dimecres, 26 de gener del 2011

Parlar de Guerra

Ara de matinada, mentre llegia un llibre qualsevol amb context de Guerra Civil i Postguerra, he perdut la son en benefici del teu record. Un record pròxim que necessite palesar per tal que no es faça fonedís i vaja diluint-se poc a poc amb el temps. No mereixes la nostra amnèsia ni el nostre oblit.

Parlar de Guerra t'alterava bona cosa i jo volia saber-ho tot. M'encantava estudiar la Guerra i a sobre era preguntó de mena. Malgrat el meu gran desig de conéixer, havia de mesurar les qüestions i fer-les durant uns intervals de temps determinats, per no incomodar-te. Era el teu tabú i quasi la meua obsessió. Al meu poble no se n'ha parlat ni escrit massa. Sovint discutíem, perquè jo acabava criticant el colp d'Estat feixista i defensant amb vehemència la legalitat del règim republicà, les majors llibertats, les grans millores socials i els tímids avanços cap al redreçament nacional i recuperació de la dignitat dels pobles no castellans. Altres voltes t'escoltava en silenci parlar amb duresa, i tal volta amb raó. I no m'agradava fer-te sentir així.

No en vaig saber massa però sé que no era gens agradable per a tu recordar com li van requisar el bancal a la teua família, plantant al bell mig una bandera tricolor. Encara sort, en acabar la Guerra vos el vau trobar sembrat, deies amb més alegria. Ton pare va tornar malalt, crec que de tuberculosi. Van matar a tota la família que vivia a la Casa de l'Hort. Fins i tot la criada, que era negra. Em parlaves que un dia, ben menuda, vas eixir tota sola al carrer i vas preocupar molt als teus pares. Fins i tot m'informaves d'aquells que havien anat a la pressó acabada la Guerra o de la tornada dels dos colivencs que marxaren amb la División Azul a la Segona Guerra Mundial. Gràcies a tu, vaig saber que la nostra Marjal fou aeroport de guerra.

Sovint, t'engolies amb resignació tot allò que estava apunt de caducar-se perquè jo no m'ho menjava. Estigués dur o tou. Et menjaves plàtans ben madurs, li llevaves la part florida als formatges i sobrassades, i com jo deia, inventariaves la nevera per tal d'oferir-me o sugerir-me per a dinar allò que li faltava poc per a passar-se. I et feia rabiar sense que t'enfadares, perquè em volies i sabies que jo també malgrat ser "punxaoret" i burleta per naturalesa. No s'havia de tirar res! Jo però, coneixia que darrere d'aquell costum s'amagava la trista i feixuga Postguerra, quan els aliments escassejaven, quan tot s'havia d'aprofitar per sobrepassar aquelles penúries encara que afirmaves que gràcies a les terres i a l'esforç mai vas arribar a passar gana.

No sé si t'ho vaig arribar a dir, però creu-me que t'entenia. Malgrat la immutabilitat de les meues idees i raons, em vas fer comprendre profundament com i perquè pensaves així. I em vas ajudar a concloure que les barbaritats irreflexives i els excessos comesos, deslegitimaven i restaven crèdit a aquelles idees tan boniques, justes, transgressores i tal vegada utòpiques per les quals em vaig sentir atret.

Ens van quedar moltes converses pendents. Tenia moltes coses a preguntar i segur que tu en tenies moltes altres per contar-ne. Ara que te n'has anat, t'has emportat amb tu una part de la meua particular memòria història, del nostre passat. Per això, tot allò que sé per tu, té un valor sentimental i immaterial incalculable.

Gràcies.

divendres, 14 de gener del 2011

24 primaveres

Quan l'altre dia vaig parlar amb els meus pares, em van recordar que quan ells tenien la mateixa edat que jo ara, es van casar. Això pesa. I no, no és que tinga cap intenció de casar-me. Per dos raons. La principal és que no tinc cònjuge i la cosa no sembla tindre solució a curt termini. Elles s'ho perden. La segona és que mai m'agradaria ser part activa d'un casori. No vull passar per eixe tràngol. Però fent un esforç de sinceritat i tal volta redundància, he de confessar que m'agraden les bodes. Perquè em retrobe amb molts familiars i amics, perquè tres o quatre amigues de la núvia estan flamenques, perquè sóc un tendre, per la cervesa, els cacaus i les papes prebanquet, per les cigales i les gambes a la planxa a voluntat, perquè menge carn i peix, perquè tinc quatre o cinc gots per a triar, perquè a la barra lliure sol haver café licor i ginebra Bombay i perquè no tinc cap vergonya d'encapçalar una conga i profanar el vals...Al meu favor corre la promesa de no centrar el cabet fins que arribe a la trentena.

L'aniversari d'ú sempre és especial perquè tothom se'n recorda de tu (gràcies tuenti i fèisbuc), perquè les amigues et besen i no diuen que punxes, perquè t'excedixes i perquè reps algun regal. Enguany han sigut dos, els regals especials. El primer de ma mare m'ha sorprés, perquè sempre pensa que estic grosset. El paquet va arribar a Southampton amb pots de tomaca fregida, vinagre de Mòdena, formatge curat, sobrassada, pernil, xoriço, llonganisses seques d'Onil, paté, ametles salades, torró de Xixona, torró d'Alacant i pelailles d'Alcoi. I entre que sóc un sangonera i que estic lluny de ma casa (un valor afegit important), vaig arribar a emocionar-me.

L'altre regal fou molt especial. Josep, sellardo ell, baterista de Gatxull, futur filòleg, enamorat de la cervesa i del bon menjar, i gran amic, em va escriure una bonica i graciosa poesia per a felicitar-me. Es nota que estudia filologia catalana i s'estima la llengua, perquè sempre escriu de categoria. Obviant alguns aspectes tractats en la poesia i deixant-los a la lliure imaginació del lector, li ho vaig agrair de cor perquè com li deia els regals immaterials de collita pròpia són encara si cap, més especials. Novament molt agraït, amic Josep.
Agostí Tira-li,
a qui no li cap el cor al pit,
perquè sempre porta el vi
a les festes que muntem,
...i son pare no en sap res.
Agostí Tira-li,
no et mores d’un enfit,
vés amb compte amb les ametles,
els xoriços i el raïm,
que en tornar vull escoltar
com ens parles en anglés,
mentre fem una mistela
i xarrem pels colzes
–i també pels peus
i per les ungles dels dits.
Agostí Tira-li,
el plis-plai no et dura ni un bufit,
bé ho sap la cuina de ma casa,
perquè, del pet,
allí et vas adormir.
Ai Agostí! Agostí Tira-li!
Només em resta dir-te:
Per molts anys, bon amic!”

dijous, 6 de gener del 2011

Els meus Reis

Quan era menut, deien que el meu Rei era Baltasar. No em pregunteu el criteri que es seguix perquè no el recorde, però tots els colivencs i colivenques, monàrquics o no, tenim un Rei. Ara que puc ser sincer sense por a trair al meu sobirà, puc dir que jo m'estimava més Melcior. Em semblava l'únic dels tres amb posat de Rei per eixa barba llarga i blanca que li conferia eixe aspecte de vell savi. Els altres dos em semblaven uns informals nouvinguts. De tota manera, he de reconéixer que quan passava el Rei negre intentava fer la careta de bovet innocent que posen els xiquets per a paréixer calmats i bons. Tampoc era un trasto.

Ara, mentre imagine nostàlgic la Cavalcada dels Reis Mags d'Onil em venen al cap moltes imatges i records que es remunten a la més tendra infantesa. Fins fa pocs anys gaudia del Nadal a Onil, des del dia 25 de desembre fins al dia de Reis. Nadals de gelor que juntament amb les Festes de Moros i Cristians, eren els dies més esperats. No feia un brot, em passava el dia en el carrer estrenant els regals nadalencs amb els amiguets i cosins, i la iaia em tractava a cos de rei.

Els dies previs a l'arribada de ses Majestats s'esgolaven lentament mentre jo, neguitós i nerviós, intentava fer els darrers mèrits. Sobretot des que vaig vore com un amic de Castalla, que de tant en tant llig el bloc, va rebre carbó dolcet. Em feia el llit, em rentava la cara, ajudava a parar la taula, m'ho menjava tot, trucava a ma mare i no feia tantes maldats pel carrer. Els Reis tot ho veuen.

Avisat com ho estava després del dia del Paje, em dirigia amb els tios i cosins, mudat i dotor com ningú a vore la Cavalcada amb eixe nerviosisme esmentat adés. El tio Quilis, deixava sempre una safeta amb rosegons de pa i una d'aigua per als camells i alguna copeta per als Reis. Casa a casa, copeta a copeta, els Reis acabarien ben esporrejats, pensava. Una volta en el portal, als tios o algú dels dos, sempre se'ls oblidava alguna cosa i tornaven a muntar. Em pregunte ara curiós, si almenys es farien la copeta.

La Cavalcada la recorde humil i senzilla. I dic això, perquè cada any l'Associació dels Reis Mags d'Onil es supera amb molt treball i bona voluntat. A banda dels tres Reis i el "Paje", els últims anys recorde la presència de la Banda de Cornetes i Tambors dels Biscaïns, les dues bandes CIMO i ONIX, la Colla de dolçaines "Rudimentària i Pandorga", molts patges negres que repartien joguets amb les seues grans escales i fins i tot algun boato que ornava més si cap, aquella arribada que tots esperàvem tant. L'any passat vaig fer jo de patge amb tres misteles de més que, unides al vertigen, em van impedir pujar les altes escales, tot s'ha de dir. Una experiència molt grata. Em va colpir profundament, aquella xiqueta bonica, tendra, sorpresa que amb la boca tova m'afirmava amb el cap que s'havia portat bé. Jo també ho creia.

Em conten sempre que poden que un any, molt manyaco, no vaig parar de plorar dins del cotxet. Altre any, a Melcior no li va quedar altra que baixar a saludar-nos de tant que el cridàvem. Mentre baixava de la carrossa, podríem passar per fans adolescents de Cristiano Ronaldo. A la meua cosina la va agafar en braços i atrevida ella, li va passar la mà pel coll i tot. Més granadets el tio Quilis va desenvolupar un sistema per a arreplegar més caramels posant el paraigua cap amunt. Entraven a grapats...

Arribats els Reis a la Plaça, fets els parlaments, vistos els focs artificials i havent-los saludat, ens dirigíem escapats Carrer Major avall a obrir els regals. Amb els guants posats resultava impossible. Ca la iaia era la primera parada. Sempre deia, que havien vingut uns patges uns minuts abans i li havien deixat tota aquella ascampà. Me la imaginava obrint com sempre ho feia. "Qui éeeeeees? Vaig, vaig, vaig, vaig, vaig...".

Després, a ca la Tia venia la muntonà. Seguisc pixant-me de la risa recordant un any en què, mentre obríem els regals va aparéixer una veïna emprenyada mostrant el que li havien portat els Reis. I girant-se ens mostrava l'abric de pell novet, socarrat i foradat per una carcassa caiguda del cel mentre es disparaven els focs artificials. Li'l van pagar.

Quan tenia desset anys, em van portar una cosa molt especial. Vora un raconet, hi havia un objecte gran embolicat. Per la forma pensava que o bé es tractava d'una bossa de raquetes o bé, encara millor, d'un pernil. Fou un llaüt preciós que no sabia tocar. Amb força de voluntat, mig any més tard vaig tocar el meu primer concert i vaig entrar a formar part de la Rondalla la Barqueta, una de les meues debilitats.

Al sopar, sempre em tocava la fava però mai vaig pagar el tortell de Reis que ens fèiem amb xocolata ben calenta. Ja jovenet, recorde com abusàvem a la Nit de Reis que s'allargava bona cosa encara que per a la iaia, l'hora d'arribada sempre foren les 2.

A Southampton no han vingut els Reis. Ací no hi ha tradició. Jo, malgrat tot, espere un paquet que ma mare m'ha enviat amb pernil, formatge, llonganissa sequeta, torró i qui sap si alguna sorpresa més. Bon regal.

Espere que Ses Majestasats vos hagen portat tot allò que vau demanar.

dimecres, 5 de gener del 2011

El dia del Paje

Un dels dies més assenyalats per a la meua cosina Esther i per a mi, era el dia del "Paje". El 4 de gener, amb la vesprada fosquejant, el "Paje" Reial eixia acompanyat per la banda de cornetes i tambors dels Biscaïns i una mula amb dues bústies per tots els carrers d'Onil anunciant l'arribada dels Reis Mags a cada 50 metres. Sempre em pareixia un tipus enigmàtic i respectable, amb eixa altivesa que li donava el cavall, el pergamí i la bonica disfressa que supose que seria de Limit Sport, empresa local.

Un any vaig estar temptat de demanar-li un autògraf. Per ser secundari no deixava de ser el nostre ídol. L'itinerari durava dos hores, però el seguíem amb devoció, fidels i fervorosos fins que tornava al Palau. Açò emprenyava el meu cosí Pepito, que tocava la corneta i pensava que el seguíem a ell. Tampoc li faltava raó, perquè el miràvem i li fèiem carasses continuament. Pobret

El "Paje" també era motiu de jocs. Em pixe de la risa recordant quan la meua cosina i jo muntàvem la historieta d'una nina (Ana la marrana) que volia lligar-se al "Paje"i crec que ho va aconseguir. La nina era bona tot l'any excepte el 4 de gener, en que feia totes les maldats i porcades que se'ls ocorrien a dos xiquets menuts. Criatures...

De petit recordava íntegrament el seu discurs i ma mare em feia recitar-lo com un pallasset a totes les seues amigues i a alguns familiars a les bodes. Senceret. Malauradament ara tan sols el recorde a trossos. Resumidament:

"Niños y niñas de Onil, después de atravesar huracanes, desiertos, lluvias, nieves y hasta asaltos de bandoleros, sus Majestades los reyes llegarán mañana a la Villa de Onil para traer juguetes y regalos. No olvidéis recibirlos con las orejas bien limpias y las caras relucientes. Un saludo de sus Majestades, Melchor, Gaspar y Baltasar!".

Del pregonet he de destacar dues coses. La primera, l'èpica. Els Reis, valents ells, s'havien guanyat tot el meu respecte després de tants entrebancs dignes de ser contats en les epopeies clàssiques. Això dels bandolers em colpia profundament i em feia imaginar una escena del far west. La neu era versemblant, perquè l'hivern a Onil és cru. La segona, la higiene requerida. Em dutxava amb intensitat, em feia mal a les genives de tant raspallar-me les dents i la colònia Nenuco em regallava per les galtes. Això de "las orejas limpias" era un ritual a banda. Agafava els bastonets i fregava amb tanta insistència que els meus timpans arribaven a perillar.

No sé des de quan es celebra aquesta tradició ni si es fa a les altres poblacions. A Alcoi per exemple és el dia de la burreta.Enguany no li he deixat la carta, ni tan sols he pogut anar a vore-lo. Supose que ho entendrà. Demaneu-li l'autògraf.

Demà parlaré dels Reis.