Records colivencs

Amb un ventet molest, sec, de ponent que espentava a l´anada i feia tancar els ulls a la tornada, vaig emprendre el camí cap a l´est. Immers de nou en les Narracions de la Foia de Castalla del gran mestre, la visualització mental d´espais coneguts i estimats em forçà a visitar-los en silenci, amb la curiositat que imprimix en ú mateix una càmera de fotos captant a tort i a dret qualsevol detall o visió que no volia que se m´oblidés. Marxant direcció cap a Ibi, a mà esquerra, cap a tramuntana, gris i intermitent em quedava la Serra d´Onil on m´agradava perdre´m quan era un adolescent. A mà dreta em quedava la plenitut de la Foia tancada per altes serres, i la mar d´oliveres interrompuda per l´escuma que metafòricament em suposaven els ametlers en flor. Paisatge obtingut a força de segles de treball i conjugació plena entre la natura i l´èsser humà.

Anava callat, saludant a coneguts, parlant internament amb el meu alter ego, i reflexionant el trist i cada volta menor contacte amb el meu país colivenc. És quasi excepcional trobar-me per allà. Sempre tinc la sensació de no haver aprofitat tot el temps. Quan era menut em plantejava com a opció a llarg termini, fixar la meua residència habitual al meu poble. No volia anar a Onil, sinó tornar-hi. No sé ben bé, si ara pense el mateix, però sí que caldria no perdre paulatinament el contacte amb tot allò que vas estimar i que des de la llunyania temporal i espacial continues estimant.

Sense adonar-me´n vaig arribar a Santa Anna (Sentana), un paratge senzill, natural i amb una ermita. Sentana em porta al cap grans records. Allà hem torrat xulles i hem fet paelles, allà jugàvem de menuts, allà vaig agafar una mà mentre passejàvem cap a Favanella (el pantano) i la Casa Tàpena. Les festes de Sentana a finals de juliol eren especials.

Recordava que en aquella carrera per guanyar el conill, vaig acabar orgullós d´haver-li guanyat al penúltim en l´sprint final. Vam arribar tan tard que ja s´havien emportat totes les llepolies que donaven per participar. Així mateix, a la carrera femenina, la meua cosina que anava de les primeres, no va guanyar el conill perquè es va aturar a esperar a l´amigueta, que era l´última. El bonegó fou sonat. No li ho he dit, però l´altre dia em vaig preguntar perquè ho havia fet. Dubtava si allò que la va moure fou la caritat per l´amiga o l´estima innata que sempre ha demostrat pels animals. Ja m´ho diràs Estheriu. Però et confesse que jo també em vaig quedar en ganes d´un bon arrosset.

Quan ja em vaig fer un adolescent malcriat, les carreres van canviar pel ball i la beguda. Des d´aquella nit en que em vaig guanyar l´apel·latiu d´Asponja (que pocs recorden) no he tornat a tastar el whisky. No tinc constància a la memòria, però els testimonis encara em conten com volava pels bancals. I m´ho crec de veritat, perquè els pantalons que no em vaig llevar ni per a gitar-me van amanéixer dibuixats de regalls de fang i les butxaques semblaven sacs plens de pedres i herbes que vaig anar col·leccionant durant el penós trajecte de tornada. Aquell bonegó sí que fou històric.

I tornant al passeig de l´altre dia, mentre deixava enrere els bancals que presenciaren aquella desfeta moral, vaig enfilar el camí. Camí d´asfalt que vaig decidir fer de terra, per una senda paral·lela. La Casa Madrid. La Torre. El Pla, on teníem un bancal d´ametlers. Tots aquestos indrets abans d´arribar a la fonteta de L´Arcà, un mas abandonat en un reclot preciós. Em fa vergonya dir-ho, però crec que després d´un passeig per la zona, fa molts anys em vaig fer de colp marxista, pancatalanista, ecologista, ateu, etc. Uns -ismes que m´han marcat en major o menor mesura, posteriorment. No vaig gosar a endinsar-me pel barranc que condueix a la Font Roja i a Alcoi en unes hores. Me´n vaig tornar a casa. A Onil, cal recordar-ho, es dina a la 1.

Records i reflexions d´un colivenc a l´exili.