Silenci?

Fa una estona m´he trobat rellegint unes quantes entrades antigues, des que vaig començar en aquesta bitàcora, allà per l´abril de 2007. No ho havia fet mai, però ha sigut agradable. És curiós comprovar com en vora tres anys d´existència, canvia tot un poc. Preocupacions, amors, temes, aficions, estil. Fins i tot la il·lusió amb la que vaig començar, s´ha anat apaivagant poc a poc. Ho sé. Em costa molt escriure un post.

Em fa gràcia, perquè va haver una època que la meua carta de presentació no estava completa sense fer al·lusió al bloc. Arribava a ser pedant. Em sentia devanit quan algú desconegut venia a presentar-se, amb el pretext d´haver llegit algunes entrades del "Racó d´Agostinet". A mi, cal dir-ho, tot açò sempre m´ha fet molta vergonya. I me´n fa.

Recorde que vaig començar influenciat per dos bons companys que hui ja no tenen bloc. Llàstima. Durant un període de temps, hi havia pocs amics que utilitzaren aquesta eina. I jo no parava de donar la murga a totes aquelles persones que creia ben capaces. Poc a poc, he vist amb satisfacció el naixement de nous blocs, creats per grans amics i amigues. Començaments tímids que han assolit poc a poc tota la meua admiració. Aprenc i els conec cada dia més, sent suficient per a mi.

Davant la poca il·lusió i el buit ja omplert, de tant en tant em plantege la renovació o el silenci. Un silenci d´eixos llargs. M´ho pensaré.

L´Aitana

Ara fa uns anys que vaig llegir L´ambició d´Aleix del meu admirat Enric Valor. Aquest llibre, no exempt de censura als anys del franquisme per la descripció de situacions mal vistes, revela la vida d´un jove callosí que, a cavall entre València Ciutat i Callosa d´en Sarrià s´enamora de Pauleta, una dona molt més major que ell casada amb don Macià. Aquest amor sorgeix dins d´un context idí·lic com és el Mas de l´Arbre, Confrides, als peus de la Serra d´Aitana. Semblant àmbit geogràfic es dóna a La idea de l´emigrant, al Mas de la Til·lera (Alcoleja).

D´aquestes lectures vaig recordar i augmentar la gran admiració que sempre he sentit per aquesta zona del País. Amb bella exactitud i fidelitat bucòlica, descrivia com d´allargada, imponent i majestuosa és l´Aitana i els indrets que l´envolten, ultrapassant de llarg els mil metres d´alçària. Degut a aquelles lectures, em va apetir visitar la Font de l´Arbre. L´experiència va quedar palesada a aquest bloc.

Des que tenia 6 anys i em van regalar un Atlàs, tinc gravats els 1558 metres, que fan que Aitana siga la cota més alta de la província d´Alacant (em fa oix aquesta divisió administrativa, ja ho sabeu). Per a mi sempre ha sigut el lloc més proper i segur per a visitar "la neu". Fruït d´aquesta atenció prematura, quan era menut em vaig atrevir a fer un conte que estava ambientat a la Serra Aitana. Trobe que anava sobre una excursió de xiquets plena d´entrebancs pel fred, la neu, el vent i la duresa. No sé per on para, però no tenia l´aspecte de convertir-se en un best seller.

El diumenge passat però, vaig reviure en part aquella pobra història amb els meus paisans del Centre Excursionista Colivenc. Una ruta que comença a la Font de l´Arbre i que arriba fins el cim. Xafant bona cosa de neu a tothora, em sentia com un xiquet observant el Frontó d´Aitana i les cingleres emblanquinades, esclatant tolls de gel amb el garrot de serra, fent fotografies o travessant no sense dificultats el Pas de la Rabosa. Des de dalt, el món. Visió espectacular de totes les serralades i muntanyes properes com la Serrella, Xortà, Puig Campana, Ponoig, Bèrnia, Cabeçó d´Or i aquelles més llunyanes com el Montcabrer, Maigmó, Benicadell, Montgó.

Malgrat una baixada accidentada per les runeres, amb tres o quatre "culaes" incloses, res va impedir que tornara a casa ben pagat, amb la sensació de plenitud, d´alegria i profit que dóna un bon passeig per la Serra Aitana coberta de neu.

Ara més que mai, Aitana Parc Natural!

Son

Em piquen els ulls i no pare de rascar-me-los. Automàticament em ve al cap una veu familiar, tendra i inquisidora que em retrau aquest fet. Ja pare. La son crònica em sobrevé feixuga i constant com un càstig alleujat per l´horeta de migjorn que darrerament acostume a fer després de dinar. La son m´acuita enjorn, com a conseqüència d´una nit com tantes altres improductives, d´estudi forçat i gens profitós.

Diré una obvietat. Odie profundament l´època d´exàmens. No per pressió, per tensió o por. Cada dia estic més tranquil. Considere que són unes setmanes en que anem sumant cumulativament pèrdues de temps i que (parlant en primera persona) no redunden en absolut en el meu aprenentatge. Recorde amb resignació quantes activitats he deixat de costat pel mer regomell que em provoca estar immers en aquest període. No em pot saber mal llegir literatura, passejar, o mantindre una conversa amb qualsevol quan m´apetisca. Observe amb escepticisme el munt d´apunts que hem de memoritzar. És cert, de l´escepticisme a la gosseria no hi ha tanta distància. Els apunts estan farcits de noms com el teu, de formes geomètriques de difícil qualificació que patixen divisions internes, de formes geogràfiques que s´adequen amb una dubtosa fidelitat al meu marc nacional o de dibuixos tan entranyables com l´escut de l´Athletic de Bilbao (l´especialitat de la casa).

Estudiar per a un examen és llegir condicionadament. Sempre he detestat la lectura condicionada, des que a l´escola ens manaven lectures obligatòries. Em semblen tan contradictoris els termes "Lectura" i "obligació" (que no equival a "foment"). Semblaré agossarat, imbècil, subjectiu i destructiu si afirme que els exàmens són de tot excepte mitjans per a aprendre. M´atreviré a ser abstractament constructiu i a clavar-me en un terreny alié i molt susceptible, si propose alternativament l´aposta per models menys fastigosos i més dinàmics d´ensenyament, constants, diaris amb els quals l´alumne puga interactuar pràcticament, amb motivació i sense mecanicismes. Que cadascú ho concrete com vullga.

Açò s´acaba, i de forment ni un gra. Continue abonat a la mateixa franja de qualificació (5-6), que permet desfer-se de matèries amb un coneixement molt minso, oblidadís i no massa treballat. Complir l´expedient, sense que reste cap altra bona sensació que la de saber que ja queda una menys. Una menys per a què? Per a fer cara de panoli, quan d´ací dos mesos algú sol·licite ajuda en eixe sentit. Trist, eh?

Ah, i ja sé que no tinc raó...Fa temps que em motiva poc el que faig...

Viure sense tu (Antònia Font)

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.


M´encanta Antònia Font. M´encisa esta cançó.

Nadalenques...

Aquesta vesprada estava més gos que un pont. Sort que sa Majestat i amiga Rosa Garcia, m´ha recordat que tenia un concert amb la Rondalla "La Barqueta" i la Coral Ars Càntica i que volia vindre a vore´ns. Planxar el tratge i la camisa, posar-li betum a les sabates, afinar les cordes...tot un ritual.

El repertori era a priori, assequible, tot i que quan ú no practica els dits no sempre van on toca. Ara que pense, les cordes del llaüt estan més rovellades que el meu pixorro. Haurem de canviar-les per segona volta (sí, és greu, l´instrument amb 4 ó 5 anys i tan sols l´he renovat en una ocasió). El repertori dèiem. Nadalenques hit-parade que tracten sobre campanes, borriquitos, xiquets dormint, pastorets, marimorenes, chiquirritins... Són peces amb estructures harmòniques senzilles i constants, que fins i tot donen pas a intents d´improvisació o segones veus. Passe. Per a una volta que ho puc interpretar tot sense suar ni pelar-me els dits, tocarem el que posa en el paper i prou.

Mentre tocava atenent a tot tipus de dinàmiques i ritardandos, i veia en front, un grapat de cares d´edat remota, reflexionava. El llaüt és un instrument bonic, amb molta història i molta música escrita. Estic profanant aquesta trajectòria? És possible. Tanmateix, crec que tinc una virtut. No destorbar. Ja ens ho deia Don Rafael. - aquel al que no le salga el pasaje, calladito está muy guapo -. Ja vos podeu imaginar... puc estar demostrant una expressivitat de professional i no arrear-li a cap corda. Se´n diu falsedat i caradura. I què? El mestre Iborra té raó, quan diu que - la gent escolta més per la vista que per l´oïda-. És graciós, perquè sempre recorde a Xavi Castillo, quan una de les dones d´edat incerta que he esmentat abans, m´aborda amb un sentit "Preciós!". Públic agraït, el de les aueles. Públic crític i indignat també, si el repertori no es correspon amb una certa tradició i folclorisme. Recorde quan em van preguntar què volia dir allò que havíem tocat. Ni més ni menys que gymnopédie, d´Erik Satie. M´encanta.

Pensava també en les nadalenques. En aquells cassets i aquella ràdio de Fisher Price que va acabar més cremà que la sola d´un romano (hui estic abusant de les cursives). Tota música que assumixes i escoltes de menut amb fruïcio i repetició, t´acompanyarà per fortuna o desgràcia, durant tota la puta vida. I mentre afluixava en els pianos, maleïa saber-me no sols les tornades (estribillos) sinó totes les segones i terceres estrofes amb una fidelitat absoluta. M´hauria pogut afegir al cor de xiques, ara que sóc baix oficial al conservatori. Les històries narrades al si de les nadalenques donen per a un altre post. Segur que algú ja l´ha escrit.

He també recordat una conversació amb l´amic Ramon, que es queixava de la testimonial presència del valencià al nostre repertori. No depén de mi, però té raó. 9 en castellà, 2 en anglés i una en la nostra llengua, per a complir l´expedient. Minorització i nul·la normalització demostrada empíricament. Quin mal van fer aquells moderns mitjans de comunicació monolingües i excloents, que van alterar el nostre extens gènere musical nadalenc propi i van introduir altres nadalenques que a força de la continuïtat i repetició pesada, han esdevingut ben normals, quotidianes i tradicionals, traspassant la raresa i un gran desconeixement cap a les nostres. Somiava un repertori íntegre i ben digne en valencià. Farem pressió.

En fins, que hui m´ha tocat una noche de paz, noche de amor, noche de merdes, noche de son. Me´n vaig a dormir, que demà marxe cap a Onil, a acompanyar als Reis d´Orient pintat de negre.

Salut i carbó!

Tanmateix, m´agraden les nadalenques...

Nit de lluna

Tots hem tingut alguna nit especial. La d´ahir era de lluna. Una lluna on abans es trobaven les mirades. Reconec que a mi em calia una com aquestes. De manera passiva, sense cap tipus de protagonisme ni situació en primera persona. D´observar i gaudir de manera il·limitada tots aquells poemes escoltats i pronunciats amb tanta sinceritat i passió, i musicats en el mateix moment, amb una adequació perfecta.

Un context com aquest entendreix l´ànima i fa brollar tots aquells sentiments que sempre ens costen d´expressar. Anit, em passaven un a un per la ment amb tota la seua extensió, amb totes les seues virtuts, amb tota classe d´esperança i somni de fer-se realitat. Em vaig sentir molt desarmat i vulnerable mentre escoltava aquells versos o històries recitades amb eixa delicadesa màgica. Tot allò tenia un efecte instantani, alegre, emotiu o trist. Fins i tot, en estos moments en que pense què he d´escriure, voldria cuidar tant els mots per reflectir fidelment, adequar-me i apropar-me a tot allò. Foren moments únics i probablement irrepetibles. La màgia del moment residia en això, en la improvisació i en la senzillesa. Ja estava bé.

Ahir vaig estar temptat de véncer tota classe de por i prejudici. No vaig ser capaç. Jo no sóc ni poeta, ni compositor. Em costa improvisar. Sempre he cregut que faig les coses d´una manera lògica i deductiva, amb un esquema o línia preestablerta o preparada. Un repte per a 2010? No obstant això, em vaig sentir molt orgullós de que els meus AMICS i AMIGUES ho foren.

Gràcies i feliç 2010

Els fatxos...

La Nit de Nadal, és especial. L´ambient familiar al caliu del foc i de les nadalenques, els àpats abundants o les estrenes. A més, La nit del 24 de desembre és una data on algunes localitats tenen el costum d’encendre focs, ja siguen fogueres o torxes fetes amb tot tipus d’herbes. És el cas del meu poble, Onil, on es celebra "La Nit dels Fatxos". Els fatxos, són unes torxes que es fan a mà amb l´espart de la Serra d´Onil, durant tot el mes de desembre. El Centre Excursionista Colivenc, del qual sóc membre, és el que organitza tallers per a tot aquell que vullga aprendre. Com veieu al vídeo, gràcies a la seua tasca, s´ha recuperat una tradició que estava extingint-se.

A Onil, aquest material se li diu concretament "totxa", l´espart sec que afavorix que es punxe foc més ràpidament. L´espartet verd que es troba a la part superior de la planta servix com a lligassa i nuc a través de tot el fatxo. S´encén per la part baixa i va "rodant-se" de forma circular fins que es consumix.

No vull ser un xovinista, i atribuir-li tan sols al meu poble l´essència d´aquesta tradició. Fa uns anys, llegint a Enric Valor vaig observar que quan emprava la paraula "xamela" es referia a una torxa d´espígol, que els xiquets de l´Alcoià solen portar pels carrers enceses durant la Nit de Nadal. També coneixia que la tradició era ben present a Relleu, amb el nom d´eixames. De Tibi o Biar em van comentar alguna referència. Llegint aquest article de la revista Barcella (que vos recomane per a aprofundir en el tema), he pogut comprovar que encara roman la tradició a molts altres pobles de l´Alacantí i del Comtat, amb altres noms i algunes diferències, però amb la mateixa essència.

Els seus orígens són immemorials, provinents d´aquells ritus pagans que en cada solstici feien servir el foc com a element fonamental (recordeu la Nit de Sant Joan). També es diu que els antics pastors utilitzaven els fatxos per a il·luminar-se i donar calor a la llar durant el fred. Aquest ritus, com tants altres, va ser objecte d´una cristianització posterior. L´element del foc, un dels trets característics de la nostra cultura, i emprat de manera genèrica i quasi amb devoció, s´estén de nord a sud del País Valencià, així com a bona part de la Mediterrània.

Aquesta vesprada, la Plaça de l´Ajuntament d´Onil estarà de gom a gom, amb menuts, jòvens, adults i també persones granaetes que rodaran fatxos i gaudiran del concurs que tots els anys es duu a terme. Un concurs amb diferents variants, segons el tamany (premi per al més gran i i per al més menut), la bellesa artística, així com segons l´edat dels "rodaors" (per al més jove i per al més major). I com no, a demanar l´asguinaldo a totes les portes...

Que li direm, que li direm
Que mos done l´asquinaldo
que si no no mon anem,
Que li direm, que li direm!

El asguinaldo son tonyes,
figues i ametles torraes
i un tros de cansalà
i rastres de botifarres

Fa molts anys que no rode ni faig fatxos i que no estic present a Onil, aquesta nit. M´encantaria. La família ix tard de treballar i preferix quedar-se a Benidorm. Ho entenc. Ho passarem bé.

Salut i Bon Nadal