divendres, 19 de març del 2010

Joan Fuster i les Falles


Feia temps que no llegia a Joan Fuster. I no per gossera. Ara em venen al cap aquells records d'adolescència. Tindria jo quinze anys quan em va picar el cuquet del nacionalisme valencià. Fou un procés cumulatiu de vàries circumstàncies concretes. No sabria establir una causalitat única. El cas és que em va picar ben endins. Abraçar unes idees poc compartides (i no per això inassumibles) a la societat valenciana requeria cobrir-se d´un argumentari rigorós, que facilitara el proselitisme. Reconec haver abandonat Nosaltres els Valencians la primera volta que em vaig aventurar a llegir-lo. Em va semblar feixuc. Un any mes tard, el vaig reprendre i em va captivar fins a tal punt, que el vaig prendre com el meu particular dogma de fe. Més tard, no cal que ho diga, he anat matisant postures, però aquests papers foren l'empremta i l'empenta definitiva que em va portar a assumir el compromís polític que no m'haguera agradat assumir mai, i que hui per hui, encara tinc. Raons, per a una altra ocasió.

El motiu del post que hui m'ocupa, és una lectura recent. Anava passejant jo entre les prestatgeries de la biblioteca i em va sobtar vore amagat Combustible per a Falles, de l´autor suecà. Em va sobtar per la proximitat de la festa i per l'estereotip ben estés de creure que un dels errors de Fuster fou haver renunciat o menyspreat aquesta festa. Jo també em vaig arribar a creure el prejudici. Per això em va interessar. No pretenc fer un anàlisi exhaustiu i ben raonat. Tan sols vull palesar les sensacions pròpies d'un simple lector.

Si vos sóc sincer, el món de les falles m'ha resultat sempre una mica alié. I no per animadversió personal cap a la festa, sinó perquè mai he estat capficat en aquest món. Jo sempre he sigut moro músic al meu poble, i ho continue sent. I això és el que em plena. Els Moros i Cristians d´Onil és l'única festa que gaudisc des del punt de vista lúdic i sentimental a la volta. Les falles, tanmateix no em són estranyes. A Benidorm se´n fan des de fa uns quants anys (a Benidorm es celebra fins i tot el "chupinazo"), i quan era menut tan sols calia que m'apropara al carrer Tomàs Ortuño, el de dalt per a observar-ne una ben humil, però digna. Allà hi havia unes quantes atraccions i paradetes on els pares em firaven tots els anys. La festivitat fallera va servir per a que em guanyara un dels primers sous (en negre) tocant la trompeta en ofrenes i passacarrers. De València Ciutat em quede amb les mascletades i amb aquella revetla en la que l´aigua de València em va trair. El calabosso va estar a prop.

Joan Fuster reflexa en aquestes fulles un punt de vista extern, alié però sincer i profund sobre un tema del seu "poble". Esmenta també la seua enyorança cap a la festa que ell va viure de menut, quan la Falla consistia en un munt de fustes i trastos vells que els xiquets s'encarregaven d'arreplegar. Combustible per a Falles, no és un llibre pensat ad hoc, sinó que es tracta d´un recull d'articles escrits als anys 50-60 sobre els diversos elements de les Falles de Sant Josep. Juntament amb l'acidesa i l'escepticisme que el caracteritza i dels qual no pot defugir, presenta una visió amable de les Falles sobre temes com els orígens pagans posteriorment cristianitzats, la sàtira, l'element purificador, la capacitat d'improvisació, els vestits, la música, els tradicionals llibrets, els bunyols, la pólvora, la cultura del foc, entre d'altres particularitats inherents a la festa fallera.

De fet s'atrevix a suggerir que entre la pompa i la coentor d'uns i els prejudicis intel·lectualoides d'altres quant a la qualificació d'art d'aquests monuments, ni tant ni tan poc. Altra cosa és la utilització que es féu d'aquesta festivitat com a sentiment primari, emotiu i creador d'una consciència col·lectiva potent, contra Joan Fuster per part dels poders aleshores establerts. Cal recordar que arran de la publicació del seua llibre El País Valenciano (una mena de "guia turística" pel nostre País) fou sotmés a una campanya a la premsa de desprestigi que acabà amb l´auto de fe. Fou cremat en efígie a l´any 1963 davant la presència de milers de valencians.

No vull descobrir més aquestes pàgines. M'ha agradat això d'ensorrar tòpics. Tan sols convide a tothom a llegir-les, en especial als fallers antifusterians i als fusterians antifallers

Salut i una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep.

dimarts, 2 de març del 2010

Records colivencs


Amb un ventet molest, sec, de ponent que espentava a l´anada i feia tancar els ulls a la tornada, vaig emprendre el camí cap a l´est. Immers de nou en les Narracions de la Foia de Castalla del gran mestre, la visualització mental d´espais coneguts i estimats em forçà a visitar-los en silenci, amb la curiositat que imprimix en ú mateix una càmera de fotos captant a tort i a dret qualsevol detall o visió que no volia que se m´oblidés. Marxant direcció cap a Ibi, a mà esquerra, cap a tramuntana, gris i intermitent em quedava la Serra d´Onil on m´agradava perdre´m quan era un adolescent. A mà dreta em quedava la plenitut de la Foia tancada per altes serres, i la mar d´oliveres interrompuda per l´escuma que metafòricament em suposaven els ametlers en flor. Paisatge obtingut a força de segles de treball i conjugació plena entre la natura i l´èsser humà.

Anava callat, saludant a coneguts, parlant internament amb el meu alter ego, i reflexionant el trist i cada volta menor contacte amb el meu país colivenc. És quasi excepcional trobar-me per allà. Sempre tinc la sensació de no haver aprofitat tot el temps. Quan era menut em plantejava com a opció a llarg termini, fixar la meua residència habitual al meu poble. No volia anar a Onil, sinó tornar-hi. No sé ben bé, si ara pense el mateix, però sí que caldria no perdre paulatinament el contacte amb tot allò que vas estimar i que des de la llunyania temporal i espacial continues estimant.

Sense adonar-me´n vaig arribar a Santa Anna (Sentana), un paratge senzill, natural i amb una ermita. Sentana em porta al cap grans records. Allà hem torrat xulles i hem fet paelles, allà jugàvem de menuts, allà vaig agafar una mà mentre passejàvem cap a Favanella (el pantano) i la Casa Tàpena. Les festes de Sentana a finals de juliol eren especials.

Recordava que en aquella carrera per guanyar el conill, vaig acabar orgullós d´haver-li guanyat al penúltim en l´sprint final. Vam arribar tan tard que ja s´havien emportat totes les llepolies que donaven per participar. Així mateix, a la carrera femenina, la meua cosina que anava de les primeres, no va guanyar el conill perquè es va aturar a esperar a l´amigueta, que era l´última. El bonegó fou sonat. No li ho he dit, però l´altre dia em vaig preguntar perquè ho havia fet. Dubtava si allò que la va moure fou la caritat per l´amiga o l´estima innata que sempre ha demostrat pels animals. Ja m´ho diràs Estheriu. Però et confesse que jo també em vaig quedar en ganes d´un bon arrosset.

Quan ja em vaig fer un adolescent malcriat, les carreres van canviar pel ball i la beguda. Des d´aquella nit en que em vaig guanyar l´apel·latiu d´Asponja (que pocs recorden) no he tornat a tastar el whisky. No tinc constància a la memòria, però els testimonis encara em conten com volava pels bancals. I m´ho crec de veritat, perquè els pantalons que no em vaig llevar ni per a gitar-me van amanéixer dibuixats de regalls de fang i les butxaques semblaven sacs plens de pedres i herbes que vaig anar col·leccionant durant el penós trajecte de tornada. Aquell bonegó sí que fou històric.

I tornant al passeig de l´altre dia, mentre deixava enrere els bancals que presenciaren aquella desfeta moral, vaig enfilar el camí. Camí d´asfalt que vaig decidir fer de terra, per una senda paral·lela. La Casa Madrid. La Torre. El Pla, on teníem un bancal d´ametlers. Tots aquestos indrets abans d´arribar a la fonteta de L´Arcà, un mas abandonat en un reclot preciós. Em fa vergonya dir-ho, però crec que després d´un passeig per la zona, fa molts anys em vaig fer de colp marxista, pancatalanista, ecologista, ateu, etc. Uns -ismes que m´han marcat en major o menor mesura, posteriorment. No vaig gosar a endinsar-me pel barranc que condueix a la Font Roja i a Alcoi en unes hores. Me´n vaig tornar a casa. A Onil, cal recordar-ho, es dina a la 1.

Records i reflexions d´un colivenc a l´exili.