Abraçades debades...

...La veritat és que hui dilluns, per la vesprada, no tinc res a fer. Adés estava tocant amb la trompeta uns estudis de G. Balay i transportant-los al mateix temps a una altra tonalitat. Sinó recorde mal, la lliçó estava en Sol M i la estava transportant a Mib M, o siga, una tercera major descendent. Bé, per no avorrir amb estos tecnicismes musicals, que semblen que són dits des de la perspectiva de voler lluir o dotorejar, normalment faig un descans de quinze minuts entre cada aspecte que vull desenvolupar, que sinó el llavi es carrega massa. Un fluixango que diuen alguns, ho sé...

Xè, al gra. Entre tocata i tocata, he eixit al saló on estava la meua iaia veient España Directo, un programa que de volta en quan resulta interessant per les situacions concretes i esdeveniments curiosos que transmeten. El que he vist hui durant 10 minuts, m´ha agradat i de pas m´ha donat la idea d´escriure al blog. Allà estaven al centre de Barcelona, unes quantes persones amb cartellets ben grans oferint (tanta oferta...açò de la crisi tindrà alguna cosa a veure, dic jo) abraçades debades per a tots aquells que passaven. La gent pareixia contenta per gaudir de forma activa i passiva una mínima porció d´estima. Jo crec que fins i tot des d´ajuntaments o comissions de festes o fins i tot a les empreses, s´haurien de promoure activitats d´aquestes, originals i de tant bon rotllet. Una bona manera d´establir relacions entre la gent, totalment gratuïta i altament gratificant...També a l´esglèsia, per tot això d´amor al proïsme. No sé. Probablement quedaria massa porno...

Seria mentida dir-vos que no he tingut goleta. Aprofitant que estava la meua iaia, i que la vull moltíssim, li he demanat una abraçada. No cal dir que la situació ha sigut molt entranyable i que a més ha anat acompanyada de quatre o cinc besades d´estes rapidetes. Tanmateix, físicament i en directe, sóc un poc vergonyós i tal volta introvertit, per la qual cosa se´m fa difícil donar i alhora rebre. No m´apanya. Si fóra per mi, em passaria tot el dia estrenyent cossos (amb roba...i tal volta sense) i omplint galtes a besades. Tinc estima acumulada a cabassos. Però al mateix temps em sent orfe d´aquestes xicotetes manifestacions i dosis sentimentals envers la meua persona. I què voleu que vos diga? Sona estrany, però de vegades ú preferix més una forta i sentida abraçada (i gratuïta per descomptat) que dos hores seguides pegant cuets, bambant, fregant, punxant, cardant o com vos agrade dir-ho (qualsevol dia faré un post dedicat a la quantitat de sinònims i acepcions en la nostra llengua que té l´acte de consumar).

Voleu que vos abrace? Qui m´abraça?

Salut i moltes abraçades