Adéu cotxet...

Farà cosa d´ 11 anys els pares es van comprar un Opel Astra verd que substituïa al “Gitano” (Un Corsa...era massa cabró també en aquells temps). Recorde perfectament l´ oloreta de nou que tant poc m´agrada, l´ aire acondicionat, o aquelles finestres que deixaven de funcionar de manera manual. Allò em semblava un luxe.

Anys més tard, allà pel 2005, una volta complits els 18, em vaig traure el carné a una autoescola que no pense citar perquè, després dels cacaus que ens vam deixar (era massa burrot) m´ hauria d´ haver organitzat un homenatge com a mínim. Crec que a tots estos la paraula crisi els ha de fer una gràcia profunda... També vaig fer pràctiques amb l´ Astra. Ara que han passat els anys i la vergonya, puc descobrir el secret d´ haver-li fotut una tamborinà grossa i incomprensible mentre practicava amb mon pare de copilot. Vaig plorar i tot.

Heretar “l´ astreta” va suposar per a mi major llibertat i independència. El cotxe es va convertir en un nou espai personal. No necessitava molestar ningú per a anar on volguera. Podia visitar a qui fóra i on fóra sense haver de donar explicacions. Fins i tot adquiria la capacitat d´ assistir a molts esdeveniments anteriorment vetats per manca de disponibilitat logística o voluntat d´ altres per acostar -m´hi. Ara ho entenc. En fins, començar a viure...

Sovint volem declarar-nos com a no materialistes. Hi ha coses però, que s´ aprenen a estimar amb el temps per la relació continuada i quotidiana o per la gran necessitat que exercixen sobre nosaltres. No ha sigut un cotxe perfecte. De fet li ha fallat unes quantes voltes el motor d´ arrancada i l´ he hagut de portar al taller altres tantes. Però li tinc un apreci especial.

Enguany els meus estimats governs (central i autonòmic) han posat en marxa un pla Renove, que crec que amb la finalitat de reactivar el mercat i retirar els vehicles vells, permet canviar un cotxe per un altre, rebaixant- li al nou una determinada quantitat a compte del primer. El cotxet ja té uns anys, i ens hem volgut aprofitar de l´ ocasió ja que el preu era assequible . Així que, anem a comprar un Seat Ibiza Sport Negre. Sí un d´ eixos pa fer-se el xulet que diu mon pare.

Me´ n recordaré sempre de l´ Astra. Ma mare diu que és igual de marrano que l´ amo. No és del tot verídic. Sí és cert que l´ he netejat tres o quatre voltes des que el tinc, que té un dit de pols per dins i que deixe a la lliure decisió de l´ oratge la seua neteja exterior. És essència i feeling. No el puc concebir d´ altra manera. Però compte! Que jo sí que em rente els baixos tots els dies! Amb ell he recorregut bona part de la Marina, L´ Alcoià – Comptat o l´ Alacantí, i he gaudit d´ indrets paisatgístics valencians que em semblen idíl·lics. He pogut assistir a nombroses festes i revetlles, fent la tasca posterior de taxista de borratxos i malalts. El cotxet ha arribat a profanar els carrers de Benidorm o Alacant amb música a tot volum d´ Al Tall, Lluís Llach, Raimon, així com L´ ambaixador Cristià o Als moros vells entre tantes altres peces de música festera. També ha rivalitzat dissimuladament als semàfors amb música d´ Antònia Font, Gatxull, La Gossa o Obrint Pas front a maquejats vehicles revivaleros o reguetoneros. Excepcionalment, també he gastat el clàxon per a saludar xicones flamenques que prèviament no coneixia. També he provat a fer algun trompo amb un èxit més que nul. Perdoneu-me la vida.

Sempre va carregat de trastos, com poden ser instruments, cadires, paraigües, tovalloles, gots o llibres. Amb ell he cercat l´ ombra del garrofer que diuen que és la millor per a dormir. I he becat. També he dinat, berenat i sopat. Nombroses han sigut les persones que m´ han acompanyat, amb les quals he pogut gaudir de converses profundes i existencials, discussions, cançons o somriures dels quals el cotxe ha estat testimoni. Per fortuna o per desgràcia, no he tingut l´ ocasió de cardar (o com es diga al vostre poble) al seient de darrere, restant així la disjuntiva de saber si era tant morbós i incòmode com deien. Una volta vaig conéixer una alcoiana amb una ferida com el puny als ronyons, per haver-se fregat contínuament amb el cinturó de seguretat mentre gaudia d´ una escena com la de Titànic. Vaig perdre les ganes, la veritat.

A conseqüència del meu esperit intrínsecament despistat, he tingut algun contratemps. L´ altre dia, després d´ una nit boja a Sella vaig perdre les claus, i va ser tota una odisea recuperar-lo. Quantes voltes m´ he cagat en tot en arribar al cotxe i vore les finestres abaixades o el segur pujat. Fins i tot, amb els instruments al maleter...

Té algun bony i altres colps i senyals creats per altres conductors imprudents, o per xulos de platja que no tenen altra cosa millor que fer. Seria injust no reconéixer que jo també estacione “al toc”. Al cotxe porten quatre anys posant-li quasi totes les setmanes multes de la zona blava que ni he pagat, ni pense pagar. També ha sigut víctima d´ altres sancions per estacionar en zona de càrrega i descàrrega així com, ha tingut el plaer de visitar el dipòsit municipal, on he hagut d´ anar a rescatar-lo unes quantes voltes, ara sí, rascant-me de valent la butxaca.

Massa anècdotes, per a no sentir-se indiferent ni trist, el dia que definitivament l´ haja d´ entregar, quan apague el motor, puge el fre de mà i el tanque per última volta Adéu cotxet, adéu! A vore si tots aquells que heu pujat, teniu la poca vergonya de comentar xe! Fixeu-vos en la pols i les "rascaes"...