Setmana musical i Sta. Cecília

Hola companys...

Ha sigut una setmana massa intensa musicalment parlant. I és que celebràvem la setmana cultural de Santa Cecília que va culminar ahir amb un espectacular concert així com una gravació de la banda del conservatori.

Destacar també l´audició del meu quintet del conservatori, format per Dani a la tuba, Ximo a la trompa, Víctor al trombó i José Fernando i jo a la trompeta. Segons ens van comentar (no sé si per a quedar bé) vam triomfar i vam agradar...Em vaig trobar molt còmode i satisfet.

Parlant del conservatori...cal esmentar i agrair l´esforç de tots els joves i aprenents músics així com del director Pedro Salinas, que van sacrificar tota la setmana assajant intensament per a que es puguera gravar un cd que anem a presentar a alguns certamens i a vendre per a traure diners ja que ens n´anem al Ferrol de viatge. Si Praise Jerusalem (on destaque un gran protagonisme del paper de corneta interpretat pel ja gran semiprofessional César i jo) va ser apoteòsic; Vents del Garbí, amb presència del compositor inclosa ens va agradar per les seues espectaculars i alhora sentides melodies, harmonies, així com alguns efectes especials com la simulació d´un incendi, que vam haver de crear amb papers de periòdic. La "morrera" això sí va quedar mermada de tanta "pitorrà".Aneu fent cua per a adquirir el cd per una quantitat econòmica. No vos el pense passar pel msn.

Sobretot m´agradaria parlar de la banda durant aquesta setmana. Fa un mes i amb poquet temps per a treballar va vindre Joan Iborra per a fer-se càrrec del concert de Sta. Cecília. No em queda més que agrair-li la quantitat de coses que hem aprés així com haver-me fet gaudir de la música enormement. A banda de ser un gran músic és encara millor psicòleg i motivador. Qualsevol volta que ens parlava tenia unes conseqüències i uns efectes totalment diferents que es feien notar alhora de tornar a tocar. Cregueu-me, és un espectàcul veure-lo dirigir.

Vam assajar ben dur, la qual cosa crec que es va notar al concert d´ahir diumenge al Benidorm Palace. Però la celebració de Sta Cecília és més que tocar. Comentàvem alguns companys i jo que la festa d´enguany ha sigut brutal. I és que juntament amb les picaetes, la loteria i la cistella de Nadal, el sopar de "sobaquillo" (de pa i ratolí que diem al meu poble) va estar carregat d´emoció i celebració. Si ajuntar-te a sopar amb els teus grans amics músics és un privilegi, la festa de després amb entrega de regals de l´àmic invisible (gràcies Eusebi per "L´Agusman" amb barba, patilles, ulleres de pasta i una botella de café licor), el karaoke (on no va poder faltar meua interpretació de Vivir así es morir de amor) així com el ron añejo eixe tan bo, van provocar una animació fora de lo comú. Va ser eixe dia on vaig descobrir la meua faceta de presentador i d´historiador (parlant pel micro de la Revolució industrial d´Alcoi) així com l´inici de la meua carrera política (no sé perquè no em va el mòbil i no puc posar la foto). Però, jo sempre dic que lo important de la festa no és la possible animació que existisca, sinó la companyia que va ser excel.lent. La pluja ens va impedir arreplegar als nous músics, un acte que recorde amb emotivitat, ja que la sensació nerviosa de sentir a la banda com arriba a arreplegar-te és indescriptible. Tots els músics que ho heu passat ho sabeu. A els nous i joves músics dir-los que els arreplegarem i sobretot animar-los a seguir.

I ahir vam tenir el concert. Joan Iborra deia que es podia fer un bon concert i no fer música. Quan es fa música se t´eriça la pell constantment. Doncs dins del meu humil parer musical, vam fer música. I ho vaig dir a tothom. No sols se m´eriçava la pell, sinó que vaig disfrutar de la música tocant com feia temps que no ho feia, sentint cada nota, cada melodia. Si la primera part va ser molt espectacular amb dos obres d´Alfreed Reed així com més clàssica com una Fuga de Bach i una obra per a piano i banda de Rafael Ferro interpretada per ell mateix, la segona part va ser més popular per a la gent ja que van sonar tres sarsueles famoses ( Tambor de Granaderos, La canción del Olvido i la Revoltosa) . I els dos bisos (Adeste Fideles i Vals nº 2 de Shostacovich o com s´escriga) com a mostra d´agraiment foren ja orgàsmics.

I per a acabar de rematar-ho, dinar de buffet en el Hotel Deloix (que després del que vaig menjar crec que entraria en suspensió de pagaments) i barra lliure (que després del que vaig beure crec que entraria en suspensió de pagaments). Com he dit, una companyia molt grata i un ambient molt familiar.

Com a conclusió, un apunt. Possiblement la música no constituisca en el futur una dedicació exclussiva professional, malauradament. Sóc amateur i m´agrada estudiar-la quan puc i quan m´ho puc permetre. Però després d´aquestes emotives experiències musicals vos he de dir que sent unes il.lusions enormes i renovades de seguint gaudint com puga d´allò que m´agrada: fer i sentir la música.

Salut i Música!