dimarts, 2 de març de 2010

Records colivencs


Amb un ventet molest, sec, de ponent que espentava a l´anada i feia tancar els ulls a la tornada, vaig emprendre el camí cap a l´est. Immers de nou en les Narracions de la Foia de Castalla del gran mestre, la visualització mental d´espais coneguts i estimats em forçà a visitar-los en silenci, amb la curiositat que imprimix en ú mateix una càmera de fotos captant a tort i a dret qualsevol detall o visió que no volia que se m´oblidés. Marxant direcció cap a Ibi, a mà esquerra, cap a tramuntana, gris i intermitent em quedava la Serra d´Onil on m´agradava perdre´m quan era un adolescent. A mà dreta em quedava la plenitut de la Foia tancada per altes serres, i la mar d´oliveres interrompuda per l´escuma que metafòricament em suposaven els ametlers en flor. Paisatge obtingut a força de segles de treball i conjugació plena entre la natura i l´èsser humà.

Anava callat, saludant a coneguts, parlant internament amb el meu alter ego, i reflexionant el trist i cada volta menor contacte amb el meu país colivenc. És quasi excepcional trobar-me per allà. Sempre tinc la sensació de no haver aprofitat tot el temps. Quan era menut em plantejava com a opció a llarg termini, fixar la meua residència habitual al meu poble. No volia anar a Onil, sinó tornar-hi. No sé ben bé, si ara pense el mateix, però sí que caldria no perdre paulatinament el contacte amb tot allò que vas estimar i que des de la llunyania temporal i espacial continues estimant.

Sense adonar-me´n vaig arribar a Santa Anna (Sentana), un paratge senzill, natural i amb una ermita. Sentana em porta al cap grans records. Allà hem torrat xulles i hem fet paelles, allà jugàvem de menuts, allà vaig agafar una mà mentre passejàvem cap a Favanella (el pantano) i la Casa Tàpena. Les festes de Sentana a finals de juliol eren especials.

Recordava que en aquella carrera per guanyar el conill, vaig acabar orgullós d´haver-li guanyat al penúltim en l´sprint final. Vam arribar tan tard que ja s´havien emportat totes les llepolies que donaven per participar. Així mateix, a la carrera femenina, la meua cosina que anava de les primeres, no va guanyar el conill perquè es va aturar a esperar a l´amigueta, que era l´última. El bonegó fou sonat. No li ho he dit, però l´altre dia em vaig preguntar perquè ho havia fet. Dubtava si allò que la va moure fou la caritat per l´amiga o l´estima innata que sempre ha demostrat pels animals. Ja m´ho diràs Estheriu. Però et confesse que jo també em vaig quedar en ganes d´un bon arrosset.

Quan ja em vaig fer un adolescent malcriat, les carreres van canviar pel ball i la beguda. Des d´aquella nit en que em vaig guanyar l´apel·latiu d´Asponja (que pocs recorden) no he tornat a tastar el whisky. No tinc constància a la memòria, però els testimonis encara em conten com volava pels bancals. I m´ho crec de veritat, perquè els pantalons que no em vaig llevar ni per a gitar-me van amanéixer dibuixats de regalls de fang i les butxaques semblaven sacs plens de pedres i herbes que vaig anar col·leccionant durant el penós trajecte de tornada. Aquell bonegó sí que fou històric.

I tornant al passeig de l´altre dia, mentre deixava enrere els bancals que presenciaren aquella desfeta moral, vaig enfilar el camí. Camí d´asfalt que vaig decidir fer de terra, per una senda paral·lela. La Casa Madrid. La Torre. El Pla, on teníem un bancal d´ametlers. Tots aquestos indrets abans d´arribar a la fonteta de L´Arcà, un mas abandonat en un reclot preciós. Em fa vergonya dir-ho, però crec que després d´un passeig per la zona, fa molts anys em vaig fer de colp marxista, pancatalanista, ecologista, ateu, etc. Uns -ismes que m´han marcat en major o menor mesura, posteriorment. No vaig gosar a endinsar-me pel barranc que condueix a la Font Roja i a Alcoi en unes hores. Me´n vaig tornar a casa. A Onil, cal recordar-ho, es dina a la 1.

Records i reflexions d´un colivenc a l´exili.

8 comentaris:

Laia ha dit...

Que bonic, Agustí. M'has recordat als relats de "Sense la terra promesa", d'Enric Valor, i m'has fet ganes d'encetar la segona part de la trilogia i també de visitar eixes terres.
Bons records. Mai hem de deixar del tot el lloc d'on venim. Menys encara si ens aporta records tan grats.

Àngels ha dit...

Que bonica i especial es la Foia de Castalla...

Agostí Tiralí ha dit...

Laia. Tens raó. Jo visc dels records i sempre tinc al meu poble present.

Fes el favor de començar-lo! Jo tinc ganes de rellegir Temps de Batuda. Em va marcar molt. Per cert, ara que estàs apunt de ser conductora, t´hauràs de plantejar alguna visita pel meu País, que jo al teu no pare d´anar!

Àngels, has visitat molt la meua terra?

Esther Quilis ha dit...

Que boniiic!!!! Saps que m´agrada molt seguir el teu blog, però aquesta entrada m´ha emocionat, sincerament! Encara recorde el bonegò de la iaia desprès d´aquella històrica berbena de "Sentana". Respecte a la carrera, supose que em va moure la caritat, ara a mi també em dona molta rabia, no per el conillet, que segur no hauria probat en cas de que l´hagués guanyat (ya saps com soc...), sino per el fet de que aquella amiga a la que vaig esperar no va resultar ser tan bona com jo la consideraba. Bo perla, espere voret per ací en poc temps! Besets de la teva cosineta, que et deu un arròs i conill...

Àngels ha dit...

Si, una miqueta... els meus tios i cosins viuen a Ibi... i la Foia m'encanta.
Es una terra especial i ho veus quan entres pel barranc de la Batalla i s'obri davant de tu la plana...
No estaria malament montar una excursioneta per als sellards. Que et pareix?

Àngels ha dit...

Si, una miqueta... els meus tios i cosins viuen a Ibi... i la Foia m'encanta.
Es una terra especial i ho veus quan entres pel barranc de la Batalla i s'obri davant de tu la plana...
No estaria malament montar una excursioneta per als sellards. Que et pareix?

Anònim ha dit...

XE, MACA, LO TUYO NO TIENE PERDÓN DE DIOS...

<> [sic]

¿Y NO SE TE OCURRE VISITAR AL P-LAO? PERO Q MAL SOCIO Q ESTÁS HEXO... YA ME TAXARÁS A MÍ LUEGO DE "DESPEGAO", YA...

Asencionoesdios dixit.

Anònim ha dit...

*Marxant direcció cap a Ibi
[sic]