.

Vaig començar amb la flauta dolça als 6 anys com tothom, a l´ escola amb Francis, una mestra que va fer nàixer la meua afició per la música. La primera cançoneta que vaig arribar a tocar va ser la de Ramonet (o Tomaset) si vas a l´ hort. Després vindrien les de l´ aniversari, la manta al coll, “ratón que te pilla el gato”, etc. En plena adolescència, vaig pertànyer a l´ orquestra de pols i pua del col·legi Almèdia de Callosa d´ en Sarrià com a flautista, afegint un color més a la formació de plectre. No hi ha dia que no agafe la flauta que tinc damunt de l´ escriptori i em relaxe tocant pasdobles coneguts, xaranga, masurques, danses, obres de trompeta o de repertori bandístic, fins i tot pop o rock. Em suposa una gran evasió, i gaudisc com un xiquet.

Encara que per a algú li supose una traïció no haver aprofitat el valencianíssim i tradicional flabiol, vam pensar que volíem diferents sons i colors en aquest estrany i poc convencional quartet. Per això i de menor a major grandària (de flauta vull dir), Eusebi s´ ha triat la flauta sopranino, Jordi la soprano (la que s´ aprén a l´ escola), jo la flauta alta (a la que m´ està costant acostumar-me per la major distància dels forats), i Pep la flauta tenor...Així que prepareu-vos per a escoltar prompte peces tant emblemàtiques com el Canon de Pachelbel, Amparito Roca o Paraules d´ Amor de Serrat, entre d´ altres...

Si comenteu, farieu bé de proposar un nom per al Quartet. A vore quin de tots és el que més ens agrada...

Salut i Música.

Albert a la primera foto apareixen les quatre flautes en forma de ventall i sense la quatribarrada darrere (ja discutirem este aspecte cordialment). A la segona foto apareixem els quatre tocant la flauta amb una cara de frikis, que m´ha fet dubtar sobre la conveniència de posar-la....XD. Salut i ànim a tu també.