24 primaveres

Quan l'altre dia vaig parlar amb els meus pares, em van recordar que quan ells tenien la mateixa edat que jo ara, es van casar. Això pesa. I no, no és que tinga cap intenció de casar-me. Per dos raons. La principal és que no tinc cònjuge i la cosa no sembla tindre solució a curt termini. Elles s'ho perden. La segona és que mai m'agradaria ser part activa d'un casori. No vull passar per eixe tràngol. Però fent un esforç de sinceritat i tal volta redundància, he de confessar que m'agraden les bodes. Perquè em retrobe amb molts familiars i amics, perquè tres o quatre amigues de la núvia estan flamenques, perquè sóc un tendre, per la cervesa, els cacaus i les papes prebanquet, per les cigales i les gambes a la planxa a voluntat, perquè menge carn i peix, perquè tinc quatre o cinc gots per a triar, perquè a la barra lliure sol haver café licor i ginebra Bombay i perquè no tinc cap vergonya d'encapçalar una conga i profanar el vals...Al meu favor corre la promesa de no centrar el cabet fins que arribe a la trentena.

L'aniversari d'ú sempre és especial perquè tothom se'n recorda de tu (gràcies tuenti i fèisbuc), perquè les amigues et besen i no diuen que punxes, perquè t'excedixes i perquè reps algun regal. Enguany han sigut dos, els regals especials. El primer de ma mare m'ha sorprés, perquè sempre pensa que estic grosset. El paquet va arribar a Southampton amb pots de tomaca fregida, vinagre de Mòdena, formatge curat, sobrassada, pernil, xoriço, llonganisses seques d'Onil, paté, ametles salades, torró de Xixona, torró d'Alacant i pelailles d'Alcoi. I entre que sóc un sangonera i que estic lluny de ma casa (un valor afegit important), vaig arribar a emocionar-me.

L'altre regal fou molt especial. Josep, sellardo ell, baterista de Gatxull, futur filòleg, enamorat de la cervesa i del bon menjar, i gran amic, em va escriure una bonica i graciosa poesia per a felicitar-me. Es nota que estudia filologia catalana i s'estima la llengua, perquè sempre escriu de categoria. Obviant alguns aspectes tractats en la poesia i deixant-los a la lliure imaginació del lector, li ho vaig agrair de cor perquè com li deia els regals immaterials de collita pròpia són encara si cap, més especials. Novament molt agraït, amic Josep.

“Agostí Tira-li,
a qui no li cap el cor al pit,
perquè sempre porta el vi
a les festes que muntem,
...i son pare no en sap res.
Agostí Tira-li,
no et mores d’un enfit,
vés amb compte amb les ametles,
els xoriços i el raïm,
que en tornar vull escoltar
com ens parles en anglés,
mentre fem una mistela
i xarrem pels colzes
–i també pels peus
i per les ungles dels dits.
Agostí Tira-li,
el plis-plai no et dura ni un bufit,
bé ho sap la cuina de ma casa,
perquè, del pet,
allí et vas adormir.
Ai Agostí! Agostí Tira-li!
Només em resta dir-te:
Per molts anys, bon amic!”