diumenge, 14 de febrer del 2016

L'Ararat perdut



Estableix el Gènesi que l'Ararat fou la muntanya on va encallar l'Arca de Noé. El precedent bíblic no és descabellat si observem que que el Արարատ s'alça abruptament al bell-mig de les volàtils fronteres turques, armènies i iranianes. La seua pronunciada elevació que ultrapassa en el seu punt més alt els 5000 metres no solament li confereix una estampa de neu perenne, sinó també, per al cas que ens ocupa, un simbolisme visual i geogràfic de connotacions nacionals etèries. Açò constitueix un fet oficial, fins al punt d'aparéixer destacat a l'escut d'armes d'Armènia. Ja fa molts anys que aquesta mena d'Olimp armeni no pot rebre eixe gentilici oficialment, doncs desde 1921 pertany a Turquia com a conseqüència d'anys de Primera Guerra Mundial i posteriors tractats de repartiment entre russos i turcs, amb el teló de fons del trist genocidi armeni.

Amb aquests preludis bèl·lics, d'ignomínia nacional i vergonyes silenciades caldria situar-se a Erevan. Des de la capital d'Armènia estant, l'observació al sud del volcà inactiu és alhora humiliant, colpidora i nostàlgica per als compatriotes del país caucàsic. A tocar de mà, ferix la seua condició inabastable en sentit físic i metafísic.

Una nit va recordar l'Ararat després de somniar que s'havia equivocat profundament. Havent caigut al barranc fosc, la forta riuada de la imprudència havia arrasat la trajectòria ideal i l'havia conduït mar endins fins a deixar-lo mig ofegat sobre aquella illa despoblada, refugi d'antics pirates. Enfonsat en l'isolament més absolut, no acabava de pair el seu nou estat de nàufrag desgraciat i s'arrapava als tres o quatre fruits per sobreviure i allargar d'eixa forma l'angúnia d'un remordiment agut i irreversible.

Els dies clars de l'hivern, quan el ponent anticiclònic netejava les boires podia albirar de bon matí els contorns difuminats d'aquelles muntanyes que va xafar i gaudir abans de la desfeta. La visió llunyana i impossible de les cingleres conegudes i la imaginació dels atzarosos camins comuns li retornaven l'agror inesborrable de la desgràcia. Malgrat l'hipotètica esperança que hauria de proporcionar aquell miratge pròxim a l'horitzó, assumia que la sentència d'aquell castic era inapel·lable. Mai ningú tornaria a buscar-lo i rescatar-lo de les gèlides profunditats de la indiferència i la proscripció.