Reflexions barcelonines

Quan hom a la llarga viatja a Barcelona -menys voltes del que desitjaria, és de justícia dir-ho- es troba moltes vegades enredat al parany previ dels prejudicis i dels titulars. M'esgarrifen ambdós conceptes tot i reconéixer que no són poques les ocasions en què algunes converses que he mantingut darrerament han derivat, amb la meua aquiescència, cap a aquesta lògica superficial, negligida i políticament intencionada. El pacifisme representat pel costum secular de la no intervenció, l'hàbit de prioritzar i parar esment a allò que s'està dient en detriment d'una posició activa no deixa de ser una postura prudent o convenient segons quins àmbits, provocada per la ignorància supina altres vegades, però altament frustrant ateses les constants generalitzacions i banalitzacions que s'hi troba un pel camí. I tot plegat constitueix un fet altament decebedor. En efecte, els grecs ja formulaven aquella tesi per la qual s'explica el fet de que Déu ens proveïsca de dues orelles i una boca. En resum, aquest privilegi diví respon a la necessitat d'escoltar el doble del que es parla. Malgrat tot, de bocuts, exacerbats i elementals, a grapats. L'experiència ens diu que les quatre llengües i mitja orella són, hui per hui, la pràctica verbal més corrent a l'opinió de moltes de les persones que ens rodegen.

Des de la llunyania seguisc amb relativa atenció els esdeveniments polítics, històrics, culturals de la capital del Principat. Des del sud estant, no són poques les vegades que idealitze d'una manera més romàntica que racional elements com ara l'entramat urbà, el maridatge entre la identitat i el cosmopolitisme, les imatges literàries que em trobe als llibres de Pla o la vastíssima gastronomia. Fins i tot els arribe a gaudir de manera parcial a les meues visites fugaces i afaenades. La vida però, segueix el seu curs de normalitat, aliena per moments als categorismes profans i excessius de tota mena. Fins i tot els propis.

Amb tot, és un fet evident que Barcelona no deixa ningú indiferent, ni que siga travessar la Diagonal en plena hora punta o mirar el trànsit des de la grisa panoràmica d'una finestra d'oficina.

Dos apunts.

Dinant a un restaurant, -un llobarro sense rival- he vist a Javier Clemente, el bon xic de Barakaldo, un referent futbolístic d'antics triomfs a l'Athletic de Bilbao i recents polèmiques. M'ha semblat un tipus molt baixet i malauradament no he pogut intercanviar cap impressió amb ell. Admirat i criticat, la seua trajectòria ha vingut a la baixa en passar d'equips i seleccions guanyadores, a conjunts que lluitaven per evitar el descens i seleccions de segon o tercer nivell. No obstant això, amb ell haguera compartit taula amb la convicció de passar una estona divertida, d'aquelles que deixen un solatge diferent. El darrer doblet de l'Athletic a la 83-84 i el seu marcat caràcter basc, amb no menys sarcasme ben bé mereixien aquest desig. Em declare totalment clementista.

Humilment crec que alguns dels exegetes que s'escolten a les ràdios dels taxis no fan bé el diagnòstic de la situació postelectoral catalana. És molt difícil -mai diré impossible- que les CUP, granítiques, acaben investint Mas. Els fraticelli que diu Juliana són més coherents i puritans del que estem acostumats. El funcionament intern és complex, tal vegada massa asserenat, però del mateix sorgeixen manaments inqüestionables d'obligada execució. Fer cas omís a les votacions de Manresa suposaria alta traïció. Cal veure, des d'un prisma nou, que determinats comportaments estan canviant. Com a predicció més analítica que estríctament subjectiva, altre candidat o noves eleccions. Mas, que s'hi troba còmode en els terrenys de l'èpica nacional i representativa, podria acabant fent un pas al costat per tal d'evitar els comicis a març. Un escenari indesitjable on alguns pagarien les incerteses. Dues orelles i una boca. Els grecs sempre han sigut uns avançats.