dilluns, 12 de febrer de 2018

L'espanyol emprenyat

"A Catalunya hi ha tants independentistes perquè han estat durant molts anys sotmesos a la manipulació i l'adoctrinament de l'odi a Espanya a llocs com l'escola pública i els mitjans de comunicació com ara TV3".
Per circumstàncies personals o laborals, sovint compartisc taula, reunió o gresca amb gent molt diversa que respon, en molts dels casos, al perfil de persona que podria afirmar amb rotunditat la sentència amb què comença aquest article. En els darrers mesos, durant els quals la qüestió catalana ha adquirit màxima efervescència, han eixit de l'armari d'aparent moderació, a mode de reacció, veritables indignats amb el desafiament independentista, defensors acèrrims de la legalitat, la sobirania nacional i les banderes al balcó o, fins i tot, en casos extrems, individus proclius a la intervenció i la mà dura. Establint una generalització fàcil i aprofitant l'analogia amb el prototipus català, aquest perfil respondria al que podríem anomenar l'espanyol emprenyat.
Ara mateix no és la meua intenció rebatre aquestes asseveracions políticament, ni caricaturitzar de manera despectiva aquest determinat col·lectiu perquè molts d'ells són estimats, amics, familiars, companys o coneguts que algunes voltes, amb raó o d'altres sense, mereixen el meu màxim respecte. Perquè com a ciutadans tenen el dret i fins i tot l'obligació de dir la seua a tothora. I sobretot perquè en aquestes hores de xocs no són els únics que a vegades recauen en maximalismes i visions poc flexibles. És evident que els hi haurà de més fervorosos o més rigorosos. Però, a hores d'ara, són ells els que es presenten carregats de raons i estan de moda a les tertúlies i les xarxes socials.
En temps de postveritats i viralització d'argumentaris existeixen, doncs, determinades afirmacions al voltant del concepte manipulació que, repetides per conveniència i assumides des de fora, sense un coneixement profund del territori, es generalitzen de manera exponencial fins que arriben a les taules, a les converses de negocis, a les bromes entre col·legues o als mateixos mitjans de comunicació amb l'aparença de certesa irrefutable. Normalment no dic res, desitjós com estic de tranquil·litat i concòrdia. Però, en algun cas, la vehemència és tal que, a vegades –només quan prenc cafè, quan estic d'humor o quan la radicalitat de l'interlocutor arriba a ser desagradable–, em sent en l'obligació ètica de contradir, ni que siga per tractar de posar-li un poc de sucre al bacallar.
Sovint, al marge d'altres qüestions polítiques relacionades, escolte que la raó per la qual es comptabilitzen més de dos milions d'independentistes rau per una banda en la influència de l'escola catalana que, generació rere generació, ha obnubilat les ments dels infants en els dogmes de la Catalunya triomfant, l'estima cap a la llengua pròpia i l'animadversió a l'estat espanyol. Que la televisió pública manipula de manera constant i desproporcionada fomentant una única cosmovisió que totes i tots acaben engolint automàticament.
Des de fora de Catalunya, ignorant de primera mà la situació i davant la gravetat d'aquestes acusacions, qualsevol persona amb un mínim de sentit crític –sense prejudicis preconcebuts, és clar– hauria de demanar certeses comuns i evidents. La formació acadèmica i els mitjans de comunicació tenen un paper important en la conformació de futures identitats personals. Però limitar-se a assenyalar suposats casos concrets d'adoctrinament totalitari a les aules, de línies informatives tergiversades i polititzades, projectant-los com a habituals i universals, fins al punt de rentar el cervell a diverses fornades d'alumnes i televidents senceres, implica caure en uns dels vicis humans més corrents: el desconeixement i la generalització fàcil i gratuïta. I sobretot estem parlant d'un dels defectes més flagrants, envoltat d'una aura de superioritat: l'assumpció de l'argument amb què a dins d'aquell territori existeixen persones equivocades al 100% front als de la resta, els de la veritat absoluta, els de la puritat de la raó sense fissures ni imperfeccions, els incontaminats que no han sigut sotmesos a cap tipus de manipulació escolar o televisiva en cap moment.
Confesse que aquests argumentaris freqüents em provoquen més por que no gràcia i les ganes de fer-me algunes preguntes. Per què donem a entendre sense rubor que aquells que pensen diferent estan completament manipulats i que la resta formulen axiomes indiscutibles? Com és què no abandonem els prejudicis i ens detenim un moment, a fi de pensar, que tal vegada hi haja arguments dels “manipulats” dignes de ser escoltats, considerats i reformulats? Què els mestres i els periodistes no tenen una altra faena que no siga dogmatitzar? La instrucció en llengua i història pròpia o els continguts audiovisuals al voltant de les mateixes són actes herètics? L'assoliment de competència lingüística en dues o més llengües en fase escolar implica per se una barrera al coneixement?
Imagine que tots convindrem que hi ha moltes persones que han vist TV3 o han assistit a l'escola catalana i que –amb tot el dret del món– no han estat abduïdes pels suposats desitjos separatistes dels docents o periodistes. Simptomàtic, si més no. Admetent la pluralitat i diversitat de postures a la societat, podem concloure doncs que aquests mitjans han evangelitzat sense remei una determinada generalitat (en minúscula) o generació? Podríem establir automàticament la mateixa analogia manipuladora amb tots els que alguna vegada han visualitzat Tele Madrid o Antena 3? O amb aquells i aquelles que es van educar en col·legis ultra catòlics o amb la formación del espíritu nacional i el Nodo? Fet i fet, molts d'aquests subjectes manifesten amb fogositat expressions com ara la que inicia aquest article. Estan totalment influenciades i boges aquestes persones? Què no desproveïm fàcilment les persones del sentit crític i les fem més idiotes del que realment són? Quantes barbaritats, categorismes, antipaties i testosterones!
Manipulació sistèmica? Siguem honrats i no juguem amb el llenguatge amb tant d'atreviment. Donem-li tot el valor que mereixen les paraules i no les pronunciem amb tanta intencionalitat, impunitat i desconeixement. Front als argumentaris que generalitzen prejudicis interessats de manera banal, atenem la casuística. Practiquem de manera activa l'empatia sense injuriar arguments aliens, que segurament tenen motivacions que desconeixem i mereixen ser escoltades. I, sobretot, acceptem i debatem amb tranquil·litat, amb naturalitat, la presència de divergències.
Perquè com deia el filòsof grec Zenó de Cítion, tenim dues orelles i una boca. Justament per escoltar més i parlar menys.

Cap comentari: