dimecres, 8 d’agost de 2018

Temps de gelats

La litúrgia màgica del primer gelat de l'estiu ja va formant part de la nostra memòria més remota. La industrialització i generalització d'aquest producte agradós i bàsic –ateses les contrades i les temperatures que freqüentem– han estat totals, trencant en bona part una preestablerta estacionalitat que ja no ho és tant. Les cadenes de menjar ràpid disposen d'un complement gelat, dolç i amb bona cosa de toppings que certifica l'oda al colesterol prèvia. Les grans superfícies compten amb refrigeradors allargassats que oferixen tota classe de sabors als addictes a Netflix, que amb pijama d'hivern i una bona manta es delecten amb un bon pot de vainilla amb galetetes. Veges tu l'oxímoron! Alhora tinc la sensació –cap certesa– que les gelateries tradicionals han augmentat el període d'obertura. Fins i tot n'hi ha que ja no tanquen mai.
D'avantpassats gelaters que van arribar a gelar amb el carret bona part de Castella, fins i tot a l'Alger, he de confessar que tinc una predilecció atàvica i quasi exclusiva pels gelats de gust tradicional. Els milanta sabors heterogenis que es poden trobar i mesclar a les prestatgeries o gelateries modernes són molt respectables però no em fan el pes i no suporten una mínima comparació amb aquells sabors de la meua infantesa.
En aquestes dates de basca nocturna a la ciutat on alguns treballem i observem amb certa enveja els qui gaudeixen de les vacances, tinc la tendència a idealitzar els estius a Onil amb la meua iaia com si fóra –que ho és– una certesa irrefutable: la de la felicitat senzilla i amorosa. Un dels elements d'aquell estat perdut de joia estava relacionat amb els afers de la cuina. Després de cada dinar solíem refrescar-nos amb una aigua civada que la iaia elaborava metòdicament cada matí. Tot sol o amb una bola de mantecao, l'evocació d'aquell beuratge excels em condueix a un permanent estat d'enyor. Encara sort que vaig agafar al vol aquella recepta sense mesures desenvolupant-la en una ocasió amb un resultat prou digne. I com oblidar aquell aiguallimó, per bé que menys habitual, amb trossos de corfa visibles i un marcat gust canyella. I no feia cremor!

Des que el meu iaio entrava a l'extinta gelateria La Veneciana de Benidorm –que feia cantó entre el carrer de les Escoles i l'avinguda Russafa– i es demanavauna leche li he servat una fidelitat absoluta a la llet merengada fins al punt d'acudir a tastar-la tot sol, durant més d'una nit, a una de les terrasses de la gelateria Sirvent. Benidorm i el seu veïnat golafre li devem molt a esta família treballadora que ens fa l'estiu més dolç i fresc. Des que els diumenges de dinar familiar a ca ma tia em feien apuntar la comanda i baixar a pels gelats, sóc un confés enamorat del torró de la gelateria Chambit d'Onil, amb la presència indestriable d'eixos trossets durs i sempre la mateixa sensació: quina raó m'ha impedit demanar el pot gran ben reblidet per a mi a soles? Ben a prop, de vegades em pregunte per què no vaig més a Castalla on, entre gent tan bona i familiar, sempre trobes temps per a anar a Ca Pana a demanar un carraputxo d'un dels millors mantecaos que he tastat mai.
Seria molt injust si no fera esment especial a l'orxata, beguda endògena i beatífica sense cap rival. Quan em contracten per a tocar a alguna entradeta de Xixona frise per baixar l'avinguda Constitució i parar a cals Gelats Elies per tastar una orxata excelsa i emportar-me un litre per a ma mare. Enyore els berenars amb fartons compartits a l'orxateria Sariers de Benimaclet, les vesprades d'agost passejant amb l'orxata granissada de la gelateria Verdú de Dénia o l'esperit xovinista mentre mostre a alguns estrangers com de bona està l'orxata del Peret, a l'Esplanada d'Alacant. Temps de mentiretes compartides al balcó, els pingüinos del meu amic Andreu, les minifaldes carregades a la platja, lletuguetes a Xixona que lleven la set, nardos canaris a la Vila que evadeixen. I una màxima: comprar sempre els gelats a tots aquells que preserven el saber fer clàssic, la memòria dels que corrien la Península i travessaven la Mediterrània amb el carret i la incertesa. El bon gust de les coses de sempre. El record de l'estiu senzill i amable.
Com ja ve sent habitual, Paco Bessó sempre tanca el curs escolar de xirimita i tabalet a Benidorm amb un bon berenar d'orxata, fartons i granissat de llima patrocinat per Sirvent. I el cartell amb el verset ben visible a l'aula no podia ser més il·lustratiu:
Quan apreta la calor
Una bona orxata em prenc.
I si estic a Benidorm
la millor la de Sirvent.

dijous, 10 de maig de 2018

Sense mòbil


Al llarg dels darrers mesos, i per raons diverses –entre elles la mala sort continuada–, m’he vist desproveït en nombroses ocasions, durant setmanes de viatges, d’una ferramenta tan indestriable a la nostra condició actual de virtualitat i dependència constant: el mòbil.

La primera reacció que hom experimenta és la del pànic, la por a l’isolament vers la societat de la informació i la immediatesa. Què faré sense ell, el mòbil? I si rep alguna telefonada important? I si em cal per a alguna eventualitat urgent? Podré sobreviure sense saber què fan i què diuen els altres? Com seguiré els debats parlamentaris, l’actualitat política o els nefastos partits de l’Athletic Club?

No cal dir que una vegada acostumats als avantatges evidents i necessaris, qualsevol pas enrere resulta feixuc, fins i tot contraproduent per a aquells que també utilitzem el telèfon com una eina que facilita el desenvolupament del nostre treball o ens tranquil·litza quan eixim a córrer per la serra. Però de vegades em plantege –perquè en sóc sovint víctima activa– si és necessària aquesta drogoaddicció tan bèstia a què estem sotmesos: des que ens desperta l’alarma de bon matí, rebem les primeres notícies i curiositats de Facebook amb els ulls plens de lleganyes, desdejunem amb Instagram, dinem amb el Twitter, correm amb el Runtastic i sopem amb el Whatsapp fins que tanquem els ulls abans de deixar l’aparell sobre la tauleta de nit. Fins demà.

Tot plegat és ben ridícul i no te n’adones fins que pateixes la mancança. D’aquesta tendència unànime a l’abstracció social en vaig ser testimoni directe als aeroports, als restaurants, a les reunions on massa sovint aquest aparell del dimoni desplaçava qualsevol intent de conversa continuada i esdevenia l’element catalitzador de l’atenció dels presents. Entre glops de cervesa i mirades al front, observava com hi havia d’aquells que no alçaven l’esguard de la pantalla en cap moment i d’altres que no tardaven més de dos minuts en actualitzar-se, deixant a l’interlocutor amb la paraula en la boca en més d’una ocasió. Per ser just i honest, em vaig reconèixer avergonyit en aquesta idiotesa desnaturalitzadora i mal educada.

Els que ultrapassem la trentena encara som coneixedors d’un món analògic, en què a pesar dels avanços de què gaudíem respecte als nostres iaios, encara vam anar a classes de mecanografia, teníem el carrer com un escenari viu i interactiu, enviàvem correus postals o fèiem barrabassades sense temor a que ens gravaren a un vídeo que es fera viral a l’instant. Els àmbits privats semblen cada vegada més malmesos, fent realitat aquell vell malson orwellià de control absolut, monitorització salvatge i desaparició d’unes mínimes llibertats individuals introspectives.

Amb tot, si hi ha alguna cosa més revolucionària durant aquests dies de colonització digital irreversible eixa no és altra que la desconnexió. D’un àmbit temporal incert, però decidit. Si demà algú vinguera demanant-me consell al voltant de la felicitat –fugissera, sense grans hipèrboles– li recomanaria l’absentisme tecnològic, abandonar la pista de ball informatiu ni que siga per un temps curt, dedicat a assaborir la riquesa de l’aïllament i la vida lenta.

Cal que, de tant en tant, com si fóra cada dijous, apaguem eixes caixes de trons infectes i ens tornem a retrobar mirant-nos als ulls, fixant complicitats, actualitzant-nos les existències i compartint l'amenaçada màgia analògica de dir-se tota classe de veritats sense interferències.

Provem-ho, va!

dilluns, 12 de febrer de 2018

L'espanyol emprenyat

"A Catalunya hi ha tants independentistes perquè han estat durant molts anys sotmesos a la manipulació i l'adoctrinament de l'odi a Espanya a llocs com l'escola pública i els mitjans de comunicació com ara TV3".
Per circumstàncies personals o laborals, sovint compartisc taula, reunió o gresca amb gent molt diversa que respon, en molts dels casos, al perfil de persona que podria afirmar amb rotunditat la sentència amb què comença aquest article. En els darrers mesos, durant els quals la qüestió catalana ha adquirit màxima efervescència, han eixit de l'armari d'aparent moderació, a mode de reacció, veritables indignats amb el desafiament independentista, defensors acèrrims de la legalitat, la sobirania nacional i les banderes al balcó o, fins i tot, en casos extrems, individus proclius a la intervenció i la mà dura. Establint una generalització fàcil i aprofitant l'analogia amb el prototipus català, aquest perfil respondria al que podríem anomenar l'espanyol emprenyat.
Ara mateix no és la meua intenció rebatre aquestes asseveracions políticament, ni caricaturitzar de manera despectiva aquest determinat col·lectiu perquè molts d'ells són estimats, amics, familiars, companys o coneguts que algunes voltes, amb raó o d'altres sense, mereixen el meu màxim respecte. Perquè com a ciutadans tenen el dret i fins i tot l'obligació de dir la seua a tothora. I sobretot perquè en aquestes hores de xocs no són els únics que a vegades recauen en maximalismes i visions poc flexibles. És evident que els hi haurà de més fervorosos o més rigorosos. Però, a hores d'ara, són ells els que es presenten carregats de raons i estan de moda a les tertúlies i les xarxes socials.
En temps de postveritats i viralització d'argumentaris existeixen, doncs, determinades afirmacions al voltant del concepte manipulació que, repetides per conveniència i assumides des de fora, sense un coneixement profund del territori, es generalitzen de manera exponencial fins que arriben a les taules, a les converses de negocis, a les bromes entre col·legues o als mateixos mitjans de comunicació amb l'aparença de certesa irrefutable. Normalment no dic res, desitjós com estic de tranquil·litat i concòrdia. Però, en algun cas, la vehemència és tal que, a vegades –només quan prenc cafè, quan estic d'humor o quan la radicalitat de l'interlocutor arriba a ser desagradable–, em sent en l'obligació ètica de contradir, ni que siga per tractar de posar-li un poc de sucre al bacallar.
Sovint, al marge d'altres qüestions polítiques relacionades, escolte que la raó per la qual es comptabilitzen més de dos milions d'independentistes rau per una banda en la influència de l'escola catalana que, generació rere generació, ha obnubilat les ments dels infants en els dogmes de la Catalunya triomfant, l'estima cap a la llengua pròpia i l'animadversió a l'estat espanyol. Que la televisió pública manipula de manera constant i desproporcionada fomentant una única cosmovisió que totes i tots acaben engolint automàticament.
Des de fora de Catalunya, ignorant de primera mà la situació i davant la gravetat d'aquestes acusacions, qualsevol persona amb un mínim de sentit crític –sense prejudicis preconcebuts, és clar– hauria de demanar certeses comuns i evidents. La formació acadèmica i els mitjans de comunicació tenen un paper important en la conformació de futures identitats personals. Però limitar-se a assenyalar suposats casos concrets d'adoctrinament totalitari a les aules, de línies informatives tergiversades i polititzades, projectant-los com a habituals i universals, fins al punt de rentar el cervell a diverses fornades d'alumnes i televidents senceres, implica caure en uns dels vicis humans més corrents: el desconeixement i la generalització fàcil i gratuïta. I sobretot estem parlant d'un dels defectes més flagrants, envoltat d'una aura de superioritat: l'assumpció de l'argument amb què a dins d'aquell territori existeixen persones equivocades al 100% front als de la resta, els de la veritat absoluta, els de la puritat de la raó sense fissures ni imperfeccions, els incontaminats que no han sigut sotmesos a cap tipus de manipulació escolar o televisiva en cap moment.
Confesse que aquests argumentaris freqüents em provoquen més por que no gràcia i les ganes de fer-me algunes preguntes. Per què donem a entendre sense rubor que aquells que pensen diferent estan completament manipulats i que la resta formulen axiomes indiscutibles? Com és què no abandonem els prejudicis i ens detenim un moment, a fi de pensar, que tal vegada hi haja arguments dels “manipulats” dignes de ser escoltats, considerats i reformulats? Què els mestres i els periodistes no tenen una altra faena que no siga dogmatitzar? La instrucció en llengua i història pròpia o els continguts audiovisuals al voltant de les mateixes són actes herètics? L'assoliment de competència lingüística en dues o més llengües en fase escolar implica per se una barrera al coneixement?
Imagine que tots convindrem que hi ha moltes persones que han vist TV3 o han assistit a l'escola catalana i que –amb tot el dret del món– no han estat abduïdes pels suposats desitjos separatistes dels docents o periodistes. Simptomàtic, si més no. Admetent la pluralitat i diversitat de postures a la societat, podem concloure doncs que aquests mitjans han evangelitzat sense remei una determinada generalitat (en minúscula) o generació? Podríem establir automàticament la mateixa analogia manipuladora amb tots els que alguna vegada han visualitzat Tele Madrid o Antena 3? O amb aquells i aquelles que es van educar en col·legis ultra catòlics o amb la formación del espíritu nacional i el Nodo? Fet i fet, molts d'aquests subjectes manifesten amb fogositat expressions com ara la que inicia aquest article. Estan totalment influenciades i boges aquestes persones? Què no desproveïm fàcilment les persones del sentit crític i les fem més idiotes del que realment són? Quantes barbaritats, categorismes, antipaties i testosterones!
Manipulació sistèmica? Siguem honrats i no juguem amb el llenguatge amb tant d'atreviment. Donem-li tot el valor que mereixen les paraules i no les pronunciem amb tanta intencionalitat, impunitat i desconeixement. Front als argumentaris que generalitzen prejudicis interessats de manera banal, atenem la casuística. Practiquem de manera activa l'empatia sense injuriar arguments aliens, que segurament tenen motivacions que desconeixem i mereixen ser escoltades. I, sobretot, acceptem i debatem amb tranquil·litat, amb naturalitat, la presència de divergències.
Perquè com deia el filòsof grec Zenó de Cítion, tenim dues orelles i una boca. Justament per escoltar més i parlar menys.

divendres, 22 de desembre de 2017

Memòries d'un descervellat (III)

Corrien els darrers dies de febrer quan Pasqual, amb cara de pomes agres, eixia a poqueta nit de l'ambulatori de Saint Mary's desitjant que no s'obrira la porta automàtica i trencar-la d'una puntellada. Era la tercera vegada que repetia la mateixa operació. En aqueix punt de l'any, un mes després de caure malaltós, venerava el crim, i es sentia com Rashkolnikof, l'alienat personatge de Fiodor Dostoievski que dins d'una sòrdida habitació llogada de Sant Petersburg, maquinava la seua malifeta amb un raciocini que oscil·lava entre la coherència i l'alienació. Les circumstàncies afavorien l'analogia: posseïa una estança reduïda i freda que no abandonava ni per a pixar. A la piscina local havia contret una maleïda otitis a l'orella dreta amb una densa i compacta capa de cera que el tenia postrat amb moments de febre, mocs i autèntica sordera.

Damunt la pila de les necessitats hi havia un espill on a vegades s'emmirallava les faccions blanquinoses, peludes i colpides per l'insomni incipient. Feia unes setmanes que Pasqualet no havia vist el sol: les rialles, festes i sexe dels companys el mantenien despert fins les 7 del matí quan, amb l'anunci de les primeres gavines, tancava els llibres d'Arthur Conan Doyle o de literatura russa i s'adormia com una soca. En despertar-se a l'hora de dinar obria la cortina per comprovar la densa boira i un capvespre ja molt avançat.



Amb fortuna per a l'ordre públic, la porta es va obrir amb normalitat menant-lo a una plaça gran que celebrava el seu particular dia de mercat. Després de les diverses fiçotades que la infermera li aplicava a cau d'orella amb una xeringa plena d'aigua calenta, se'n tornava enfurit a casa amb la mateixa cançó. La capa de merda s'havia endurit com l'algeps i era impossible traure-la sense fer mal. Torna la setmana que ve.

Fora de l'immoble, Pasqual va entreveure la presència de les llums verdes d'una farmàcia a l'altra part de la plaça, entre fileres de paradetes amb fruites i verdures. S'hi va dirigir amb determinació.

Disculpe... —es va aclarir la gola— em podria donar una xeringa?

La farmacèutica, amb semblant benèvol i d'una edat remota es va quedar astorada amb la qüestió.

Perdone la meua intromissió senyor. No voldria contrariar la seua voluntat de cap manera... Però em podria dir per a quin menester vol una xeringa? —va preguntar l'apotecària amb preocupació.

Vorà... És que tinc l'orella embossada de cera i no hi ha manera de què em traguen tota la brutesa que em fot els dies, que m'allarga les nits. M'agradaria provar-ho jo mateix i acabar d'una vegada amb aquest patiment  —va parlar amb determinació.

Entendrà vosté que amb eixes premisses no li facilite la xeringa. —la dona negava amb tendresa—. Fer mal ús de la mateixa li podria causar un dany greu i irreversible als timpans. El que hauria de fer és visitar el Centre de Salut que té en front i...

Torna-li la trompa al xic! —Pasqual s'indignava amb facilitat— Vinc d'allà mateix i per bé que ho intenten sempre me'n torne amb el mateix tap i l'orella escaldada de tanta aigua bullint!


Doncs deixe'm que pense... Ja ho tinc! — va anunciar la farmacèutica girant-se cap al prestatge de darrere—. Prenga! Ací té unes gotes que reblanixen la cera. Una dosi cada huit hores i ja vorà com en un parell de setmanes o bé es troba tota la porqueria sobre el coixí o bé li la podran extraure sense dificultat al mateix ambulatori.



Amb les gotes a la butxaca i després d'aquella conversació surrealista, Pasqual vagava d'esma pels carrers sense prestar cap atenció als comerços de Saint Mary's. De sobte va ensopegar amb una barberia de pakistanesos. Tenia principis d'alopècia, caspa i els diners que li havien sobrat de la farmàcia. Quan va entrar a l'establiment la primera cosa que li va sobtar fou el ressemble del perruquer principal amb Xavi Hernàndez. Era cagat al migcampista de Terrassa per bé que tenia una pell més olivàcia i un excés de quilos considerable.

—Xavi! Dic... Senyor! —exclamà Pasqual— Voldria tallar-me els cabells ara mateix.

—D'acord. Ara mateix no hi ha ningú esperant. Prenga cadira que ara l'atenc. Com desitja que li talle els cabells? —va preguntar el perruquer.

—No ho he fet mai, però crec que ha arribat el moment de pelar-me al zero. Agafe la maquineta sense compassió —va sentenciar Pasqual.

—Bo... Jo crec que encara té prou volum de cabells com per a plantejar-se eixos canvis d'aparença tan extrems, però si vosté ho diu...

Assegut a la trona i de cara a l'espill de la barberia, va comprovar com la maquineta de Xavi anava amunt i avall desfent-se dels pèls prims i rogencs que encara romanien arrelats, fins deixar-li un cap lluent i unes faccions més anguloses i violentes.

—Què li dec? —va preguntar Pasqualet.

—Seran 8 lliures.

—Ací té. Un bitllet de deu. No cal que em torne res.

—Moltes gràcies. Espere que li pose una miqueta de colònia a les galtes i al bescoll —li va oferir el perruquer servicialment.

—No cal amic. Per sort aquesta nit no he de besar ningú —va concloure amb la ironia d'un fadrí orgullós.

Quan va tornar a passejar per les voreres de Saint Mary's va sentir molta gelor al cap pelat i una mena d'alliberament personal que feia massa temps que no experimentava. De camí a l'habitacle de l'insomni i les cavil·lacions inacabables es va repetir una i mil vegades la mateixa consigna: a la frustració se li combat amb fermesa i mala fe, amb fets inusuals i radicals nascuts del més profund i antic instint animal, sovint apoquit sota les regles de la moral i la correcció. En tornar a casa obriria la nevera dels companys i furtaria una pizza hawaiana i una Strongbow ben freda.

El monstre tornava a senyorejar el transcórrer d'aquells dies d'hivern i poca llum.

Si li hagueren tret la cera.


dijous, 30 de novembre de 2017

Aspencat i Llauís


A vegades hom té la sensació d'estar immers en una història de comiats indefugibles, estretament lligats a l'ocàs d'una teòrica joventut i a l'inici de la transmissió oral de les contarelles pròpies. Quan el passat divendres 20 d'octubre vaig arribar tard al Festival de Benvinguda de la Universitat de València tot just havent actuat Txarango, tothom parlava del concert amb adjectius meravellosos, tendres i de positivitat. A mi però, el que em va colpir de primeres va ser l'observació impactant de la gentada. Un semicercle de la Plaça de Bous de València ple a vessar de persones diverses, a les graderies o a l'arena, esperava impacient la que seria la darrera actuació d'Aspencat a València. Crec que havia perdut el costum sa d'anar a concerts del rotllo, però aquella imatge de la massa em va aborronar fins l'extrem de conduir-me cap als dominis clarobscurs de la memòria.

A mitjan 2007, amb l'energia conscienciada de la tot just encetada vintena, alguns amics i jo vam tenir la sort d'acudir a un concert aleshores modest que ara, deu anys després, ompliria recintes, xarxes socials i somnis compartits d'adolescència. Aquella meravellosa gent de l'Empelt de Callosa —sempre avançats, incansables i compromesos— va organitzar un autobús per tal d'assistir al l'Aplec per la Terra Arrels 2007 de Xàbia. Per a un jove encara neòfit, com ara jo, el cartell era de traca. Obrint Pas, el grup de referència que en aquells anys ja s'havia erigit com a símbol totèmic i l'alma mater musical de tota una generació de valencians. La Gossa Sorda, conjunt que jugava en casa i que a base de melodies i lletres punyents estava consolidant-se amb força en els incipients circuits de música en valencià i les consciències juvenils. Als rètols del concert, altres tres grups que no havia escoltat mai: Pinka, Insershow i Aspencat.

Amb la motivació ferma i resistent dels incompresos —anys de majories lapidàries, cosmovisió general institucionalitzada i procliu a la megalomania, al progrés meteòric, a l'urbanisme salvatge, a les fòbies i prejudicis inherents al supremacisme—, vam enfilar el camí cap al festival amb banderes i samarretes heterogènies, amenitzats per dolçaina i tabalet, flaires naturals i els viatges amunt i avall d'una botella que contenia falsa mentira: oxímoron metafòric que atribuïsc a la mescla de cafè-licor amb Fanta de llima.

Ja a Xàbia tota la colla vam gaudir d'una de les tantes nits màgiques de la música en valencià, que aleshores encara romania situada als terrenys totalment reivindicatius i familiars, on quasi tothom era conegut o saludat. Aquest sentiment és l'enyor natural dels anys de resistència compensat per la satisfacció d'haver assolit entre tantes i tants l'Ítaca de la normalitat. En un moment de la nit va arribar el torn d'Aspencat, una quadrilla de Xaló que em va captivar amb aquells ritmes ska de la terra i el reggae més moll d'aquella iniciàtica maqueta anomenada “La festa està servida”.

Com que fa deu anys també solia estar assedegat, vaig fer un parèntesi en mig d'aquell concert per tal d'aproximar-me a la barra. Mentre esperava a què em cobraren el meu burret, allà, tot just al costat meu hi havia un tipus gran, festeret, dolçainer i callosí a qui només coneixia de vista. Amb l'avinentesa de la tardança —recorde amb remordiment que ningú ens va dir a cap dels dos el què costaven aquells refrescs— vam començar a parlar d'una manera divertida i abrandada, sent aquella conversa l'origen d'una envejable amistat i milers d'experiències compartides amb els grups Gatxull i Komfusió. El bo de Llauís, sempre feliç i senzill. Si la justícia fóra un concepte poètic just que posara l'accent en els herois anònims i quotidians, a Llau li haurien de retre algun premi o cançó, o batejar amb el seu nom algun festival important pel seu compromís i la seua omnipresència. En aquells anys de minories i estigmes, era posseïdor orgullós de qualsevol maqueta i no hi havia concert de música en valencià —ben lluny o ben a prop— on no te'l trobares tot just davant del tècnic i la taula de sons.

Finalitzat aquell concert i havent-me corprès aquella actuació em vaig arrimar a la paradeta d'Aspencat per tal de dotorejar i veure si em firava amb alguna cosa del merchandising. He recordat durant molts anys de concerts amb Komfusió (fins i tot compartint cartell amb Aspencat en un parell d'ocasions) aquell moment amb molta tendresa. Un succeït que no fa més que il·lustrar la proximitat i germanor pura que es respirava als primers concerts del rotllo. Abans que poguera analitzar els productes o fer qualsevol procés de selecció, quatre o cinc membres del grup van eixir predisposats a preguntar-me el nom i vendre'm un pack de la seua maqueta i la samarreta del grup, atrevint-se a opinar quina era la talla que millor li parava a l'Agustí. Maleïsc a aquell que em va recomanar la L, perquè els anys també porten la penitència dels quilos adjunta. Amb aquell abordatge sobtat, em vaig adonar que no tenia prou diners per satisfer les tàctiques de mercat d'aquells joves a qui els podia la il·lusió i l'energia dels qui comencen. Vaig haver d'anar doncs al caixer d'una CAM pròxima per tal de traure diners i adquirir el CD i la samarreta que conserve com a relíquia, perquè amb aquesta panxa fer ús d'ella seria desgraciar-la.

Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses. Mentre el passat 20 d'octubre observava les llanternes dels mòbils de les grades fent una mena de contrapunt lumínic o m'arriscava pegant colzades al bell mig d'algun pogo —que no estem en l'edat— repassava a mode de diapositives tendres aquestes imatges d'una joventut que va exhaurint-se a base de canvis i comiats indesitjables.


Aspencat va omplir la plaça de Bous de València per dir adéu. Llauís acaba de ser pare d'Arnau. I jo comence a tenir símptomes de trellat i coneixement. 

dilluns, 18 de setembre de 2017

Dret o assegut

“Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar,
de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera.
Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers,davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.”
El Quadern Gris. Josep Pla
Quan farà dos o tres anys vaig llegir “El Quadern Gris” de Josep Pla em van vindre al cap, per humil analogia, certes imatges i vivències compartides amb l’escriptor de Palafrugell. La comparació sobtada, a priori ben atrevida, no abastava el camp literari i es circumscrivia, per al cas que ens ocupa, a l’etapa acadèmica, als anys ja llunyans de carrera durant els quals veia passar els cursos sense cap pretensió de futur i amb la inèrcia còmoda de la rutina. Faria mal de no esmentar tots els aprenentatges, tant acadèmics com personals. Conserve grans amistats, ara poc conreades, arran d’aquelles vesprades de juguera a la biblioteca, als jardins o al club social. Tota classe d’anècdotes i rialles despreocupades, el record de les quals em submergixen en la melangia del jove que ja no ho és tant. Però, a mi, que la trentena ja m’ha fet un pragmàtic de manual i va llevant-me del cap tota classe de pardals i ganduleries, aquells records em provoquen una espècie de regomell molt fondo, en atenció al temps perdut i les despeses que em van pagar com a suposada inversió.
Pense desficiós en aquestes cabòries quan se m’atorga la responsabilitat de redactar un contracte, un escrit qualsevol o una contestació a l’administració de torn, que quasi sempre és part i jutge a les primeres instàncies —Quina esperança d’èxit té l’humil lletrat no exercitant quan s’enfronta a un inspector amb idees preconcebudes, ànim exclusiu de coerció i cap voluntat de possible solució?— . El que és ben cert és que seria un jurista completament nefast si no fóra per l’oasi de la propietat industrial i la passió consegüent per les marques, patents, dissenys industrials i drets d’autor. Aquestes branques, illots esmaperduts en l’immens oceà infecte del dret, van suposar tota una revelació que de tant en tant —menys del que voldria— em fan aproximar-me als terrenys vocacionals que no hi he arribat a trobar mai.

El món de de la justícia, orfe de sang, de poesia i a de vegades d’equitat, m’avorrix cosa de no dir. Quanta paperassa inintel·ligible, quants preceptes innecessaris, quanta ambigüitat deliberada! En moltes ocasions —evitaré generalitzar gratuïtament— la balança de Temis és freqüentada, al·legada i interpretada per professionals de l’embolic i la petulància. Cada vegada que pose els peus a un jutjat qualsevol, em costa pair tanta superficialitat, tant retard burocràtic, al jutge maleducat amb pressa i sense interès, al busca-raons que amb la seua retòrica de caràcter artificiós i autocomplaent camufla les mancances formatives, la nul·la preparació del judici o l’estafa que li proporciona als seus clients.
Sovint, després d’algun judici farcit d’impertinències desagradables i interrupcions de tot tipus abandone aquestes instal·lacions amb la sensació d’haver deixat enrere un lloc de vanitats insuportables, complicitat coenta entre col·legues que sovint —per mor de la competitivitat presumptuosa i les ganes d’enaltir les seues qualitats— es passen el secret professional pel mateix engonal.
Mentre roman assegut escrivint qualsevol paper, camine dret cap al no sé on, amb la profunda i honesta sensació d’equivocació adolescent, amb la voluntat tardana de redreçament acadèmic i personal.
Certament, el temps passa i jo ja no sóc d’eixe món.

dijous, 1 de juny de 2017

"Trails": bacs, bogeries i beneficis

Qui anava a dir-me a mi, maldestre i aquietat per naturalesa, que arribaria a assolir l'heroïcitat de finalitzar un trail per muntanya? Com podia imaginar a la recent trentena que acabaria creuant la meta més d'una vegada, tan extenuat de forces, tan viu d'esperit? No em malinterpreteu. Aquest llenguatge hiperbòlic, que ratlla l'èpica més recorreguda en temps de tendència, és comprensible atesos els precedents. De menut mai vaig destacar en cap esport. A base de classes i paciència vaig desenvolupar certes aptituds amb les raquetes que segurament ja he perdut. A futbol, com era l'últim en ser triat, vaig haver d'aprendre a parar balons combinant l'autèntica sort amb palometes de cara a la galeria. Amb deu anys vaig guanyar un campionat de judo amb un Waza-ari per incompareixença dels rivals a quarts i semifinals, i perquè l'altre finalista encara tenia més poca traça que jo. Quin panorama!

Amb aquestes minses referències, completar un trail em semblava una proesa inabastable reservada als superdotats físics, que no vetlen, que no beuen, que no mengen. Imagine que en el procés decisori d'apuntar-se em menaria la passió per la serra, la necessitat de perdre pes i les ganes de trencar amb la quotidianitat amb alguna aventura a mode de bestiesa. Des de 2015, la Marató i Mitja del Penyagolosa, la Mitja Marató de la Perimetral de Benissa o el Trail Solidari d'Alcoi han estat els escenaris d'experiències inoblidables, testimonis d'oxímorons notables: patiments pedagògics, la coexistència d'una pau interior amb la tensió competitiva, els nombrosos bacs que reviscolen la dignitat, el fet de vèncer amb nervis tota classe de pors.

Preparar un trail requereix molt de coneixement, trellat i prudència. Però després de tot és un beneït esforç amb xicotets premis incorporats. Sacrificis com matinar els caps de setmana després d'uns dies de faena, privar i contenir les apetències, afrontar lesions eventuals per la duresa i la irregularitat del terreny, deixar de gaudir dels camins sense pressa, aturant-se a cada flor i a cada font. No obstant això, quan finalitza una carrera
  –o qualsevol entrenament–, la primera cervesa és glòria, la segona senta com l'oli a un cresol i a partir de la tercera combats l'excés amb un sentiment mereixedor. Què no m'ho he guanyat? 

Hi ha vegades que, durant la carrera, amb la basca del migdia, el cansament acumulat i la quantitat de quilòmetres restants hom comença a dubtar de les seues capacitats. Un punt d'inflexió en què l'esforç psicològic, potser encara més feixuc que el físic, es lliura en forma de guerra interior, amb tota classe de dicotomies, imatges, capritxos i dolors sobtats que, a mode de balança, se situen al costat de la retirada. Enfront de tot això, és important una bona hidratació, evitar bogeries heroiques, rodejar-se de bona companyia, assolir un ritme constant sense cap pressa, estalviar forces i connectar el poc orgull propi amb l'objectiu d'arribar dignament a la meta a l'hora que siga.


A nivell personal, les curses de muntanya –i qualsevol activitat que s'esdevinga per les serres– netegen, encara que siga per uns dies, de qualsevol rastre de negativitat, de fluixa autoestima o de qualsevol tipus de tensions adjuntes a la rutina emprenedora. I sobretot, durant el transcurs d'aquestes aventures, hom s'arriba a reconciliar amb la condició humana i tasta la solidaritat més primigènia: la d'ajudar (ajudar-me) o esperar (esperar-me) el company (a mi) en qualsevol circumstància, bandejant l'egoisme i la pressió del temps, prioritzant el sentiment germanívol i comunitari d'equip entre persones heterogènies, amb vida diversa o sense cap contacte previ.
Pel que fa a la vessant social, crec que hi existeixen avantatges indubtables. Quan estudiàvem el Màster de Desenvolupament Local a Castelló, els alumnes intentàvem bastir un elenc de bones pràctiques, iniciatives que ajudaren a contenir el despoblament, a retornar la vida als pobles d'interiors en risc d'abandó per sempre més. A les curses, mentre passava alenant com un porc per nuclis com ara Xodos o Senija, entenia que els esdeveniments esportius de muntanya, intrínsecament relacionats al medi, són fonamentals per dinamitzar el territori i les persones que hi conviuen durant dies, fins i tot setmanes. És necessària, doncs, la creació de rutes, l'atracció de tota classe de gent amb proves esportives, travessies diverses i tota classe d'idees que no només redunden en benefici dels pobles, sinó que alhora facen bandera de la sostenibilitat, la pràctica de l'esport, el respecte a la natura, l'associacionisme, la cohesió o la conformació d'identitats locals i comarcals.

Comptem amb un país propici, amb tota classe de cims, serres i barrancs de bellesa majestàtica, de dificultat diversa. Tenim el repte d'un món rural per recuperar i revaloritzar. Adaptem les normes i facilitem l'organització d'aquests xicotets esdeveniments, sense obviar la prudència, la seguretat, la neteja i el respecte sacrosant al medi ambient. Fem de l'esport no només una qüestió personalment competitiva sinó també una ferramenta de benestar personal, de transformació i reviscolament dels pobles, un motiu més per conservar i potenciar els nostres espais naturals, una manera d'estimar encara més les essències pròpies.

Perquè cada vegada que algú creua la meta també guanyem totes i tots.