divendres, 28 de novembre de 2008

Llengua d´arraix...

...Essent 28 d´agost, dia de Sant Agustí, ma mare em va portar un regalet. Ja sabreu que jo, en tot açò dels sants i verges, sóc un poc descregut, però al cap i a la fi, per al que ens convé (festivitats, ponts, regalets) sí que ho tenim en compte. També en tinc a vegades, d’ hipocresia. Bé, es tractava de Llengua d´Arraix. La parla almadravera valenciana. I l´autor m´era ben conegut. Francesc-Xavier Llorca Ibi és un filòleg, benidormer de soca-rel i que com jo toca el fiscorn a la banda germana “L´illa de Benidorm”, tot i que també fou músic en la UMB , la meua. He tingut el plaer d´haver parlat amb ell en algun acte electoral del quasi inexistent BLOC, i he sentit nomenar algunes de les seues obres que llegiré segur. Vaja, un home intel·lectual i compromés.

El contacte continu de l´home amb la mar ha sigut ben important al llarg dels segles i ha esdevingut una font d´ alimentació i comercialització dels recursos que es troben al seu si. L´almadrava com a art de pesca de la tonyina, mitjançant un sistema de xàrcies disposades a l´efecte, va ocupar la vida i va ser el mode de subsistència de moltes famílies de la Marina, especialment de Benidorm, on hi es va establir a 1580 la seua primera almadrava. Van ser moltes les almadraves calades tant a les costes del País Valencià (Sobretot a la Marina), com a altres indrets costaners del Mediterrani (Andalusia, Múrcia, Catalunya Balears, Sicília, Nord d´Àfrica) on la nombrosa presència d´ arraixos (capitans de l´almadrava) i mariners benidormers palesava la gran especialització, supremacia i importància d´un poble com Benidorm, en l´art de capturar un peix blau molt preat, com és la tonyina. Art, que per contra, va deixar de calar-se al 1952 en aquesta vila.

Donada la gran varietat idiomàtica i riquesa cultural de les diferents costes de la Mediterrània, i al mateix temps, el contacte continu dels almadravers de tots aquestos indrets, es va produir una barreja lingüística on s´arribaven a confondre molts mots valencians que han influenciat en la parla almadravera de llengües romàniques i d´altres com l´àrab, així com castellanismes (o més concretament andalusismes), arabismes, italianismes, lusismes, i alguns anglicismes i germanismes que es van introduir en la parla comuna d´aquells almadravers valencians. Parla que a banda d´ haver servit per a establir moltíssima nomenclatura toponímica, actualment viu en un estat de perill d´ extinció. Xè, quanta paraula que desconeixia! De tota manera, no esmentaré res per no fer-ho molt llarg, i per comminar-vos a que vos llegiu el llibre, perquè paga la pena.

Per això, és d´enorme mèrit el treball realitzat per Francesc - Xavier, pel gran valor que té recopilar i palesar totes aquestes particularitats d´una parla extinta i de fer que no caiga en la ignorància i l’oblit més absolut aquell poblet mariner ben valencià que hi fou i que no tornarà a ser-ho. Un passat, un patrimoni cultural, lingüístic i identitari que no el podem esborrar com si res. Una activitat que marcava l´ agenda anual d´aquella vila, sobretot en l´aspecte festiu. Així, la celebració de les festes majors patronals el segon cap de setmana de novembre, respon a la data en que tornaven els hòmens de l´almadrava de Ceuta (l´última de la temporada) i a la impossibilitat de fer-ho el dia de la Mare de Déu del Sofratge (17 de març), ja que molts benidormers se n´ havien anat a treballar a moltes almadraves llunyanes.

Unes festes que van ser fa poc i que no vaig tindre el plaer de tastar per complet, però sí suficientment com per a gaudir-les i no presentar-me a un examen oral important (molt mal Agostí, molt mal). Uns dies en que àdhuc, es veuen infinitat de banderes quatribarrades que pengen als balcons i que servixen com a fons on s´escriuen els noms de les penyes, però , que en cap cas revelen un significat de caire polític, sinó merament folklòric.

Unes festes, en les que no sé perquè, em dóna la sensació de que eixa ciutat que tant desarrelada, impersonal i postissa em pareix a voltes, reviscola aquelles essències, aquella identitat i fins i tot aquella llengua que pareixia amagada i reduïda a un pla plenament folklòric. Coses de romàntics...què hi farem!

Salut i almadrava

A llegir s ´ha dit!

diumenge, 16 de novembre de 2008

10.000 visites i 10.000 gràcies

Tot i que jo crec que, açò de commemorar números redons em pareix una xominà molt estesa en mitjans de comunicació, blogs, etc. a mí m´ha agradat sempre fer de borrego i copiar un poc el que fa la resta (fruït de la poca imaginació i originalitat que tinc, tot s´ha de dir). També cal que reste mèrits a l´esdeveniment virtual, perquè si ho pense bé unes milanta visites (o més) les hauré fet jo.

Així és que, agafant-me a este clau, i tenint un ànim indirecte de mantenir aquest blog amb unes constants vitals fluixes, però amb una continuïtat esperançadora de temps millors tant en disponibilitat i creació, com en ganes.

A més, és una bona ocasió per a agrair directament a tots aquells (cada dia més comptats) que entren molts dies trobant-se el mateix, que són capaços d´engolir-se totes eixes parrafades que amolle, que perden 5 minuts, que comenten de manera il.lustrativa i amb un esporàdic poc trellat, i sobretot aquelles referències positives que he sentit unes quantes voltes, i que et fan sentir molt pagat i satisfet, atenent també a un estat personal en què els canvis d´ànims són prou oscil.lants. El blog aquest, a banda de ser un refugi personal on és fàcil evadir-se, també ha sigut una font de dosis d´autoestima positiva.

Trobe que és de justícia agrair-ho de volta en quant, encara que siga en dos o tres minuts, amb dos o tres senzills paràgrafs i de manera un poc " desubstancià".

Per cert, estic acabant-me de llegir un llibre sobre una part ben important del passat de Benidorm, que m´agradaria comentar ací. En acabar serà...

Fins al moment, moltes salutacions i 10.000 gràcies (ara crec que en són 10.025!)

dimecres, 5 de novembre de 2008

GRACIS ANTÒNIA FONT, GRACIS...

Acab d´arribar ara mateix de vore i sentir als Antònia Font acompanyats per sa Orquesta Filharmònica de sa Universitat d´Alacant. La veritat és que podria haver deixat aquesta entrada per a demà, però les sensacions que tinc ara mateix, en calent, no crec que les torne a tenir aviat. A la paraula concert, li podeu afegir tots els epítets que vos puguen connotar sensacions d´alegria, satisfacció, emoció, grandesa...i encertareu. Com no, m´he tornat a passar per l´angonal un examen de Dret Civil III (Família), "però que m'és igual que jo només ho dic, senyora, com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla" (Astronauta Rimador). Duia massa temps esperant este concert i no m´ha decebut en absolut.

Juntament amb tota la gent que plenava totes les butaques del Paranimf de la Facultat de Dret, estava jo amb alguns amics, coneguts i fins i tot mestres. Encara roman la meua pell eriçada i em fan mal les mans d´aplaudir, encara estic suant de botar amb Wa yeah! i tinc la veu presa de cridar "Alegria", amb pressió diafragmàtica inclosa..

Amb el plaer d´estar sentint sa parla mallorquina (ho sent, però no he trigat gaire a passar a escriure en el meu català, çò és, el meu valencià), han fet un repàs a l´últim CD Coser i Cantar, on de forma tant innovadora com original, es barreja eixe pop tant personal amb el so melòdic i variat que ofereix una orquestra clàssica. Uns arranjaments fets per Miquel Aguiló, que ha sabut conjugar a la perfecció dos formes de fer música tant diferents en estil i context. Un resultat que hem pogut gaudir a través de cançons tant mítiques com Tokio m´és igual, Mecanismes, Dins d´aquest iglú, Bamboo, Vitamina Sol, Vos estim a tots igual, passant per Amazones a sa Lluna, Armando rampas, Holidays, Tots els motors, Batiscafo Katiuscas, etc. I de regal, Darrera una revista, Viure sense tu, i de nou Alegria i Wa yeah. Encara sent emocionat al meu cap, els acords de Joan Miquel Oliver, la veu preciosa de Pau Debon, el ritme marcat per Pere Debon, el baix de Joan Roca, així com el greu marcat pel baix de Joan Roca.

Tot i que respecte, fugint de tot tipus de dogmatisme (sobretot pel relativisme que envolta el món de la música), que a algú no li agrade aquest estil, quina alegria em fa comprovar com tota la música, iniciatives i produccions de qualitat fetes en la nostra llengua augmenten satisfactòriament i estan per damunt de tot eixe apartheid mediàtic, de tot eixe uniformisme simplificador i ignorant, de tota eixa passivitat dolosa de les institucions, consegüentment traslladada a una bona part de la nostra societat. Per això voldria agrair la tasca, esforç i compromís que des de la Universitat d´Alacant, el secretariat de cultura i el de promoció lingüística de la mateixa, estan demostrant habitualment per tal d´apropar-nos a tot allò referent a la importància del nostre idioma, cultura i identitat.

Desitge tornar a gaudir d´ells el més prompte possible. Han sigut dos hores especials i inoblidables, que repetirem sens dubte quan la proximitat i coincidència ho permeten. Me´n vaig a gitar-me, esgotat però ben pagat de satisfacció.

Gracis Antònia Font, Gracis...