Batiscafo Katiuscas

La música és un fenomen altament gratificant, que té entre tantes altres, la virtut de rememorar situacions, esdeveniments, o persones especials. Qualsevol comentari, qualsevol coincidència amb la cançó o simplement un cop d´ ull mentre aquesta sona provoca de manera inconscient i bilateral, que dos elements a priori separats entaulen entre sí un bonic i mental lligam. Totes les posteriors interpretacions conduixen directament a tancar els ulls i recordar, desitjar, plorar, o somriure lleument.

Batiscafo Katiuscas és una bonica cançó d´un dels meus grups favorits (Antònia Font) que té l´honor o deshonor de fer-me imaginar allò descrit anteriorment mentre mantinc la mirada fixa però perduda. L´ harmonia dels violins amb notes llargues i pianos, els contrapunts tant ben interpretats pels cellos, qualsevol piccicato, la veu tendra de Pau o els crescendos premeditats m´ abstrauen per moments del món que m´ envolta i em conviden a fer un viatge intern, on descobrisc indefugiblement l´ abast sencer de les meues intencions i sentiments.

La relació amb Batiscafo Katiuscas es va produir fa uns mesos, quan ens pesava la melangia i ens vam trobar, segurament atrets. Sovint l´ escoltava en silenci, de nou imaginant i ja no podia destriar una cosa de l´altra. Primerament sols servia per somniar. Darrerament m´ empentava a creure que malgrat els entrebancs hi havia partida amb un sucós i delerat premi. Partida que després de tant de temps de travessia pel desert, no podia creure que tornara a jugar amb tanta il·lusió i interés. Perquè seguint a V.A. Estellés, després del meu llarg i patit silenci estricte, he decidit caminar amb cura, però decididament.

Trobe que aquesta vegada paga la pena.