dimarts, 8 de desembre del 2020

Frederic Genovard

No sé quants mesos han transcorregut des que vaig abdicar de l’anterior pseudònim a les xarxes socials –més identificable, arrelat i personal– i vaig apostar de manera massa atrevida pel de Frederic Genovard. Recorde un cúmul de circumstàncies que em van conduir un dia, de sobte, a canviar de sobrenom, com si volguera trobar cert anonimat dins d’aquestes eines de socialització, com si ignorara que només participant i acceptant condicions il·legibles des de l’inici ja li hem venut l’ànima al dimoni. Disculpeu-me la ingenuïtat. Alguns dies encara somnie en fer-me eremita virtual.

Tot va nàixer a partir d’uns fets cleptòmans que m’afectaven indirecta o directament, amb tics mafiosos i dignes de guió cinematogràfic que ja quan siga vell podré escriure fil per randa. De manera coetània vaig travessar per un període molt fosc d’inseguretat, de crisi existencial que feia necessari un reinici general, fins i tot a risc de perdre les poques certeses que romanen en aquest castell interior de sorra.

La tria de qüestions menors com la modificació del nom d’usuari va vindre motivada per una mescla de temor i desig de canvi. D’altra banda la meua participació a les xarxes socials havia decrescut, passant d’un paper ben actiu i fins i tot en ocasions una mica ridícul, a un d’espectador, d’usuari esporàdic i reflexiu. De primeres, el pseudònim de Frederic Genovard va causar doncs en alguns amics certa estranyesa, fins i tot gràcia per la poca freqüència del nom i del cognom. Encara hi ha gent que no sap trobar-me, ni com etiquetar-me o que em pregunta si soc jo el que s’amaga darrere del sobrenom valorià.

El que al principi fou una broma darrerament m’avergonyix cosa de no dir ja que la tria és immensament pretensiosa, atesa la magnitud de l’autor del llibre on conviu el personatge. Frederic Genovard és la figura protagonista de dues de les tres novel·les de la Trilogia de Cassana d’Enric Valor: Temps de Batuda i Enllà de l’Horitzó. No debades ell és qui adopta el paper de narrador en primera persona, donant peu a les interpretacions autobiogràfiques de l’escriptor de Castalla. Situades cronològicament ambdues novel·les a la Guerra Civil Espanyola, l’alçament militar es produix quan aquest mestre resident a València està de vacances a Cassana fent-se càrrec del mas de l’Almussai, propietat que acaba d’heretar d’una parenta llunyana. L’ús literari de Cassana i l’Almussai obeix al poble de Castalla i a Planisses, mas de muntanya en runes, que va ser propietat de la família, i una font clara d’inspiració per a Valor.

Si les famoses Rondalles Valencianes ja van calar ben fondo al meu esperit adolescent, els tres volums de la Trilogia de Cassana van suposar tota una revelació a l’etapa universitària, durant la qual, en més d’una ocasió, vaig substituir les arideses jurídiques per la lectura apassionada d’uns relats monumentals, alhora que pròxims, com ara les novel·les de Valor. En aquells dies llunyans en els quals encara em permetia el luxe de somniar sense obligacions ni regomells, la figura de Frederic Genovard se’m va presentar humilment com un mirall suggeridor. Salvant tota classe de distàncies intel·lectuals i temporals, una sèrie de paral·lelismes m’unien al protagonista.

De primeres, l’àmbit espacial en què s’ubiquen molts passatges de les novel·les és ben pròxim a la meua arcàdia de la infantesa: Onil. A només tres quilòmetres de distància, les descripcions dels racons de Cassana, els paratges i les muntanyes que encerclen la comarca se’m presenten a la ment com una successió d’imatges exactes a mode de pel·lícula. Recorde amb certa nostàlgia aquell estiu de 2012 durant el qual vaig treballar a l’Associació del Casc Antic de Castalla que tenia la seu a la barberia del meu admirat Alfons. Una de les iniciatives que més van reeixir a les xarxes socials i de la qual –cosa estranya– estic particularment orgullós va consistir en vincular fotos antigues del nucli antic amb descripcions trobades a les novel·les. L’exactitud d’algunes d’elles em va arribar a emocionar en més d’una ocasió.


En aquelles línies el professor retroba, molts anys després, el seu poble de naixença i de jocs infantils, del qual va marxar a causa d’una desfeta econòmica familiar. L’analogia de la pàtria perduda, és a dir el lloc que determina certa identitat, que vincula amb un passat i uns avantpassats i on es fixen molts dels moments de felicitat a la memòria se’m presenta constantment en la següent dicotomia: sempre existix un lloc estimat i cada vegada menys sovintejat.

A mesura que fullejava la trilogia, trobava constantment per al meu delit un seguit de faenes i costums que m’havien contat –o que fins i tot havia viscut directa o indirectament–, aquella manera de ser muntanyarda amb aquell vocabulari i locucions endèmiques i remotament escoltades als meus iaios, a persones ja finades, a veritables savis d’una quotidianitat arrabassada pels avanços i la desídia dels qui l’hem ignorada, menyspreada o no l’hem sabuda preservar.

Frederic, com ara jo, provenia (amb el parèntesi del daltabaix financer de la família) d’una certa posició privilegiada que suposava la font de moltes contradiccions, reflexions, debats interns que tal volta no li corresponien, però es veien provocats per una vessant humanista, empàtica i democratitzant que surava per damunt de tot. No puc deixar de mencionar l’amor a la llengua pròpia que està en clar retrocés, que perd el seu caràcter genuí generació rere generació o la projecció i normalització d’una identitat pròpia –ni millor ni pitjor que cap altra– que sobreviu a la inòpia uniformitzadora de l’Estat, als autoodis i al maremàgnum de la globalització i el pragmatisme.

La cirereta del pastís de tot aquest cúmul de coincidències s’hi troba en la sincronia espiritual: un respecte sacrosant per la nostra màtria natural, per l’oratge, el cicle de les estacions com a rellotge de vida i de conreus, la predilecció pel “laberint orogràfic del migjorn valencià”, les passejades per la serra a la recerca de l’ataràxia, de la pau de l’ànima i la relativització de tots els mals.

El costat trist de tota aquesta història és que el 95% de la gent desconeix que l’elecció de Frederic Genovard com a àlies per la meua part ha estat una gosadia impròpia del meu sentit del ridícul. Com si ara qualsevol illetrat adoptara els sobrenoms de Jean Valjean, Aureliano Buendía o Rodion Romànovitx Raskòlnikov sense cap tipus de vergonya torera. Tot açò és un més dels factors que denoten els ínfims percentatges de lectura en general i l’estat precari de la literatura en valencià en particular.

Servisca aquest raonament com una nova abdicació de sobrenom, però sobre tot com a homenatge particular a Frederic Genovard, a Enric Valor i el meu reconeixement cap a la literatura en general com a mitjà d'empoderament, de realització i prevenció d’odis, que vehicula somnis i afavoreix la introspecció i la tolerància. En definitiva, que ens fa millors persones.