Serra Gelada (sud)

...Resulta que aquest quadrimestre acabe les classes el dimecres. Ja sabeu, dijous i divendres de matí, lliure i ben soltet. A molts els abelliria quedar-se remolant en el llit fins l´hora de parar la taula. Jo sóc dels que vol aprofitar. I en això vaig pensar el darrer divendres quan en acabant d´esmorçar a les 10, em vaig trobar sense cap cosa, aparentment atractiva, a fer.

Realitzant un esforç quasi patriòtic, em vaig atrevir a sintonitzar Campsnal 9. Matí Matí. Em va fer curiositat perquè Ana Llorca, una bonica amiga de la Banda, crec que treballa en aquest programa. Xè, no la vaig vore. Però em va encuriosir una entrevista a un home que parlava d´indrets naturals molt o poc coneguts del nostre País. Certament, els valencians, de nord a sud, tenim un País bellíssim, seriosament corcat per l´acció nefasta de l´home, però que encara roman bonic. Parlava de la tendència que molts valencians tenim alhora de buscar llocs, racons naturals i altres destinacions, fora de les nostres fronteres. Més enllà del nostre abast. I paradoxalment, al mateix temps, s´expressava en el sentit de que ignorem o fins i tot no apreciem suficientment les nostres joies. Crec que no li faltava raó a l´home. A uns quants valencians ens falta de tant en tant, una miqueta de xovinisme. El justetet. Per això, em vaig decidir a institucionalitzar el matí del divendres com a matí setmanal de turisme de contornà (crec que ja en vam parlar alguna volta), és a dir, visitar paratges, viles, cascs antics, mercats propers amb un cert gaudi i suficiència, que al mateix temps que em permeten estar a l´hora de dinar en casa.

Reprenent una excursió frustrada fa un mes, per la pluja, em vaig dirigir al Racó de l´Oix, ací en Benidorm, per a visitar com calia la zona sud de la Serra Gelada. Una serralada que compta amb 438 metres com a màxima alçària, i que s´unix al mar constantment en forma de penya-segat espectacular. El Racó de l´Oix (algun dia m´haureu de permetre que explique el perquè d´aquesta toponímia) està molt massificat.Hi ha moltíssims gratacels junt al mar i la serra. La vessant de la muntanya, està atapeïda de xalets, símptoma d´un urbanisme poc meditat i respectuos realitzat majorment en altres dècades que tanmateix, encara continua, com és el cas de la construcció activa (després d´anys pleitejant) de les Torres de Punta Llissera a 4 o 5 metres de la mar, on pel que vaig sentir queden restes d´almadrava. Vaja, una agressió més al nostre patrimoni històric i natural. Què hi farem?

El més sorprenent de tot, és que una volta passades estes torres i una sèrie d´adossats és quan arriba el que per a mi resulta realment atractiu. Una costa accidentada, amb un seguit de menudes cales, verticals penya-segats i amagades coves. Un contrast 100 % colpidor i gratificant. El passeig per estrets, pedregosos (i no exempts de perill) senderols des de la Cala del Tio Ximo fins a la punta del Cavall amb la remor de la mar trencant amb força i la visió constant de l´illa de Benidorm, és un gaudi constant. I pensar que jo era de secà! No vaig parar d´endinsar-me en covetes, de fer fotos, de comprovar l´existència quasi endèmica del timó de platja, de la camarinya, de l´ensopegall, del narciset valencià. Quin goig, això de descansar i guaitar en silenci les meravelles tant preades i alhora senzilles de la nostra natura. Últimament estic un poc ampalagós...

Feia anys que no m´arrimava per la Punta del Cavall. Aposte a que bona part de benidormers ni la coneixen. Des de la seua torre de vigilància, es destrien tots els penya-segats que arriben fins l´Albir (l´altre extrem de la serra), l´illa mitjana, el Penyal d´Ifac i tota la costa fins a Alacant. LaMediterrània en estat pur. Allà eren com no 4 o 5 guiris fent fotos i preguntant-me. N´estaven enamorats. Jo també em vaig fer 7 o 8 fotos messenger amb l´illa de fons amb més voluntat que traça. Sobretot m´apetia provar eixe pseudonarcissisme extrem que practiquen prou jovençoles (i no tant) i tots els xulaines tonificats al tuenti, badoo, etc. I em va agradar i tot... Alguna volta eixiré bé en les fotos? Per què les faig totes de gaidó?

Xè, que va ser un passeget ben agradable però sense companyia. A vore si algú s´anima i tornem. Este divendres probablement m´arrime a l´Aitana, o bé a la Font Roja (si estic a Onil). Si a algú li apetix, ja sap on estic...

Salut. Seguidament vos mostre algunes fotos dels paisatges. Amplieu-les i no es voran tant mal. Albert, quan ho lliges m´ho dius i t´ho descriuré, que en són una cabassà!