diumenge, 29 de maig del 2011

Komfusió

Adés, mentre escoltava el so franc, delitós i punyent del darrer concert de Komfusió a les jornades de Sobirania alimentària d'Alacant he copsat tot d'una, un seguit de sentiments que m'han fet pensar. La distància i la situació passiva de sentir un concert en el que no hi ets et fa adquirir una visió més "objectiva" del so, de l'espectacle, de les perspectives de futur. Tal volta "objectivitat" no siga la paraula més adequada quan ja conec els temes, quan he observat de prop la progressió o bé sabent que els que toquen als vídeos del youtube no són sols companys, sinó grans amics tots ells.

Aquest era el quart concert de Komfusió i pel que m'han dit i he sentit, ha sigut el millor. Després d'uns concerts a la Tasca (Polop) i a la Siempre (La Vila) prou aseats i condicionats per la gran il·lusió que suposa un debut, el concert a la Platja del Paradís va ser més fluixet, però ben digne. Açò de vore com durant la teua absència es fa el millor concert de la curta però segurament llarga història de Komfusió, fa que em pregunte sense cap serietat i amb tota la bona fe del món, si serà possible que sense mi es faça la millor actuació del grup i si és que eixe toc de qualitat l'ha facilitat la no presència involuntària de la meua trompeta. Fora de bromes i tipismes, açò de gaudir d'un concertasso des de Southampton estant, em fa sentir des d'una gran satisfacció fins a un tendre enyor. Però sobretot, estic tranquil i altament emocionat de saber que vindran moltíssims i millors concerts en un futur a curt termini, facilitats per una progressió que a més de ser certa i diària (més bé setmanal) no deixa de sorprendre'm.


La sorpresa prové (i no seria sincer si no ho diguera) d'una paradoxa personal ben gran. Té gràcia que en el moment de major deixadesa i desmotivació cap a l'instrument després d'anys d'estudi, es presente un dels projectes musicals més engrescadors i ambiciosos que he tingut mai. Mai he deixat d'estimar la música, però l'estancament, la manca de constància, la dificultat de l'instrument, la priorització d'altres àmbits de ma vida i un cert pragmatisme, m'han allunyat prou d'aquells dies sencers dedicats a la trompeta. L'aparició inesperada d'aquest artefacte d'incerta però esperançadora explosió, ha fet que em replantege de nou la música com una gran afició, com un passatemps ben seriós. Cal estudiar i estar en forma per traure avant les composicions de Miquel amb un so net, amb un estil adequat. I també, com no, Quan ú estudia toca millor. I quan ú toca millor, s'ho passa més bé i gaudix. És un repte, ja ho sé.


Komfusió naix precísament de l'amistat, germanor, escenaris i concerts compartits per dos grups de la Marina Baixa, Gatxull i Inseminació, que tal volta en els últims temps s'havien estancat no per capacitat, sinó per falta de constància i tal volta de motivació. Komfusió en eixe sentit significa "Com si fóra fusió" ja que l'entitat i els enormes llegats musicals i socials d'Inseminació i Gatxull no desapareixen, sinó que queden congelats per tal de ser represos en qualsevol moment. La nova formació agafa en penyora alguns temes d'aquestos grups, cançons d'altres bandes experimentades de la Marina Baixa com Òwix o Sant Gatxo, l'herència musical de cantautors valencians i catalans de tanta altura com Lluís Llach, Raimon o l'Ovidi Monllor a més de composicions pròpies, fent servir eixa màxima de reinventar velles cançons i adaptar-ne de noves cap a uns estils variats propers al rock, al reggae, a l'ska, el funk o la música llatina que juntament amb una base solida i potent de metalls i amb l'emprempta de la terra que suposa la utilització de la dolçaina i el valencià com a llengua de cant i comunicació, conferixen a Komfusió una carta de presentació humil i familiar, però ambiciosa, moderna i seriosa alhora.

El grup està format per una colla de joves i no tan joves a banda dels incondicionals (el gran Fede, Marta, Jordi, Tòfol, Pinet, Vicent, Pepe i molts més) que ens han acompanyat als assajos i als primers concerts. Miquel Morales, al baix, a la veu i al que calga, és el cervell musical virtuós i privilegiat, que adapta i realitza composicions genials amb una facilitat prodigiosa, amb un gran gust, un vast coneixement i una excel·lent i personal pedagogia. Sergi Soler, guitarrista, un tipus irreductible (parafrasejant Miquel " un especímen estrany dins d'una societat perversa") que contrasta distorsions apocalíptiques amb un contratemps i un estil bluesístic singular. Kevin Lorenzo, un pianista tot terreny, deseixit, improvisador, assenyat, company de solfa, que aporta solidesa, serietat i coneixement al grup. A la dolçaina, l'esperit, l'emblemàtic, arxiconegut, pocavergonya i valencianot autèntic, Llauís. La bateria la fa cantar Jaume Galiana, l'alma mater, el temps adequat i perfecte, les fonamentades aportacions artístiques, els breaks difícils que pareixen fàcils. El toc eventual, però de qualitat a la percussió, l'aporta Josep Garcia, un amic que a més de la filologia i literatura, posa la seua musicalitat, la seua ràbia interior i les seues ganes de gaudir al màxim de cada concert, al servei del grup. La corda de trombons, està formada per la joventut, les ganes i el futur de Vicent Lloret, la jove experiència, la cara dura, la intuïció i el bon gust de Joan Cano. El meu homòleg, Pere Tort un xic valent, amb un so potent i segur curtit en mil batalles de xaranga, Moros i Cristians i estudi al qual he vist créixer musicalment des que era pràcticament un xiquet fins ara, que ja és un trompetista fet i en augment. I finalment a l'altra trompeta, la meua estima humil, interessada i voluntariosa de gaudir i aprendre de tots ells musical i personalment.

Seguint i adaptant la màxima Juche provinent del pensament, de l'aparell ideològic i institucional nordcoreà, nosaltres, i tan sols nosaltres som els propietaris, els responsables del destí, dels triomfs, de la consolidació de la nostra revolució personal, del nostre èxit com a grup.

Salut i Komfusió.







dimarts, 17 de maig del 2011

El meu vot a Compromís.

És cert. Quan arriben eleccions, et trobes amb un ambient diferent, a voltes enrarit i allunyat, a vegades esperançador i proper. Encara que vullguem, en la societat de la informació actual, no podem restar al marge de l´actualitat política, de les diferents opcions, de les seues propostes, de les seues vergonyes, de les seues aspiracions. A casa ens arriben els programes, els carrers estan farcits de cares i partits comuns i d´altres que per la seua novetat i nom, mires amb curiositat. Els cotxes amb megàfons són capaços de fer-te matinar o de fotre´t la becadeta necessària postdinar. Les televisions establixen un espai i els informatius cobrixen els comicis amb el bipartidisme normal i quotidià que s´ha acabat establint al subconscient de moltes persones. El tràfic de vots i paperetes és incessant i arriba a ser desvergonyit per part de certes persones que et fiten amb la cara més amable i postissa, i frases dolces després de quatre anys sense això mateix, ni mirades ni paraules. Seria injust si generalitzara.

En realitat, no he dit res que no sapigueu. M´agrada ser sincer i he de dir que no em sent especialment còmode exercint eixe rol de pseudoagent comercial que reiterada i indiscriminadament, porta a porta oferix el seu producte per a que li´l compren o li´l voten. La raó no prové d´unes conviccions dèbils, sinó que es troba en la meua pròpia personalitat vergonyosa i excessívament respectuosa. Poc caradura, ho sé. Si ja em costa demanar diners als pares (mai recorde haver-ho fet directament), demanar un vot intensament em resulta una missió tan nova com atrevida.

Em coneixeu. He militat al valencianisme d´esquerres, progressista i ecologista des que tinc 15 ó 16 anys, sent militant del Bloc els darrers tres anys. Tal volta, els meus pensaments han anat evolucionant (no tinc la potestat de dir si a millor o a pitjor) defugint de dogmatismes i maximalismes. Hi ha molta gent que sempre m´ha retret la incompatibilitat entre una suposada condició social i l´assumpció d´aquest alt grau de compromís. I en part tenen raó. M´ho he plantejat moltes voltes com un mèrit humil. Malgrat una vida còmoda i sense dificultats, m´he decidit, a pesar de resultar innecessari, a combregar amb unes conviccions i participar actívament. Els i les joves ho hem de fer.

Com sabreu, figure en el 6é lloc de la llista "Compromís per Benidorm" integrada en la xarxa potent i molt estesa arreu del territori anomenada "Coalició Compromís". Una coalició formada pel Bloc Nacionalista Valencià, per Iniciativa del Poble Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista, i un bon entramat de persones i candidatures locals independents que representen el valencianisme progressista, verd, integrador i de regeneració democràtica que necessita aquest País.

Quan critique al PP (pels casos de corrupció, pel seu model econòmic especulatiu, per la política de despesa al servei dels grans esdeveniments en lloc d´invertir en les necessitats i serveis bàsics de tots els dies, per la minorització sistemàtica de la nostra llengua, per la manca de transparència, entre moltes altres coses) i al PSOE (per la seua ineficàcia com a oposició, per la incapacitat d´establir una alternativa seriosa i il·lusionant, pel seu centralisme, per les polítiques neoliberals i de retallades que es duen a terme des de Madrid, entre moltes altres coses), no ho faig des la perspectiva de creure´m dogmàticament superior. Això precíssament, els explicava ahir a uns amics. El Bloc o Compromís, són segurament instruments imperfectes, amb errades, amb contradiccions de les quals poden nàixer algunes de les nostres discrepàncies. En sóc conscient i ho assumisc com a persona que no té al seu partit o a la seua opció electoral com al seu equip de futbol defensant-lo sempre a capa i espasa malgrat els errors.

Compromís però, m´ha conquerit per la seua nova manera de fer política i pel seu treball constant en les Corts, donant com a resultat una oposició ferma i crítica cap al PP a València i cap al PSOE a Madrid, alhora que constructiva i propositiva. Perquè seguint la política de baix cap a dalt i creient-se la participació ciutadana, amb tan sols quatre diputats han sabut guanyar-se el jornal reunint-se amb milers de col·lectius, associacions, entitats cíviques, sindicals i empresarials, presentant així 7.358 iniciatives durant tota la legislatura (molt superior als números dels altres grups de la Cambra junts amb molts més diputats) manifestant-se així com no sols una oposició eficaç sinó com una opció amb vocació de govern, proximitat i ganes de fer-ho bé.

Vos podria fer un seguit de propostes que farien que aquest escrit fóra més farragós i pesat del que ara ho és. No vull fer-ho llarg. M´agradaria que vos passàreu pel web de la Coalició Compromís o per la magnífica iniciativa del Bloc Jove, "El que no voràs a Canal 9" on es pot obtindre informació detallada del programa i on es pot visualitzar els vídeos mediàtics de Mònica Oltra, les intervencions positives i de trellat d´Enric Morera així com les de Mireia Mollà i Josep Maria Panyella.

No em queda més que dir-vos, amb tota la timidesa que em caracteritza que, als vostres pobles, a Benidorm, a Onil, a Sella, a Castalla, a Callosa, a Alcoi, a les Corts voteu Compromís.

"Un vot útil és un vot sense por, un vot lliure, un vot des de la llibertat... Per això, us dic que el dia 22 de Maig amb el pas ferm, el front alt, la mirada neta i l'alegria en el cor tots a votar Compromís"

Mònica Oltra, diputada de Compromís






dilluns, 2 de maig del 2011

Doctor Watson


Una de les característiques d'un llibre que personalment considere important, és la referència concreta a l'espai, el context geogràfic on es desenvolupa principalment la història narrada. Un context que ben escrit i farcit de descripcions (bucòliques, idealistes o no) et transporta i et dibuixa mentalment amb major o menor adequació, el lloc que estàs llegint. Ja ho sabeu, m'agraden el realisme i el costumisme. Fins i tot m'atrauen les descripcions, feixugues, carregades i quasi barroques que no atrauen gairebé a ningú. Enric Valor com no, és en este sentit un mestre que amb paraules exactes i delitoses reflexa amb estima tots els paisatges propers i coneguts per mi. Per això m'agrada tant eixa conjunció de descripcions bellíssimes i exaltadores del meu país petit que em fan recordar allà on estiga tots aquells paratges, costums, gent i menjars que considere meus.

Me'n recorde perquè, amb el tren en marxa cap a l'aeroport de Gatwick m'esdevé un fet curiós mentre llig The Hound of the Baskervilles del brillant escriptor escocés Sir Artur Conan Doyle. Ara que visc temporalment a Anglaterra, reconec estar atret novament pels casos i les solucions tan eficaces del detectiu Sherlock Holmes i el seu col·lega , el Doctor Watson. En el paper i la redacció d'aquest últim residix al meu parer, bona part de l'èxit d'aquestos llibres. Així, Watson, relata la investigació d'una mort incerta del senyor Baskerville, de nissaga noble, atribuïda segons creença popular i familiar a l'existència d'una enorme i desconeguda bèstia que durant generacions ha malmés els diferents barons i hereus de la gran finca.

A més de la brillant, admirable inteli·ligència i sisé sentit per de Mr. Holmes, Watson em sembla un magnífic descrpitor malgrat que em pese dir-ho, això provoque que haja de recórrer al diccionari 2 ó 3 voltes en cada frase. La descripció d'una marjal freda, misteriosa, fangosa, amb molta boira, solitària i rodejada de petits turons verdíssims al sudest d'Anglaterra fa que focalitze una imatge mental del lloc on probablement s'amaga i actua la ferotge i temuda fera. Les imatges que ens creem poden ser més o menys exactes.

De sobte, quan alce el cap i fixe l'esguard a través de la finestra del tren, em meravella vore com darrere del vidre es presenta als meus ulls una estampa semblant a la que acabe de llegir. Perfectament adequada a la descripció i al marc geogràfic proporcionat. Somric lleument assaborint el gust probable d'estar llegint i imaginant el lloc pel qual al mateix temps passa el meu tren rabent camí de Gatwick Airport. Així ho creuré.

Si Watson existira...