dijous, 13 d’agost de 2020

Confinament

En temps de confinament la introspecció ha esdevingut necessitat i rutina. Sembla que això de recargolar-se en la pròpia closca ens proveeix de noves disjuntives que, sumades a les velles, alimenten el desori de les nostres ànimes.

Confesse que, malgrat les obligacions i els compromisos, cada vegada omplic més el rebost personal de lectures en detriment de l’exercici de l’escriptura i les manifestacions verbals. L’assoliment de certa edat, les errades comeses, els categorismes reconeguts de joventut o les nombroses contradiccions colpegen amb constància el meu corpus ideològic i vital i em col·loquen en una posició pública d’excessiva prudència. En època de contrastos i polaritats, no és moment per als tebis, els moderats o els empàtics. Els qui ni la fiquem ni la traiem, vaja.

En aquest estat d’hivernació, allunyats de qualsevol batalla fratricida o debat abraonat, sempre ens queda el refugi de la lectura. De llegir articles d’opinió, literatura clàssica, piulades de Twitter amb més o menys trellat, novel·les, estudis, llibres en valencià, anglés o castellà.

No obstant això, feia temps que volia escriure al voltant del confinament i descriure’l, sense massa litúrgies, com un dels períodes més feliços i reconfortants de la meua vida. Així, de primeres, aquesta afirmació pot resultar insidiosa, ofensiva, fins i tot imprudent. En quin cap cap aquest optimisme en època de pandèmia, patiments colaterals, crisi econòmica a la vista, incerteses i cancel·lacions de tot tipus? La veritat és que en soc conscient i per descomptat ben permeable a les desgràcies individuals i col·lectives, presents i futures. Però com en moltes altres ocasions de la meua existència he caigut de quatre potes, com els gats.

El (tele)treball ininterromput durant aquests mesos ha significat una xarxa de seguretat que molts han perdut o perdran a conseqüència del coronavirus. Resulta obvi que no anem del tot bé quan molta gent veu que l’esdevenir proper de la seua vida està abocat a una sort de funambulisme. Però a més de la garantia cabdal de la faena, tancar-se amb forrellat ha estat el millor remei casolà –valga la redundància– contra el nomadisme dels viatges, la pressa o el deliri de guanyar l’última pesseta. Avançada la trentena i de naturalesa extremadament tranquil·la, la meua ànima és més procliu a les certeses quotidianes que a tota classe de sotracs i aventures que la societat meritocràtica ens fa perseguir amb tota classe de clixés i pressions. Això de voler ser els millors, de guanyar més diners que el veí, fins i tot d’afonar-lo si l’ocasió així ho permet, és el reflex de la cultura competitiva imperant, de vanitats insuportables. Estic cansat de les vides exemplars, de les carreres personals de ciència ficció que amaguen tota classe de mesquineses per damunt de qualsevol intent de felicitat sense artificis. Però segur que estic equivocat i m’olore el que és pitjor: tal vegada eixa supèrbia i la pràctica contínua de la humiliació siguen els orígens i els mitjans de la satisfacció plena. Que hi farem els conformats!

Les vacances sense imbècils, intolerants i voltors de tota sèrie han estat acompanyades d’un sentiment oposat d’amor i companyonia amb la meua parella. Aquest inici de la convivència, forçat i avançat per la pandèmia, delerat des de feia temps ha tingut un efecte intern balsàmic, ple de satisfaccions recíproques, de compartir experiències quotidianes, d’endreçar la casa i il·lusionar-se en el futur, la naixença de noves complicitats i dependències, el luxe de dormir acompanyat huit hores seguides amb la persona que estime. I la sensació plaent, estable d’haver encertat de totes totes. Cal buscar contes de fades si la clau rau en el respecte, l’estima i la senzillesa del dia a dia?


I per últim tot és més fàcil si només obrir la finestra copsem la variabilitat primaverenca de la mar. Josep Pla ja deia que «davant la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.» No hem pogut xafar les sendes velles, ni tan sols en uns mesos festers, ben humits i agraïts des de la vessant meteorològica. Però allà davant hi era sempre la nostra Mediterrània acompanyant-nos en moments de reflexió, de dubtes, de cervesa o de penjar simplement tota l’estesa.

Al cap i a la fi, davant de tot el que hem viscut qui som nosaltres? A colació de la pregunta m’agradaria cloure aquestes reflexions anàrquiques amb una sentència taxativa de Joan Borja quan al seu article Nyespros, coronavirus i supersticions diu «I que potser no és tan mala cosa recordar que no som els amos i senyors, sinó —només— els convidats d’aquest món.»

Amb invitació o sense, seria massa atrevit demanar que ens tornaren a confinar una setmaneta més?

dimecres, 1 d’abril de 2020

Sendes i paraules (II): Penyal d'Ifac

Des de l’istme estant albire, tot inclinant la barbeta i apujant la vista amb parsimònia, la magnitud del turó que s’estén davant meua. Posar-me l’os, cerimònia antiga i callada. Allà estic predisposat a muntar el Penyal d’Ifac, després de diverses temptatives, aproximacions i esguards llunyans que no oculten la poca vergonya de no haver-hi estat abans. Recorde les muntanyetes de Hong Kong només eixir de l’Aeroport des de la finestra de la furgoneta. I allà anava jo, admirant la bellesa i el contrast de les elevacions amb la proximitat de la mar. Com ens deixen eixir fora sense amerar-nos, ni que siga per una vegada, de les meravelles paisatgístiques i naturals que ens envolten?



Al meu pensament, la retòrica pomposa interior s’esgota tot just en el moment en què el gorrilla em dóna la benvinguda a l'aparcament del descampat i de manera tàcita em demana alguna compensació per la seua presumpta diligència a l’hora de tenir cura del meu cotxe. -Jas! Un euro! Ignore les tarifes d’aquest lloc i tracte, mentre l’home marxa prest a atendre un altre usuari, de cobrir-me del vent huracanat que corre en els indrets baixos del Penyal d’Ifac. Calp és dels llocs més ventosos de la província em van dir una vegada. Núria té fred i jo, ànima samaritana, li he deixat una de les primeres dessuadores de El Diluvi. Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer. L’Ovidi era taxatiu. Nosaltres decidim començar l’ascensió amb la mateixa decisió, volent abastar-ho tot des del cim.

Les primeres pendents, encara asfaltades, em retornen a la modèstia i em recorden la meua participació als Costa Blanca Trails de Finestrat el dia anterior. Unes agulletes incipients que van estar forjades durant 20 quilòmetres de carrera per la ruta circular del Puig Campana, el Collao del Llamp i Sacarest. Un regust competitiu que en el fons enyorava i que havia deixat oblidat des de l’última cursa a Xaló, feia més d’un any, en què a banda de tòrcer-me el turmell, vaig comprendre que les meues estades a la serra no estaven exclusivament destinades a la pressa, als cronòmetres, a mirar a tothora el terra per no caure un bac.




Són les 10 passades i al començament de la pujada encara no ha eixit el sol. Per la pista forestal, ampla i democràtica, transiten persones d’edats i vestuaris variats. Esportistes recents amb roba i pals de Decathlon amb més pretensions que voluntat. Iaies que pugen panteixant amb el cardat del cap de setmana en risc per les ventades. Un xiquet fart del tricicle i plorant com una magdalena. Parelles endiumenjades que es retraten somrients amb el rerefons del port menut o els relleus mediterranis de Moraira. Instagram, com a pou on vessar els dubtosos ideals de felicitat, n’espera el contingut.

Això de voler fer cròniques casolanes em fa dur a tothora el mòbil en la mà, amb la càmera encesa, per tal d’immortalitzar qualsevol visió, moment o detall que puga inspirar la redacció posterior. I Núria, a qui no se li’n passa cap detall, pretén aprofitar la circumstància per contravenir una de les meues veritats i limitacions absolutes: la meua nul·la capacitat fotogènica. Una foto amb el Morro de Toix darrere, amb propietats enfilades fins el cadamunt. Sembla que el meu posat emprenyat provinga de la meua animadversió cap a l’urbanisme salvatge definit a la fotografia. Tanmateix el rictus seriós –mai vull fer-me fotos– es manté en la instantània que capta com a fons les magnífiques restes històriques de la Pobla d’Ifac, des d’on les vistes ja prenen certa alçada.




En primer terme, és inevitable dirigir l’esguard a l’indret de les Salines, aiguamoll que apareix encara tímid per darrere dels edificis. Els qui vivim als gratacels creats sobre la costa no estem exempts de contradiccions quan pensem que, tal volta, aquestes imatges que definixen la visió i la pressió urbanística cap a les zones naturals durant les dècades anteriors, no s’haurien d’haver produït amb tanta desmesura. Tanmateix, les salines conserven, amb l’adició del contrast urbanístic, el magnetisme que contenen aquells llocs singulars, plens de biodiversitat, d’ecosistemes, de vida pròpia. Pres de la meua ignorància, li assenyale a Núria una concentració d’aus que des de la distància em semblen flamencs. Que els biòlegs de bota em perdonen l’atreviment.

La memòria i la vista aèria són conceptes indestriables. La vista de l’actual casc urbà de Calp, m’evoca certs records musicals que provenen dels concerts a la Casa de Cultura Jaume Pastor i Fluixà. A l’escenari exterior els companys de la Rondalla La Barqueta i jo interpretàvem l’arxiconeguda peça de Zorba el Grec mentre fèiem tota classe de cabrioles per subjectar les partitures al lliure arbitri d’un vent àcrata, desmesurat. A la sala de concerts vaig fer els primers solos de fiscorn amb la Unió Musical de Benidorm, interpretant un poc dubitatiu els difícils passatges de la sarsuela La Gran Via de Chueca i Valverde. El certamen de la Banda de Sella que vaig abandonar abans del veredicte per tal d’assistir a una calçotada amb els amics a la Torre de les Maçanes. Els companys d’institut i de conservatori, d’amistat difuminada pel temps, exòtics, de més enllà del Mascarat. La imatge infantil d’una mariscada al Port i un amiguet amb la samarreta tacada pel cap d’un carabiner.




Tot seguit i sense pressa iniciem un zig-zag entre pins deformats pel vent i arribem fins a la boca del túnel obert al segle XIX, que mena a l’altre vessant del Penyal des d’on es pot accedir al cim. Fosc i molt esvarós, travessem l’excavació amb l’ajuda d’una cadena i de la llanterna del mòbil. A dins del túnel i una volta enfilem el cim, la xafada mai no és còmoda. L’erosió de la roca és fa palès per la quantitat de turistes, senderistes com nosaltres que han visitat i no han donat treva a aquest paratge. Em recorda a l’Acròpolis d’Atenes, on tot eren colzades i a qualsevol lloc hi havia el risc de relliscar. Comente amb Núria la fòbia que hi mantinc front a la massificació i qualsevol tipus de concentració de gent. Fins i tot pujant a Ifac ens trobem amb cues. Pense que jo no tinc remei, ni tan sols el dret de remugar. Nosaltres, en les mateixes circumstàncies, també som partícips de la turistificació d’espais tan idíl·lics com aquest. I em pesa. En llocs com aquest, jo seria partidari de cobrar, encara que fóra una quantitat simbòlica. Què no es podria limitar l’accés, fins i tot el nostre?

A pesar de totes aquestes cabòries, la magnitud del paratge s’accentua a mesura que ens enlairem i arribem entresuats al vèrtex geodèsic des d’on tot el terme de Calp pren un caire relatiu, zenital. Llueix un sol punyent de migdia. Ignorant absolut de la fauna i la vegetació, copse alguna cosa especial, endèmica, que atorga l’especialitat merescuda d’aquest paratge. Mentre cantussege lletres de Paco Muñoz, la llum dibuixa literalment i amb total nitidesa les serres d’Oltà, Bèrnia, el Puig Campana, el massís d’Aitana, el Puig Llorença o el Vell Montgó. I respire fondo. Allà dalt, entre foto i foto, esquivant persones i gossos, només ens permetem el luxe del silenci, l’abric i les ametles ecològiques que venen al Mercadona. Núria, propietària d’ametlers de bona marcona ho considera un veritable crim.





Com que la fam apreta i la reserva al Restaurant Baydal ja està feta, ens disposem a baixar sense pausa. Tanmateix, a pocs metres del cim observem cert enrenou que es correspon amb els meus renecs inicials. Un home major ha relliscat, ha caigut un bac, s’ha dislocat el muscle i no es pot menejar. Entre tota la gentada, escoltem crits de dolor i la voluntat dels familiars d’avisar a un helicòpter. És en aquest moment quan considere un encert el fet d’haver-me tret la llicència federativa de muntanya i assegurança que pressupose –com la gran majoria de gent que practica senderisme– que l’home no té.

En un espai tant reduït, amb tant curiós i aspirant de primers auxilis, arribem a la conclusió que allà dalt no fem més que destorbar. Quina manera de posar-nos l’os al cadamunt d’aquell turó! Iniciem la baixada amb rapidesa per tal de no fer tard a la reserva, observant noves panoràmiques, racons i colors de la mar. De sobte sentim una remor llunyana i albirem un helicòpter groc, que marxa prest al rescat del senderista. Amb permís de l’accidentat, l’espectacle és majestuós: una munió d’aus de tota classe –principalment gavines– responen al soroll penetrant de les hèlixs de l’helicòpter i abandonen els seus nius o amagatalls verticals. La concentració de pardals que ens deixa bocabadats, sembla talment una de les escenes de la pel·lícula The Birds d’Alfred Hitchcock. Quin canyaret que ha armat el pobre home!




Durant el descens ens creuem amb una parella de Guàrdia Civils que després de l’accident també han estat avisats a l’efecte. Ben uniformats, els agents de la Benemèrita munten entresuats i panteixant, maleint per dins als senderistes del dimoni. Mentrestant, i després de diverses aproximacions fallides, l’helicòpter aconsegueix fer baixar l’equip de salvament. No cal dir que la maniobra del rescat, perillosa pel relleu i dificultada pel fort vent, ens manté a tots amb l’ai al cor.

Malgrat el succeït, tot sempre es relativitza amb un got ben fresc de cervesa, que engolim només arribar al Restaurant Baydal. Una amanida estàndard, un polp a la gallega una mica dur i un calamar a la planxa fresc i ben fet són els àpats que precedeixen a l’arròs del senyoret que resulta generós i excel·lent. Com a fil conductor, el vi albariño Martín Códax em trasllada al regust atlàntic de as Rías Baixas i exerceix un efecte multiplicant. Per acabar d’arrodonir-ho ens servixen un flam d’ou i una mistela. Tot per l’aire.   

Travessant de tornada els túnels del Mascarat i veient els dominis de la Marina Baixa hom es sent amb eixa sensació de confort que prologa la tornada a casa. I sobretot amb la satisfacció de poder marcar com a feta una de les activitats que feia anys que teníem pendents. La sort és que ens en queden moltes més encara.




dilluns, 25 de novembre de 2019

Sendes i paraules (I): Murtal - Rajadell - Moralet


El cafè-licor és un beuratge del dimoni. Darrerament, quan prenc el valor de realitzar aquesta afirmació tan rotunda ho faig amb la consciència de saber-me incoherent, ateses totes les lloances i floritures que he manifestat en el passat al voltant d’aquest elixir de l’Alcoià-Comtat. Al llit estant tinc la sensació inestable de voler-me pujar per les parets, de mantenir una respiració entretallada i sorollosa, amb principis de taquicàrdia, amb l’estomac rodant com si fóra una formigonera i, de tant en tant, sentint la presència de rampes punyents a la planta dels peus. El desfici s’agreuja sabent que la meua parella, que em coneix, no pot dormir per culpa meua.

El dissabte de les Festes de Benidorm ha estat un dia intens i ben emotiu amb la Unió Musical de Benidorm. Retrobaments d’amistats velles, salutacions efusives, la conversa i les cerveses, l’aroma especial a pólvora d’un poble en Festes. Aquests sentiments es multipliquen quan les harmonies atàviques dels pasdobles suren al pas de les bandes de música que fan una entrada amb pretensions de solemnitat, trencada únicament pel guirigall constant dels carrers turístics. Amb tot, l’emoció, plausible i continuada, ens trasllada als escenaris coneguts on tornem a conrear l’amistat a la valenciana: gresca, ironies, noblesa, melodies i alguns colpets. El plis plai em transforma i em retorna per moments el caràcter eloqüent i extravertit que algun dia vaig començar a perdre pel camí.

Han passat les cabòries i els malsons. Quan desperte novament i la trobe a ella, dormint com una soca al meu costat, torne a alenar ben fondo. Aquesta quotidianitat, que voldria tots els dies sense interrupcions, em reforça en el convenciment de bandejar les dèries crematístiques i trobar la felicitat en els terrenys senzills de l’ànima, on sembla que estem a recer, una mica més abrigats de la intempèrie moral que ens ha tocat viure durant aquests dies.

La intenció de Núria era fer l’ascens del Penyal d’Ifac a Calp, aprofitant que cap dels dos ho havia fet abans. No obstant això, sí podem dir que hem visitat la Gran Muralla Xinesa i fa un mes ens vam trobar al bell mig de Wall Street a Nova York per diferents motius. Confesse que aquest fet de poca importància, que fins i tot pot semblar normal, m’avergonyeix i em fa pensar en la dèria que tenim tots per viatjar fins on més lluny millor i conèixer llocs remots, en detriment dels paratges digníssims que tenim a tocar. Amb tot, les poques hores dormides, el cansament i un aire que tomba ens mantenen ajocats al llit fins més enllà de les 9. Esta volta no hi ha temps de travessar el Mascarat.



L’alternativa, que ja havia plantejat prèviament com si fóra, en el fons, la meua veritable voluntat, constava en fer un passeig per aquells boscs i barrancs de Benidorm encara sense urbanitzar. Des de fa 50 anys, el creixement exponencial de la ciutat ha estat planificat en vertical, la qual cosa ha permés que ben a prop de la mar encara hi puguem trobar frondosos boscs mediterranis solcats per barrancs profunds que porten aigua i que contenen cert interès per al passeig. Aquesta successió de rieres, foies, ondulacions i la proximitat d’algunes serres caracteritza l’orografia canviant del nucli urbà i els voltants de Benidorm. Així ho testimonie jo, ben fatigat costeres amunt i avall, cada vegada que agafe la bicicleta, isc a córrer per asfalt o a fer trail pels terrenys sense edificar.

Des de fa molts anys visc a la zona propera al Pla del Rabosot, el Rajadell i el Barranc del Murtal. Ho dic a consciència, amb cert to reivindicatiu. Per desgràcia, la majoria d’habitants d’aquesta zona desconeixen i no tenen cap interès sobre la toponímia que els envolta. Encara sort que el topònim Murtal ha servit per batejar l’avinguda contigua i l’institut on precisament em toca anar a votar en ple diumenge de Festes. Aquesta tranquil·la zona residencial és coneguda com “Los Coblanca” atés el nom dels edificis que en gran part van ser bastits amb rajola caravista. També és habitual escoltar les referències genèriques de “Poniente”, “La Cala (De Benidorm)” o més recents com ara “donde acaba (o empieza) Vía Parque” o “donde se hace la acampada de las Penyas” o “por donde se encuentra el CDT”. Els essencialistes de les causes accessòries tenim la batalla perduda.



Després de desdejunar pa torrat, fem marxa cap al Barranc del Murtal, tot just darrere de casa. Una vegada abandonem l’asfalt i xafem terra, baixem entre baladres al llit del barranc ja que vull mostrar-li a Núria el tub de tres metres de diàmetre que canalitza l’aigua durant 500 metres i sobre el qual s’han construït alguns gratacels damunt d’un terraplè. Evoque records d’adolescència quan explorar i perdre’s per la serra encara suposava una mena de divertiment necessari i inofensiu. Al mateix temps mitifique aquest barranc i li atorgue cert halo d’heroïcitat. Aquesta rambla (que en fase inicial en són dos) travessa hotels de luxe, parcs temàtics, camps de golf, canalitzacions artificials, rotondes d’accés al peatge, una autopista, una carretera nacional, una via ferroviària, un terreny procliu a les solsides i un tub opac que desemboca directament a un carrer pròxim a la mar. Poca broma. I malgrat tots els obstacles el Murtal continua estoic, impassible, tributant a la Mediterrània un filet d’aigua perenne i d’origen controvertit, que en episodis de gota freda es transforma en un torrent brau i perillós que provoca alguns problemes d’inundacions a prop de la desembocadura.



A poc a poc ens endinsem pels camins de la partida El Rajadell que solia freqüentar a les meues sessions preparatòries de les carreres de muntanya. Llueix un sol que encega i bufa un aire potent, gelat que em fa esternudar de tant en tant. Intente transmetre-li a Núria la meua passió desmesurada per aquests paratges tan humils. La seua reacció inicial, un poc escèptica, em confirma aquella dita que amb poquet en tinc prou i em recorda aquells paràgrafs valorians de L’ambició d’Aleix en què el protagonista intenta contagiar, sense èxit, a la seua promesa Lluïsa, totes les bondats rurals i paisatgístiques que s’entreveuen des de les terres de Callosa d’En Sarrià. I comprenc aquest neguit. No debades els primers racons frondosos que trobem apareixen plens de malesa i amb concentracions de rajoles, plàstics, mobles vells i escombraries diverses que palesen les actuals postures incíviques, gens afectives cap al patrimoni natural.   



Mentre transitem els solcs de l’antiga via del tren aprofitem l’avinentesa de les eleccions per tal de debatre amb cordialitat amorosa al voltant de la repetició dels comicis, la circumscripció electoral, el vot útil i el vot final. Admire a la meua xicona, que el meu amic Reis defineix encertadament com a bellesa grecollatina, pel seu caràcter gens conformat, ferm i decidit. Certament ella compta amb unes conviccions molt més profundes i arrelades que les meues, que són ben minses i refutables, que responen a la meua condició escèptica, equidistant, sempre fent equilibrismes entre les intencions, les contradiccions i la realitat. D’això que sempre han dit que ni la fiques ni la traus.



Mentre parlem sobre política i els nostres desitjos de futur compartit no puc deixar de conrear  una antiga mania involuntària. Entre empremtes i escenes de modernitat, busque símbols de resistència, vestigis isolats d’un altre temps no tan llunyà que han quedat reduïts a meres runes. Entre carreteres, vies del tren, la vista d’edificis pròxims apareixen a vegades bancals abandonats, marges de pedra seca, murs en terra, antigues basses de rec o sèquies intermitents, que com arteries irrigaven en temps passat aquesta zona que hui transitem. I amb eixe deix de melangia que em caracteritza, no deixe de pensar que totes aquestes restes, actius de l’antigor, obres dels nostres avantpassats, són suficientment interessants com per a protegir-les i revalorar-les com pertoca. 




Quasi arribant al poliesportiu, creuem la via del tren i ens dirigim travessant per baix la N-332 cap a la Finca de l’Altet. Aquesta possessió, que s’observa nítidament des de la carretera nacional  sorprèn per la seua planta enorme, majestàtica, abans coronada amb dues torres que em semblaven un poc barroques, amb certes pretensions defensives. Sembla que des de fa uns mesos estan de reformes i me n’alegre. Aquest mas encara resistirà al pas taxatiu del temps, a l’oblit i a les presses del progrés. La finca impressiona de primeres. A les seues faldes s’estenen terres de secà amb símptomes de no haver estat treballades durant gran quantitat d’anys. Si girem la vista enrere i veiem la carretera nacional ens adonem que l’encant d’aquest paratge, des d’on es veu com si fóra un balcó la silueta de tot Benidorm, ha quedat un poc reduït per la presència d’aquesta infraestructura, per la proximitat de l’autopista i el rebombori de cotxes que això comporta. Tanmateix, Núria, que ho sap tot, em pregunta si jo també hi viuria en aquesta heretat. No responc. Darrerament tinc la vista i el cor molt assequibles.




Ja passa de migdia i tenim pressa. Hem de pujar a dinar a Sella i cal votar primer al meu col·legi. Ben a prop de L’Altet, ens arrimem curiosos a una bassa d’aigua gegant de la qual desconeixem el propòsit principal. Al costat, el Barranc de Xixo es troba encaixonat, amb poca presència aigua i algunes clotades selvàtiques que dificulten la visió del cel que hui llueix tan blau. Ens enfilem per un camí paral·lel a l’autopista, ben costerut i sense massa interès, i per fi arribem a l’estació del Tram de Terra Mítica, que sempre m’encisa per la seua pau i quietud. Jo també viuria ací.



Camí de les urnes, creuem un parell de rotondes i ens endinsem pel Pla del Rabosot, on els darrers anys s’ha ubicat l’acampada de les Penyes i sobre el qual ja s’ha aprovat un projecte urbanístic d’envergadura. No debades, aquesta gran bossa de 900.00 metres quadrats està considerada com una de les ampliacions naturals de Benidorm. Enmig del pla s’hi troba una casa de camp habitada, reclosa entre pinars, que solia observar per la nit o quan plovia des de la meua antiga habitació a cals meus pares. Pels voltants de l’immoble buscava caragols, amagava tresors i fins i tot vaig estar a punt de conrear una planta de marihuana. La llumeneta nocturna d’aquella casa palesava l’existència d’habitants i el meu jo romàntic i derrotista ho interpretava  com a sinònim últim de fortalesa, de dignitat. Què se'n farà de tot això?



Només entrar al col·legi electoral em trobe amb tres apoderats de Vox que manifesten les seues acreditacions amb la supèrbia i desinhibició que provoquen unes enquestes favorables. Estic temptat de demanar-los un bolígraf per tal d’emplenar la papereta del Senat. Ni ho intente. Em preocupa cosa de no dir l’aparició de plataformes que fomenten l’odi, l’antipolítica i disparen a tort i a dret, estigmatitzant col·lectius i bandejant tota classe de tolerància. M’entristeix encara més l’assumpció total dels postulats per part de persones del meu entorn, l’eufòria amb què viuen aquest auge i les seues demandes de mà dura contra totes aquelles reivindicacions, ideologies o persones que no els venen de gust. Ens en penedirem tots.

Havent votat d’esma i sense valorar la utilitat, ens dirigim a casa tot pensant que potser siga una bona opció barrejar lliurement, en forma de crònica escrita, les sendes que trepitge i les paraules que mai dic. Una bona manera de conrear la pau interior, testimoniar les experiències i atorgar-li una drecera prudent, repensada, a l’expansió personal que a vegades tant necessite.

Tot és començar.

dijous, 25 d’abril de 2019

Deixeu-me menjar tranquil

En perdó de la taula. Vivim uns dies en els quals no hi ha dinar o sopar en què no haja de pressionar el forat del cul. I aquest fet, que pot resultar graciós de primeres, poèticament escatològic per naturalesa, m’irrita cosa de no dir. No sóc persona de capritxos corrents. Quasi mai em compre roba, rarament adquirisc res per internet o la neteja del cotxe queda supeditada a les inclemències de l’oratge. Amb aquestes limitacions voluntàries no vull palesar gasiveria ni alliçonar ningú en el dogma de l’austeritat. La balança de la despesa doncs, es veu equilibrada amb vicis més espirituals i hedonistes que em fan gastar a mans plenes, a saber: llibres, menjar i beguda. Dels primers jo decidisc què llegir, tot i que habitualment adquirisc tot el que em cau a les mans sense reparar en el preu. Pel que fa als actes de rosegar i colar he de confessar que signifiquen per a mi tota una litúrgia. Sóc un autèntic golafre que es deixa un bon percentatge del sou en restaurants barats i cars, bons i roïns, productes gourmets, paelles a casa, convits als amics, gaudint de cerveses artesanes, vins de renom, gintònics preparats o plis plais sense gel. Per a un ximple com jo no hi ha moment més important de la setmana que el de seure a taula, gaudir de bons àpats, líquids i d’una bona conversa amb gent que de veritat paga la pena.  

Al meu desgrat però, em trobe compartint taula en moltes ocasions, per raons laborals, familiars o de mer compromís, amb persones amb les quals, en condicions normals, no aniria ni al cantó del meu edifici. Veus ressentides, que a la mínima fan al·lusions bèl·liques d’odi, menyspreu cap a aquells que compten amb cosmovisions socials, nacionals i morals divergents. Comentaris supremacistes, racistes, homòfobs, que provenen de la vanitat de pensar-se superior, d’estar en possessió d’una veritat absoluta que rebutja qualsevol altre criteri.  


El meu venerat mestre de Dret Internacional Privat i del Magister Lvcentinvs, Manuel Desantes, desitjós que tothom participara dels debats i reflexions, solia dir: Los tibios serán arrojados al infierno. Així em reconec i en la meua contra declare que, front a tota aquesta mena d’exabruptes sovint no dic res, amb voluntat de no enterbolir cap dinar de negocis, de no trencar unanimitats o simplement per la senzilla decisió d’economitzar esforços inútils i no discutir amb salvatges sense solució. Front a aquelles temptatives rebels de joventut, quan disparava a tort i a dret menat per una vanitat juvenil amb tendència a fer tàbula rasa de qualsevol cosa, he anat adoptant al llarg dels anys una secular reclusió que busca analitzar qualsevol conflicte des del punt de vista de la raó, la tolerància, bandejant de ma vida tota classe de budells i dogmes. Defuig sistemàticament  les batalles dialèctiques que prioritzen la cridòria, les paraules grosses, la interrupció com a mecanismes de victòria als debats, cada vegada menys serens, cada vegada més desagradables.  

Darrerament he llegit algunes línies per recomanació de l’amic i llibreter Castiñeira. Entre totes les seues joies m’agradaria citar l’austríac Stefan Zweig i el seu llibre “El món d’ahir. Memòries d’un europeu”. Un manifest de tolerància, humanitarisme, europeisme, d’advertiment front a l’aparició dels totalitarismes que fomenten l’odi, la polarització, la pèrdua de llibertats. La lectura d’alguns paràgrafs em provoca, per un pur joc de miralls, una por ben certaEn no poques ocasions considere que les experiències d’aquest escriptor al primer terç del segle XX es compleixen sense remei. M’entristeix l’observació de persones conegudes caient al parany de la revenja, la maldat reaccionària, la superioritat moral d’aquests moviments que tensionen la societat mitjançant una forta presència mediàtica, el domini agressiu de les xarxes, l’estigmatització de col·lectius, l’oda a la intolerància o la creació de notícies falses i tendencioses. 

No sóc ningú que puga alliçonar. Confesse amb molta resignació que m’atenallen les incoherències i les contradiccions fondes, que no sóc exemple de res, ni tan sols de bona persona que crec que és el mínim objectiu al qual qualsevol hauria d’aspirar en aquesta vida. Amb tot, als que fomenteu l’odi vos he de dir que em teniu en front, al bàndol de la tolerància, el sentit comú, contribuint a netejar l’atmosfera, fomentant l’estima, practicant l’amor i l’entesa entre diferents. 

I una revolució personal accessòria: no em fotreu l’hora de menjar. Tractaré de no dinar ni sopar mai més amb cap de vosaltres.