UMB...Tot un repte...

Vaig entrar a la Banda simfònica de la Unió Musical de Benidorm, en el 2003. Si fa no fa, quasi 6 anys. Va ser en l´ any 99 quan, una mica obligat pels meus pares (als que sempre agrairé aquesta decisió) em vaig apuntar a l´ escola i un poc més tard, a tocar la trompeta. Probablement, algú diga que no són massa anys, com si el grau de puresa i estima per l´ entitat vinguera solament determinat pel temps transcorregut. No cal. Ha sigut un període suficient com per a gaudir d´ intenses emocions, immillorables amistats per a sempre, satisfaccions personals (el moment d´ entrar a la banda, el moment de fer un solo i el consegüent reconeixement de tots) i col·lectives ( la participació en certàmens, la gran quantitat de concerts i cercaviles, el recolzament de la gent, etc.)...I què voleu que vos diga? M´ apetix seguir gaudint de la meua banda i dels meus amics durant tota la vida...

Farà un mes, el president que acaba, i amic Jaume Jesús va fer pública la convocatòria d´ eleccions a Junta Directiva de la primera entitat cultural del poble per al 25 d´ abril, una de les efemèrides nacionals dels valencians (quan el mal ve d´Almansa, a tots alcança). Deixant de banda, les qüestions simbòliques i pròpies de la meua cosmovisió, m´ agradaria parlar un poc de tot açò. Farà un any i mig, un grup de músics important, i on tinc el plaer de tenir alguns amics i coneguts, va prendre la decisió (equivocada al meu parer) de no acudir ni als assajos ni als actes oficials com a mesura de pressió, front a una directiva i una situació que no els satisfeia. Val a dir, que jo sempre he sigut molt autocrític, i he pensat que les coses es poden fer sempre millor, sense atribuir cap demèrit a ningú. Per això, en un primer moment no vaig tindre cap inconvenient en parlar, escoltar a tot aquest col·lectiu, per tal d´ extraure conclusions i solucions. De forment, ni un gra. Si ja no em va semblar encertada el seu atur provisional de les activitats de la nostra societat, l´ estratègia posterior va adquirir un caire sovint conflictiu, fora de to, salvapàtries, sospitosament polític, irrespectuós, intolerant i consegüentment contraproduent. Si jo des del primer moment, em vaig intentar mantenir imparcial, la neutralitat va anar desapareixent des que vaig llegir en premsa tota classe de falsedats i menyspreus en que els músics eixíem totalment esguitats. I jo, individualment em vaig sentir al·ludit i defraudat perquè forme part d´ eixe tot. Ho respecte molt, però de companyonia i respecte, res de res. Així i tot, sóc massa poc rancorós i a tot aquell que ha tornat a assajar o ha manifestat la seua intenció de fer-ho, l´ he rebut sempre amb els braços oberts. I ho seguiré fent.

Pròpiament parlant, ha sigut un any i mig inoblidable, en que qualsevol crítica o menyspreu, era com una font de motivació extra. El col·lectiu ha viscut un ambient saníssim, en que per damunt de grupets erem tots UN solament. M´ he rist, m´ he emocionat, he aprés, he fet música, i he comprés que tot treball ben fet, continuat i amb il·lusió pot donar els seus fruïts. I és ací, on Joan Iborra adquireix per a mi i els companys una importància cabal. Un mestre idoni per a un moment complicat. Una persona propera, agradable i sabuda, que ha tret el millor de tots nosaltres, que ens ha motivat quan ha calgut i que ens ha ensenyat que fer música, no sols és tocar les notes sinó sentir i expressar el que aquestes contenen. Sempre li estaré agraït a ell, als músics veterans que amb la seua qualitat i experiència s´han fet imprescindibles, als músics nous que ens han contagiat la seua il·lusió, als directius que han aguantat estoicament i treballat de valent, i als socis i simpatitzants que ens han aplaudit i recolzat sempre que tocàvem als concerts. Me´ n recordaré tota la vida, com un moment especial de vore com la meua Banda baixava per primera volta el Carrer Sant Nicolau d´ Alcoi en una entraeta i en l´ entrà de Moros i Cristians. Un dels moments de major clímax de ma vida, certament.

És per això que he pres la decisió, assumint la responsabilitat i el sentit d´ autocrítica que he esmentat adés de presentar-me dins de la candidatura a Junta Directiva anunciada ahir, que encapçala M ª Carmen García, violista i germana d´ altres tres músics entre el que es troba el meu estimat mestre, Ximo. A banda del caràcter simbòlic i satisfactori que suposa que siga la primera dona que presidiria l´ entitat (poc a poc, avancem cap a la igualtat entre sexes), m´ he trobat en Mª Carmen una persona senzilla, humil, competent per al càrrec i sobretot que sap escoltar. I no crec que siga necessari comprovar la seua estima i compromís amb la UMB, quan des de ben menuda ha assistit a quasi tots els actes i concerts de la banda en la que té als germans, nebots i filla. Una família a la que especialment s´ ha volgut posar en el punt de mira d´ alguns i apartar amb insults, desqualificacions i acusacions que m´ agradaria que algú em demostrara. És molt poc seriós, atenent també al gran compromís i qualitat musical dels músics d´ aquesta família criada quasi dins de la nostra banda.

He decidit que incloguen el meu nom en la llista també, perquè dins d´ aquesta comptem amb dones i homes (alguns provinents de l´ anterior Junta) en els que confie plenament i sé que posaran tot de la seua part per a gestionar la Banda. Se l´estimen, com jo. Crec en un programa atractiu i consistent en la potenciació de l´ escola com el nostre motor, l´ orquestra clàssica (un dels majors objectius aconseguits), la nostra Banda, així com el manteniment d´ aquest ambient. M´ atrau molt la idea de crear una agenda cultural, en la que els nostres músics siguen uns dels protagonistes i que pretenem que siga oberta i fomente majors relacions socials. M´ alegren la quantitat de propostes musicals i organitzatives que s´ han pensat i que esperem portar a terme si guanyem. M´ agradaria seguir en la dinàmica de foment del bon ambient a través d´ iniciatives esportives, culturals en la que podríem incloure algun viatge quan la situació econòmica ho permeta (Abans és sopar que anar de festa).

Sempre he pensat que el moviment cívic i associatiu bandístic era un dels elements culturals valencians, més important. I actuant des d´ un ferm compromís i sentiment valencianista des que m´alce fins que em gite, suposa tot un repte per a mi assumir aquesta difícil i complicada decisió de seguir mantenint i treballant per aquest tret cultural. Un repte que segurament no serà dels més importants en ma vida, però sí un dels que especialment em fa més il·lusió. Guanyarem...

JUNTS PER LA MÚSICA! MªCARMEN PRESIDENTA!

Salut i UMB