dijous, 1 de juny de 2017

"Trails": bacs, bogeries i beneficis

Qui anava a dir-me a mi, maldestre i aquietat per naturalesa, que arribaria a assolir l'heroïcitat de finalitzar un trail per muntanya? Com podia imaginar a la recent trentena que acabaria creuant la meta més d'una vegada, tan extenuat de forces, tan viu d'esperit? No em malinterpreteu. Aquest llenguatge hiperbòlic, que ratlla l'èpica més recorreguda en temps de tendència, és comprensible atesos els precedents. De menut mai vaig destacar en cap esport. A base de classes i paciència vaig desenvolupar certes aptituds amb les raquetes que segurament ja he perdut. A futbol, com era l'últim en ser triat, vaig haver d'aprendre a parar balons combinant l'autèntica sort amb palometes de cara a la galeria. Amb deu anys vaig guanyar un campionat de judo amb un Waza-ari per incompareixença dels rivals a quarts i semifinals, i perquè l'altre finalista encara tenia més poca traça que jo. Quin panorama!

Amb aquestes minses referències, completar un trail em semblava una proesa inabastable reservada als superdotats físics, que no vetlen, que no beuen, que no mengen. Imagine que en el procés decisori d'apuntar-se em menaria la passió per la serra, la necessitat de perdre pes i les ganes de trencar amb la quotidianitat amb alguna aventura a mode de bestiesa. Des de 2015, la Marató i Mitja del Penyagolosa, la Mitja Marató de la Perimetral de Benissa o el Trail Solidari d'Alcoi han estat els escenaris d'experiències inoblidables, testimonis d'oxímorons notables: patiments pedagògics, la coexistència d'una pau interior amb la tensió competitiva, els nombrosos bacs que reviscolen la dignitat, el fet de vèncer amb nervis tota classe de pors.

Preparar un trail requereix molt de coneixement, trellat i prudència. Però després de tot és un beneït esforç amb xicotets premis incorporats. Sacrificis com matinar els caps de setmana després d'uns dies de faena, privar i contenir les apetències, afrontar lesions eventuals per la duresa i la irregularitat del terreny, deixar de gaudir dels camins sense pressa, aturant-se a cada flor i a cada font. No obstant això, quan finalitza una carrera
  –o qualsevol entrenament–, la primera cervesa és glòria, la segona senta com l'oli a un cresol i a partir de la tercera combats l'excés amb un sentiment mereixedor. Què no m'ho he guanyat? 

Hi ha vegades que, durant la carrera, amb la basca del migdia, el cansament acumulat i la quantitat de quilòmetres restants hom comença a dubtar de les seues capacitats. Un punt d'inflexió en què l'esforç psicològic, potser encara més feixuc que el físic, es lliura en forma de guerra interior, amb tota classe de dicotomies, imatges, capritxos i dolors sobtats que, a mode de balança, se situen al costat de la retirada. Enfront de tot això, és important una bona hidratació, evitar bogeries heroiques, rodejar-se de bona companyia, assolir un ritme constant sense cap pressa, estalviar forces i connectar el poc orgull propi amb l'objectiu d'arribar dignament a la meta a l'hora que siga.


A nivell personal, les curses de muntanya –i qualsevol activitat que s'esdevinga per les serres– netegen, encara que siga per uns dies, de qualsevol rastre de negativitat, de fluixa autoestima o de qualsevol tipus de tensions adjuntes a la rutina emprenedora. I sobretot, durant el transcurs d'aquestes aventures, hom s'arriba a reconciliar amb la condició humana i tasta la solidaritat més primigènia: la d'ajudar (ajudar-me) o esperar (esperar-me) el company (a mi) en qualsevol circumstància, bandejant l'egoisme i la pressió del temps, prioritzant el sentiment germanívol i comunitari d'equip entre persones heterogènies, amb vida diversa o sense cap contacte previ.
Pel que fa a la vessant social, crec que hi existeixen avantatges indubtables. Quan estudiàvem el Màster de Desenvolupament Local a Castelló, els alumnes intentàvem bastir un elenc de bones pràctiques, iniciatives que ajudaren a contenir el despoblament, a retornar la vida als pobles d'interiors en risc d'abandó per sempre més. A les curses, mentre passava alenant com un porc per nuclis com ara Xodos o Senija, entenia que els esdeveniments esportius de muntanya, intrínsecament relacionats al medi, són fonamentals per dinamitzar el territori i les persones que hi conviuen durant dies, fins i tot setmanes. És necessària, doncs, la creació de rutes, l'atracció de tota classe de gent amb proves esportives, travessies diverses i tota classe d'idees que no només redunden en benefici dels pobles, sinó que alhora facen bandera de la sostenibilitat, la pràctica de l'esport, el respecte a la natura, l'associacionisme, la cohesió o la conformació d'identitats locals i comarcals.

Comptem amb un país propici, amb tota classe de cims, serres i barrancs de bellesa majestàtica, de dificultat diversa. Tenim el repte d'un món rural per recuperar i revaloritzar. Adaptem les normes i facilitem l'organització d'aquests xicotets esdeveniments, sense obviar la prudència, la seguretat, la neteja i el respecte sacrosant al medi ambient. Fem de l'esport no només una qüestió personalment competitiva sinó també una ferramenta de benestar personal, de transformació i reviscolament dels pobles, un motiu més per conservar i potenciar els nostres espais naturals, una manera d'estimar encara més les essències pròpies.

Perquè cada vegada que algú creua la meta també guanyem totes i tots.

dilluns, 13 de març de 2017

Cortinatge transparent

La claror del dia travessa el vidre fred i s'esmuny tènuement pel cortinatge de la finestra de casa. La persiana pujada fins al capdamunt. A l'ampit, la fixació dels barrots perpendiculars conviu amb la pols i els excrements dels anàrquics pardalets. I darrere d'aquestes barreres quotidianes, a la foscor, l'avorriment combatut a través de dos ulls àvids d'actualitzar xafarderies i copsar-ne de noves. Si hom para l'orella pot escoltar amb nitidesa com a través dels plecs de la tela s'esgolen conversacions heterogènies, futileses diàries que segons què i segons quan, adquireixen un alt valor morbós i revifen el foc de la nostra atàvica indiscreció. Entre paraules d'oratge, frases adients per als bons sociolingüistes, plors de xiquets malcriats i la despreocupació d'adolescents que mengen pipes mentre repuntegen el mòbil, desfilen els cardats recents de perruqueria, els vestits extemporanis, els abrics coents o les esquifides bosses del mercat, sent objecte cruel de les nostres llengües viperines.

En aquest país de vanitosos, sorprèn l'excessiu cel selectiu que tenim a l'hora de parlar d'algunes coses nostres. Som transparentment pedants per posar de manifest les nostres virtuts -moltes i ben variades- i guardar amb la clau al pany totes les nostres vergonyes. En el camp amarg dels defectes propis fem tabula rasa, els tanquem amb forrellat, i practiquem l'hàbit inherent de destacar els dels veïns. Amb voluntarietat o sense perdem el temps, que és fugaç i ben valuós, en afligir severes crítiques als nostres paisans sense que això ens provoque cap mínima aprensió. L'esforç satisfactori de malparlar mentre t'escolten amb assentiment conhorta l'esperit, sovint necessitat i conformat de naturalesa mesquina i presumptuosa. Durant aquestes expansions d'autèntica rapinya, projectem el nostre corpus moral de bondats sense escletxes aparents, excepte totes aquelles que amaguem amb deliberació. És completament descoratjador. Qui pot escapar-se d'aquest comportament intrínsecament lligat a la condició humana?


Mentre realitzeu amb deler malaltís aquests judicis pretensiosos sobre els vostres conciutadans aneu amb compte. No encengueu mai els llums rere la cortina. En cas de cometre aquesta imprudència correreu el risc de tastar l'amarg regust de les vostres pròpies paraules en carn pròpia i, al bell mig d'un escenari d'absoluta claredat contrastant, exposareu les vostres desgràcies i misèries davant coneguts, saludats i criticats.


Poca broma.  

dilluns, 19 de desembre de 2016

L'alquímia de les notes

És absolutament verídic. Quan per primera volta vaig travessar el llindar de la porta que dóna accés a la Unió Musical de Benidorm, la meua cara devia ser de magranetes agres. Allò ocorreria durant l'any 98 ó 99 i de manera indefugible pense en ma mare, que estaria prou fregida pels meus renecs durant el trajecte previ cap a la banda. Anàvem a apuntar-me a solfa i a preguntar si hi havia cap instrument per al xic, que treia bones notes en música i donava massa quefer. De camí jo no parava de remugar i maleir, amb el pretext de no conéixer ningú, de tenir molta vergonya, de la por a la burla i la intenció de no tornar. Allò fou un miratge.

De vegades, quan parlem del món de les bandes ho fem des d'un punt de vista estrictament cultural, en termes d'aprenentatge i formació acadèmica, de dinàmiques d'assajos, d'obres i fragments concrets o fins i tot amb el vici antic de conrear la competència amb altres formacions. Tot això, que és important i segurament la raó fonamental de ser d'aquestes entitats no pot eclipsar una altra realitat, secundària tal vegada, però que certament hi és, vivim i ens lliga per sempre més: la dimensió cívica, la cohesió social o la germanor profunda que s'arriba a crear entre els membres d'aquestes associacions.


L'alquímia de les notes, el magnetisme dels compassos i les emocions compartides fomenten tota classe de vincles afectius que ens fan reconéixer en l'entitat una mena de xicoteta pàtria, en ocasions circumstancialment llunyana, a voltes poc visitada, però sempre lloc càlid de trobada entre persones heterogènies, de diversa condició, amb vides totalment diferents i una gran il·lusió compartida. És eixa una de les grans virtuts que té la banda: amalgamar-nos i democratitzar-nos a tots encara més.

Malgrat ser la cara visible i allò que s'escolta finalment, cal recordar que la banda no només la conformen músics i director, protagonistes indiscutibles. Darrere de tot pasdoble o simfonia hi ha tot una grup de directius, arxivers, col·laboradors que furten temps a les seues faenes i famílies, que posen i lleven fins l'última cadira o faristol, que planifiquen i s'encarreguen de tot de manera altruista, rebent en ocasions crítiques immerescudes a canvi de res que no siga buscar el bé de l'agrupació. Mestres que no només formen, sinó que també projecten l'amor i el compromís per l'entitat. Pares i mares que confien el desenvolupament musical i personal del menut a la banda, conciliant horaris, deures i treballs. Tot això també ho conté la música: una de les ciències més exactes alhora que imprevisibles i humanes que hi podem trobar.


I sobre tot els amics. Perquè ells, amb el seu afecte germanívol, també són partícips directes de la nostra felicitat de tots els divendres. Les amistats que es fan a la banda s'allarguen durant tota la vida. Aquelles persones anònimes que mai demanaran res a canvi que no siga una abraçada, una nota d'afinació, una sordina, una cervesa o un plis plai ben fresc.

S'acosta Santa Cecília i recordem moments molt destacats, de festa, fraternitat, diversió que paguen la pena tornar a reviure-los amb la nostra gent. Els gaudirem doncs amb el compromís i la responsabilitat que comporta ser membre de la Unió Musical de Benidorm.


Beneït siga el dia en què vaig entrar per eixa porta.  

dimecres, 12 d’octubre de 2016

L'estima per Valor

Quan l'altre dia em demanaven quin havia estat el millor regal que m'havien fet al llarg dels vora trenta anys de vida que carregue, la disjuntiva va girar en torn a uns quants presents, materials o immaterials, que han determinat experiències posteriors senzilles i inesborrables. El vaixell pirata de Playmobil, la trompeta dels meus pares, el llaüt dels tios, el cor de la meua companya o el naixement del meu fillol Sergi constituïxen els primers records davant aquesta pregunta compromesa, la imminència de la qual fa que condemne injustament a un prematur oblit tota la resta d'obsequis rebuts.



L'avinentesa d'aquest article doncs, em condueix a concretar un dels regals directament relacionats amb la literalitat del títol. Especialment sensible a les lletres, tots els llibres que m'han ofrenat han estat ben rebuts i amorosidament llegits. Entregat sense remei a la llengua, cultura i geografia pròpies, puc fixar la data de naixement d'aquest deler des de fa dèsset o dihuit anys. Alfons Garcia -castellut, carismàtic, esquerrà, honest i moro groc- em va portar huit volums menuts amb les 36 Rondalles Valencianes d'Enric Valor publicades per Edicions del Bullent. La contextualització d'aquell obsequi fou adient: una gaspatxada amb els amics a Onil o Castalla, ja ben iniciada la primavera d'hivern. Tal vegada aquell instint paternal que Alfons sempre m'ha professat -que li agraïsc i retorne de tot cor-, el va fer entreveure que d'aquell xiquet sensible i enyoradís se'n podria traure trellat, si no literari, almenys personal.

He de reconéixer que aquell univers tan figurat, alhora que proper, va suposar tota una revelació sense precedents. Les xicotetes històries s'esdevenien en mig d'escenaris coneguts, mentalment fixats amb exactitud. Aquells contes alliçonadors, procedents de la transmissió oral més autòctona, estaven narrats sota paraules i locucions familiars del parlar de la Foia que emocionalment em lligaven al meu iaio – ja finat-, de qui recordava l'herència dels vocables i expressions, la saviesa popular en torn a la naturalesa, el camp, l'oratge i la condició humana. Les rondalles foren llegides i rellegides en moltíssimes ocasions, bandejant irresponsablement els deures de l'escola, durant els estius a Irlanda o esperant a l'hora de la classe de tenis. Tot allò amb una única conseqüència: amerar-me d'estima pel País així com combatre l'enyor per la meua terra promesa, molt pròximament ubicada a la del senyor Valor.


A mesura que em feia gran, em vaig empassar amb fruïció la Trilogia de Cassana, L'ambició d'Aleix, La idea de l'emigrant i altres narracions amb el mateix resultat: la coincidència anímica i l'aprofundiment d'una consciència nacional encara molt proscrita. Com no vaig tenir el privilegi de tractar amb Enric Valor directament, ni en sóc cap erudit per a fer cap anàlisi acadèmic seriós de la seua obra, la meua perspectiva només està contemplada des del pur punt de vista de la suggestió subjectiva.

En efecte els paral·lelismes personals -no així els literaris- sempre m'han identificat amb ell. L'exili de la terra estimada i la passió pels retorns a la mateixa; la cosmovisió inherent a una comarca i l'oïda permeable a les contarelles, sentències i refranys; l'amor idíl·lic pel país dels valencians, les muntanyes, els masos, les plantes, els núvols i la neu; la condició petit burgesa gens aliena i prou humanista vers tots els afers socials; el patriotisme de les lletres que festegem tots els 22 d'agost a l'alba, en honor seu, passejant per la Serra de Castalla.

Amb tota aquesta oda humil i merescuda només vull posar el meu xicotet gra de sorra i enaltir les virtuts personals i literàries d'aquest homenot. En l'homenatge que tots els anys li retem a Valor, a l'Alt de Guisop, pel seu aniversari, algú va dir que una vegada passats els anys d'ignomínia havíem entrat en el temps de les urgències. En efecte un govern teòricament procliu i un conseller de cultura com el senyor Marzà no poden defugir la responsabilitat i obligació de dignificar encara més la figura del mestre de Castalla. La realització de la Casa-Museu, la recuperació del Mas de Planisses o la divulgació intensiva de la seua obra són deures que també ens pertoquen a tots aquells que tenim un compromís personal amb les nostres lletres, amb les nostres terres i amb l'ànima col·lectiva d'aquells que les habiten.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Cosmopolites de boqueta

És involuntari. A mesura que vaig entrant en la indefugible dinàmica de les responsabilitats pragmàtiques, més o menys orientades a la idea del trellat generalment acceptat, mentre alguns dogmes adolescents estan en procés d'esbravament -això que en diuen fer-se gran- he relativitzat bona cosa determinades intoleràncies i maximalismes juvenils. Des de la bonhomia eucarística que em caractertitza, suporte amb freqüència - i a vegades aprenc- tota classe d'individus carregats d'una sola raó: la seua pròpia.  He dinat amb conservadors irracionals i sopat amb esquerrans esvalotats el mateix dia, amb la mateixa normalitat respectuosa amb què hom s'alça i es gita. No puc queixar-me'n perquè, al remat, tot resulta ben criticable, enriquidor i divertit.

Amb tot açò no estic afirmant que la incipient maduresa m'haja arrabassat vells posicionaments ni que tan sols m'haja convertit en un cap de suro vulgaritzat sinó que em mire les coses des d'un angle més tranquil, sense fer excessiva bandera ni frontera de res, des de l'escepticisme inicial a qualsevol formulació i amb una predisposició eclèctica d'aprofitar el millor de cada cosa. En efecte, encara gaudisc d'un insignificant i rebatible corpus ideològic d'antics principis: els mateixos mínims comuns denominadors redirigits a la recerca de la casuística, l'esperit crític i el sentit comú.

Malgrat tota aquesta presentació pròpia d'aquell que, en bon valencià, ni la fica ni la trau, hi ha converses verinoses que em desperten d'aquesta estoica letargia. I és en aquest punt quan recorde que l'altre dia hi havia dues dones al mateix vehicle parlant al voltant de la importància d'algunes llengües a l'escola. Sembla que per a determinats subjectes, en gran part monolingües satisfets o bilingües d'amagat amb pretensions d'assolir la condició de ciutadans del món, el valencià suposa un vet a l'ensenyament. Un pal a la roda prescindible que va en detriment de l'adequat desenvolupament personal i cognitiu envers altres idiomes, que innecessàriament obstaculitza l'accés a altres matèries més útils. I encara, darrere de tot el rastre d'humiliacions succintes, hem d'agrair que li atorguen un paper folklòric, d'animal en extinció dins d'una gàbia hermètica.

Sota aquesta cosmovisió aparentment universal i moderneta, cal dir sense rubor que s'amaguen els signes més evidents del menyspreu i el supremacisme, front als quals se m'emporten els dimonis. Aquesta plàcida acceptació del reduccionisme més recalcitrant i la ignorància a la carta ens hauria de fer rebel·lar-nos més a sovint. Contraposar l'ensenyament en el nostre idioma amb l'aprenentatge d'altres llengües constitueix un acte pervers i ben sobrer. Afirmar que el conreu del valencià implica una minva idiomàtica i acadèmica en les facultats del xiquet no té cap altra base científica que un vetlat desig d'hegemonia. En efecte, cal airejar sense embuts que no hi ha idioma més important que cap altre. Que les llengües no conviuen en règim de competència, sinó de total i normal complementarietat. I no passa res.

El meu cas, lliurant-me de tota falsa modèstia, és ben exemplificatiu. Sent com sóc, posseïdor d'una intel·ligència gens destacable, he sigut capaç de ser totalment competent en l'ús de tres llengües, a banda de saber llegir música i estar familiaritzat amb el francès. L'interés, l'esforç i -cal dir-ho tot- les oportunitats que m'han brindat els meus pares m'ho han possibilitat. No sóc cap xic especial ni tinc poders sobrenaturals. Tan sols he tingut la voluntat de saber-ne. I més que n'haguera estudiat si no fóra un especialista en perdre el temps en tota classe de banalitats!

Monolingües cosmopolites, bilingües amb vergonya, metropolitans aparents! La nostra llengua és una eina més de desenvolupament personal, de fidelitat al territori i de manifestació d'una identitat ni pitjor, ni millor. Simplement nostra. El valencià no suposa cap fre a l'aprenentatge, sinó una altra marxa cap al coneixement.

Marxe a llegir un llibre dels de Sherlock Holmes. A Sir Arthur Conan Doyle m'agrada llegir-lo en anglès. I per què no?



diumenge, 7 d’agost de 2016

In Benidorm

Cau novament la nit d'agost, de basca africana, en aquesta urb transformada per la massiva arribada de turistes eventuals i estiuejants habituals. La boira humitosa és tan densa que acaba endinsant-se per tota classe de porus del cos, impedint la necessària son d'aquells que treballen a l'endemà. No en sóc amant dels aires que em ressequen totes les vies. És un fet evident que aquests aparells del dimoni em provoquen bona cosa de constipats estiuencs de llarga durada. Fins i tot encara més que les tramuntanades aitàniques. Amb tot, no corre ni un bri de llevant, i suar al llit no constitueix un dels ideals fonamentals que hom té al voltant de la qualitat de vida. Encenc, remolant, l'aire infecte i tanque les finestres a fi d'aconseguir una bona aclimatació que em permeta dormir sense interrupcions.

La meua relació d'amor-odi amb Benidorm accentua el segon substantiu a mesura que entren els mesos d'estiu, especialment juliol i agost, quan, amb el bon oratge i les vacances pagades, practiquem una necessària genuflexió cap al visitant. Els hotels estan plens a vessar de turistes a la recerca de preus baixos. La platja, en altres dates seductora, es transforma en un terreny minifundista de tovalloles i para-sols que provoca tota classe de bregues per les servituds de pas i les reserves. Les piscines, imprescindibles,  són dipositàries d'olis, cremes solars i pixarrades. Estacionar és missió impossible i l'alternativa del servei de bicicletes constitueix una heroïcitat, atès el mal estat dels aparells i el dens trànsit rodat i humà. Tot açò a mi em ve de nou ja que, fins no fa molts anys, m'enviaven a passar els estius a Onil, a la muntanya continental de nits agradables, d'obrir la porta i eixir al carrer a prendre la fresca. Malauradament, tot això s'ha perdut.

A estes altures del mes, és quasi impossible fer-se un lloc als atapeïts racons del centre urbà, que a poc a poc va deixant de ser històric. La poca afecció al patrimoni en els darrers cinquanta anys resulta patent quan, passejant per aquests carrers, observem que moltes de les antigues cases baixes han estat transformades en blocs de pisos heterogenis, en locals d'oci d'ornaments i il·luminacions gens coherents, en edificis públics horripilants, deixant a les poques vivendes antigues que romanen com a illots esmaperduts en la dinàmica del progrés. El que ja està fet és irreversible i amb això s'ha de conviure. No obstant això, alguns no podem evitar la comparació amb aquells llocs on, la preservació de la identitat arquitectònica, econòmica, cultural i lingüística ha esdevingut un recurs turístic molt valorat.

Tot pren un caire artificial. A banda del sol, la platja i algunes festes pròpies, oferim amb desmesura les tendències, els menjars, les begudes, les modes de la globalització, els personatges més coents de la telebrossa, obviant sovint l'existència d'uns trets històrics, naturals, gastronòmics, culturals que, a força de l'endogàmia i el complex d'inferioritat deixem de banda deliberadament. L'èxit, etern i irrefutable, és l'argument indiscutible contra totes les meues dèries provocades per la calor i la gentada.


Aquesta sèrie de crítiques furibundes però, no amaguen la contradicció  de què jo en siga partícip, a benefici propi i de manera activa, de tot aquest desficaci reeixit i econòmicament contrastat que m'ha donat de menjar. Però sobretot provenen d'un sentiment ben fondo: a força d'anys estime Benidorm amb la certesa que m'atorguen els records, els bons amics, alguns racons i la resta de mesos de l'any que no són juliol i agost.

Si ens basem en la primera part d'aquest escrit, pecaríem dels prejudicis i superficialitats que sovint conreen - mal que ens pese - alguns subjectes relacionats amb l'esquerra i el valencianisme, ben teoritzats en els maximalismes xovinistes i dogmes amb vanitat. Benidorm, no es redueix a les meues crítiques, a l'alienació o al simple alcoholisme sota el formigó. Benidorm, per a tots aquells que ens hem criat i hi residim habitualment, és quelcom familiar, proper, entranyable i seductor. Aquesta ciutat és forn d'una cultura subalterna, qualificadíssima, d'artistes i lletraferits. El poble compta amb una societat civil diversa, metropolitana, conscient, arrelada. Un teixit associatiu i cultural extens, divers i no suficientment valorat. Representants públics com ara Josep Bigorra. Oracles com la Unió Musical que és ma casa, i els músics la meua família. 

Les Festes de Benidorm, totes aquelles tradicionals que provenen dels anys previs al boom, signifiquen un retrobament amb l'ideal de poble, amb les arrels perdudes, amb la tradició i la valencianitat. La llengua pròpia és ben genuïna, sonora i dolça. Aquesta ciutat és dipositària de gran quantitat de racons on es conjuguen tota classe de plaers hedonistes amb les amistats, de llocs on es menja i beu de categoria. Benidorm és sinònim de la identitat vital i arrelada de l'horta, de la proximitat a la comarca, de la tranquil·litat moguda de l'hivern. 



Quan l'altre dia interpretàvem amb el cor In Benidorm, una peça amb ritmes de swing i una lletra farcida de tòpics i odes a la felicitat, barrinava totes aquestes coses. En el fons m'agraden. I és que, en aquest poble, fins i tot les cançons, els moments i els llocs artificials són objecte de gaudi i entreteniment.   

Amb tot, i sent excessivament benèvol, desitge que arribe setembre amb totes les meues forces.  

dilluns, 6 de juny de 2016

Em confesse

Una vegada, havent expressat amb honestedat la meua incapacitat manifesta per a certes coses, algú em va bonegar amb el pretext d'una autoestima baixa, d'una situació exempta d'ambicions personals, d'una nul·la creença en allò que desenvolupe, de la por a equivocar-me. En efecte, el diagnòstic era exhaustiu i molt ben trobat, encara que previsible. No tinc cap cuirassa robusta que m'atorgue per fora l'aparença segura i perfecta que em falta per dins. El meu escut personal és tan permeable que, a primer colp de vista és impossible amagar determinades vergonyes, defectes i la resta de futilitats moralment reprovables. Circumstàncies que, per altre costat, esdevenen protagonistes mentre les glòries etíliques redunden en una identificable bipolaritat. Però tant fa. A mi, que cada dia sóc més egoista, més hedonista, més selectiu i més escèptic, totes estes coses m'avorrixen cosa de no dir, tot i reconèixer que en no poques ocasions han estat objecte de preocupació, regomell i reprensió per la meua part. La vanitat, per feble que siga, és un dels verins inherents a la condició humana.

Des del punt de vista general, la meua inutilitat és bastant notable, tot i que compte amb la insistent voluntat d'aprendre i seguir avançant. M'interessen tota classe d'arts, esports i altres disbarats amb cap connotació pragmàtica que desenvolupe de forma mediocre, sense constància i amb el perenne costum de no saber dir que no. Mestre de poques coses, vaja.

Per bé que a priori puga paréixer el contrari, la gent propera ho sap de bona mà: els interessos crematístics mai m'han llevat la son en absolut, sinó fóra perquè estic pagant una hipoteca, per la vergonya de demanar i perquè sóc un bon vivant i un capritxós per a certes coses. La meua virtut més destacable, per a la qual destine bona part del meu erari de petit burgès, és rossegar i engolir amb abundància, sense distincions i sense cap altra limitació que la que m'imposen la cremor i les dones, que no volen que el meu estómac esdevinga una caixa de bombes. Com aquella dita del pobre: abans rebentar que sobre.

I cal dir-ho clar: la meua capacitat de lideratge i picardia econòmica és tan nul·la que qualsevol empresa a les meues mans duraria de Nadal a Sant Esteve. Sóc tan bona persona que sempre tinc el pensament posat en l'altre, que la competitivitat me la passaria, si no fóra per les circumstàncies, per l'engonal a tothora. I és que com em va dir ahir un bon amic: mai serem bons empresaris, però tu i jo plenaríem parròquies cada diumenge.

Després d'este bany de realitat, sempre exempt de falsa modèstia, la meua edat relativa i un cert orgull extret de les entranyes em conduixen a revertir parcialment aquest estat passiu amb una iniciativa pròpia. Una idea que, per fi, llance i lidere jo. Tal vegada la primera proposta de ma vida. L'any que ve, si Déu vol, jo arribaré a la trentena i aquest blog discontinu en farà 10 des de la primera entrada. Eixa classe d'efemèride mereix reconcebir aquesta bitàcora per tal de presentar-la en format de llibre físic, amb tots els riscs, totes les il·lusions dipositades damunt la taula. Sense cap altre ànim literari que aquell que obliga el rigor. Amb l'ajuda i suport de les persones de veritat. Amb la ferma voluntat d'autoafirmació personal i de començar a escriure per mi mateix -valga la redundància-, sense ingerències, els fonaments i desitjos d'aquesta vida feliç i paradoxal. 

Màquina avant.