dimarts, 15 de desembre de 2015

El que vam menjar



Que sóc un lector bastant precari és un fet notable. Estic establert en la inconstància més absoluta i m'entretenen altres formes inerts de perdre el temps. Les xarxes socials i altres tipus de xafardeig desplacen a un lloc secundari el conreu de qualsevol literatura en valencià, castellà o anglès. I quan arriba el moment, ja és tard, estic rendit o em couen els ulls, reivindicant el seu merescut descans. Altra cosa és la voluntat prèvia -poca broma- de llegir tots els papers que s'hi troben a la biblioteca, a les botigues o a les prestatgeries de qualsevol amic. M'ho empassaria tot, sense distincions.

Pensava en aquest pretext innocu quan un any després posava punt i final al llibre de Josep Pla El que hem menjat. El meu prestador, el prohom castellut Reis Payà, sabedor del meu gust quasi obsessiu per qualsevol tipus de menjar, em va deixar el llibre citat amb l'advertència de llegir-ho a poc a poc, assaborint les descripcions particulars de cada menjar amb la pausa i l'hedonisme que transmet l'empordanès a cada paràgraf. El context del préstec no podia ser més adient, amb un dinar suculent a cals bons amics Tino i Albert Mira, bastit principalment pels percebes i el secret ibèric magistralment cuinats per Reis, regats amb cerveses de la terra com ara la cervesa artesanal Serra Gelada de Benidorm i l'Spigha alcoiana Coffe Porter, i vins des de l'albariño Altos de Torona, fins al Cabernet Savignon Idrias Denominació d'Origen Somontano. Amb eixes apostes segures, tot l'àpat va estar conduït per la retòrica assenyada de Reis, l'hospitalitat de Tino i Albert i la companyonia més absoluta.

Un any després finalitze el capítol Cafè, copa i puro, una institució d'aquest país com diria Pla. No sóc especialista, ni tampoc amant de fer ressenyes acadèmiques i rigoroses -els primers articles van ser llegits fa quasi un any-, si bé crec honestament que la generositat i expectatives de Reis bé ho mereixen. Amb tot, només em puc atrevir a fer un senzill balanç personal. Aquest manual de bon gourmet català i universal ha estat en nombroses ocasions un desfermador de la fam. D'una fam diguem-ne innecessària, irreflexiva, inoportuna, aliena a qualsevol horari però ben real, fregant els límits de l'antull i l'ansietat. I això no és cap ximplesa per a aquell que vos escriu, ateses la gana no excloent i l'afició de fartar com a virtuts més destacades de la meua personalitat.

Així, amb aquest efecte fisiològic -jo en diria psicològic-, no faig més que constatar un fet evident: les descripcions han estat tan tangibles i acurades, que fan vindre ganes de compartir-les en primera persona, directament. Josep Pla és un rigorós coneixedor de la gastronomia europea, de la seua varietat, dels plats heterogenis que es poden trobar a tot arreu, de la fruita, de la pasta de les verdures, del vi, la cervesa o el cafè. Amb eixa saviesa qualificada i adquirida per la font de l'experiència, disserta sobre tot allò que trobem a la taula així com els factors socials que l'envolten. Des d'anècdotes personals, records llunyans o l'admiració per la cuina tradicional com ara el niu palafrugellenc, ens fa arribar sense pensar-ho una de les millors guies del bon vivant afeccionat als suculents vicis de rossegar i engolir.

Definitivament, al meu estomac, víctima d'una cremor recalcitrant que m'esguella l'esòfag, no li convé que llija aquestes coses.







dimecres, 2 de desembre de 2015

Reflexions barcelonines

Quan hom a la llarga viatja a Barcelona -menys voltes del que desitjaria, és de justícia dir-ho- es troba moltes vegades enredat al parany previ dels prejudicis i dels titulars. M'esgarrifen ambdós conceptes tot i reconéixer que no són poques les ocasions en què algunes converses que he mantingut darrerament han derivat, amb la meua aquiescència, cap a aquesta lògica superficial, negligida i políticament intencionada. El pacifisme representat pel costum secular de la no intervenció, l'hàbit de prioritzar i parar esment a allò que s'està dient en detriment d'una posició activa no deixa de ser una postura prudent o convenient segons quins àmbits, provocada per la ignorància supina altres vegades, però altament frustrant ateses les constants generalitzacions i banalitzacions que s'hi troba un pel camí. I tot plegat constitueix un fet altament decebedor. En efecte, els grecs ja formulaven aquella tesi per la qual s'explica el fet de que Déu ens proveïsca de dues orelles i una boca. En resum, aquest privilegi diví respon a la necessitat d'escoltar el doble del que es parla. Malgrat tot, de bocuts, exacerbats i elementals, a grapats. L'experiència ens diu que les quatre llengües i mitja orella són, hui per hui, la pràctica verbal més corrent a l'opinió de moltes de les persones que ens rodegen.


Des de la llunyania seguisc amb relativa atenció els esdeveniments polítics, històrics, culturals de la capital del Principat. Des del sud estant, no són poques les vegades que idealitze d'una manera més romàntica que racional elements com ara l'entramat urbà, el maridatge entre la identitat i el cosmopolitisme, les imatges literàries que em trobe als llibres de Pla o la vastíssima gastronomia. Fins i tot els arribe a gaudir de manera parcial a les meues visites fugaces i afaenades. La vida però, segueix el seu curs de normalitat, aliena per moments als categorismes profans i excessius de tota mena. Fins i tot els propis.

Amb tot, és un fet evident que Barcelona no deixa ningú indiferent, ni que siga travessar la Diagonal en plena hora punta o mirar el trànsit des de la grisa panoràmica d'una finestra d'oficina.

Dos apunts.

Dinant a un restaurant, -un llobarro sense rival- he vist a Javier Clemente, el bon xic de Barakaldo, un referent futbolístic d'antics triomfs a l'Athletic de Bilbao i recents polèmiques. M'ha semblat un tipus molt baixet i malauradament no he pogut intercanviar cap impressió amb ell. Admirat i criticat, la seua trajectòria ha vingut a la baixa en passar d'equips i seleccions guanyadores, a conjunts que lluitaven per evitar el descens i seleccions de segon o tercer nivell. No obstant això, amb ell haguera compartit taula amb la convicció de passar una estona divertida, d'aquelles que deixen un solatge diferent. El darrer doblet de l'Athletic a la 83-84 i el seu marcat caràcter basc, amb no menys sarcasme ben bé mereixien aquest desig. Em declare totalment clementista.

Humilment crec que alguns dels exegetes que s'escolten a les ràdios dels taxis no fan bé el diagnòstic de la situació postelectoral catalana. És molt difícil -mai diré impossible- que les CUP, granítiques, acaben investint Mas. Els fraticelli que diu Juliana són més coherents i puritans del que estem acostumats. El funcionament intern és complex, tal vegada massa asserenat, però del mateix sorgeixen manaments inqüestionables d'obligada execució. Fer cas omís a les votacions de Manresa suposaria alta traïció. Cal veure, des d'un prisma nou, que determinats comportaments estan canviant. Com a predicció més analítica que estríctament subjectiva, altre candidat o noves eleccions. Mas, que s'hi troba còmode en els terrenys de l'èpica nacional i representativa, podria acabant fent un pas al costat per tal d'evitar els comicis a març. Un escenari indesitjable on alguns pagarien les incerteses. Dues orelles i una boca. Els grecs sempre han sigut uns avançats.



dilluns, 28 de setembre de 2015

A mi querida España


Pensemos en un tren constituido por unos cuantos vagones con pasajeros fijos, cada cual más variopinto. Todos ellos, conducidos por una locomotora común, caminan lentamente, unidos desde hace tiempo por ensamblajes vetustos que chirrían, dando a entender que en ciertos sectores del convoy existen síntomas de envejecimiento así como la necesidad de suprimir el óxido y acometer una profunda renovación. Pese a la negativa obcecada de la máquina, que cree firmemente que todo se fabricó de tal forma que no hubiera ni fisuras ni desperfectos, se empieza a escuchar una especie de runrún que evidencia que no todos están satisfechos. La locomotora, que silba furibunda al mínimo atisbo de subversión de los vagones traseros cuenta, en primer lugar, a su imagen y semejanza, con unos vagones de primera que destilan una identificación total con el rumbo, la velocidad y la conducción del mando. Sus ocupantes conforman el organigrama técnico, legal y comunicativo de la expedición. Niegan, en cierta medida, por el deseo de mantener su status quo y el rumbo elegido, que el tren se pueda estropear. Rechazan otras formas de organización y denostan la propuesta de itinerarios alternativos que no transiten por las vías preestablecidas. Los motivos de la negación, casi siempre alejados de razonamientos técnicos susceptibles de ser debatidos y mejorados, a menudo se circunscriben al manual. Tajantemente. Aquel manual de uso, redactado con la urgencia de una partida necesaria, se esgrime constantemente como el escudo que impide aventuras y desafíos. Todo está en orden, dicen. No hay que modificar nada porque el manual ya lo estipula todo. Y como todo lo estipulado es sacrosanto, no hay posibilidad de alterar el texto. Atado y bien atado. Las hojas de ruta discrepantes no se negocian, ni tan sólo se consideran. Y mientras los diagnósticos diferenciados son desoídos y revocados en virtud del código interno, en los vagones traseros ya hace tiempo que se filtra un fuerte tufillo de carbón. Las viejas calderas se han calentado y ya han empezado a hervir. Quizás no sean bastantes los comprometidos en desollar la locomotora inutilizada pero los que antes de ayer eran cuatro dando palazos, ayer fueron ocho, ahora son doce y mañana quizá veinte. Y como decían los ascetas del vagón, han estado yendo lentos porque tienen la intención de llegar lejos. En la posición de mando las cabezas comienzan a asomarse por las ventanillas con recelo y desconfianza. En medio, algunos bienintencionados todavía aspiran a liderar un tren heterogéneo y un régimen interno que lo flexibilice. Es posible que todos lleguen tarde.


La fortaleza de los anclajes se ha oxidado gravemente. Y esto no figura en el manual.  

divendres, 4 de setembre de 2015

Cròniques Serranes (II): Puig Campana

A les 6:30 del matí de dissabte sonava, una vegada més, frenètica, la molesta alarma que em desperta tots els matins sense pietat. Tinc una son tan intensa que dubte en ajornar-la 10 minuts, però no m'he preparat la motxilla ni l'esmorzar i toca posar-se en marxa. La claror ja entra ben forta per la finestra que, a cosa feta, m'he deixat oberta, a fi d'aprofitar els escassos moments de fresca de les nits tropicals que assolen aquesta banda de la Mediterrània. Ja fa basca. Al cim del Puig Campana, enlairat a la Marina, l'alba ja és present. Des de la meua habitació estant, tinc un observatori privilegiat de la majestàtica muntanya que coronarem en unes hores, si Déu i la calor volen.

Sense perdre més el temps en les contemplacions quotidianes, em dispose a preparar un cafè amb unes galetes Maria. Al primer mos, m'adone que estan reblanides i un poc dessaborides. Així i tot, me les empasse amb sopetes, ben amerades de cafè i amb molta pressa per fer-me l'esmorzar i arribar a l'hora. L'entrepà de pernil i formatge amb un ratget d'oli, és acompanyat per un plàtan gens llustrós, però que, eventualment, no falla mai. Extrac del congelador tres botelletes d'aigua que acabaran com el caldo del putxero. Un aquàrius, dos barretes i dos gels constitueixen el kit d'emergència per tal de prevenir les temudes pàjares de l'estiu.


Enfile ràpidament la carretera cap a la Font del Molí amb música del darrer cd de Komfusió, que compta amb algunes cançons enèrgiques i motivants. A l'altura del Restaurant el Alcázar em trobe amb un camió de brossa que exercix de tapó fins al nucli urbà de Finestrat i em fa impacientar-me bona cosa. Definitivament faig uns minuts tard. A les 7:35 deixe el cotxe a la mateixa font i veig que no hi ha ningú. Puge corrent i arribe fatigat. M'esperen dalt, a l'inici de la senda que condueix al quilòmetre vertical. Quasi tota l'expedició d'Alfafara i una nova incorporació, Raúl, em reben afectuosament.

(La Llei Mordassa, la de la censura en internet, que va entrar en vigor fa només unes setmanes, m'impedix relatar allò que va ocórrer entre les 7:35 i les 8:15.)

Només iniciar les primeres costeres note que la broma em costarà més del compte. Si bé, he mantingut la rutina de dos o tres carreres per setmana, des de la gesta del Penyagolosa no he tornat a fer cap tirada llarga, i els últims dies han estat en blanc. La calor ja és manifesta, i tant mon tio Jose com Juan imposen un ritme molt intens des de l'eixida. Amb l'excusa de parlar amb Vicent, Arias, Quico o el Valdi, em quede darrere esperant entrar en calor i que els de davant afluixen. Parlem una mica de tot -pròximament Vicent farà el seu segon Ironman que acabarà amb èxit-, actualitzem les nostres vides, però prompte deixe de xarrar amb la sensació de que em falta l'aire. A la primera parada, poc abans d'iniciar-se el Barranc de Marietes -el tram més dur de tota l'etapa-, em trobe literalment ofegat, amb símptomes de no trobar-me gens fi i un mal de ventre sospitós que em fa demanar uns mocadors, per si hi ha alguna carrasca que cobrisca el crim i aixoplugue un hipotètic apreto. Per a més inri, veig cares molt senceres, la qual cosa em provoca eixa vergonya torera que senten els esportistes que saben que hui patiran, i quedaran els últims. Hui m'ha tocat a mi -em dic- i tractaré de fer la meua marxa.

A l'inici de la pedrera vaig quedant-me, i el Valdi, a qui reconec ser un gran samarità i excel·lent persona, decideix quedar-se per tal de fer-me costat. No ho accepte de cap manera perquè sé de bon grat, que el seu desig està en pujar amb Juan pel famós runar en què, segons diuen, fas un pas endavant, i tres enrere. La generositat del Valdi se m'apareix encara major quan, una hora després, sé que ha estat el primer en coronar el cim. A poc a poc vaig quedant-me despenjat, amb la panxa feta una formigonera, arrapant-me pels cantals i agafant-me a qualsevol branca punxegosa que m'ajude a fer avanços. Quan faig el primer descans per a pixar, analitze la situació amb estoïcisme i decidisc fer la pujada acceptant quedar l'últim, sense cap tipus de pressió. Quico, que em veu patir i rabiar, realitza un altre gest de solidaritat prestant-me els pals, què prèviament li ha deixat mon tio Jose.


A mitjan Barranc de Marietes, trobe un ritme constant i acord a les pulsacions, i així vaig fent camí. Metres més amunt, trobe al grupet de xarreta. Als meus companys també comença a passar-los factura l'ascensió, i necessiten un glop d'aigua i un bon respir. La calor ha fet desaparèixer qualsevol bri de frescor a l'ombria matinera, malgrat que el sol encara no ens calfa directament. Crec que no he desdejunat el que tocava. Quan et gires de cul, la panoràmica dels nuclis de la Marina i l'Alacantí comença a ser elevada. Si alce la mirada de terra i mire cap amunt, només pense en l'eternitat de costera. Xano-xano i reviscolant a mesura que el dia avança, arribem al Bancal del Moro, un pla suggeridor des d'on trenca un suau i pedregós camí que arriba fins al cim.



Allà dalt, l'horitzont s'eixampla. Així em referia al post de fa uns anys quan deia que “una volta coronat el cim, amb un ventijol suau i fred que em galtejava la cara, i amb la satisfacció interna que provoca tot repte assolit, vaig observar la immensitat. Com si del mont Olimp es tractara, em donaven ganes de cridar fort, de començar a enlairar-me a través d´un cel mig nuvolat, de creure en la naturalesa com si fos una divinitat, de gaudir de la lleugera olor de les herbes de muntanya i d'admirar per sempre tots aquells racons i indrets que des del capdamunt del puig s´albiraven. La Mediterrània, La Marina, Benidorm, Altea, La Vila-Joiosa, Finestrat, Sella, Relleu, L'Aitana, el Ponoig, Serra Gelada, la Bèrnia, La Serrella, L'Aixortà, el Penyal d'Ifac, El Cabeçó d'Or, La Penya de Migjorn, La Grana, Mariola, El Maigmó, Catí, fins i tot al fons la Serra d'Onil i el Reconco.”


Arrecerats al vèrtex geodèsic, esmorzem merescudament de bona gana. De nou, i amb la solemnitat que exigeix el moment, apareix a escena el vi El Califato que Quico conrea als Castellets. Sense cap protocol, m'espolse dos glops ben complits que em fan reviscolar. Cada dia sóc més afeccionat al vici ancestral de beure vi espaiadament. El Califato. Quina meravella! Aquest most que compta amb el mèrit d'haver-se desenvolupat per afició, regalla suaument, sense cap aspror i deixant un bon gust al paladar. L'entrepà de pernil i formatge passa amb facilitat i les anous, compartides amb tots, també fan el seu paper de nutrició.



Abandonem la pau i companyonia què hem gaudit al cim i a mesura que baixem entre les cingleres de la vessant nord del Puig Campana, la calor esdevé una realitat molesta, apegalosa i deshidratant. Ho reconec. No tinc cap habilitat superlativa pel que fa als descensos. No prenc el risc de baixar per la pedrera i enfile una senda en zig-zag que xafa nombroses pedres xicotetes que em fan multiplicar la prudència. Parle amb Juan sobre la passió per l'escriptura, que últimament conree rarament. Commine a Juan a que em facilite alguns dels seus textos. Em fa la impressió -i de ben segur que ho encerte- de que són ben redactats i em satisfaran. Després de nugar-me les sabatilles, em quede a soles. Metres més avant esvare fins aturar-me uns metres més avall. Tinc una ferida que sagna lleument al braç dret. M'alce rabiant. Tots els valents cauen de cul. Amb la por consegüent a alguna caiguda addicional, trenquem a la dreta per tal d'observar l'antic pou de neu. Alguns absorbeixen el darrer glop de la cantimplora i jo quasi em deixe els dos bastons.



Arribem al Coll del Pouet sobre migdia i la temperatura ultrapassa els 30 graus. El camí de l'esquerra, que ens porta de nou a la Font del Molí, és ample i costera avall, la qual cosa ens permet córrer còmodament. Després del refugi però, el paisatge és tristament desolador. Els incendis dels darrers anys van deixar aquesta cara del Puig ben socarrada, sense pins que facen ombra o solten una mica de frescor. No hi ha pardals i tan sols copsem el so estrident i llunyà de les xitxarres. La calor és tan extrema que fins i tot m'esgote corrent en descens. Em resta un cul d'aigua calent com una sopa. Anem perdent altitud -Vicent ens ho anuncia des del seu modern rellotge- mentre a la dreta es queda el paratge de El Realet.

Quan entreveiem els voltants de la fi, la Font del Molí ja ha esdevingut una Ítaca necessària, miraculosa, de la qual reomplirem les botelles eixutes, sense rastre de l'aigua que de bon matí havia poat a la mateixa font. El primer raig que corre per la gola és literalment magistral, a l'alçada dels plaers quotidians de la vida. L'hedonisme senzill, barat i agraït a la vista d'uns turistes que plenen, ufanosos, nombrosos bidons d'aigua del naixement d'aigua fresca i natural. Engolisc un litre de colpet, i em dedique a fer uns estiraments fins que decidim posar trellat a l'assumpte: és hora de dinar i refrescar-se. Vicent puja amb mi al cotxe i busquem, no sense dificultat, un caixer disponible per traure suficient efectiu i poder pagar la bacanal que preveiem. Amb l'antecedent d'Alfafara, la cosa només pot fer que millorar. El Banc Santander em cobra la comissió equivalent a dues cerveses. Encara me'n sobraran.

Quan arribem a La Marina, comprovem que hem fet tard. La resta de la colla ja està o bé a l'aigua, o bé amb la cervesa en mà. Qualsevol cosa és ben merescuda després de la pallissa que ens ha donat el quilòmetre vertical. Alguns però, encara no en tenen prou. Amb ulleres de Michael Phelps i amb un estil proper al de Mireia Belmonte, Arias fa unes sèries de llargs a la piscina entre xiquets caldosos amb inflables i parelletes que fan manetes a l'aigua. Algú el bateja com “El Tiburón de la Marjal”, però el malnom no acaba quallant. Al fons d'aquesta estampa, es troben els integrants de la Penya “Els Ganduls”, que fan la seua tradicional trobada d'estiu amb la categoria que se'ls pressuposa. Els amics Pep i Sisco em saluden i em comenten que hui la cosa s'embrutarà. No debades, és una de les penyes amb més tradició i autenticitat de Benidorm.


Abans de dinar, el Valdi em convida a una cervesa que servixen en got de fang. L'efecte fred travessant la gola és, literalment, orgàsmic. Abans d'entrar a la taula del fons, amaneixen Quico i Vicent una miqueta mudats, com jo el dia d'Alfafara. Això s'avisa. A la taula rodona, s'afig Javi López, “El Kilian de Benidorm”. A pesar de no haver fet el Puig Campana amb nosaltres i vindre directament a dinar, Javi és una bèstia del Trail Running i un exemple de superació constant. El seu llibre “La vida que quiero vivir” testimonia els canvis progressius d'una vida sedentària a la d'un esportista d'alt elit com ara és.



Assegut entre el Valdi i Arias, m'adone que la quadrilla ja està queferosa. Les rialles, una ronda de cerveses i una sangria preludien la bacanal que anem a espolsar-nos, sense cap poesia ni preciosisme banal, amb l'abundància que et fa rotar tota la vesprada i la proximitat digníssima i natural d'un cambrer com Paco. I és que, com deia Josep Pla, el naturalisme només té el defecte de ser veritat. Amb el pa i l'all, Paco ens presenta un formatge “Flor d'Esgueva” -Valdi ho endevina a la primera- i un pernil. Quan li preguntem d'on és el cuixot ens respon que ve de la cuina. Si li demanem un altra ronda exclama Cuenta con ello! Faener, sincer i magistral, aquest cambrer.


El menú ha estat acordat per mon tio Jose, amb l'única garantia de menjar arròs amb arròs i que la resta no ens decebrà en absolut. La presentació de tres plats de cigales bollides com un pam i altres tants de gambes a la planxa és un inici insuperable. Els crustacis, frescs i ben cuinats, contenen una molla tendra, abundosa, així com un cap ben sucós. Com l'aigua fa solsides i la cervesa ja és extemporània, passem a la degustació de l'Albariño Pazo Castelos -Denominació d'origen Rias Baixas-, que s'adiu perfectament al consum frenètic del marisc. Quina festa! Els queixals dels comensals roseguen àvidament la closca amb un soroll particular i deixant una muntanya de restes al plat com a mostra de la desfeta.


A fi de seguir despertant les papil·les gustatives que encara romanien somortes per la sed patida al Puig Campana, ens planten tres plats de sepionet a la planxa, amb bona cosa de tinta i all. El pa aconsegueix el paper de protagonista i n'hem de demanar més a Paco. L'art mediterrani de mullar l'oli i deixar els plats com una patena és inherent als membres de l'expedició que, desmaiats, no deixen estaca en paret. Cavalls de bona barra que diria mon pare.



I per fi, després del coitus interruptus d'Alfafara on quasi eixim a galtades per un granet, l'arròs amb arròs. El principal motiu de la reunió, la raó prioritària per la qual tots hem establert la cita, la gran promesa electoral de mon Tio Jose, que desperta ullets tendres i constants paraules d'admiració. Un bon arròs a banda per a compartir, rascar i fartar. Vicent i Quico, sommeliers ben fiables, demanen l'albariño Martín Códax, del qual tenia referències positives i que, passant suau i aromàtic per la gola, compleix per complet les expectatives. Hi ha d'ell però, que orienta el dinar al consum de vi negre, un caldo de La Mancha anomenat l'Abadia del Roble que, amb la llengua com una sabata per tot l'alcohol previ, ja no em sap a res. Una llàstima. No obstant no hi ha temps a esplaiar-se en anàlisis vitivinícoles perquè m'acompanyen uns llops a la taula i els solcs i clarors de la paella són, cada vegada, més evidents. Xano-xano, el metall queda al descobert després que alguns hagen entrecavat el socarrat sense cap fissura, amb una destresa professional que intuïsc que ve provocada per la fam. Quico rasca l'últim i a sobre de la paella només queda la llima, escorreguda i sense possibilitat de profit. Hem fartat com a sangoneres, amb la sensació de no haver menjat més arròs, perquè no hi havia més.




La deshidratació patida a l'excursió i el consum excessiu d'alcohol m'afecten una mica. Intente dissimular l'estat absolut d'embriaguesa esbossant alguna rialla, participant tímidament a la conversa, o anant dos o tres voltes al servei. Tinc moments grans de lucidesa, construccions gramàtiques inversemblants i pensaments heroics. Però, amb la tranquil·litat de no ser l'únic, em trobe torbat i sapalastrós.




Mentre ens trauen les postres, la xica morena de la piscina va unes quantes vegades a pixar. La beguda ens embova en excés, com si no haguérem vist mai a una dona, com si aquella que passa fóra la mateixa Venus que somiava el cavaller Tannhäuser. Especulem amb una possible infecció d'orina i algú li amolla una floreta. I les postres. El plat està constituït per un variat de flam, pastís de formatge i tiramisú. Uns dolços que contraresten l'estat progressiu de sublimació -el pet- que amb molt perill estàvem assolint. Exquisits. Per sorpresa, algú, en un estat de lucidesa i alcoiania i amb la poca vergonya de no dir-ho, demana a la cambrera traga una botella de xampany a la taula. Qui va ser aquell capità moro amb ganes de posar colofó al dinarot digne de qualsevol Societat Gastronòmica o dels millors convits reials? Algun dia, si es presta, ho descobrirem.



Amb tot, i després d'un cafè ben aromàtic i dos gintònics preparats, marxem. He de tocar a la Vila i a San Blas amb la banda de Sella i ja faig tard. Em posaran una multa per no arribar a l'hora. La pressa em fa no dir adéu a tots. Fixem la pròxima data. El 6 de setembre, a Onil, serra, gatxamiga i vertical. Amb tots estos antecedents i l'estima que vaig agafant a totes aquestes persones, no puc fer res més que emular a Paco el cambrer i dir-los: Cuenta con ello!

dissabte, 6 de juny de 2015

Cròniques Serranes (I): Onil - Alfafara

6:45h del matí. A “Ca Huertas”, hora punta. Entre expectant per la porta del bar on sovint es troben els últims bufats, herois de la nit, i els primers matiners del poble. No fa ni sis mesos, jo era dels primers. A mà esquerra, veig a dos xicots que estan desdejunant una torrada amb un cafè i porten roba de fer esport. Els conec de vista. Eres cagaico a tu padre. Són Arias i el Valdi, dos fenòmens que em reconeixen pel semblant a mon pare i em saluden afectuosament. Jo no els ho dic, però a migdia s'abrasiran amb eixos pantalons llargs d'hivern siberià. Em demane un espresso curt que me'l fan llarg. A casa m'he espolsat una barreta energètica de xocolata, però per pura vanitat esportiva, no li ho dic a ningú. En això, entra mon tio José Luis amb la mateixa alegria amb la qual entren els vaquers a les fondes del Far West. Com sempre, ve acompanyat de la seua inseparable càmera i una nova motxilla. El meu amic Vicent -qui m'ha convidat i a qui fa temps que no veig- i son pare Quico -un gran músic, mestre i moro músic- amaneixen pel baret. Qui falta? On està Juan? Desperta a la seua dona, a vore si s'ha adormit! A les 7h tots troben a faltar a Juan, que encara no ha arribat. Se'l necessita perquè ell és el sherpa del trellat, l'experiència i la paraula justa. Viu a l'altra punta d'Onil, poble allargat per naturalesa, i quan arriba ja ens porta un quilòmetre d'avantatge.


Tots reunits, enfilem l'Avinguda Constitució que fins a dos dies abans ha estat testimoni de les Festes de Moros i Cristians 2015. Han sigut dies de rossegar, engolir, tocar i fer nombroses visites als meus amics Els Tigres. Tota aquesta classe d'excessos em fa mantenir una mica de respecte a la ruta de 30 quilòmetres fins arribar a Alfafara. Però sobretot, molta preocupació per la Marató i Mitjà des de Castelló al Penyagolosa que faré el dissabte següent, dia 9 de maig. Un repte boig que he d'acabar encara que siga a la gatameu.


Quan pugem la costera que rodeja al Poliesportiu me'n recorde dels esmorzars de la comparsa, amb ous, creïlles, embotits, mullaorets i cerveses incloses. El Valdi i Arias, ciclistes semi-professionals, comencen amb una cadència forta, encara que la bota i la motxilla no són el seu habitat natural. A mitjan carrer ens trobem a Julio, que ve de vore el combat del segle. Diu que ha guanyat el negre. Poc després, comencem a xafar terra per la senda que transcorre entre els xalets de Beverly Hills, la Caseta de Paper i Garvina. Quasi aproximant-nos a les Penyes Roges, me'n recorde del cafè llarg de Ca Huertas i la barreta energètica. La meua panxa, i la d'algú més que no va confessar, pareixen formigoneres, i passem d'anar al rebufo dels dos ciclistes amb pantalons d'hivern, a directament tirar-nos bufes que provoquen les primeres queixes. Estem en la serra i tot està permés.

Quan arribem a la font de Fabanella, observem l'empastrada que ha fet l'amo, solsint i reblint els camins de muntons de pedra i terra. Estem tots d'acord que és una llàstima perquè, tal volta era una de les sendes més boniques de la Serra d'Onil. Així i tot, ascendim per la vora de la carretera que puja al Port del Canalís fins trencar a la dreta, dirigint-nos cap al Barranc de l'Arcà. A les fondalades d'aquest lloc meravellós de la Mediterrània, s'acumula tal classe de fred que fins i tot arribe a pensar en la utilitat dels camals llargs que han portat els ciclistes reconvertits. Pugem el Tourmalet, voregem el Mas de Tahuenga i travessem la profunditat dels boscos fins que apleguem al capdamunt dels Masos de Polop. Aquest paratge se'ns apareix a cel obert, amb una sèrie de cases i tots els seus bancals de blat verds i primaverals. Al fons, la Torre Grossa, on es desenvolupa una de les rondalles d'Enric Valor. La magnitud i bellesa d'aquest indret és tal, que mon tio Jose El Retratista perd per fi la vergonya, i comença a fer fotos a tort i a dret.





Quan deixem enrere tota aquesta sèrie de quadres naturalistes de primer ordre, travessem la CV 795 i comencem a ascendir pel Sotorroni. A mesura que anem pujant albirem la magnitud i bellesa de les serres pròximes que s'enlairen pels territoris de l'Alcoià-Comtat i les comarques del voltant. Fins i tot arribem a vore la majestuositat d'Aitana i el tallat del Puig Campana. Quan s'acaba la costera la fam i la calor ja apreten, i decidim esmorzar tots junts a l'ombratge d'uns pins mediterranis. Amb uns mossos de fera, tots fem gala de la nostra berena. El meu entrepà -amb pa de Gerardo-, està constituït per tonyina, tomaca i quatre anxoves. Energia nuclear. Però l'estrela del descans, amb diferència, és el vi negre “El Califato”, un beuratge de categoria internacional que Quico extrau dels Castellets, un califat de bancals i ceps al bell-mig de la Serra d'Onil. Engolisc dos gots que em vénen com oli a un cresol.


Quan m'alce, em sent amb la força i la felicitat tan recobrades, que em pose a parlar amb Juan del nostre amic Reis Payà, de la literatura compartida i de la naturalesa pròxima. Quan la conversació es dirigix cap al Mas del Somo, ens adonem que els companys fa mig quilòmetre que jan girat a l'esquerra. Després d'aquest succeït, desfem el camí amb una carrera que provoca somriures i  més fotografies.




Mentre ens dirigim a la Font Freda, el Valdi em conta que sent menut, ell i el seu germà Juan Carlos ajudaven a mon pare i la família a carregar furgons de nines al Raval de Dalt. Els inicis de tot. Tots ells eren veïns del Carrer València, on van nàixer mon pare. Trenta-cinc anys després, encara guarden un bon record. Amb Quico fem un repàs de les amistats comunes. El felicite pel treball incansable que fa amb l'orquestra i el cor, i em conta la història de Salvaoret, el concertino, que amb 91 anys toca totes les notes del paper i en porta 80 seguits tocant a la missa de la Mare de Déu. La nostra estima per la Comparsa dels Moros Músics és mútua, i coincidim en que amb la imminència del 75è aniversari, caldria celebrar alguna cosa.



Sense adonar-nos, ens aproximem a la Font Freda que, a l'esquerra del camí, passa desapercebuda a primera vista. L'estat de l'aigua fa honor a l'adjectiu que la qualifica, i mentre sadollem la nostra set, reomplim les nostres botelles en previsió d'una calor que ja començava a manifestar-se. Com de desconeguda i autèntica és la Serra Mariola! Quants indrets ens queden per recórrer! Això pensava mentre m'extasiava amb l'olor indeterminada de la terra. Aquestes muntanyes, exemple de biodiversitat, han esdevingut una espècie d'oracle per als que ens lliurem als plaers barats, naturals, de plenitud.


Mentre ens dirigim cap a la carretera que condueix al Camping Mariola, reprenc la conversa del matí amb Vicent. Vicent Pastor té un posat profètic tan accentuat que, quan el tractes et fa sentir que estàs davant d'algú molt humil a la vegada que important. En efecte, és un científic que ha conseguit faena a Donostia amb unes notes i un bagatge que fan goig. Un veritable ironman que fa de la constància, el sacrifici i un punt de poc trellat, unes virtuts d'èxit. Un músic innat, instruït i polivalent que canta a l'Orfeó Donostiarra, ha reprès el violoncel i pega varades amb el trombó quan torna al poble. Li agraïsc que m'haja convidat. Em parla de les proeses esportives, de la magnitud d'Euskadi, i dels seus avanços amb el basc. Aconseguirà ser un euskaldun més.



El camí planeja fins la acarassolada ermita de Santa Bàrbera, en les proximitats de la qual brolla la Font del Pla, que apareix coberta per uns xops i que sovint és visitada per nombrosos caminants amb xiquets i gossos. El Valdi rosega una poma, i jo, ben assedegat, tire el caldo i reòmplic la cantimplora de líquid nou, aromatitzat. Cànter nou, aigua fresca. Amb les forces recobrades, i sobre migdia, iniciem el darrer tram que ens conduirà cap a Alfafara. El trajecte però, no està exempt de sorpreses, i vint minuts més tard, veiem que ens saluden afectuosament des del Mas de Santa Rosa, en terme de Bocairent. La cunyada de Quico i tia de Vicent ens dóna la benvinguda i ens proposa traure'ns una cervesa amb uns cacaus. Arias i Valdi, vergonyosos i tímids, rebutgen l'oferta a pesar de que sabem que els apetix. Com que no? Tireu cap a dins cabrons! Mon tio Jose i Juan, amb més cara que esquena, i per a gratitud encoberta dels altres presents, accepten el refrigeri i acte seguit som conduïts per amples portes i corredors a l'interior de la casa pairal. La foraca d'un metre quadrat encara desprèn una lleu calentor provinent d'unes brases que han estat part activa en l'esmorzar de gatxamiga i pericana. Quina llàstima no haver-nos avançat una horeta. Ens mostren l'aljub i les cambres de la casa encara conserven la frescor de l'hivern. A la taula, litros de cervesa, cacaus, anous i els primers nespros de la temporada ens fan d'aperitiu per al que serà un dinar històric.


Resseguim durant una bona estona la pista fins que el camí ample trenca a l'esquerra i marca a dos quilòmetres el lloc de destinació. Ens deixem caure corrent i botant com a cabres per una senda estreta i tècnica que em vindrà bé per al darrer tram de la MiM del Penyagolosa. La carrera s'acaba quan arribem al capdamunt d'Alfafara, on es troba un poliesportiu amb símptomes de poc ús. Els Masos de Polop, el Mas del Xocolatero, Sant Vicent, Servereta Baixa, el Sotorroni, La Font Freda. Hem fet vora 30 quilòmetres entre els masos i la naturalesa de la Mariola, i les sensacions han sigut positives tant a nivell físic com humà. No podia haver triat millors companys.



Aquest poble a l'ombria de Mariola, destaca pel seu campanar, les nombroses costeres i fonts al casc urbà. Ens aturem a una d'elles per tal de fer estiraments, rentar-nos i canviar-nos la roba. En atenció al prestigi del lloc on dinarem, em pose uns pantalons llargs foscos i un polo roig, cosa que provoca el somriure dels companys i la pregunta d'on vaig tan mudat. Ells només s'han canviat la samarreta. Mentre ens cordem les sabatilles, observem a dues joves del poble que provoquen algunes colzades. Els preguntem on para Ca el Tio David, recomanat per molts amics -cavalls de bona barra- a banda de trobar-se a la prestigiosa Guia Michelín.




Quan arribem al restaurant, una casa rural ben conservada, ens trobem amb la porta tancada. Obri a les 13:30 però nosaltres venim amb fam i set. Aprofite per telefonar a Núria que està camí de França novament. Quan acabe de parlar i entre al saló del restaurant, la sensació és de calidesa i proximitat. Els companys de fatiga estan esperant-me a la taula redona d'un reservat. David porta unes Moritz, i ens explica el paper del llúpol mentre comencem a tastar les primeres saladures. En vàries ocasions ens diu que Si tens set, carbònic a manta. Se m'ocorre dir-li que eixa cervesa és catalana. Em retruca, sense deixar-me opció a rèplica, que estic equivocat, perquè l'embotellen a Saragossa. A partir d'eixe moment comencem a adonar-nos que durant les dos o tres hores següents ens la jugarem amb un home sabut, enamorat de la seua faena i que repetix constantment que la pressa no li agrada. Quan ens duu la segona, de marca Spigha, ens sorprén l'aspecte inicial, més semblat a un pixat de malalt que a l'aparença d'una cervesa. La beguda, si és bona, no costa de beure. L'home en té per a tots. Si li'n dius una te'n torna dos. I efectivament, té un tast diferent, però ben agradós.


Amb un posat ascètic, més bé experimentat, ens demana que l'orientem per tal de fer-nos un menú sobre el qual anirem jugant. La primera cosa que consensuem és canviar al vi. Ens proposa ser infidels, començar per algun caldo de la zona i anar tastant segons vaja el dinar. Es pren cinc minuts de rellotge parlant de vins. Mentre, nosaltres assistim a la dissertació amb cares de circumstància, somriures i mirades encobertes. Sense atrevir-nos a pronunciar una paraula. És un tipus ben peculiar i entranyable, el Tio David.


Pense tot açò, mentre ens servixen la primera sorpresa: gelat d'oli d'oliva del terreny amb un toc de raïmet de pastor. La innovació des de l'aspecte tradicional és total. Per a seguir fent boca, amaneix un plat amb diverses classes de pa: pa d'espinacs, pa de carabassa, coca de fira, coca amb pebrella, timonet i ceba. Pessiguem pessiguem i ens trauen una pericana ben llustrosa, amb un pa casolà tradicional i simple perquè, segons David, la pericana demana ser la protagonista. I tant que ho és a les tres hores, per a tots aquells que patim de cremor! Deixem els plats nets com una patena i demanem més pa. El següent plat, un guisat amb creïlla i un ouet deixat caure, té el valor afegit d'una ratlladura de tòfona. La trufa se siente cómoda entre la patata y el huevo. Però Juan segueix remugant i pensant que són fideus negres. No li ho preguntes a David!



Quan la cosa comença a embrutar-se, el cambrer ens ofrena uns perolets amb substància. Segons l'amo -que ja va camí de fer-se íntim-, es tracta d'un arròs de caça sense arròs. El concepte és taxatiu, i, efectivament, només podem comptar quatre grans d'arròs entre la carn i la verdura. Però el resultat és profundament saborós i satisfactori. Quan ens trau un platet menut de dos cullerades i ens pregunta si volem repetir, esclatem a rialles. L'arròs s'estova. Hui eixirem a galtades.


Seguidament, amb el nou plat, tots manifestem una unanimitat accentuada per les incomptables copes de vi. El corder que ens han presentat la cuina d'aquest restaurant és magistral. La carn apareix tendra, fina, alhora que cuita i exquisida. Un mos agradable que només té el defecte de ser escàs. Qui poguera fer-se'n un sencer!


Havent perdut la vergonya per complet, i amb tota franquesa, David no deixa d'il·lustrar-nos amb els seus coneixements vinícoles. El cupatge, la fermentació, la maduresa, l'aspror, el tast, el concepte. Quina quantitat d'informació valuosa per a uns senderistes que tenen sed. Però la temperatura augmenta i, com diu l'amo, comencem a ser infidels. Canviem a un Finca Terrerazo de 2011, jove i suau. Seguidament, i per contrast, tastem un altre Finca Terrerazo de 2004 envellit, però amb un cos, presència i graduació que no deixen indiferents a ningú. Penélope Cruz i Sophia Loren. Ens agraden les dos. Ens agraden els dos vins que acabem d'assaborir. A propòsit de la coincidència, David ens demana insistentment que el dia que tornem a compartir taula fem una “vertical”. Aquesta experiència consisteix en començar bevent el vi d'enguany, i anar baixant d'any en any, de collita en collita, amb el tast del mateix vi. Fins que finalitze el dinar. Fins que s'acaben les botelles. Fins que caiguem rotllats a terra. En matèria de vi, només li trobem un punt dèbil a David. El Valdi li demana que ens mostre el vi xilè “Valdivieso”, en honor al seu cognom. No el té. No patisques que, coneixent-lo, la setmana que ve ja el tindrà.


Amb el barjol quasi ple, encarreguem un postre atípic: una presentació de 12 formatges que seguixen una progressió de gust lineal, acompanyats per trossets de codonyat per tal de resetejar la llengua i començar a rossegar-ne un altre formatge de nou. Hi ha d'ell que costa de passar. Altres senten de categoria. Però la comunió és perfecta. Categòrica. L'autèntic herbero de Mariola, que arrapa la gola i ens fa tocar el cel, servix per a concloure un dinar històric, per al record. En el moment del brindis, em comminen a fer literatura barata amb una crònica de la jornada. Diem adéu a David, amb el desig de tornar prompte. I un mes després, així ha arribat l'escrit: tard, llarg i desastrat.  



I mentre creuem les revoltes del Canalís per tal de tornar a Onil, em pose tendre i pense que a nosaltres la pressa tampoc ens agrada. I que el dinar, siga quin siga, si és acompanyat d'amics com els que m'he trobat hui, tampoc costa de passar.

Fins el 4 de juliol, de matinada. Abans de beure'ns la vertical recomanada per David, ens espera el quilòmetre vertical: l'objectiu serà ascendir al Puig Campana.



divendres, 17 d’abril de 2015

Memòries d'un descervellat (II)

A les 4 del matí, a la vora de la humitat del jardí, Pasqual pensava que els anglesos eren excessivament garantistes pel que fa a la seguretat dels edificis. Per segona nit consecutiva, quan per fi havia vençut el seu particular insomni crònic, el despertava una incessant alarma antiincendis causada pel ressopó d'uns holandesos que venien de festa desmaiats i els apetia torrar-se unes llonganisses i hamburgueses. Els nombrosos Jägerbombs obrien la gana d'aquells que sadollaven amb fam el fracàs de no haver mullat el xurro. La precarietat del sistema d'extracció de fums de les cuines de la residència era inversament proporcional a la sensibilitat exagerada dels detectors, que emetien un soroll de fusteria a la mínima sospita de fum.


Era inútil amagar el cap sota el coixí per desfer-se'n d'aquell so metàl·lic i reiteratiu. Al minut, els companys, samaritans de mena, ja cridaven a l'habitació per evitar que algú es quedara dins. I Pasqual, que no comprenia les advertències, s'embotia un xandall per sobre del pijama, i es posava unes sabatilles que només desprenien olor quan se les cordava. Quan va voler entrar a pixar, un crit de fera amb cabells despentinats de lleona, li va reprotxar el vici dient-li que ara no tocava. La cartera plena, les claus i un rellotge -ni tan sols el mòbil- constituïen les seues úniques pertinences davant l'eventual desfeta. Quan eixia del pis, notava com altres portes s'obrien i alhora es multiplicaven els crits de fàstic. Mentre, a les escales d'emergència encatifades s'anava conformant una filera de zombis somnolents i altres bufats en plena decadència.

A la porta de l'edifici l'espectacle visual era grotesc i heterogeni. Les faccions dels presents palesaven un connat d'indignació, per bé que la malifeta s'acabava prenent com una broma que fins i tot arribava a satisfer la vanitat dels piròmans famèlics. Des del carrer estant, gaudia de l'escena amb curiositat. D'una banda observava la diversitat de pijames descolorits i ridículs. Com ja feia fresca, alguns s'havien decidit a dur els camals per dins dels calcetins. Per l'altre costat mirava de reüll cap a la parella interracial que vestien sengles samarretes de basquet que pertanyien al xicot. Les primeres que havien trobat. Açò, les seues cares febroses i les carícies allargades, feien intuir que se'ls havia interromput a mitjan coet. No tardarien en reprendre'l, pensava amb certa enveja de matxutxo.

El mite dels dos xinesos que encara no havien sortit del seu hivernacle quedava resolt tot d'una. Ambdós existien i comptaven amb una blancor de mort per darrere de les ulleres que els atorgava una edat remota acompanyada d'una desnutrició manifesta. Què menjaven aquelles pobres criatures aïllades? En front, i per a goig propi, hi havia una xicona turca embolicada amb una tovallola que  a poc a poc anava afluixant-se. El fet de tenir els cabells mullats evidenciava que l'havien tret de la dutxa a corre-cuita, provocant nombrosos esguards imaginatius i feromones. Començava a ser vox populi que l'estoniana rossa d'ulls blaus que s'amagava perdia sensualitat sense el rímel negre i la roba del puntet. Les companyes de pis, geloses per naturalesa, la criticaven per sota el nas argumentant que caldria haver-li concedit dues hores de preparació prèvia d'imatge a fi de fer front a aquella alarma. Què tal vegada no s'havien vist les seues pròpies espardenyes?


Una vegada sufocat aquell fum d'una torrada de maitines, tornaven tots com un ramat d'ovelles a les seues cambres. Restaven quatre hores per a que altra alarma igualment molesta però més melòdica fera acte de presència. Com el bany estava ocupat, va pixar abundantment a la dutxa rememorant a la imbècil despentinada.

Quinze minuts després va tornar a fosques cap a la cuina. Li tornà a furtar la llet sencera i els Frosties al búlgar. Va buidar l'envàs i el va deixar a la nevera per a la seua dissort, com a prova del delicte. Mentre visualitzava un documental de la Wehrmacht alemanya a Segona Guerra Mundial, Pasqual va decidir que a l'endemà no hi aniria a classe. Tant feia.

Es va veure el darrer ratget de llet. No va escurar ni el bol ni la cullera.