dijous, 19 d’agost del 2021

La nit

La nit és llarga. La nit.

Raimon, que amb la seua música ha fixat moments concrets de generacions anteriors a la meua i alguns de la meua joventut, l’encerta de manera òbvia, inapel·lable.

Quan estic a soles són moltes les nits que passe en vetla, pres de l’insomni alimentat pels avatars de la rutina. Insomni que és fidel company des d’aquelles matinades humides de Southampton de ja fa una dècada. Qui m’havia de dir a mi que aquelles interrupcions del son causades per la cridòria constant dels companys de residència que venien de festa a les hores de matines es gravarien a foc en el meu rellotge biològic? Encara sort que vaig exercir la meua revenja a manera de llei selvàtica però callada, que si de bovo no em moriré, de bovo faré. Però tot això són figues d’un altre paner.

Aquest estat de vigília hipnopòmpica és propici a la introspecció personal, a la magnificació de les preocupacions, a l’avaluació amb perspectiva de totes aquelles errades comeses des de l’època de l’efervescència juvenil fins l’actual, en què ja apareix alguna cana i les lògiques preocupacions. A pesar de l’ansietat que em provoca la proximitat de l’alarma les hores primes transcorren en un estat d’autèntica lucidesa. Entre idees redemptores que mai es materialitzen, el vol de les lectures que substitueixen els somnis o la revelació d’estratègies comercials hi ha un moment hipnòtic que fa que aquests desordres vitals paguen la pena: la filera de llum dels vaixells de pescadors de la Vila, formigues de la nit, que naveguen per darrere de l’Illa de Benidorm a la recerca de la pesquera.


I quan despunta l’alba i l’abaltiment guanya terreny sempre em sobrevé la mateixa disjuntiva: O bé caure novament als braços de Morfeu i despertar al poc amb sensació d’extenuació o bé donar continuïtat a la vida de mussol. No és gens fàcil.

Amb tot sempre arribe a la mateixa conclusió: no existeix millor melatonina que notar el braç i la respiració constant de la xica que estime.