dimarts, 15 de desembre del 2015

El que vam menjar



Que sóc un lector bastant precari és un fet notable. Estic establert en la inconstància més absoluta i m'entretenen altres formes inerts de perdre el temps. Les xarxes socials i altres tipus de xafardeig desplacen a un lloc secundari el conreu de qualsevol literatura en valencià, castellà o anglès. I quan arriba el moment, ja és tard, estic rendit o em couen els ulls, reivindicant el seu merescut descans. Altra cosa és la voluntat prèvia -poca broma- de llegir tots els papers que s'hi troben a la biblioteca, a les botigues o a les prestatgeries de qualsevol amic. M'ho empassaria tot, sense distincions.

Pensava en aquest pretext innocu quan un any després posava punt i final al llibre de Josep Pla El que hem menjat. El meu prestador, el prohom castellut Reis Payà, sabedor del meu gust quasi obsessiu per qualsevol tipus de menjar, em va deixar el llibre citat amb l'advertència de llegir-ho a poc a poc, assaborint les descripcions particulars de cada menjar amb la pausa i l'hedonisme que transmet l'empordanès a cada paràgraf. El context del préstec no podia ser més adient, amb un dinar suculent a cals bons amics Tino i Albert Mira, bastit principalment pels percebes i el secret ibèric magistralment cuinats per Reis, regats amb cerveses de la terra com ara la cervesa artesanal Serra Gelada de Benidorm i l'Spigha alcoiana Coffe Porter, i vins des de l'albariño Altos de Torona, fins al Cabernet Savignon Idrias Denominació d'Origen Somontano. Amb eixes apostes segures, tot l'àpat va estar conduït per la retòrica assenyada de Reis, l'hospitalitat de Tino i Albert i la companyonia més absoluta.

Un any després finalitze el capítol Cafè, copa i puro, una institució d'aquest país com diria Pla. No sóc especialista, ni tampoc amant de fer ressenyes acadèmiques i rigoroses -els primers articles van ser llegits fa quasi un any-, si bé crec honestament que la generositat i expectatives de Reis bé ho mereixen. Amb tot, només em puc atrevir a fer un senzill balanç personal. Aquest manual de bon gourmet català i universal ha estat en nombroses ocasions un desfermador de la fam. D'una fam diguem-ne innecessària, irreflexiva, inoportuna, aliena a qualsevol horari però ben real, fregant els límits de l'antull i l'ansietat. I això no és cap ximplesa per a aquell que vos escriu, ateses la gana no excloent i l'afició de fartar com a virtuts més destacades de la meua personalitat.

Així, amb aquest efecte fisiològic -jo en diria psicològic-, no faig més que constatar un fet evident: les descripcions han estat tan tangibles i acurades, que fan vindre ganes de compartir-les en primera persona, directament. Josep Pla és un rigorós coneixedor de la gastronomia europea, de la seua varietat, dels plats heterogenis que es poden trobar a tot arreu, de la fruita, de la pasta de les verdures, del vi, la cervesa o el cafè. Amb eixa saviesa qualificada i adquirida per la font de l'experiència, disserta sobre tot allò que trobem a la taula així com els factors socials que l'envolten. Des d'anècdotes personals, records llunyans o l'admiració per la cuina tradicional com ara el niu palafrugellenc, ens fa arribar sense pensar-ho una de les millors guies del bon vivant afeccionat als suculents vicis de rossegar i engolir.

Definitivament, al meu estomac, víctima d'una cremor recalcitrant que m'esguella l'esòfag, no li convé que llija aquestes coses.