diumenge, 26 d’abril del 2009

JUNTS PER LA MÚSICA...VA DE BO!


...Des que he tingut una consciència nacional diferent a l´espanyola, el 25 d´abril sempre ha significat per a mi el record de la més trista efemèride col.lectiva dels valencians com a poble. El mal d´Almansa que no s´atura en 1707, sinó que continua més vigent que mai. Dia de reivindicacions de les llibertats nacionals del País Valencià. També, una jornada que al meu poble, Onil, diem "d´entredanses", que són els dies anteriors a la festa de Moros i Cristians, on es ballen danses i les diferents comparses realitzen les seues retretes. Així, la connotació del 25 d´abril ha sigut contínuament negativa. Fins ahir...

Com ja sabeu, vaig acceptar la proposta d´anar dins la candidatura de Mª Carmen García, a les eleccions de Junta Directiva i Presidència de la Unió Musical de Benidorm, la meua estimada banda. Ho vaig fer atenent a un mer sentit de responsabilitat, conjugat amb la il.lusió i compromís amb la mateixa. Ha estat un any i mig de tensions, desencants i perquè no, de moltes satisfaccions personals i col.lectives. El mes d´abril ha sigut el súmmum. Tots hem patit, ens hem sacrificat de valent, per creure que el somni d´accedir a treballar per aquesta entitat era possible. Han hagut entrebancs, moments de pessimisme, altres de confiança, de germanor, de companyonia, de bon treball, de MÚSICA en majúscules...Però vam arribar al dia d´ahir amb la incertesa de que tot era possible, per la mancança de qualsevol sondeig electoral que no foren d´aquells realitzats de manera personal i no del tot fiables.

La vesprada d´ahir la recordaré com una de les més incòmodes, tenses i desesperants de ma vida. A la fi, vora a la mitja nit, i realitzat l´escrutini, el recompte dels vots emesos (989) va donar com a guanyadora a la meua candidatura encapçalada per Mª Carmen amb 618 vots front a aquella liderada per Juan Muñoz, que va obtindre 344. Van haver 2 vots en blanc i 25 nuls. En primer lloc, he d´agrair a Juan Muñoz la seua caballerositat i elegància acceptant la derrota i venint a donar-nos l´enhorabona. Tot un detall. Quant a nosaltres, ja vos ho podeu imaginar...des de traques, botelles de xampany, abraçades, besades, llàgrimes i com no...música en viu i en directe en la nostra seu i pels carrers propers. I hui, com a colofó un concert apoteòsic i divertit de la nostra Banda Juvenil. Quin futur tenim xè!

És hora d´assumir reptes, de potenciar les coses que van bé, de millorar i canviar aquelles que no tant, de crear noves iniciatives bones per a l´entitat. És hora de començar a cicatritzar una ferida que porta massa temps oberta en detriment del benefici de la Unió Musical. És moment de tranquil.litzar-se, de buscar sinèrgies tots plegats, de parlar, de mirar avant. No podem estar tota la vida així. Els músics no han de suposar un llast i una incomoditat que suportar pels altres companys. I a l´inrevés. Tot aquell que vullga tornar amb nosaltres, és benvingut. Li requerisc tant sols dos condicions: compromís i una actitud positiva que fomente el bon ambient entre tots nosaltres. No demane massa. Crec que tots ho podem assumir. A partir d´este punt, l´entendiment i el consens serà molt més fàcil. Demane també, que s´ens deixe treballar tranquil.lament i a poc a poc...

Tenim projecte i il.lusió. Tots junts ho podem aconseguir. Tots junts per la música.

Enhorabona MªCarmen. T´ho has merescut. Compta amb nosaltres.

Diuen que quan es guanyen unes eleccions s´ha de començar a treballar des del dia següent. Aneu a permetre´m que em bote eixa norma consuetudinària i políticament correcta. Me´n vaig uns dies al meu estimat poble, Onil, a les festes de Moros i Cristians. Ho necessite. Bones Festes!

Salut, UMB, País i Festes...

Notícia Diario Información

dimarts, 21 d’abril del 2009

Ja tocava festa...i 2n aniversari

...Comencen les festes a l´Alcoià. Banyeres, Alcoi i Onil estan a tir de festes. De Banyeres de Mariola tinc arrels familiars i moltes anècdotes d´avantpassats. D´ Alcoi tinc també família, i sobretot una gran admiració. Com deia el gran Camilo Sesto, el meu cor és d´Alcoi. D´Onil, que voleu que vos diga...Ú no pot descriure ací en 5 minuts escassos el que sent pel seu poble, des de menut enyorat per la distància, i que en aquestes dades esdevé més especial que mai. Tinc moltes ganes de pujar, vore a tots els familiars i amics i viure la festa no sols amb desmesura sinó també amb sentiment. El de hui i el de demà, són uns dels dies més feliços de l´any. He rellegit els posts dels anteriors 21 d´abril, i és el que sent. Pegueu-li una ulladeta a l´arxiu, si teniu temps....

És també hui el dia que el meu blog complix el 2n aniversari. És sinònim de que ja comença a caminar fermament? No ho sé. Com he sentit dir, "poc a poc, que tinc la botifarra al foc". Vos deixe amb l´himne de Festes d´Alcoi, una peça que hui, a les 8 de la vesprada, interpretaran 20 bandes de música a la volta, a la Plaça d´Espanya de la capital de l´Alcoià. És un moment molt emotiu per als que estimem la festa. El nuc a la gola està garantit. M´agradaria posar-vos el pasdoble del III Centenari, himne oficial de les meues festes colivenques. No l´he trobat al goear. Aquell que el vullga, li´l mane per correu.

Salut i visca la festa!





L´himne prové de la marxa mora "El Sig", treta de la sarsuela "La Bella Zaida", composada per Gonzalo Barrachina (1869-1916). En 1917, com homenatge pòstum al mestre, fou declarada com a himne de la Festa de Moros i Cristians d´Alcoi amb la lletra composada pel periodista Eugenio Moltó i posteriorment traduïda al valencià pel poeta José Sanz Moya


Nostra festa ja


Cridant-nos està

Cridant està,

cridant està,

amb veu i alé que és vida

de tots és beneïda

beneïda.

Visca!. Visca!.

Llaor, llaor

per donar-te esplendor,

riu en l'esfera

la Primavera.

Llaor, llaor

per donar-te esplendor,

riu en l'esfera

la Primavera.

divendres, 17 d’abril del 2009

Serra Gelada nord. El far de l´Albir

Aquestes petites però necessàries vacances, no ho han sigut tant. I és que arran de la convocatòria d´eleccions a la Junta Directiva de la Unió Musical de Benidorm, no he parat...Reunions, xarrades, lectures, pensaments i fets que no em fan ser massa optimista de cara al resultat final. Ja en parlarem, si escau. Tampoc m´he lliurat de tocar en alguna cercavila, d´estudiar Dret Mercantil II i d´assajar amb Gatxull per a un nou intent frustrat de gravar un cd en condicions. Tot i això, he pogut gaudir com a mi m´agrada d´una petita dosi de paratges naturals.

Fa uns mesos vaig parlar d´aquella visita feta a la cara sud de l´emblemàtica Serra Gelada, la que quasi fita amb els gratacels benidormers. Fou molt agradable. El divendres passat, em vaig atracar a l´altra banda de la serralada que comença en la Platja de l´Albir (L´Alfàs del Pi) amb uns penyasegats que acollonen. El passeig des de les urbanitzacions fins l´antic far resulta fàcil, tranquil i recomfortant. Cal dir que estava ple de guiris sorpresos per una costa tant accidentada. Jo també vaig aprofitar per fer unes quantes fotos a les nombroses imatges boniques que no podia arribar a abastar. Tristament, vaig poder observar l ´urbanisme massiu en aquells indrets propers i encara bonics de Bèrnia o el Mascarat.

Vaig haver de tornar-me´n prompte, perquè va moure la marinada freda i el cel es va ennuvolar, com a preludi de la pluja i consegüent neu en les altes carenes aitàniques.

La pròxima ruta consistirà en travessar els 7 o 8 kilòmetres des del Racó de l´Oix fins l´Albir. La vaig fer fa cinc anys i és preciosa. Com sempre, convide a tot aquell que es vullga sumar a vindre amb mi. M´agrada més fer-la en companyia.

Salut!
















dijous, 9 d’abril del 2009

UMB...Tot un repte...

Vaig entrar a la Banda simfònica de la Unió Musical de Benidorm, en el 2003. Si fa no fa, quasi 6 anys. Va ser en l´ any 99 quan, una mica obligat pels meus pares (als que sempre agrairé aquesta decisió) em vaig apuntar a l´ escola i un poc més tard, a tocar la trompeta. Probablement, algú diga que no són massa anys, com si el grau de puresa i estima per l´ entitat vinguera solament determinat pel temps transcorregut. No cal. Ha sigut un període suficient com per a gaudir d´ intenses emocions, immillorables amistats per a sempre, satisfaccions personals (el moment d´ entrar a la banda, el moment de fer un solo i el consegüent reconeixement de tots) i col·lectives ( la participació en certàmens, la gran quantitat de concerts i cercaviles, el recolzament de la gent, etc.)...I què voleu que vos diga? M´ apetix seguir gaudint de la meua banda i dels meus amics durant tota la vida...


Farà un mes, el president que acaba, i amic Jaume Jesús va fer pública la convocatòria d´ eleccions a Junta Directiva de la primera entitat cultural del poble per al 25 d´ abril, una de les efemèrides nacionals dels valencians (quan el mal ve d´Almansa, a tots alcança). Deixant de banda, les qüestions simbòliques i pròpies de la meua cosmovisió, m´ agradaria parlar un poc de tot açò. Farà un any i mig, un grup de músics important, i on tinc el plaer de tenir alguns amics i coneguts, va prendre la decisió (equivocada al meu parer) de no acudir ni als assajos ni als actes oficials com a mesura de pressió, front a una directiva i una situació que no els satisfeia. Val a dir, que jo sempre he sigut molt autocrític, i he pensat que les coses es poden fer sempre millor, sense atribuir cap demèrit a ningú. Per això, en un primer moment no vaig tindre cap inconvenient en parlar, escoltar a tot aquest col·lectiu, per tal d´ extraure conclusions i solucions. De forment, ni un gra. Si ja no em va semblar encertada el seu atur provisional de les activitats de la nostra societat, l´ estratègia posterior va adquirir un caire sovint conflictiu, fora de to, salvapàtries, sospitosament polític, irrespectuós, intolerant i consegüentment contraproduent. Si jo des del primer moment, em vaig intentar mantenir imparcial, la neutralitat va anar desapareixent des que vaig llegir en premsa tota classe de falsedats i menyspreus en que els músics eixíem totalment esguitats. I jo, individualment em vaig sentir al·ludit i defraudat perquè forme part d´ eixe tot. Ho respecte molt, però de companyonia i respecte, res de res. Així i tot, sóc massa poc rancorós i a tot aquell que ha tornat a assajar o ha manifestat la seua intenció de fer-ho, l´ he rebut sempre amb els braços oberts. I ho seguiré fent.


Pròpiament parlant, ha sigut un any i mig inoblidable, en que qualsevol crítica o menyspreu, era com una font de motivació extra. El col·lectiu ha viscut un ambient saníssim, en que per damunt de grupets erem tots UN solament. M´ he rist, m´ he emocionat, he aprés, he fet música, i he comprés que tot treball ben fet, continuat i amb il·lusió pot donar els seus fruïts. I és ací, on Joan Iborra adquireix per a mi i els companys una importància cabal. Un mestre idoni per a un moment complicat. Una persona propera, agradable i sabuda, que ha tret el millor de tots nosaltres, que ens ha motivat quan ha calgut i que ens ha ensenyat que fer música, no sols és tocar les notes sinó sentir i expressar el que aquestes contenen. Sempre li estaré agraït a ell, als músics veterans que amb la seua qualitat i experiència s´han fet imprescindibles, als músics nous que ens han contagiat la seua il·lusió, als directius que han aguantat estoicament i treballat de valent, i als socis i simpatitzants que ens han aplaudit i recolzat sempre que tocàvem als concerts. Me´ n recordaré tota la vida, com un moment especial de vore com la meua Banda baixava per primera volta el Carrer Sant Nicolau d´ Alcoi en una entraeta i en l´ entrà de Moros i Cristians. Un dels moments de major clímax de ma vida, certament.


És per això que he pres la decisió, assumint la responsabilitat i el sentit d´ autocrítica que he esmentat adés de presentar-me dins de la candidatura a Junta Directiva anunciada ahir, que encapçala M ª Carmen García, violista i germana d´ altres tres músics entre el que es troba el meu estimat mestre, Ximo. A banda del caràcter simbòlic i satisfactori que suposa que siga la primera dona que presidiria l´ entitat (poc a poc, avancem cap a la igualtat entre sexes), m´ he trobat en Mª Carmen una persona senzilla, humil, competent per al càrrec i sobretot que sap escoltar. I no crec que siga necessari comprovar la seua estima i compromís amb la UMB, quan des de ben menuda ha assistit a quasi tots els actes i concerts de la banda en la que té als germans, nebots i filla. Una família a la que especialment s´ ha volgut posar en el punt de mira d´ alguns i apartar amb insults, desqualificacions i acusacions que m´ agradaria que algú em demostrara. És molt poc seriós, atenent també al gran compromís i qualitat musical dels músics d´ aquesta família criada quasi dins de la nostra banda.


He decidit que incloguen el meu nom en la llista també, perquè dins d´ aquesta comptem amb dones i homes (alguns provinents de l´ anterior Junta) en els que confie plenament i sé que posaran tot de la seua part per a gestionar la Banda. Se l´estimen, com jo. Crec en un programa atractiu i consistent en la potenciació de l´ escola com el nostre motor, l´ orquestra clàssica (un dels majors objectius aconseguits), la nostra Banda, així com el manteniment d´ aquest ambient. M´ atrau molt la idea de crear una agenda cultural, en la que els nostres músics siguen uns dels protagonistes i que pretenem que siga oberta i fomente majors relacions socials. M´ alegren la quantitat de propostes musicals i organitzatives que s´ han pensat i que esperem portar a terme si guanyem. M´ agradaria seguir en la dinàmica de foment del bon ambient a través d´ iniciatives esportives, culturals en la que podríem incloure algun viatge quan la situació econòmica ho permeta (Abans és sopar que anar de festa).


Sempre he pensat que el moviment cívic i associatiu bandístic era un dels elements culturals valencians, més important. I actuant des d´ un ferm compromís i sentiment valencianista des que m´alce fins que em gite, suposa tot un repte per a mi assumir aquesta difícil i complicada decisió de seguir mantenint i treballant per aquest tret cultural. Un repte que segurament no serà dels més importants en ma vida, però sí un dels que especialment em fa més il·lusió. Guanyarem...


JUNTS PER LA MÚSICA! MªCARMEN PRESIDENTA!


Salut i UMB




dissabte, 4 d’abril del 2009

Arròs amb fesols, naps i ànec

Ahir va ser l´aniversari de ma mare. Així que aprofitant l´esdeveniment i que l´amic Ángel Saez i família ens van convidar, ens acostàrem a Castellar a dinar. És una pedania de València Ciutat que frega l´Albufera, molt bonica i aparentment acollidora. Encara es veuen importants fanecades d´horta i es percep un ambient rústic i absolutament valencià. Però he de dir, que tots aquestos sentiments poètics no hagueren relluït sense haver tingut la panxa plena...i ben plena.

Jo crec que mai havia menjat arròs amb fesols, naps i ànec. I si n´he menjat, farà massa temps, trobe. Però el que vaig tastar ahir sols es pot descriure amb imatges, i amb el gust de menjar-lo. Menjar sà i casolà. Sols dic una cosa. Em vaig escudellar tres plats del perol, i em va sentar com oli a un cresol. Au gentola, ací teniu la mostra. Torqueu-vos la bava...



dijous, 2 d’abril del 2009

Quartet de flautes dolces...

Ma mare té raó. Diu que no pare en torreta, que sempre estic fora de casa embolicat en afers musicals. Es queixa d un hipotètic oblit dels estudis de Dret, que l´any que ve o el vinent hauria d´ acabar. Malgrat aquesta preocupació, tinc certs projectes i compromisos musicals que prompte, quan s´ aclarisquen del tot espere anunciar. Qualsevol dia em mancarà el temps per a pixar.


Hi ha un, que m´ha fet certa gràcia i il·lusió. El diumenge (en un lloc clandestí, tot s´ha de dir) vam assajar per primera volta un quartet de flautes dolces que encara no té nom. S´ admeten propostes. El logo, però ja està quasi clar. Quatribarrada de fons (originalitat al poder) i les quatre flautes en forma de ventall. Sembla massa friki, però anem seriosament i amb ganes de fer algun concertet.

Som quatre amics i companys de la banda, valencianistes i festers. Els germans Eusebi i Jordi Chiner, Pep Picó i jo mateix. El nostre amor per la música ha sigut ben prematur i fidelíssim. E
lls són uns músics fantàstics. L´ oïda, improvisació i el ritme que tenen és d´ admirar. Cal dir que són components d´ Skatimat, grup que esperem que torne als escenaris aviat. Jo per la meua part, i sense falsa modèstia, sóc una mica més mediocre. Toque limitadament uns quants instruments, per la qual cosa sempre em recorden eixa sentència castellana, “aprendiz de mucho, maestro de poco”. Però sóc feliç i m´ agrada.


Vaig començar amb la flauta dolça als 6 anys com tothom, a l´ escola amb Francis, una mestra que va fer nàixer la meua afició per la música. La primera cançoneta que vaig arribar a tocar va ser la de Ramonet (o Tomaset) si vas a l´ hort. Després vindrien les de l´ aniversari, la manta al coll, “ratón que te pilla el gato”, etc. En plena adolescència, vaig pertànyer a l´ orquestra de pols i pua del col·legi Almèdia de Callosa d´ en Sarrià com a flautista, afegint un color més a la formació de plectre. No hi ha dia que no agafe la flauta que tinc damunt de l´ escriptori i em relaxe tocant pasdobles coneguts, xaranga, masurques, danses, obres de trompeta o de repertori bandístic, fins i tot pop o rock. Em suposa una gran evasió, i gaudisc com un xiquet.


Encara que per a algú li supose una traïció no haver aprofitat el valencianíssim i tradicional flabiol, vam pensar que volíem diferents sons i colors en aquest estrany i poc convencional quartet. Per això i de menor a major grandària (de flauta vull dir), Eusebi s´ ha triat la flauta sopranino, Jordi la soprano (la que s´ aprén a l´ escola), jo la flauta alta (a la que m´ està costant acostumar-me per la major distància dels forats), i Pep la flauta tenor...Així que prepareu-vos per a escoltar prompte peces tant emblemàtiques com el Canon de Pachelbel, Amparito Roca o Paraules d´ Amor de Serrat, entre d´ altres...


Si comenteu, farieu bé de proposar un nom per al Quartet. A vore quin de tots és el que més ens agrada...


Salut i Música.


Albert a la primera foto apareixen les quatre flautes en forma de ventall i sense la quatribarrada darrere (ja discutirem este aspecte cordialment). A la segona foto apareixem els quatre tocant la flauta amb una cara de frikis, que m´ha fet dubtar sobre la conveniència de posar-la....XD. Salut i ànim a tu també.