dissabte, 31 de juliol de 2010

Compostel·la

El matí que vaig entrar carregat i flac com un gos a Santiago de Compostel·la vaig ser conscient de moltes coses fruït de perllongades reflexions internes. Em ve al cap el so de la gaita sorprenentment afinada com a preludi a la visió d´una Plaça de l´Obradoiro tan majestuosa, que les fotos sempre quedaven incompletes. Desenes de peregrins romanien asseguts mentre homes i dones oferien lloguers barats i menjars recomfortants a les seues propietats. Malgrat la grata companyia d´uns grans amics, no vaig obrir molt la boca en els més de 160 quilòmetres que vam recórrer des de Piedrafita do Cebreiro fins a la capital galega.

El meu particular Camí, sense cap motiu religiós, no fou tan sols una experiència lúdica. Vaig emprendre la ruta fa exactament quatre anys, arrossegant encara una enfermetat crònica seriosa, que m´havia apoquit física i mentalment durant tot l´any anterior. Recorde amb tendresa com havia de matenir ben fredes unes injeccions que per sorpresa m´autopunxava i que tenien uns efectes secundaris impredecibles. Que tots els dies necessitara un congelador, fou una forma de comprovar l´hospitalitat de l´hosteleria local. Em vaig prendre el Camí de Santiago com un repte personal d´autosuperació per a adonar-me de que era capaç. I arribar a Santiago suposava metafòricament, una batalla més guanyada després de tots els darrers mesos grisos. Travessant boscos, bancals o poblets m´ho vaig repensar i replantejar tot, i vaig comprendre la necessitat de no esfonsar-se i tirar endavant en els moments delicats. I al Camí sempre li agrairé aquella renovació anímica i d´esperit. I per extensió a Galiza, eixa segona pàtria.

En moments de baixó, he estat temptat de marxar a soles per tal de recuperar aquelles sensacions. Mai m´he atrevit però tornaré. No sé on pararàs ara mateix, però gràcies a la teua marxa m´has fet recordar amb nostàlgia tots aquells camins dificultosos, aquella toponímia familiar, tantes anècdotes gracioses i aquell ambient tan procliu al proïsme, al sacrifici, a la reflexió i la satisfacció.

Espere que ho gaudiu i ho comprengueu.














2 comentaris:

TTM22 ha dit...

Agostí! Cómo vamos?? Hace poco estuve por Benidorm tomando unos pinchos en el Aurrera. Estaban muy buenos y había mucho ambiente por allí. Te cambio Alicante por Benidorm xD

Bueno, a seguir disfrutando del verano, adéu!

Laia ha dit...

Cert és que és una experiència única. La veritat és que l'arribada a la Plaça de l'Obradoiro és brutal, emocionantíssima després d'uns dies caminant i reflexionant en busca de la pau interior i exterior. Sens dubte és un Camí molt recomanable i que fins i tot et canvia la visió de les coses.

Jo també m'he promés que tornaré.