divendres, 22 de desembre de 2017

Memòries d'un descervellat (III)

Corrien els darrers dies de febrer quan Pasqual, amb cara de pomes agres, eixia a poqueta nit de l'ambulatori de Saint Mary's desitjant que no s'obrira la porta automàtica i trencar-la d'una puntellada. Era la tercera vegada que repetia la mateixa operació. En aqueix punt de l'any, un mes després de caure malaltós, venerava el crim, i es sentia com Rashkolnikof, l'alienat personatge de Fiodor Dostoievski que dins d'una sòrdida habitació llogada de Sant Petersburg, maquinava la seua malifeta amb un raciocini que oscil·lava entre la coherència i l'alienació. Les circumstàncies afavorien l'analogia: posseïa una estança reduïda i freda que no abandonava ni per a pixar. A la piscina local havia contret una maleïda otitis a l'orella dreta amb una densa i compacta capa de cera que el tenia postrat amb moments de febre, mocs i autèntica sordera.

Damunt la pila de les necessitats hi havia un espill on a vegades s'emmirallava les faccions blanquinoses, peludes i colpides per l'insomni incipient. Feia unes setmanes que Pasqualet no havia vist el sol: les rialles, festes i sexe dels companys el mantenien despert fins les 7 del matí quan, amb l'anunci de les primeres gavines, tancava els llibres d'Arthur Conan Doyle o de literatura russa i s'adormia com una soca. En despertar-se a l'hora de dinar obria la cortina per comprovar la densa boira i un capvespre ja molt avançat.



Amb fortuna per a l'ordre públic, la porta es va obrir amb normalitat menant-lo a una plaça gran que celebrava el seu particular dia de mercat. Després de les diverses fiçotades que la infermera li aplicava a cau d'orella amb una xeringa plena d'aigua calenta, se'n tornava enfurit a casa amb la mateixa cançó. La capa de merda s'havia endurit com l'algeps i era impossible traure-la sense fer mal. Torna la setmana que ve.

Fora de l'immoble, Pasqual va entreveure la presència de les llums verdes d'una farmàcia a l'altra part de la plaça, entre fileres de paradetes amb fruites i verdures. S'hi va dirigir amb determinació.

Disculpe... —es va aclarir la gola— em podria donar una xeringa?

La farmacèutica, amb semblant benèvol i d'una edat remota es va quedar astorada amb la qüestió.

Perdone la meua intromissió senyor. No voldria contrariar la seua voluntat de cap manera... Però em podria dir per a quin menester vol una xeringa? —va preguntar l'apotecària amb preocupació.

Vorà... És que tinc l'orella embossada de cera i no hi ha manera de què em traguen tota la brutesa que em fot els dies, que m'allarga les nits. M'agradaria provar-ho jo mateix i acabar d'una vegada amb aquest patiment  —va parlar amb determinació.

Entendrà vosté que amb eixes premisses no li facilite la xeringa. —la dona negava amb tendresa—. Fer mal ús de la mateixa li podria causar un dany greu i irreversible als timpans. El que hauria de fer és visitar el Centre de Salut que té en front i...

Torna-li la trompa al xic! —Pasqual s'indignava amb facilitat— Vinc d'allà mateix i per bé que ho intenten sempre me'n torne amb el mateix tap i l'orella escaldada de tanta aigua bullint!


Doncs deixe'm que pense... Ja ho tinc! — va anunciar la farmacèutica girant-se cap al prestatge de darrere—. Prenga! Ací té unes gotes que reblanixen la cera. Una dosi cada huit hores i ja vorà com en un parell de setmanes o bé es troba tota la porqueria sobre el coixí o bé li la podran extraure sense dificultat al mateix ambulatori.



Amb les gotes a la butxaca i després d'aquella conversació surrealista, Pasqual vagava d'esma pels carrers sense prestar cap atenció als comerços de Saint Mary's. De sobte va ensopegar amb una barberia de pakistanesos. Tenia principis d'alopècia, caspa i els diners que li havien sobrat de la farmàcia. Quan va entrar a l'establiment la primera cosa que li va sobtar fou el ressemble del perruquer principal amb Xavi Hernàndez. Era cagat al migcampista de Terrassa per bé que tenia una pell més olivàcia i un excés de quilos considerable.

—Xavi! Dic... Senyor! —exclamà Pasqual— Voldria tallar-me els cabells ara mateix.

—D'acord. Ara mateix no hi ha ningú esperant. Prenga cadira que ara l'atenc. Com desitja que li talle els cabells? —va preguntar el perruquer.

—No ho he fet mai, però crec que ha arribat el moment de pelar-me al zero. Agafe la maquineta sense compassió —va sentenciar Pasqual.

—Bo... Jo crec que encara té prou volum de cabells com per a plantejar-se eixos canvis d'aparença tan extrems, però si vosté ho diu...

Assegut a la trona i de cara a l'espill de la barberia, va comprovar com la maquineta de Xavi anava amunt i avall desfent-se dels pèls prims i rogencs que encara romanien arrelats, fins deixar-li un cap lluent i unes faccions més anguloses i violentes.

—Què li dec? —va preguntar Pasqualet.

—Seran 8 lliures.

—Ací té. Un bitllet de deu. No cal que em torne res.

—Moltes gràcies. Espere que li pose una miqueta de colònia a les galtes i al bescoll —li va oferir el perruquer servicialment.

—No cal amic. Per sort aquesta nit no he de besar ningú —va concloure amb la ironia d'un fadrí orgullós.

Quan va tornar a passejar per les voreres de Saint Mary's va sentir molta gelor al cap pelat i una mena d'alliberament personal que feia massa temps que no experimentava. De camí a l'habitacle de l'insomni i les cavil·lacions inacabables es va repetir una i mil vegades la mateixa consigna: a la frustració se li combat amb fermesa i mala fe, amb fets inusuals i radicals nascuts del més profund i antic instint animal, sovint apoquit sota les regles de la moral i la correcció. En tornar a casa obriria la nevera dels companys i furtaria una pizza hawaiana i una Strongbow ben freda.

El monstre tornava a senyorejar el transcórrer d'aquells dies d'hivern i poca llum.

Si li hagueren tret la cera.


Cap comentari: