divendres, 17 d’abril de 2015

Memòries d'un descervellat (II)

A les 4 del matí, a la vora de la humitat del jardí, Pasqual pensava que els anglesos eren excessivament garantistes pel que fa a la seguretat dels edificis. Per segona nit consecutiva, quan per fi havia vençut el seu particular insomni crònic, el despertava una incessant alarma antiincendis causada pel ressopó d'uns holandesos que venien de festa desmaiats i els apetia torrar-se unes llonganisses i hamburgueses. Els nombrosos Jägerbombs obrien la gana d'aquells que sadollaven amb fam el fracàs de no haver mullat el xurro. La precarietat del sistema d'extracció de fums de les cuines de la residència era inversament proporcional a la sensibilitat exagerada dels detectors, que emetien un soroll de fusteria a la mínima sospita de fum.


Era inútil amagar el cap sota el coixí per desfer-se'n d'aquell so metàl·lic i reiteratiu. Al minut, els companys, samaritans de mena, ja cridaven a l'habitació per evitar que algú es quedara dins. I Pasqual, que no comprenia les advertències, s'embotia un xandall per sobre del pijama, i es posava unes sabatilles que només desprenien olor quan se les cordava. Quan va voler entrar a pixar, un crit de fera amb cabells despentinats de lleona, li va reprotxar el vici dient-li que ara no tocava. La cartera plena, les claus i un rellotge -ni tan sols el mòbil- constituïen les seues úniques pertinences davant l'eventual desfeta. Quan eixia del pis, notava com altres portes s'obrien i alhora es multiplicaven els crits de fàstic. Mentre, a les escales d'emergència encatifades s'anava conformant una filera de zombis somnolents i altres bufats en plena decadència.

A la porta de l'edifici l'espectacle visual era grotesc i heterogeni. Les faccions dels presents palesaven un connat d'indignació, per bé que la malifeta s'acabava prenent com una broma que fins i tot arribava a satisfer la vanitat dels piròmans famèlics. Des del carrer estant, gaudia de l'escena amb curiositat. D'una banda observava la diversitat de pijames descolorits i ridículs. Com ja feia fresca, alguns s'havien decidit a dur els camals per dins dels calcetins. Per l'altre costat mirava de reüll cap a la parella interracial que vestien sengles samarretes de basquet que pertanyien al xicot. Les primeres que havien trobat. Açò, les seues cares febroses i les carícies allargades, feien intuir que se'ls havia interromput a mitjan coet. No tardarien en reprendre'l, pensava amb certa enveja de matxutxo.

El mite dels dos xinesos que encara no havien sortit del seu hivernacle quedava resolt tot d'una. Ambdós existien i comptaven amb una blancor de mort per darrere de les ulleres que els atorgava una edat remota acompanyada d'una desnutrició manifesta. Què menjaven aquelles pobres criatures aïllades? En front, i per a goig propi, hi havia una xicona turca embolicada amb una tovallola que  a poc a poc anava afluixant-se. El fet de tenir els cabells mullats evidenciava que l'havien tret de la dutxa a corre-cuita, provocant nombrosos esguards imaginatius i feromones. Començava a ser vox populi que l'estoniana rossa d'ulls blaus que s'amagava perdia sensualitat sense el rímel negre i la roba del puntet. Les companyes de pis, geloses per naturalesa, la criticaven per sota el nas argumentant que caldria haver-li concedit dues hores de preparació prèvia d'imatge a fi de fer front a aquella alarma. Què tal vegada no s'havien vist les seues pròpies espardenyes?


Una vegada sufocat aquell fum d'una torrada de maitines, tornaven tots com un ramat d'ovelles a les seues cambres. Restaven quatre hores per a que altra alarma igualment molesta però més melòdica fera acte de presència. Com el bany estava ocupat, va pixar abundantment a la dutxa rememorant a la imbècil despentinada.

Quinze minuts després va tornar a fosques cap a la cuina. Li tornà a furtar la llet sencera i els Frosties al búlgar. Va buidar l'envàs i el va deixar a la nevera per a la seua dissort, com a prova del delicte. Mentre visualitzava un documental de la Wehrmacht alemanya a Segona Guerra Mundial, Pasqual va decidir que a l'endemà no hi aniria a classe. Tant feia.

Es va veure el darrer ratget de llet. No va escurar ni el bol ni la cullera.

Cap comentari: