dilluns, 25 de novembre de 2019

Sendes i paraules (I): Murtal - Rajadell - Moralet


El cafè-licor és un beuratge del dimoni. Darrerament, quan prenc el valor de realitzar aquesta afirmació tan rotunda ho faig amb la consciència de saber-me incoherent, ateses totes les lloances i floritures que he manifestat en el passat al voltant d’aquest elixir de l’Alcoià-Comtat. Al llit estant tinc la sensació inestable de voler-me pujar per les parets, de mantenir una respiració entretallada i sorollosa, amb principis de taquicàrdia, amb l’estomac rodant com si fóra una formigonera i, de tant en tant, sentint la presència de rampes punyents a la planta dels peus. El desfici s’agreuja sabent que la meua parella, que em coneix, no pot dormir per culpa meua.

El dissabte de les Festes de Benidorm ha estat un dia intens i ben emotiu amb la Unió Musical de Benidorm. Retrobaments d’amistats velles, salutacions efusives, la conversa i les cerveses, l’aroma especial a pólvora d’un poble en Festes. Aquests sentiments es multipliquen quan les harmonies atàviques dels pasdobles suren al pas de les bandes de música que fan una entrada amb pretensions de solemnitat, trencada únicament pel guirigall constant dels carrers turístics. Amb tot, l’emoció, plausible i continuada, ens trasllada als escenaris coneguts on tornem a conrear l’amistat a la valenciana: gresca, ironies, noblesa, melodies i alguns colpets. El plis plai em transforma i em retorna per moments el caràcter eloqüent i extravertit que algun dia vaig començar a perdre pel camí.

Han passat les cabòries i els malsons. Quan desperte novament i la trobe a ella, dormint com una soca al meu costat, torne a alenar ben fondo. Aquesta quotidianitat, que voldria tots els dies sense interrupcions, em reforça en el convenciment de bandejar les dèries crematístiques i trobar la felicitat en els terrenys senzills de l’ànima, on sembla que estem a recer, una mica més abrigats de la intempèrie moral que ens ha tocat viure durant aquests dies.

La intenció de Núria era fer l’ascens del Penyal d’Ifac a Calp, aprofitant que cap dels dos ho havia fet abans. No obstant això, sí podem dir que hem visitat la Gran Muralla Xinesa i fa un mes ens vam trobar al bell mig de Wall Street a Nova York per diferents motius. Confesse que aquest fet de poca importància, que fins i tot pot semblar normal, m’avergonyeix i em fa pensar en la dèria que tenim tots per viatjar fins on més lluny millor i conèixer llocs remots, en detriment dels paratges digníssims que tenim a tocar. Amb tot, les poques hores dormides, el cansament i un aire que tomba ens mantenen ajocats al llit fins més enllà de les 9. Esta volta no hi ha temps de travessar el Mascarat.



L’alternativa, que ja havia plantejat prèviament com si fóra, en el fons, la meua veritable voluntat, constava en fer un passeig per aquells boscs i barrancs de Benidorm encara sense urbanitzar. Des de fa 50 anys, el creixement exponencial de la ciutat ha estat planificat en vertical, la qual cosa ha permés que ben a prop de la mar encara hi puguem trobar frondosos boscs mediterranis solcats per barrancs profunds que porten aigua i que contenen cert interès per al passeig. Aquesta successió de rieres, foies, ondulacions i la proximitat d’algunes serres caracteritza l’orografia canviant del nucli urbà i els voltants de Benidorm. Així ho testimonie jo, ben fatigat costeres amunt i avall, cada vegada que agafe la bicicleta, isc a córrer per asfalt o a fer trail pels terrenys sense edificar.

Des de fa molts anys visc a la zona propera al Pla del Rabosot, el Rajadell i el Barranc del Murtal. Ho dic a consciència, amb cert to reivindicatiu. Per desgràcia, la majoria d’habitants d’aquesta zona desconeixen i no tenen cap interès sobre la toponímia que els envolta. Encara sort que el topònim Murtal ha servit per batejar l’avinguda contigua i l’institut on precisament em toca anar a votar en ple diumenge de Festes. Aquesta tranquil·la zona residencial és coneguda com “Los Coblanca” atés el nom dels edificis que en gran part van ser bastits amb rajola caravista. També és habitual escoltar les referències genèriques de “Poniente”, “La Cala (De Benidorm)” o més recents com ara “donde acaba (o empieza) Vía Parque” o “donde se hace la acampada de las Penyas” o “por donde se encuentra el CDT”. Els essencialistes de les causes accessòries tenim la batalla perduda.



Després de desdejunar pa torrat, fem marxa cap al Barranc del Murtal, tot just darrere de casa. Una vegada abandonem l’asfalt i xafem terra, baixem entre baladres al llit del barranc ja que vull mostrar-li a Núria el tub de tres metres de diàmetre que canalitza l’aigua durant 500 metres i sobre el qual s’han construït alguns gratacels damunt d’un terraplè. Evoque records d’adolescència quan explorar i perdre’s per la serra encara suposava una mena de divertiment necessari i inofensiu. Al mateix temps mitifique aquest barranc i li atorgue cert halo d’heroïcitat. Aquesta rambla (que en fase inicial en són dos) travessa hotels de luxe, parcs temàtics, camps de golf, canalitzacions artificials, rotondes d’accés al peatge, una autopista, una carretera nacional, una via ferroviària, un terreny procliu a les solsides i un tub opac que desemboca directament a un carrer pròxim a la mar. Poca broma. I malgrat tots els obstacles el Murtal continua estoic, impassible, tributant a la Mediterrània un filet d’aigua perenne i d’origen controvertit, que en episodis de gota freda es transforma en un torrent brau i perillós que provoca alguns problemes d’inundacions a prop de la desembocadura.



A poc a poc ens endinsem pels camins de la partida El Rajadell que solia freqüentar a les meues sessions preparatòries de les carreres de muntanya. Llueix un sol que encega i bufa un aire potent, gelat que em fa esternudar de tant en tant. Intente transmetre-li a Núria la meua passió desmesurada per aquests paratges tan humils. La seua reacció inicial, un poc escèptica, em confirma aquella dita que amb poquet en tinc prou i em recorda aquells paràgrafs valorians de L’ambició d’Aleix en què el protagonista intenta contagiar, sense èxit, a la seua promesa Lluïsa, totes les bondats rurals i paisatgístiques que s’entreveuen des de les terres de Callosa d’En Sarrià. I comprenc aquest neguit. No debades els primers racons frondosos que trobem apareixen plens de malesa i amb concentracions de rajoles, plàstics, mobles vells i escombraries diverses que palesen les actuals postures incíviques, gens afectives cap al patrimoni natural.   



Mentre transitem els solcs de l’antiga via del tren aprofitem l’avinentesa de les eleccions per tal de debatre amb cordialitat amorosa al voltant de la repetició dels comicis, la circumscripció electoral, el vot útil i el vot final. Admire a la meua xicona, que el meu amic Reis defineix encertadament com a bellesa grecollatina, pel seu caràcter gens conformat, ferm i decidit. Certament ella compta amb unes conviccions molt més profundes i arrelades que les meues, que són ben minses i refutables, que responen a la meua condició escèptica, equidistant, sempre fent equilibrismes entre les intencions, les contradiccions i la realitat. D’això que sempre han dit que ni la fiques ni la traus.



Mentre parlem sobre política i els nostres desitjos de futur compartit no puc deixar de conrear  una antiga mania involuntària. Entre empremtes i escenes de modernitat, busque símbols de resistència, vestigis isolats d’un altre temps no tan llunyà que han quedat reduïts a meres runes. Entre carreteres, vies del tren, la vista d’edificis pròxims apareixen a vegades bancals abandonats, marges de pedra seca, murs en terra, antigues basses de rec o sèquies intermitents, que com arteries irrigaven en temps passat aquesta zona que hui transitem. I amb eixe deix de melangia que em caracteritza, no deixe de pensar que totes aquestes restes, actius de l’antigor, obres dels nostres avantpassats, són suficientment interessants com per a protegir-les i revalorar-les com pertoca. 




Quasi arribant al poliesportiu, creuem la via del tren i ens dirigim travessant per baix la N-332 cap a la Finca de l’Altet. Aquesta possessió, que s’observa nítidament des de la carretera nacional  sorprèn per la seua planta enorme, majestàtica, abans coronada amb dues torres que em semblaven un poc barroques, amb certes pretensions defensives. Sembla que des de fa uns mesos estan de reformes i me n’alegre. Aquest mas encara resistirà al pas taxatiu del temps, a l’oblit i a les presses del progrés. La finca impressiona de primeres. A les seues faldes s’estenen terres de secà amb símptomes de no haver estat treballades durant gran quantitat d’anys. Si girem la vista enrere i veiem la carretera nacional ens adonem que l’encant d’aquest paratge, des d’on es veu com si fóra un balcó la silueta de tot Benidorm, ha quedat un poc reduït per la presència d’aquesta infraestructura, per la proximitat de l’autopista i el rebombori de cotxes que això comporta. Tanmateix, Núria, que ho sap tot, em pregunta si jo també hi viuria en aquesta heretat. No responc. Darrerament tinc la vista i el cor molt assequibles.




Ja passa de migdia i tenim pressa. Hem de pujar a dinar a Sella i cal votar primer al meu col·legi. Ben a prop de L’Altet, ens arrimem curiosos a una bassa d’aigua gegant de la qual desconeixem el propòsit principal. Al costat, el Barranc de Xixo es troba encaixonat, amb poca presència aigua i algunes clotades selvàtiques que dificulten la visió del cel que hui llueix tan blau. Ens enfilem per un camí paral·lel a l’autopista, ben costerut i sense massa interès, i per fi arribem a l’estació del Tram de Terra Mítica, que sempre m’encisa per la seua pau i quietud. Jo també viuria ací.



Camí de les urnes, creuem un parell de rotondes i ens endinsem pel Pla del Rabosot, on els darrers anys s’ha ubicat l’acampada de les Penyes i sobre el qual ja s’ha aprovat un projecte urbanístic d’envergadura. No debades, aquesta gran bossa de 900.00 metres quadrats està considerada com una de les ampliacions naturals de Benidorm. Enmig del pla s’hi troba una casa de camp habitada, reclosa entre pinars, que solia observar per la nit o quan plovia des de la meua antiga habitació a cals meus pares. Pels voltants de l’immoble buscava caragols, amagava tresors i fins i tot vaig estar a punt de conrear una planta de marihuana. La llumeneta nocturna d’aquella casa palesava l’existència d’habitants i el meu jo romàntic i derrotista ho interpretava  com a sinònim últim de fortalesa, de dignitat. Què se'n farà de tot això?



Només entrar al col·legi electoral em trobe amb tres apoderats de Vox que manifesten les seues acreditacions amb la supèrbia i desinhibició que provoquen unes enquestes favorables. Estic temptat de demanar-los un bolígraf per tal d’emplenar la papereta del Senat. Ni ho intente. Em preocupa cosa de no dir l’aparició de plataformes que fomenten l’odi, l’antipolítica i disparen a tort i a dret, estigmatitzant col·lectius i bandejant tota classe de tolerància. M’entristeix encara més l’assumpció total dels postulats per part de persones del meu entorn, l’eufòria amb què viuen aquest auge i les seues demandes de mà dura contra totes aquelles reivindicacions, ideologies o persones que no els venen de gust. Ens en penedirem tots.

Havent votat d’esma i sense valorar la utilitat, ens dirigim a casa tot pensant que potser siga una bona opció barrejar lliurement, en forma de crònica escrita, les sendes que trepitge i les paraules que mai dic. Una bona manera de conrear la pau interior, testimoniar les experiències i atorgar-li una drecera prudent, repensada, a l’expansió personal que a vegades tant necessite.

Tot és començar.

dijous, 25 d’abril de 2019

Deixeu-me menjar tranquil

En perdó de la taula. Vivim uns dies en els quals no hi ha dinar o sopar en què no haja de pressionar el forat del cul. I aquest fet, que pot resultar graciós de primeres, poèticament escatològic per naturalesa, m’irrita cosa de no dir. No sóc persona de capritxos corrents. Quasi mai em compre roba, rarament adquirisc res per internet o la neteja del cotxe queda supeditada a les inclemències de l’oratge. Amb aquestes limitacions voluntàries no vull palesar gasiveria ni alliçonar ningú en el dogma de l’austeritat. La balança de la despesa doncs, es veu equilibrada amb vicis més espirituals i hedonistes que em fan gastar a mans plenes, a saber: llibres, menjar i beguda. Dels primers jo decidisc què llegir, tot i que habitualment adquirisc tot el que em cau a les mans sense reparar en el preu. Pel que fa als actes de rosegar i colar he de confessar que signifiquen per a mi tota una litúrgia. Sóc un autèntic golafre que es deixa un bon percentatge del sou en restaurants barats i cars, bons i roïns, productes gourmets, paelles a casa, convits als amics, gaudint de cerveses artesanes, vins de renom, gintònics preparats o plis plais sense gel. Per a un ximple com jo no hi ha moment més important de la setmana que el de seure a taula, gaudir de bons àpats, líquids i d’una bona conversa amb gent que de veritat paga la pena.  

Al meu desgrat però, em trobe compartint taula en moltes ocasions, per raons laborals, familiars o de mer compromís, amb persones amb les quals, en condicions normals, no aniria ni al cantó del meu edifici. Veus ressentides, que a la mínima fan al·lusions bèl·liques d’odi, menyspreu cap a aquells que compten amb cosmovisions socials, nacionals i morals divergents. Comentaris supremacistes, racistes, homòfobs, que provenen de la vanitat de pensar-se superior, d’estar en possessió d’una veritat absoluta que rebutja qualsevol altre criteri.  


El meu venerat mestre de Dret Internacional Privat i del Magister Lvcentinvs, Manuel Desantes, desitjós que tothom participara dels debats i reflexions, solia dir: Los tibios serán arrojados al infierno. Així em reconec i en la meua contra declare que, front a tota aquesta mena d’exabruptes sovint no dic res, amb voluntat de no enterbolir cap dinar de negocis, de no trencar unanimitats o simplement per la senzilla decisió d’economitzar esforços inútils i no discutir amb salvatges sense solució. Front a aquelles temptatives rebels de joventut, quan disparava a tort i a dret menat per una vanitat juvenil amb tendència a fer tàbula rasa de qualsevol cosa, he anat adoptant al llarg dels anys una secular reclusió que busca analitzar qualsevol conflicte des del punt de vista de la raó, la tolerància, bandejant de ma vida tota classe de budells i dogmes. Defuig sistemàticament  les batalles dialèctiques que prioritzen la cridòria, les paraules grosses, la interrupció com a mecanismes de victòria als debats, cada vegada menys serens, cada vegada més desagradables.  

Darrerament he llegit algunes línies per recomanació de l’amic i llibreter Castiñeira. Entre totes les seues joies m’agradaria citar l’austríac Stefan Zweig i el seu llibre “El món d’ahir. Memòries d’un europeu”. Un manifest de tolerància, humanitarisme, europeisme, d’advertiment front a l’aparició dels totalitarismes que fomenten l’odi, la polarització, la pèrdua de llibertats. La lectura d’alguns paràgrafs em provoca, per un pur joc de miralls, una por ben certaEn no poques ocasions considere que les experiències d’aquest escriptor al primer terç del segle XX es compleixen sense remei. M’entristeix l’observació de persones conegudes caient al parany de la revenja, la maldat reaccionària, la superioritat moral d’aquests moviments que tensionen la societat mitjançant una forta presència mediàtica, el domini agressiu de les xarxes, l’estigmatització de col·lectius, l’oda a la intolerància o la creació de notícies falses i tendencioses. 

No sóc ningú que puga alliçonar. Confesse amb molta resignació que m’atenallen les incoherències i les contradiccions fondes, que no sóc exemple de res, ni tan sols de bona persona que crec que és el mínim objectiu al qual qualsevol hauria d’aspirar en aquesta vida. Amb tot, als que fomenteu l’odi vos he de dir que em teniu en front, al bàndol de la tolerància, el sentit comú, contribuint a netejar l’atmosfera, fomentant l’estima, practicant l’amor i l’entesa entre diferents. 

I una revolució personal accessòria: no em fotreu l’hora de menjar. Tractaré de no dinar ni sopar mai més amb cap de vosaltres.  

diumenge, 25 de novembre de 2018

D'un poble que encara existix


El silenci absolut testimonia la desfeta. Pobles sense gent, històries personals que cauen en l’oblit, sons, animals, treballs i cultures perdudes per sempre més, teules i bigues assolades, cases travessades per l’heura invasora i clivellades entre enderrocs irreversibles. He de confessar, ara que acabe de llegir La lluvia amarilla, que les imatges buides d’Ainielle m’han corprès profundament. El llibre, escrit per Julio Llamazares a l’any 1988, transcorre amb la cruesa del relat en primera persona del darrer habitant d’aquest llogaret dels Pirineus aragonesos que va ser definitivament abandonat a principis dels 70. A cavall entre l’oblit, la bogeria i el conreu obsessiu de la memòria, Andrés experimenta la trista partença dels darrers veïns, el posterior suïcidi de la seua dona Sabina, passant a sobreviure durant anys i estacions en aquest lloc remot, sense quasi cap contacte exterior, amb la sola companyia d’una gosseta que mimetitza del seu amo aquest sentiment amarg de soledat.

De manera casual, l’escriptor Jesús Moncada va publicar el mateix any Camí de Sirga, una altra novel·la excelsa que narra, entre altres circumstàncies, l’abandonament forçat de l’antic poble de Mequinensa per la implantació d’un embassament i el trasllat dels seus habitants a un altre nucli construït ex professo. Pitjor sort van córrer els nadius d’Argusino, municipi de Samora que a l'any 1967 va ser inundat i destruït per un pantà. Coses d’aquell “desarrollismo” i del progrés mal entès. A diferència d'altres pobles, els seus habitants no van tindre un de nou i es van veure obligats a emigrar altres localitats o parts de l'Estat. Encara em ressonen al cap les paraules de l’amic colivenc Pepe García: jo vaig nàixer a un poble que ja no existeix.

Reconec que totes aquestes contalles i causes perdudes, allunyades de tot el pragmatisme bèstia que impera als nostres dies em provoquen molta melangia i cert sentiment d’aproximació dolça. La passió pels centres històrics, la preocupació pels masos perduts a la serra, l’atracció vers tota classe de llocs decrèpits, etc. Tot plegat, en bona mesura, em va fer treballar un estiu a l’Associació del Barri Vell de Castalla com a pràctica del màster de Desenvolupament Local a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, al qual vam tractar el problema del despoblament de les comarques interiors des de diverses vessants acadèmiques i socials. Diagnòstics exhaustius, posada en valor del patrimoni natural, cultural, humà, propostes de redreçament, utopies compartides amb bona gent que de ben segur van inspirar la companya Glòria Tello, treballadora incansable, sempre rodejada de gats, amant del poble de Fanzara i que hui és tota una regidora de cultura de la ciutat de València. Poca broma.
És veritat. Existeix certa visió bucòlica, còmodament enfocada des de l’angle 100% urbanita, que només contempla els aspectes tranquils i sostenibles dels nuclis rurals, ignora en moltes ocasions les asprors de la terra, la flagrant manca de serveis, la llunyania de molts tràmits quotidians i administratius, així com moltes altres raons i vicissituds sociològiques que faciliten l’èxode dels habitants –cal fer esment especial als joves- que es veuen forçats a abandonar el seu trosset de món particular cap a les ciutats a la recerca d’oportunitats.


I què podem fer doncs a banda de pontificar còmodament des del balcó d’un gratacel vora la mar? Moltes dificultats realistes, cap vareta màgica i massa desitjos sense un corpus teòric solvent que els sostinga. No obstant crec principalment que cal assumir la consciència i combatre els prejudicis que assenyalen que progrés i ruralitat són incompatibles. Reivindicar la utilitat de l’escola rural, que unes mínimes infraestructures conviden a quedar-s’hi, que els serveis bàsics i quotidians estiguen a tocar i faciliten la vida digna. L’existència d’oportunitats. La presència d’iniciatives. Valorar la magnitud de les coses xicotetes, la proximitat, la felicitat senzilla, la cohesió, les festes, la cultura, les associacions. La sensació d’obrir la porta i trobar-te al carrer, passejar pel mig del carrer, prendre la fresca a l’estiu, la genuïnitat de la llengua. Plaers bucòlics i idealitzats en contraposició a la pressa, al formigó, a l’anonimat, la desconfiança i despersonalització de les àrees metropolitanes.

I sobre tot estar disposat a confessar-te que, qualsevol dia, no importarà abandonar l’urbs per tal de retrobar la nostra Arcàdia i refer conjuntament el vell camí cap a la felicitat.