dissabte, 22 de maig del 2010

Insomni

Com tantes altres nits d´insomni en les que el llit pareix que no m´estime en absolut, sure queferós pel facebook sense cap objectiu aparent i concret. Espere el primer badall, la primera llàgrima desintencionada i la impossibilitat de llegir qualsevol text per tornar a un matalaf que ara sí, està un poc més receptiu.

Jo pense molt en açò de dormir. Sempre m´he fixat en la iaia, que s´adormia (i s´adorm) als tres segons de resar el rosari. Al mateix temps, jo, envejós i caldós tractava de tapar-me les orelles per no sentir el "motor" posterior. Hores més tard ja ho sabreu, KO per extenuació. Fa anys que no dormim junts a la mateixa habitació. No li comenteu res per favor. (Primer badall lleu). Envege i arribe a odiar tendrament a les persones que sempre lligen els meus missatges i s´adonen de les meues perdudes a les 8 del matí. Sobretot perquè em contesten en el millor dels somnis. T´ho perdone pel consegüent somriure que provoca el contingut.

Em trobe al 40% de les meues capacitats i dubte que puga acabar aquest post amb un mínim de trellat. Utilitat però, n´haurà tingut. Últimament vetle i matine massa. I el dia és fa infernal. No puc beure café. Em fa mal de cap, molts nervis i una caguera horrible. El café licor no em senta tan mal, certament. Què faig? Mastegar xiclets de menta és una opció comuna, tot i que tinc el sabor avorrit. Els red bull són eficaços, però de bon matí i sense rosegar res, senten com una pataeta als collons. Ahir ma mare va comprar "jalea real estudiantes". Demà ho tastaré, però em fa l´efecte que això és més embafós que un pessic de panfígol. Vorem.

M´agrada fer migjorn. Una horeta em va bé. Missió impossible. Els tres xiquets salvatges del 14 m´ho impedixen amb crits, plors, colps i carreres. No passa res bonicos. La guerra és tàcita. Eixe dia sabeu que a les 22 hores quan ja vos heu fet el got de llet i sembleu angelets, vos toca sentir una trompeta desafinada i sense sordina durant una hora, interpretant escales cromàtiques o lliçons pesades i repetitives que van pujant per semitons . (I a mi plim)

Apaguem el cresol? Jo ja caic rotllat. Crec que ha arribat el moment de rebecar-me al llit fins que somie que t´arrimes a fer-me un petó, fins que visualitze que he aprovat els dos exàmens que em queden, fins que imagine que tinc una horta amb tomaqueres i melonar, fins que somie més País, més igualtat, més justícia...fins que a les 8 del matí em contestes al missatge que t´he enviat, i gratament em faces alçar...

Bona nit Tio Roc, que la llum s´apaga.



dimarts, 11 de maig del 2010

Politiqueo

Fa un temps, una bona amiga i regidora a un ajuntament proper, va dir davant de mi que no era una animal polític. Resumidament. Metàfora aplicable a les persones espavilades (en el bon sentit), que gaudixen fent política, que entren a tot debat i que compten amb una bona oratòria i convicció, entre tantes altres coses. A mi m´ho semblava i m´ho sembla. L´any que ve traurà bons resultats.

Automàticament, vaig extrapolar la frase plantejant-me la qüestió. I jo? Sóc o no sóc un animal polític? La política és una ciència que sempre m´ha atret. Les ideologies, els diferents models econòmics, els parlaments, les campanyes electorals, els problemes quotidians són circumstàncies que sempre he mirat amb lupa, a voltes amb obsessió. Recorde que de menut seguia la política espanyola amb l´òptica del bipartidisme ben present, i sols trencat eventualment pel senyor Anguita, un tipus que sempre m´ha interessat.

Quan a l´adolescència vaig adquirir certa radicalitat amb postures susceptibles de ser catalogades de pancatalanistes i fins i tot marxistes (de boqueta, tot cal dir-ho), vaig buscar un referent. Suavitzant els maximalismes i les ortodòxies, em vaig trobar amb el Bloc, una organització refundada que provenia d´un nacionalisme fusterià d´esquerra (representat per la UPV) en gran mesura, afegint en un esforç de conciliació a altres valencianistes estrictes (o de Tercera via). Ho recorde bé. Valencianisme unitari, transversal, interclassista. Base municipal forta i representativa. La possibilitat de que una organització que posava en primer pla el fet nacional valencià, que tenia tendències contrastadament progressistes així com ecologistes, assolira per fi representació després de tants anys d´ostracisme, em va fer simpatitzar. Més encara després d´aquella fatídica nit de maig de 2003, quan una barrera injusta i uns 7000 vots van deixar sense veu un projecte que s´havia mostrat transgressor i que havia generat il·lusió a tanta gent.

Anys després, ja ho sabeu, vaig militar després d´haver assistit a diverses trobades i reunions. Militar, sempre ha sigut un verb complicat que m´ha provocat un cert recel per por a perdre sobretot l´autonomia i criteri personal o per por a haver d´empassar-te certes decisions amb les quals no combregues en absolut i que a sobre has de defensar. En aquell moment em va sobrevindre un atac de responsabilitat interna i compromesa, i vaig decidir donar el pas. Fou difícil i més per a mi, que no m´agrada exercir de salvapàtries. Però crec que la participació juvenil és fonamental a un projecte farcit d´idees d´arrel i d´avantguarda, que tanmateix necessita d´una major implicació cívica. Sobretot als nuclis que freqüente. Ja sabeu la frase: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". I em vaig aventurar.

Després d´un any i poc més, em plantege moltes coses. He assumit tres càrrecs orgànics de manera quasi nominal. M´han oferit anar a la televisió. Fa uns mesos vaig tindre l´oportunitat de ser càrrec públic a l´únic lloc on haguera acceptat el repte. Però no puc. I no sé si vull tot açò. Em costa molt aplicar el proselitisme pertinent, debatre, exterioritzar les idees i les iniciatives que em ronden. Em desanima la desconfiança de la societat més propera cap a tot allò que olore a "política". Tot és massa desagraït i a voltes desagradable. No he descobert res, però no estic còmode. Porte massa coses avant i no puc satisfer-ne cap plenament. I tot açò m´aclapara. Em rente molt les mans pensant en l´exili voluntari que gaudiré a partir d´agost a Southampton. Tal volta siga una postura molt egoista, mediocre i cobard, però necessite alenar un poc. Vos ho agraïsc.

Reflexions d´un animal, que no polític.