dimecres, 22 de desembre del 2010

L´ "all-in" que vas perdre


L´ambient estava carregat d´un fum pesat i molest que cobria tota la sala. El silenci, tens i respectuós caracteritzava aquella taula on es jugava una partida de pòquer. Després de l´última gran partida en la qual eixires escaldat (d´això en feia un fum d´anys) tingueres una bona temporada de partides petites i efímeres que no et satisfeien en absolut. Aquell dia però, convençut, vas tornar a jugar com cal. A per tot i sense por a res.

Els guanys inicials, tan sucosos com atraients, t´havien portat a aquella satisfacció i confiança que no vas saber mesurar. Poc a poc, vas anar perdent aquell crèdit, quasi sense adonar-te´n i amb el convenciment que la sort o la voluntat (qui sap d´aquestes coses?) et tornarien a la plenitut inicial. Cabut i il·lusionat, renegaves de la nul·la sort d´aquelles cartes que no et responien. Però tot canvia, i tu volies guanyar, fóra com fóra, costara el que costara.

Quan fores conscient, el teu patrimoni en fitxes era tan minso que la situació aconsellava arriscar-ho tot en forma d´all-in, amb el dubte d´unes cartes incertes que no entenien ni havien de respectar la teua voluntat. Espenatares les poques fitxes que et quedaven al centre de la taula, seriós i decidit. No et quedava una altra. I t´igualaren.

Cartes amunt, tan sols restava esperar a que n´isqueren de bones i tornares a guanyar. Les tres primeres t´apujaren l´ànim. Tu, callat i amb el mateix semblant seriós, ho vas amagar. La quarta, no et va valdre per a res. La cinquena i última et va acabar d´enfonsar. Romangueres quiet uns segons, tractant de pair aquella circumstància que no havies contemplat. Mai tornaria a ocórrer. Et vas adonar que havies fracasat en aquella forta partida i decidires alçar-te amb posat orgullós. T´acomiadares amb la dignitat externa que s´exigeix a tot perdedor. Per dins, ai las!, tot era diferent. Marxares per on havies vingut, qui sap on.

I ara, mentre passeges lentament per parcs espaiosos, solitaris i plens de fulles grogues de tardor que ballen la dansa del vent, t´ho penses i repenses. Has perdut i t´has quedat sec. Tot i seguir temptat, no saps si tornaràs a jugar, però necessites temps per a assumir-ho. Has pecat d´imprudent i confiat, de pacient i capritxós, quan totes aquestes coses no es resolien per la teua feixuga voluntat. Has fugit d´il·lusions desmesurades i has acabat abraçant el pragmatisme que odiaves, perquè el pragmatisme, pensaves, era el pur símptoma de la mediocritat. Sense prendre cap risc major per la por que et negues a reconéixer, intentes trobar la felicitat en coses xicotetes, banals, esporàdiques i temporals, deixant marxar bones oportunitats. Has aprés molt i no et preocupes gaire. Has guanyat en experiència i t´has fet més egoista. Tu intentes comprendre´t perquè ets el teu millor amic. I arribes a ser molt feliç.

El pòquer, ja ho saps, no és més que una injusta analogia.

diumenge, 12 de desembre del 2010

L'Alcoi anglés


Són les nou del matí d'un dia de desembre. El termòmetre reflexa l'ambient gèlid amb -6 graus i passege abillat amb una bufanda estrenada. Els voltants de l'estació de Manchester Picadilly tenen quelcom especial. Recordant tòpics i lectures, observe satisfet els efectes i l'ambient de revolució industrial ací ocorreguda fa molts anys. Edificis llargs, decrèpits i rogencs que havien de ser fàbriques, fumerals alts i inactius, ponts, autèntiques façanes modernistes, l'estació de gom a gom.

La Revolució Industrial i els moviments obreres consegüents han sigut per a mi un dels temes més interessants de la història. I inevitablement, aquest passeig em recorda al meu Alcoi, ciutat admirada i especial que estime des de menut, sense saber explicar ben bé les raons. A més, he de confessar que sempre he tingut una actitud idealista cap a Alcoi i m'ha fet gràcia el seu parlar, el seu caràcter i el xovinisme alcoià. Alcoi, un caramelet tancat per serres i carenes que no deixen de meravellar-me per la seua grandesa. Alcoi, una de les excepcions industrialitzades al País Valencià del segle XIX. I pense sense voler ser categòric, en la seua història, la Revolució del Petroli i l'assassinat del batle Agustí Albors "Pelletes" arran d'una vaga, els llibres de Júlia o Lluitadors, les cases i fàbriques, telers, papereres vora els rius Barxell i Molinar, la Primera Internacional dels Treballadors (AIT), la lluita obrera, els antecedents familiars, l'arquitectura, el Cercle Industrial al Carrer Sant Nicolau, les cases petites i amuntonades a Sant Nicolauet. Moltes coses i circumstàncies...

Em venen al cap les reflexions de Joan Fuster sobre la mancança d'una burgesia industrial al País Valencià en contraposició a la burgesia agrària, especuladora i mediocre que hi existia. Sense voler entrar fins al moll de l'os sobre qüestions socials i de classes, recorde que Fuster es lamentava de la inexistència d'una burgeasia "com cal" diguem-ne manchesteriana, semblant a la catalana, avanguardista, que fóra el motor dinamitzador de la societat, que desenvolupara l'economia i per escomptat es dedicara fermament al conreu cultural i la recuperació de l'idioma propi. Alcoi però, exceptuant el darrer punt, suposà una excepció, un illot a xicoteta escala.

Caminant gelat per aquestos carrers grisos, no puc deixar d'evocar amb admiració i melangia els passejos, les visites, les imatges i els bons moments tinguts a la capital de l'interior valencià.

Desitge tornar prompte.