dijous, 30 de novembre de 2017

Aspencat i Llauís


A vegades hom té la sensació d'estar immers en una història de comiats indefugibles, estretament lligats a l'ocàs d'una teòrica joventut i a l'inici de la transmissió oral de les contarelles pròpies. Quan el passat divendres 20 d'octubre vaig arribar tard al Festival de Benvinguda de la Universitat de València tot just havent actuat Txarango, tothom parlava del concert amb adjectius meravellosos, tendres i de positivitat. A mi però, el que em va colpir de primeres va ser l'observació impactant de la gentada. Un semicercle de la Plaça de Bous de València ple a vessar de persones diverses, a les graderies o a l'arena, esperava impacient la que seria la darrera actuació d'Aspencat a València. Crec que havia perdut el costum sa d'anar a concerts del rotllo, però aquella imatge de la massa em va aborronar fins l'extrem de conduir-me cap als dominis clarobscurs de la memòria.

A mitjan 2007, amb l'energia conscienciada de la tot just encetada vintena, alguns amics i jo vam tenir la sort d'acudir a un concert aleshores modest que ara, deu anys després, ompliria recintes, xarxes socials i somnis compartits d'adolescència. Aquella meravellosa gent de l'Empelt de Callosa —sempre avançats, incansables i compromesos— va organitzar un autobús per tal d'assistir al l'Aplec per la Terra Arrels 2007 de Xàbia. Per a un jove encara neòfit, com ara jo, el cartell era de traca. Obrint Pas, el grup de referència que en aquells anys ja s'havia erigit com a símbol totèmic i l'alma mater musical de tota una generació de valencians. La Gossa Sorda, conjunt que jugava en casa i que a base de melodies i lletres punyents estava consolidant-se amb força en els incipients circuits de música en valencià i les consciències juvenils. Als rètols del concert, altres tres grups que no havia escoltat mai: Pinka, Insershow i Aspencat.

Amb la motivació ferma i resistent dels incompresos —anys de majories lapidàries, cosmovisió general institucionalitzada i procliu a la megalomania, al progrés meteòric, a l'urbanisme salvatge, a les fòbies i prejudicis inherents al supremacisme—, vam enfilar el camí cap al festival amb banderes i samarretes heterogènies, amenitzats per dolçaina i tabalet, flaires naturals i els viatges amunt i avall d'una botella que contenia falsa mentira: oxímoron metafòric que atribuïsc a la mescla de cafè-licor amb Fanta de llima.

Ja a Xàbia tota la colla vam gaudir d'una de les tantes nits màgiques de la música en valencià, que aleshores encara romania situada als terrenys totalment reivindicatius i familiars, on quasi tothom era conegut o saludat. Aquest sentiment és l'enyor natural dels anys de resistència compensat per la satisfacció d'haver assolit entre tantes i tants l'Ítaca de la normalitat. En un moment de la nit va arribar el torn d'Aspencat, una quadrilla de Xaló que em va captivar amb aquells ritmes ska de la terra i el reggae més moll d'aquella iniciàtica maqueta anomenada “La festa està servida”.

Com que fa deu anys també solia estar assedegat, vaig fer un parèntesi en mig d'aquell concert per tal d'aproximar-me a la barra. Mentre esperava a què em cobraren el meu burret, allà, tot just al costat meu hi havia un tipus gran, festeret, dolçainer i callosí a qui només coneixia de vista. Amb l'avinentesa de la tardança —recorde amb remordiment que ningú ens va dir a cap dels dos el què costaven aquells refrescs— vam començar a parlar d'una manera divertida i abrandada, sent aquella conversa l'origen d'una envejable amistat i milers d'experiències compartides amb els grups Gatxull i Komfusió. El bo de Llauís, sempre feliç i senzill. Si la justícia fóra un concepte poètic just que posara l'accent en els herois anònims i quotidians, a Llau li haurien de retre algun premi o cançó, o batejar amb el seu nom algun festival important pel seu compromís i la seua omnipresència. En aquells anys de minories i estigmes, era posseïdor orgullós de qualsevol maqueta i no hi havia concert de música en valencià —ben lluny o ben a prop— on no te'l trobares tot just davant del tècnic i la taula de sons.

Finalitzat aquell concert i havent-me corprès aquella actuació em vaig arrimar a la paradeta d'Aspencat per tal de dotorejar i veure si em firava amb alguna cosa del merchandising. He recordat durant molts anys de concerts amb Komfusió (fins i tot compartint cartell amb Aspencat en un parell d'ocasions) aquell moment amb molta tendresa. Un succeït que no fa més que il·lustrar la proximitat i germanor pura que es respirava als primers concerts del rotllo. Abans que poguera analitzar els productes o fer qualsevol procés de selecció, quatre o cinc membres del grup van eixir predisposats a preguntar-me el nom i vendre'm un pack de la seua maqueta i la samarreta del grup, atrevint-se a opinar quina era la talla que millor li parava a l'Agustí. Maleïsc a aquell que em va recomanar la L, perquè els anys també porten la penitència dels quilos adjunta. Amb aquell abordatge sobtat, em vaig adonar que no tenia prou diners per satisfer les tàctiques de mercat d'aquells joves a qui els podia la il·lusió i l'energia dels qui comencen. Vaig haver d'anar doncs al caixer d'una CAM pròxima per tal de traure diners i adquirir el CD i la samarreta que conserve com a relíquia, perquè amb aquesta panxa fer ús d'ella seria desgraciar-la.

Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses. Mentre el passat 20 d'octubre observava les llanternes dels mòbils de les grades fent una mena de contrapunt lumínic o m'arriscava pegant colzades al bell mig d'algun pogo —que no estem en l'edat— repassava a mode de diapositives tendres aquestes imatges d'una joventut que va exhaurint-se a base de canvis i comiats indesitjables.


Aspencat va omplir la plaça de Bous de València per dir adéu. Llauís acaba de ser pare d'Arnau. I jo comence a tenir símptomes de trellat i coneixement. 

dilluns, 18 de setembre de 2017

Dret o assegut

“Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar,
de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera.
Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers,davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.”
El Quadern Gris. Josep Pla
Quan farà dos o tres anys vaig llegir “El Quadern Gris” de Josep Pla em van vindre al cap, per humil analogia, certes imatges i vivències compartides amb l’escriptor de Palafrugell. La comparació sobtada, a priori ben atrevida, no abastava el camp literari i es circumscrivia, per al cas que ens ocupa, a l’etapa acadèmica, als anys ja llunyans de carrera durant els quals veia passar els cursos sense cap pretensió de futur i amb la inèrcia còmoda de la rutina. Faria mal de no esmentar tots els aprenentatges, tant acadèmics com personals. Conserve grans amistats, ara poc conreades, arran d’aquelles vesprades de juguera a la biblioteca, als jardins o al club social. Tota classe d’anècdotes i rialles despreocupades, el record de les quals em submergixen en la melangia del jove que ja no ho és tant. Però, a mi, que la trentena ja m’ha fet un pragmàtic de manual i va llevant-me del cap tota classe de pardals i ganduleries, aquells records em provoquen una espècie de regomell molt fondo, en atenció al temps perdut i les despeses que em van pagar com a suposada inversió.
Pense desficiós en aquestes cabòries quan se m’atorga la responsabilitat de redactar un contracte, un escrit qualsevol o una contestació a l’administració de torn, que quasi sempre és part i jutge a les primeres instàncies —Quina esperança d’èxit té l’humil lletrat no exercitant quan s’enfronta a un inspector amb idees preconcebudes, ànim exclusiu de coerció i cap voluntat de possible solució?— . El que és ben cert és que seria un jurista completament nefast si no fóra per l’oasi de la propietat industrial i la passió consegüent per les marques, patents, dissenys industrials i drets d’autor. Aquestes branques, illots esmaperduts en l’immens oceà infecte del dret, van suposar tota una revelació que de tant en tant —menys del que voldria— em fan aproximar-me als terrenys vocacionals que no hi he arribat a trobar mai.

El món de de la justícia, orfe de sang, de poesia i a de vegades d’equitat, m’avorrix cosa de no dir. Quanta paperassa inintel·ligible, quants preceptes innecessaris, quanta ambigüitat deliberada! En moltes ocasions —evitaré generalitzar gratuïtament— la balança de Temis és freqüentada, al·legada i interpretada per professionals de l’embolic i la petulància. Cada vegada que pose els peus a un jutjat qualsevol, em costa pair tanta superficialitat, tant retard burocràtic, al jutge maleducat amb pressa i sense interès, al busca-raons que amb la seua retòrica de caràcter artificiós i autocomplaent camufla les mancances formatives, la nul·la preparació del judici o l’estafa que li proporciona als seus clients.
Sovint, després d’algun judici farcit d’impertinències desagradables i interrupcions de tot tipus abandone aquestes instal·lacions amb la sensació d’haver deixat enrere un lloc de vanitats insuportables, complicitat coenta entre col·legues que sovint —per mor de la competitivitat presumptuosa i les ganes d’enaltir les seues qualitats— es passen el secret professional pel mateix engonal.
Mentre roman assegut escrivint qualsevol paper, camine dret cap al no sé on, amb la profunda i honesta sensació d’equivocació adolescent, amb la voluntat tardana de redreçament acadèmic i personal.
Certament, el temps passa i jo ja no sóc d’eixe món.

dijous, 1 de juny de 2017

"Trails": bacs, bogeries i beneficis

Qui anava a dir-me a mi, maldestre i aquietat per naturalesa, que arribaria a assolir l'heroïcitat de finalitzar un trail per muntanya? Com podia imaginar a la recent trentena que acabaria creuant la meta més d'una vegada, tan extenuat de forces, tan viu d'esperit? No em malinterpreteu. Aquest llenguatge hiperbòlic, que ratlla l'èpica més recorreguda en temps de tendència, és comprensible atesos els precedents. De menut mai vaig destacar en cap esport. A base de classes i paciència vaig desenvolupar certes aptituds amb les raquetes que segurament ja he perdut. A futbol, com era l'últim en ser triat, vaig haver d'aprendre a parar balons combinant l'autèntica sort amb palometes de cara a la galeria. Amb deu anys vaig guanyar un campionat de judo amb un Waza-ari per incompareixença dels rivals a quarts i semifinals, i perquè l'altre finalista encara tenia més poca traça que jo. Quin panorama!

Amb aquestes minses referències, completar un trail em semblava una proesa inabastable reservada als superdotats físics, que no vetlen, que no beuen, que no mengen. Imagine que en el procés decisori d'apuntar-se em menaria la passió per la serra, la necessitat de perdre pes i les ganes de trencar amb la quotidianitat amb alguna aventura a mode de bestiesa. Des de 2015, la Marató i Mitja del Penyagolosa, la Mitja Marató de la Perimetral de Benissa o el Trail Solidari d'Alcoi han estat els escenaris d'experiències inoblidables, testimonis d'oxímorons notables: patiments pedagògics, la coexistència d'una pau interior amb la tensió competitiva, els nombrosos bacs que reviscolen la dignitat, el fet de vèncer amb nervis tota classe de pors.

Preparar un trail requereix molt de coneixement, trellat i prudència. Però després de tot és un beneït esforç amb xicotets premis incorporats. Sacrificis com matinar els caps de setmana després d'uns dies de faena, privar i contenir les apetències, afrontar lesions eventuals per la duresa i la irregularitat del terreny, deixar de gaudir dels camins sense pressa, aturant-se a cada flor i a cada font. No obstant això, quan finalitza una carrera
  –o qualsevol entrenament–, la primera cervesa és glòria, la segona senta com l'oli a un cresol i a partir de la tercera combats l'excés amb un sentiment mereixedor. Què no m'ho he guanyat? 

Hi ha vegades que, durant la carrera, amb la basca del migdia, el cansament acumulat i la quantitat de quilòmetres restants hom comença a dubtar de les seues capacitats. Un punt d'inflexió en què l'esforç psicològic, potser encara més feixuc que el físic, es lliura en forma de guerra interior, amb tota classe de dicotomies, imatges, capritxos i dolors sobtats que, a mode de balança, se situen al costat de la retirada. Enfront de tot això, és important una bona hidratació, evitar bogeries heroiques, rodejar-se de bona companyia, assolir un ritme constant sense cap pressa, estalviar forces i connectar el poc orgull propi amb l'objectiu d'arribar dignament a la meta a l'hora que siga.


A nivell personal, les curses de muntanya –i qualsevol activitat que s'esdevinga per les serres– netegen, encara que siga per uns dies, de qualsevol rastre de negativitat, de fluixa autoestima o de qualsevol tipus de tensions adjuntes a la rutina emprenedora. I sobretot, durant el transcurs d'aquestes aventures, hom s'arriba a reconciliar amb la condició humana i tasta la solidaritat més primigènia: la d'ajudar (ajudar-me) o esperar (esperar-me) el company (a mi) en qualsevol circumstància, bandejant l'egoisme i la pressió del temps, prioritzant el sentiment germanívol i comunitari d'equip entre persones heterogènies, amb vida diversa o sense cap contacte previ.
Pel que fa a la vessant social, crec que hi existeixen avantatges indubtables. Quan estudiàvem el Màster de Desenvolupament Local a Castelló, els alumnes intentàvem bastir un elenc de bones pràctiques, iniciatives que ajudaren a contenir el despoblament, a retornar la vida als pobles d'interiors en risc d'abandó per sempre més. A les curses, mentre passava alenant com un porc per nuclis com ara Xodos o Senija, entenia que els esdeveniments esportius de muntanya, intrínsecament relacionats al medi, són fonamentals per dinamitzar el territori i les persones que hi conviuen durant dies, fins i tot setmanes. És necessària, doncs, la creació de rutes, l'atracció de tota classe de gent amb proves esportives, travessies diverses i tota classe d'idees que no només redunden en benefici dels pobles, sinó que alhora facen bandera de la sostenibilitat, la pràctica de l'esport, el respecte a la natura, l'associacionisme, la cohesió o la conformació d'identitats locals i comarcals.

Comptem amb un país propici, amb tota classe de cims, serres i barrancs de bellesa majestàtica, de dificultat diversa. Tenim el repte d'un món rural per recuperar i revaloritzar. Adaptem les normes i facilitem l'organització d'aquests xicotets esdeveniments, sense obviar la prudència, la seguretat, la neteja i el respecte sacrosant al medi ambient. Fem de l'esport no només una qüestió personalment competitiva sinó també una ferramenta de benestar personal, de transformació i reviscolament dels pobles, un motiu més per conservar i potenciar els nostres espais naturals, una manera d'estimar encara més les essències pròpies.

Perquè cada vegada que algú creua la meta també guanyem totes i tots.

dilluns, 13 de març de 2017

Cortinatge transparent

La claror del dia travessa el vidre fred i s'esmuny tènuement pel cortinatge de la finestra de casa. La persiana pujada fins al capdamunt. A l'ampit, la fixació dels barrots perpendiculars conviu amb la pols i els excrements dels anàrquics pardalets. I darrere d'aquestes barreres quotidianes, a la foscor, l'avorriment combatut a través de dos ulls àvids d'actualitzar xafarderies i copsar-ne de noves. Si hom para l'orella pot escoltar amb nitidesa com a través dels plecs de la tela s'esgolen conversacions heterogènies, futileses diàries que segons què i segons quan, adquireixen un alt valor morbós i revifen el foc de la nostra atàvica indiscreció. Entre paraules d'oratge, frases adients per als bons sociolingüistes, plors de xiquets malcriats i la despreocupació d'adolescents que mengen pipes mentre repuntegen el mòbil, desfilen els cardats recents de perruqueria, els vestits extemporanis, els abrics coents o les esquifides bosses del mercat, sent objecte cruel de les nostres llengües viperines.

En aquest país de vanitosos, sorprèn l'excessiu cel selectiu que tenim a l'hora de parlar d'algunes coses nostres. Som transparentment pedants per posar de manifest les nostres virtuts -moltes i ben variades- i guardar amb la clau al pany totes les nostres vergonyes. En el camp amarg dels defectes propis fem tabula rasa, els tanquem amb forrellat, i practiquem l'hàbit inherent de destacar els dels veïns. Amb voluntarietat o sense perdem el temps, que és fugaç i ben valuós, en afligir severes crítiques als nostres paisans sense que això ens provoque cap mínima aprensió. L'esforç satisfactori de malparlar mentre t'escolten amb assentiment conhorta l'esperit, sovint necessitat i conformat de naturalesa mesquina i presumptuosa. Durant aquestes expansions d'autèntica rapinya, projectem el nostre corpus moral de bondats sense escletxes aparents, excepte totes aquelles que amaguem amb deliberació. És completament descoratjador. Qui pot escapar-se d'aquest comportament intrínsecament lligat a la condició humana?


Mentre realitzeu amb deler malaltís aquests judicis pretensiosos sobre els vostres conciutadans aneu amb compte. No encengueu mai els llums rere la cortina. En cas de cometre aquesta imprudència correreu el risc de tastar l'amarg regust de les vostres pròpies paraules en carn pròpia i, al bell mig d'un escenari d'absoluta claredat contrastant, exposareu les vostres desgràcies i misèries davant coneguts, saludats i criticats.


Poca broma.