divendres, 28 de novembre de 2008

Llengua d´arraix...

...Essent 28 d´agost, dia de Sant Agustí, ma mare em va portar un regalet. Ja sabreu que jo, en tot açò dels sants i verges, sóc un poc descregut, però al cap i a la fi, per al que ens convé (festivitats, ponts, regalets) sí que ho tenim en compte. També en tinc a vegades, d’ hipocresia. Bé, es tractava de Llengua d´Arraix. La parla almadravera valenciana. I l´autor m´era ben conegut. Francesc-Xavier Llorca Ibi és un filòleg, benidormer de soca-rel i que com jo toca el fiscorn a la banda germana “L´illa de Benidorm”, tot i que també fou músic en la UMB , la meua. He tingut el plaer d´haver parlat amb ell en algun acte electoral del quasi inexistent BLOC, i he sentit nomenar algunes de les seues obres que llegiré segur. Vaja, un home intel·lectual i compromés.

El contacte continu de l´home amb la mar ha sigut ben important al llarg dels segles i ha esdevingut una font d´ alimentació i comercialització dels recursos que es troben al seu si. L´almadrava com a art de pesca de la tonyina, mitjançant un sistema de xàrcies disposades a l´efecte, va ocupar la vida i va ser el mode de subsistència de moltes famílies de la Marina, especialment de Benidorm, on hi es va establir a 1580 la seua primera almadrava. Van ser moltes les almadraves calades tant a les costes del País Valencià (Sobretot a la Marina), com a altres indrets costaners del Mediterrani (Andalusia, Múrcia, Catalunya Balears, Sicília, Nord d´Àfrica) on la nombrosa presència d´ arraixos (capitans de l´almadrava) i mariners benidormers palesava la gran especialització, supremacia i importància d´un poble com Benidorm, en l´art de capturar un peix blau molt preat, com és la tonyina. Art, que per contra, va deixar de calar-se al 1952 en aquesta vila.

Donada la gran varietat idiomàtica i riquesa cultural de les diferents costes de la Mediterrània, i al mateix temps, el contacte continu dels almadravers de tots aquestos indrets, es va produir una barreja lingüística on s´arribaven a confondre molts mots valencians que han influenciat en la parla almadravera de llengües romàniques i d´altres com l´àrab, així com castellanismes (o més concretament andalusismes), arabismes, italianismes, lusismes, i alguns anglicismes i germanismes que es van introduir en la parla comuna d´aquells almadravers valencians. Parla que a banda d´ haver servit per a establir moltíssima nomenclatura toponímica, actualment viu en un estat de perill d´ extinció. Xè, quanta paraula que desconeixia! De tota manera, no esmentaré res per no fer-ho molt llarg, i per comminar-vos a que vos llegiu el llibre, perquè paga la pena.

Per això, és d´enorme mèrit el treball realitzat per Francesc - Xavier, pel gran valor que té recopilar i palesar totes aquestes particularitats d´una parla extinta i de fer que no caiga en la ignorància i l’oblit més absolut aquell poblet mariner ben valencià que hi fou i que no tornarà a ser-ho. Un passat, un patrimoni cultural, lingüístic i identitari que no el podem esborrar com si res. Una activitat que marcava l´ agenda anual d´aquella vila, sobretot en l´aspecte festiu. Així, la celebració de les festes majors patronals el segon cap de setmana de novembre, respon a la data en que tornaven els hòmens de l´almadrava de Ceuta (l´última de la temporada) i a la impossibilitat de fer-ho el dia de la Mare de Déu del Sofratge (17 de març), ja que molts benidormers se n´ havien anat a treballar a moltes almadraves llunyanes.

Unes festes que van ser fa poc i que no vaig tindre el plaer de tastar per complet, però sí suficientment com per a gaudir-les i no presentar-me a un examen oral important (molt mal Agostí, molt mal). Uns dies en que àdhuc, es veuen infinitat de banderes quatribarrades que pengen als balcons i que servixen com a fons on s´escriuen els noms de les penyes, però , que en cap cas revelen un significat de caire polític, sinó merament folklòric.

Unes festes, en les que no sé perquè, em dóna la sensació de que eixa ciutat que tant desarrelada, impersonal i postissa em pareix a voltes, reviscola aquelles essències, aquella identitat i fins i tot aquella llengua que pareixia amagada i reduïda a un pla plenament folklòric. Coses de romàntics...què hi farem!

Salut i almadrava

A llegir s ´ha dit!