diumenge, 7 d’agost de 2016

In Benidorm

Cau novament la nit d'agost, de basca africana, en aquesta urb transformada per la massiva arribada de turistes eventuals i estiuejants habituals. La boira humitosa és tan densa que acaba endinsant-se per tota classe de porus del cos, impedint la necessària son d'aquells que treballen a l'endemà. No en sóc amant dels aires que em ressequen totes les vies. És un fet evident que aquests aparells del dimoni em provoquen bona cosa de constipats estiuencs de llarga durada. Fins i tot encara més que les tramuntanades aitàniques. Amb tot, no corre ni un bri de llevant, i suar al llit no constitueix un dels ideals fonamentals que hom té al voltant de la qualitat de vida. Encenc, remolant, l'aire infecte i tanque les finestres a fi d'aconseguir una bona aclimatació que em permeta dormir sense interrupcions.

La meua relació d'amor-odi amb Benidorm accentua el segon substantiu a mesura que entren els mesos d'estiu, especialment juliol i agost, quan, amb el bon oratge i les vacances pagades, practiquem una necessària genuflexió cap al visitant. Els hotels estan plens a vessar de turistes a la recerca de preus baixos. La platja, en altres dates seductora, es transforma en un terreny minifundista de tovalloles i para-sols que provoca tota classe de bregues per les servituds de pas i les reserves. Les piscines, imprescindibles,  són dipositàries d'olis, cremes solars i pixarrades. Estacionar és missió impossible i l'alternativa del servei de bicicletes constitueix una heroïcitat, atès el mal estat dels aparells i el dens trànsit rodat i humà. Tot açò a mi em ve de nou ja que, fins no fa molts anys, m'enviaven a passar els estius a Onil, a la muntanya continental de nits agradables, d'obrir la porta i eixir al carrer a prendre la fresca. Malauradament, tot això s'ha perdut.

A estes altures del mes, és quasi impossible fer-se un lloc als atapeïts racons del centre urbà, que a poc a poc va deixant de ser històric. La poca afecció al patrimoni en els darrers cinquanta anys resulta patent quan, passejant per aquests carrers, observem que moltes de les antigues cases baixes han estat transformades en blocs de pisos heterogenis, en locals d'oci d'ornaments i il·luminacions gens coherents, en edificis públics horripilants, deixant a les poques vivendes antigues que romanen com a illots esmaperduts en la dinàmica del progrés. El que ja està fet és irreversible i amb això s'ha de conviure. No obstant això, alguns no podem evitar la comparació amb aquells llocs on, la preservació de la identitat arquitectònica, econòmica, cultural i lingüística ha esdevingut un recurs turístic molt valorat.

Tot pren un caire artificial. A banda del sol, la platja i algunes festes pròpies, oferim amb desmesura les tendències, els menjars, les begudes, les modes de la globalització, els personatges més coents de la telebrossa, obviant sovint l'existència d'uns trets històrics, naturals, gastronòmics, culturals que, a força de l'endogàmia i el complex d'inferioritat deixem de banda deliberadament. L'èxit, etern i irrefutable, és l'argument indiscutible contra totes les meues dèries provocades per la calor i la gentada.


Aquesta sèrie de crítiques furibundes però, no amaguen la contradicció  de què jo en siga partícip, a benefici propi i de manera activa, de tot aquest desficaci reeixit i econòmicament contrastat que m'ha donat de menjar. Però sobretot provenen d'un sentiment ben fondo: a força d'anys estime Benidorm amb la certesa que m'atorguen els records, els bons amics, alguns racons i la resta de mesos de l'any que no són juliol i agost.

Si ens basem en la primera part d'aquest escrit, pecaríem dels prejudicis i superficialitats que sovint conreen - mal que ens pese - alguns subjectes relacionats amb l'esquerra i el valencianisme, ben teoritzats en els maximalismes xovinistes i dogmes amb vanitat. Benidorm, no es redueix a les meues crítiques, a l'alienació o al simple alcoholisme sota el formigó. Benidorm, per a tots aquells que ens hem criat i hi residim habitualment, és quelcom familiar, proper, entranyable i seductor. Aquesta ciutat és forn d'una cultura subalterna, qualificadíssima, d'artistes i lletraferits. El poble compta amb una societat civil diversa, metropolitana, conscient, arrelada. Un teixit associatiu i cultural extens, divers i no suficientment valorat. Representants públics com ara Josep Bigorra. Oracles com la Unió Musical que és ma casa, i els músics la meua família. 

Les Festes de Benidorm, totes aquelles tradicionals que provenen dels anys previs al boom, signifiquen un retrobament amb l'ideal de poble, amb les arrels perdudes, amb la tradició i la valencianitat. La llengua pròpia és ben genuïna, sonora i dolça. Aquesta ciutat és dipositària de gran quantitat de racons on es conjuguen tota classe de plaers hedonistes amb les amistats, de llocs on es menja i beu de categoria. Benidorm és sinònim de la identitat vital i arrelada de l'horta, de la proximitat a la comarca, de la tranquil·litat moguda de l'hivern. 



Quan l'altre dia interpretàvem amb el cor In Benidorm, una peça amb ritmes de swing i una lletra farcida de tòpics i odes a la felicitat, barrinava totes aquestes coses. En el fons m'agraden. I és que, en aquest poble, fins i tot les cançons, els moments i els llocs artificials són objecte de gaudi i entreteniment.   

Amb tot, i sent excessivament benèvol, desitge que arribe setembre amb totes les meues forces.  

dilluns, 6 de juny de 2016

Em confesse

Una vegada, havent expressat amb honestedat la meua incapacitat manifesta per a certes coses, algú em va bonegar amb el pretext d'una autoestima baixa, d'una situació exempta d'ambicions personals, d'una nul·la creença en allò que desenvolupe, de la por a equivocar-me. En efecte, el diagnòstic era exhaustiu i molt ben trobat, encara que previsible. No tinc cap cuirassa robusta que m'atorgue per fora l'aparença segura i perfecta que em falta per dins. El meu escut personal és tan permeable que, a primer colp de vista és impossible amagar determinades vergonyes, defectes i la resta de futilitats moralment reprovables. Circumstàncies que, per altre costat, esdevenen protagonistes mentre les glòries etíliques redunden en una identificable bipolaritat. Però tant fa. A mi, que cada dia sóc més egoista, més hedonista, més selectiu i més escèptic, totes estes coses m'avorrixen cosa de no dir, tot i reconèixer que en no poques ocasions han estat objecte de preocupació, regomell i reprensió per la meua part. La vanitat, per feble que siga, és un dels verins inherents a la condició humana.

Des del punt de vista general, la meua inutilitat és bastant notable, tot i que compte amb la insistent voluntat d'aprendre i seguir avançant. M'interessen tota classe d'arts, esports i altres disbarats amb cap connotació pragmàtica que desenvolupe de forma mediocre, sense constància i amb el perenne costum de no saber dir que no. Mestre de poques coses, vaja.

Per bé que a priori puga paréixer el contrari, la gent propera ho sap de bona mà: els interessos crematístics mai m'han llevat la son en absolut, sinó fóra perquè estic pagant una hipoteca, per la vergonya de demanar i perquè sóc un bon vivant i un capritxós per a certes coses. La meua virtut més destacable, per a la qual destine bona part del meu erari de petit burgès, és rossegar i engolir amb abundància, sense distincions i sense cap altra limitació que la que m'imposen la cremor i les dones, que no volen que el meu estómac esdevinga una caixa de bombes. Com aquella dita del pobre: abans rebentar que sobre.

I cal dir-ho clar: la meua capacitat de lideratge i picardia econòmica és tan nul·la que qualsevol empresa a les meues mans duraria de Nadal a Sant Esteve. Sóc tan bona persona que sempre tinc el pensament posat en l'altre, que la competitivitat me la passaria, si no fóra per les circumstàncies, per l'engonal a tothora. I és que com em va dir ahir un bon amic: mai serem bons empresaris, però tu i jo plenaríem parròquies cada diumenge.

Després d'este bany de realitat, sempre exempt de falsa modèstia, la meua edat relativa i un cert orgull extret de les entranyes em conduixen a revertir parcialment aquest estat passiu amb una iniciativa pròpia. Una idea que, per fi, llance i lidere jo. Tal vegada la primera proposta de ma vida. L'any que ve, si Déu vol, jo arribaré a la trentena i aquest blog discontinu en farà 10 des de la primera entrada. Eixa classe d'efemèride mereix reconcebir aquesta bitàcora per tal de presentar-la en format de llibre físic, amb tots els riscs, totes les il·lusions dipositades damunt la taula. Sense cap altre ànim literari que aquell que obliga el rigor. Amb l'ajuda i suport de les persones de veritat. Amb la ferma voluntat d'autoafirmació personal i de començar a escriure per mi mateix -valga la redundància-, sense ingerències, els fonaments i desitjos d'aquesta vida feliç i paradoxal. 

Màquina avant.





dimarts, 10 de maig de 2016

Una nit d'enyor

De tant en tant es veia internament forçat a tornar a l'oracle de la infantesa, on els somnis cobraven realitat a través de l'esdevenir habitual i excepcional de les coses petites. Sovint, de manera quasi mensual i amb qualsevol mínim pretext, acudia fidel, una vegada més, a la casa pairal en la qual també s'havia criat a temporades. Els records suraven en l'atmosfera d'aquell carrer de poble, des d'on accedia a l'habitatge dels benvolguts avant-passats. No hi havia nit, per lluny que fos que no es projectaren al seu cap un seguit d'imatges evocadores d'aquells dies de joia, dels racons oblidats de la casa i d'aquells que l'habitaren. Amb la perspectiva dels anys i la sensació involuntària d'anar oblidant detalls, només podia arribar a concloure que ningú pot arribar a ser mereixedor d'aquella estima.

La bossa de mà romania a la porta. Com sempre això implicava tornar i marxar: els verbs que repetien una vegada més aquella història efímera. Allò havia canviat molt però hi romania l'antiga essència metafísica i el lligam inexplicable dels llocs acostumats. El silenci profund palesava el fet de que hi mancaven les persones. Recordava amb certesa el contingut de totes les estances que ja no hi eren. En efecte, qualsevol mínim detall no es va lliurar de l'observacio avesada -i altrament perduda- d'aquells anys de feblesa i introversió. A qualsevol calaix encara trobava una memòria. Els últims pots de tomaca en conserva seguien figurant al prestatge un pastador gelat. La romana encara el pesava i els vestits de Festes li conferien eixa olor característica als armaris. 

Sense poder dormir, es concentrava en el soroll constant de la pluja de maig. Al pati, el crepitar de la uralita amb es barrejava amb lleus tocs de campana d'altes hores i la pau era absoluta. Ben a prop de l'alba un allau d'instants perduts s'amuntegaven sobre aquell edifici que també pretenia que fóra la Casa de tots. 

I amb els primers tocs de l'alarma i la llum filtrant-se per la claraboia entenia que enyorar suposava fer memòria dels moments i llocs on va ser molt feliç.



diumenge, 24 d’abril de 2016

La Bandera dels Moros Músics

 Una vesprada de festes del primer dia de trons de finals dels 90, entre l'interval de la guerrilla i l'ambaixada, mon pare em va conduir al xorro de la plaça amb el pretext d'anunciar-me una cosa important. Jo tindria poc més de deu anys, si és que els tindria i la veritat és que, per bé que estava intrigat, no li vaig donar massa rellevància a la qüestió. Des d'aquell privilegiat lloc de la plaça estant, vaig sentir que la nostra família, com a promesa, mostra d'agraïment i compromís regalaria una bandera a la comparsa. Un obsequi farcit de sentiment que enaltira encara més l'estendard representatiu de la nostra entitat. Certament, jo no ho vaig entendre de primeres perquè tampoc coneixia l'existència d'aquestes tradicions en l'esfera festera. Què en la que hi ha no en tenim prou?Cal dir que en aquell moment em sembla que hi havia dos banderes en actiu, a banda d'una altra antiga que, amb un color emmarronit s'ha estés a la sala de juntes de la directiva.

Amb la decisió presa, vam contactar amb Edu Sanchís per tal que es posara a treballar en la confecció de la nova bandera. Edu sempre ha estat una persona vinculada a la comparsa, i és un home d'un coneixement vastíssim així com una indubtable capacitat artística, per la qual cosa no hi havia cap dubte que la cosa eixiria endavant amb totals garanties. Els mesos van anar transcorrent i, cada vegada que pujàvem a Onil, véiem els avanços al quartet de ca la meua iaia. Els brodats anaven prenent forma i el conjunt de colors i ornaments utilitzats feien intuir que aquella seria, una vegada finalitzada, una bandera a l'altura de la categoria de la nostra comparsa.

Amb tot va arribar l'any 2001 i el moment de beneir-la. Atesa la proximitat de les Festes, el dia escollit per tal que la bandera veiera la llum fou el dia de la nostra Retreta. Una vesprada assolellada que va congregar al bell-mig del Carrer Saüc a nombrosos comparsistes, familiars i amics desitjosos de vore com havia quedat aquell nou símbol dels Moros Músics. Una obra d'art amb molt treball esmerçat, nombrosos detalls estètics, un asta daurada i la lira, signe perpetu de la comparsa, situada en un lloc destacat i visible.


Des d'allà, acompanyats pel CIMO ens vam dirigir a l'església a fi de donar acta de constitució i consagrar in aeterno al nou emblema de la comparsa. Recorde, no sense el rubor d'aquell que fuig de protagonisme, les nombroses paraules d'agraïment i enhorabona que ens van arribar i que van anar succeint-se al llarg d'aquella vesprada a l'església, al sopar de la comparsa i a la posterior retreta. En aquell moment de la volteta, em ve a la memòria el detall impagable de les capitanes d'aquell any que ens van deixar dur la bandera des del Portal, passant pel Carrer Major fins arribar a la Plaça.


Des d'aquell moment, la bandera ha lluït a totes les festes en règim de cooficialitat amb els altres estendards que s'utilitzen per a actes com la Volta, la Retreta, les Guerrilles o la Ballà de Banderes. Han sigut ja molts els capitans i capitanes que l'han portada, coincidint molts d'ells en que és molt elegant, bonica alhora que robusta. Però com diu el refrany, “càrrega agust no pesa”. I quan els membres de la nostra família la veiem, ens aborda un sentiment: és per a nosaltres tot un honor haver contribuït amb un pessic d'arena a engrandir encara més els 75 anys d'història de la nostra comparsa.  

diumenge, 10 d’abril de 2016

Pedres

Les agulles, granítiques li barraven el pas fins perdre's a desenes de quilòmetres des d'on s'ubicava. El bosc de pedres carbòniques conformava un conjunt divers de formes, de comparacions forçades a base de la millor imaginació, de cavitats fosques i humides. Els nombrosos amagatalls, goles i camins coberts de pedra i vegetació conviden a abstraure's i enlairar-se pels terrenys de l'aventura, la fugida nocturna per dreceres inutilitzades i prohibides. Amunt i avall. No hi ha cap metre per al descans ni per a expansions diàfanes. Tot és clos amb la singularitat companyia d'una motxilla d'experiències i un bastó revellit que xafa primer els atzarosos passos que li esperen. Malgrat que no intuïa allò que s'esdevindria darrere d'aquells punxos de geologia mil·lenària que no s'acabaven, no contemplava una altra opció per a l'auto-realització i el descans. 


Pensar en el paradís senzill, executar, insistir i persistir. Els penya-segats no són insalvables. Els llacs plaents però no constitueixen tampoc cap entelèquia llunyana.



diumenge, 20 de març de 2016

Teresa

Els cabells, abundants i caragolats, eren el marc d'aquella cara bruna, de somriure enigmàtic i vergonya perenne. Els rulls li regalimaven ordenats a cada costat i al bell-mig d'aquell quadre destacaven dos ulls foscos i profunds que quan corresponien petrificaven i volien dir moltes coses. Secundàriament a aquella imatge, les esquadres cristianes desfilaven decididament de cara al sol fins al castell. La dentadura de neu s'amagava en esgotar els darrers rajos de mentireta que compartien. A poqueta nit l'abric de colorets la tapava del fred de primavera. Ho van deixar córrer. Se'n va anar a tocar el saxo i ja no es van veure més.


Hui Teresa ha sigut mare.  

dimecres, 9 de març de 2016

La xicona de Wan Chai

No s'esperava aquell formigueig de gent a eixes hores de la vesprada. Aquell moll envellit, darrer vestigi de les glòries colonials angleses, era tot un vesper de compatriotes i forasters delerosos de pujar al ferri que els conduïa rutinàriament al continent. Un operari disciplinat i un buit de 4 metres fins la mar bruta els barraven el pas i la impaciència. Veient que el vehicle s'atracava a poc a poc, els passatgers que feien cua començaven a posar-se desficiosos i intentaven guanyar centímetres a costa d'espentar als altres i avançar de manera sigil·losa. El sentit cívic i pràctic acabava imposant-se en l'anarquia de la pressa. Allà dalt hi cabien tots. El ferri, espiritualment britànic, salparia a la mateixa hora.

Tanmateix, la xica de Wan Chai que es recolzava a la barana d'aquell port, no va pujar. Li va semblar que aquella dona blanquinosa, d'ulls xinesos i baixa estatura era una bona mare, ateses les efusives besades d'última hora que va fer als seus dos fills. Ambdós germans, vestits d'uniforme i la motxilla carregada de llibres competien entre sí per tal d'arribar els primers al seient de fusta. L'encarregat, estant els xicons orfes d'autoritat, els va amonestar. Haurien de comportar-se durant el trajecte fins al continent.

De sobte, els grinyolats motors d'aquella barcassa van ressonar sense pietat. L'operari va deslligar aquella corda i va apujar la passarel·la amb un botó verd. Mentre uns parlaven fort, altres aprofitaven els deu minuts de travessia per deixondir-se de les pressions quotidianes. La vella embarcació abandonava l'illa i s'engolava per la badia, cada vegada més reduïda per la pressió urbanística d'una gran urbs sense cap remordiment ni por a guanyar-li metres a la mar. Havia de reconéixer que l'horitzó de gratacels infinits que començaven a oferir tota classe de lluminàries patrocinades al capvespre, tenia un component de suggestió que el capficava en la seua nova condició cosmopolita.

Els menuts deien adéu i la mare, amb un jersei de llana blau i un cabell preciós que onejava amb el ventijol, s'empetitia en la distància. Li va semblar que aquella jove s'eixugava el llagrimall amb un mocador, plorant un acomiadament habitual i indesitjable. Els xiquets però, eren aliens a tot drama familiar. Allà, asseguts entre ciutadans que els miraven amb curiositat maquinaven per fer maldats en aquell espai temporal d'alliberament sense tutela.

Arribant a l'altre port, més nou i flanquejat per un auditori modern, les maleses només podien quedar-se en temptativa. El pare els va rebre a Tsim Sha Tsui amb la indiferència i resignació d'un home ocupat que ha estat interromput forçosament. Els va saludar sense interés i els va indicar que el seguiren mentre caminava altiu i sense girar-se. I ambdós, temorosos de rebre un carxot, el van seguir muts i disciplinats fins a perdre's de vista entre mig dels taxis rojos i els passos de zebra multitudinaris que conduïen a l'altra gran ciutat del continent.

No ho podia albirar amb nitidesa, però imaginava que aquella xicona de Wan Chai encara estaria a l'illa, recolzant-se sobre la barana, maleint haver de compartir la custòdia amb aquell monstre.