dijous, 30 de juliol del 2009

El llibre...

Ara mateix, acabe de passar l´última pàgina del llibre. Sempre que açò ocorre em quede uns moments parat, amb la mirada distreta, imaginant com seguiria el fil de la història, pensant en les conclusions, cercant paral.lelismes personals. En aquest moment, estic canviant d´hemisferi, tancat a un avió que no sé quantes hores porta volant, ni tampoc quantes li´n queden. Està fosc i tothom dorm. Hi ha però, un vell barbut que roman despert uns metres més avant, qui sap si per insomni, tristesa o desfici. Com jo no tinc gaire son i el context és un tant hermètic i avorrit, no em queda altra que llegir o meditar. Acabada la primera tasca, opte per la segona. Aquest llibre ha estat més que bé. Especial. Llibre idoni, per a un moment adequat.

Des que fa que vaig amb ell, i encara no l´havia engolit. Aquest volum no és precissament una lectura difícil. Està molt ben escrit. I és lleuger. Tanmateix, cada paràgraf contenia una frase que havia de subratllar i consegüentment analitzar. A priori, no tinc res a vore amb el llibre. No obstant, tenia la sensació de llegir-lo amb quatre ulls, els meus i els d´altra persona que s´asseia al meu costat i recolzava el seu cap en el meu muscle, amb una companyonia que em recomfortava i que delere sempre. Amb aquesta obra he pogut reflexionar sobre l´enyor a aquelles persones que hem perdut i que no tornaran mai més, sobre la necessitat d´esperar allò que desitgem pacientment i sense precipitacions, sabent que les coses comporten un temps i un ritme que no podem alterar unilateralment, atenent de manera exclusiva a la nostra voluntat. També he pogut sentir que l´estima, una volta es sent, puja com la bromera sense que pugues ni vullgues aturar-la. És cert, que no s´aprén. Hi ha sentiments que han estat molts anys apaivagats, i que agraixes que el llibre els done paraules, apariència física, concrecció en el mateix instant que tu comences a sentir-los. He pogut barrinar sobre l´atractiu, difícil i conreat món del desig, experimentant-lo també. Ocasionalment, m´ha contagiat una certa por a perdre, a tornar de nou a l´ostracisme més absolut. Fins i tot no he deixat de sentir recança perquè en algun moment la gelosia i la impaciència s´apoderava de mi incomprensiblement.

Independentment de que les expectatives es vegen frustrades o no, me´n recordaré sempre d´aquest llibre. Ara ho comprenc. Definitivament, hi ha una dona en mi...

dijous, 23 de juliol del 2009

Adéu cotxet...

Farà cosa d´ 11 anys els pares es van comprar un Opel Astra verd que substituïa al “Gitano” (Un Corsa...era massa cabró també en aquells temps). Recorde perfectament l´ oloreta de nou que tant poc m´agrada, l´ aire acondicionat, o aquelles finestres que deixaven de funcionar de manera manual. Allò em semblava un luxe.


Anys més tard, allà pel 2005, una volta complits els 18, em vaig traure el carné a una autoescola que no pense citar perquè, després dels cacaus que ens vam deixar (era massa burrot) m´ hauria d´ haver organitzat un homenatge com a mínim. Crec que a tots estos la paraula crisi els ha de fer una gràcia profunda... També vaig fer pràctiques amb l´ Astra. Ara que han passat els anys i la vergonya, puc descobrir el secret d´ haver-li fotut una tamborinà grossa i incomprensible mentre practicava amb mon pare de copilot. Vaig plorar i tot.


Heretar “l´ astreta” va suposar per a mi major llibertat i independència. El cotxe es va convertir en un nou espai personal. No necessitava molestar ningú per a anar on volguera. Podia visitar a qui fóra i on fóra sense haver de donar explicacions. Fins i tot adquiria la capacitat d´ assistir a molts esdeveniments anteriorment vetats per manca de disponibilitat logística o voluntat d´ altres per acostar -m´hi. Ara ho entenc. En fins, començar a viure...


Sovint volem declarar-nos com a no materialistes. Hi ha coses però, que s´ aprenen a estimar amb el temps per la relació continuada i quotidiana o per la gran necessitat que exercixen sobre nosaltres. No ha sigut un cotxe perfecte. De fet li ha fallat unes quantes voltes el motor d´ arrancada i l´ he hagut de portar al taller altres tantes. Però li tinc un apreci especial.


Enguany els meus estimats governs (central i autonòmic) han posat en marxa un pla Renove, que crec que amb la finalitat de reactivar el mercat i retirar els vehicles vells, permet canviar un cotxe per un altre, rebaixant- li al nou una determinada quantitat a compte del primer. El cotxet ja té uns anys, i ens hem volgut aprofitar de l´ ocasió ja que el preu era assequible . Així que, anem a comprar un Seat Ibiza Sport Negre. Sí un d´ eixos pa fer-se el xulet que diu mon pare.


Me´ n recordaré sempre de l´ Astra. Ma mare diu que és igual de marrano que l´ amo. No és del tot verídic. Sí és cert que l´ he netejat tres o quatre voltes des que el tinc, que té un dit de pols per dins i que deixe a la lliure decisió de l´ oratge la seua neteja exterior. És essència i feeling. No el puc concebir d´ altra manera. Però compte! Que jo sí que em rente els baixos tots els dies! Amb ell he recorregut bona part de la Marina, L´ Alcoià – Comptat o l´ Alacantí, i he gaudit d´ indrets paisatgístics valencians que em semblen idíl·lics. He pogut assistir a nombroses festes i revetlles, fent la tasca posterior de taxista de borratxos i malalts. El cotxet ha arribat a profanar els carrers de Benidorm o Alacant amb música a tot volum d´ Al Tall, Lluís Llach, Raimon, així com L´ ambaixador Cristià o Als moros vells entre tantes altres peces de música festera. També ha rivalitzat dissimuladament als semàfors amb música d´ Antònia Font, Gatxull, La Gossa o Obrint Pas front a maquejats vehicles revivaleros o reguetoneros. Excepcionalment, també he gastat el clàxon per a saludar xicones flamenques que prèviament no coneixia. També he provat a fer algun trompo amb un èxit més que nul. Perdoneu-me la vida.


Sempre va carregat de trastos, com poden ser instruments, cadires, paraigües, tovalloles, gots o llibres. Amb ell he cercat l´ ombra del garrofer que diuen que és la millor per a dormir. I he becat. També he dinat, berenat i sopat. Nombroses han sigut les persones que m´ han acompanyat, amb les quals he pogut gaudir de converses profundes i existencials, discussions, cançons o somriures dels quals el cotxe ha estat testimoni. Per fortuna o per desgràcia, no he tingut l´ ocasió de cardar (o com es diga al vostre poble) al seient de darrere, restant així la disjuntiva de saber si era tant morbós i incòmode com deien. Una volta vaig conéixer una alcoiana amb una ferida com el puny als ronyons, per haver-se fregat contínuament amb el cinturó de seguretat mentre gaudia d´ una escena com la de Titànic. Vaig perdre les ganes, la veritat.


A conseqüència del meu esperit intrínsecament despistat, he tingut algun contratemps. L´ altre dia, després d´ una nit boja a Sella vaig perdre les claus, i va ser tota una odisea recuperar-lo. Quantes voltes m´ he cagat en tot en arribar al cotxe i vore les finestres abaixades o el segur pujat. Fins i tot, amb els instruments al maleter...


Té algun bony i altres colps i senyals creats per altres conductors imprudents, o per xulos de platja que no tenen altra cosa millor que fer. Seria injust no reconéixer que jo també estacione “al toc”. Al cotxe porten quatre anys posant-li quasi totes les setmanes multes de la zona blava que ni he pagat, ni pense pagar. També ha sigut víctima d´ altres sancions per estacionar en zona de càrrega i descàrrega així com, ha tingut el plaer de visitar el dipòsit municipal, on he hagut d´ anar a rescatar-lo unes quantes voltes, ara sí, rascant-me de valent la butxaca.


Massa anècdotes, per a no sentir-se indiferent ni trist, el dia que definitivament l´ haja d´ entregar, quan apague el motor, puge el fre de mà i el tanque per última volta Adéu cotxet, adéu! A vore si tots aquells que heu pujat, teniu la poca vergonya de comentar xe! Fixeu-vos en la pols i les "rascaes"...








divendres, 10 de juliol del 2009

Batiscafo Katiuscas


La música és un fenomen altament gratificant, que té entre tantes altres, la virtut de rememorar situacions, esdeveniments, o persones especials. Qualsevol comentari, qualsevol coincidència amb la cançó o simplement un cop d´ ull mentre aquesta sona provoca de manera inconscient i bilateral, que dos elements a priori separats entaulen entre sí un bonic i mental lligam. Totes les posteriors interpretacions conduixen directament a tancar els ulls i recordar, desitjar, plorar, o somriure lleument.


Batiscafo Katiuscas és una bonica cançó d´un dels meus grups favorits (Antònia Font) que té l´honor o deshonor de fer-me imaginar allò descrit anteriorment mentre mantinc la mirada fixa però perduda. L´ harmonia dels violins amb notes llargues i pianos, els contrapunts tant ben interpretats pels cellos, qualsevol piccicato, la veu tendra de Pau o els crescendos premeditats m´ abstrauen per moments del món que m´ envolta i em conviden a fer un viatge intern, on descobrisc indefugiblement l´ abast sencer de les meues intencions i sentiments.


La relació amb Batiscafo Katiuscas es va produir fa uns mesos, quan ens pesava la melangia i ens vam trobar, segurament atrets. Sovint l´ escoltava en silenci, de nou imaginant i ja no podia destriar una cosa de l´altra. Primerament sols servia per somniar. Darrerament m´ empentava a creure que malgrat els entrebancs hi havia partida amb un sucós i delerat premi. Partida que després de tant de temps de travessia pel desert, no podia creure que tornara a jugar amb tanta il·lusió i interés. Perquè seguint a V.A. Estellés, després del meu llarg i patit silenci estricte, he decidit caminar amb cura, però decididament.


Trobe que aquesta vegada paga la pena.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Bonica visita a la Catalunya Nord...

Quan em van comentar la possibilitat de visitar Catalunya Nord per a participar en una mostra de la cultura del País Valencià em vaig il·lusionar. Des que em vaig introduir en el món del valencianisme fusterià i vaig prendre consciència lingüística unitària, he tingut la curiositat de viatjar pels territoris de domini lingüístic, per comprovar els trets comuns, i per intercanviar converses amb el meu valencià i amb el català d´ altre. La llengua per a mi sempre ha sigut quelcom més que una reivindicació. La llengua ha sigut una vocació abraçada des de ben menut.


A Baó (Catalunya Nord) vam arribar una nombrosa expedició valenciana disposada a mostrar bona part de la nostra cultura, i la part sencera de la nostra burrera. Les 12 hores d´ autobús conviden a recordar, com de necessari és el més que reivindicat Corredor Mediterrani. Gent majoritàriament de Sella i Agost, però també d´ altres punts del migjorn valencià vam participar en activitats tant diverses com concerts de colla de xirimites i banda, cercaviles, danses, jotes, partides de pilota, cremà de falles/fogueres, correfocs, concerts de rock en valencià, muixerangues, desfilada de moros i cristians, degustació de coques a la pala amb pericana, i de café licor a voluntat, etc. Trobe que vam fer una bona demostració, i que els germans del Nord es van quedar satisfets.


Aquella és una terra bonica, plena de camps de ceps, des d´on s´ albiren els primers cingles pirenaics com l´ emblemàtic Canigó amb una lleu capa de neu vora el cim, i pobles tant bonics com Vilafranca de Coflent. Vaig tindre l´ ocasió de sentir el català peculiar i bonic que tenen allà, però amenaçat per una minorització de segles encara més agreujada que la nostra. Malgrat el fort sentiment identitari català, no vaig eixir gens optimista en l´ aspecte lingüístic. Cal un canvi, una normalització seriosa.


Personalment, ha sigut un viatge que m´ ha servir per a desconnectar d´ un darrer mes feixuc pels exàmens i que m´ ha reconfortat molt internament. La música constant, la companyonia dels amics de Sella i Gatxull em carrega d´ ànim i satisfacció. Em va alegrar molt vore´t Andrea, que sé que entres per ací. També he experimentat sensacions que pensava que romandrien oblidades al bagul. Per tot això, un petit i sentit agraïment.


Enhorabona a l´ Associació Aire Nou de Baó i a la Colla la Taranina d´ Agost per l´ organització i l´ èxit d´ aquest Identicat dedicat al País Valencià. Jo repetiria sense cap mena de dubte.


Salut i Catalunya Nord