Gitat en la gespa de la piscina comunitària, sobre una tovallola propagandística de Kit Kat més vella que un bancal, decidisc obrir una llibreta que pels primers continguts sembla que vaig utilitzar a l´enyorada i innocent primària. Multiplicacions i ortografia. Ens calen a molts, pense. Després de llegir aquestes primeres frases també crec menester reprendre aquells quadernets de caligrafia Rubio que tant vaig avorrir. A més, el full quadriculat s´ha plenat de gotes d´aigua caigudes directament del meu cabell mullat. Sort que açò és per al bloc.
Ella, que em va estimar tant (jo me l´estimo encara) em va contagiar la conveniència de portar sempre amb mi un bolígraf i paper per tal de palesar totes aquelles anècdotes, coneixements o inspiracions que tinguera en qualsevol moment, per tal de traslladar-los al bloc, o simplement com una mena de recordatori personal. I en això estem.
Feia temps que no baixava a aquesta piscina gran i sobresaturada als mesos d´estiu. Val a dir que jo sempre he sigut de riu o bassa. Alce la vista i comprove que no conec ningú dels que ocupen la gespa o naden entre eixes aigües dubtosament netes. Ací, també es dóna el fenòmen de la reparcel·lació com en la platja. Com si foren gossets que pixen qualsevol objecte per "marcar territori", els iaios i iaies s´inventen el seu particular dret de superfície o d´ocupació que censura fins i tot les servituts de pas, recolzant les seues cadires o hamaques sobre les soques dels arbres des del dia que arriben de la Meseta fins que se´n tornen. Afortunadament, he aconseguit la soca d´una olivera borda que em fa un poc d´ombra. Amb tot el respecte del món i sota les Rayban d´aviador, observe encuriosit els periòdics que lligen aquestes persones per tal d´extraure de manera superficial la tendència ideològica que els correspon. El Mundo, La Razón, ABC... Fa un mes, vaig vore un GARA. Però d´açò últim, mut. No digueu res.
Continue el repàs, i recorde que a la meua vora s´asseuen dos xicones que seguint la jerga colivenca estan un poc flamenques. He de confessar que, en part estic ací per això. No vull pecar d´intel·lectual imbècil o de masclista encobert. Però només de sentir el seu to de veu, les banalitats que no han parat de encreuar-se, i les mirades estranyes i de burleta cap al llibre de Quim Monzó, aquesta llibreta, aquest bolígraf i aquest emissor l´única cosa que em sembla interessant i destacable són les seues cuixes i les seues mamelles. Ben plenes. Ja marxen! Adióoosss....Adéu. Jo no tardaré. Abans de tornar-me´n, vull capbussar-me de nou.
Em fa gràcia aquesta piscina. L´aigua de la dutxa està tan freda que sembla extreta de la mateixa Font del Partegat, a la cara nord de l´Aitana. No obstant això, en només uns segons es produeix l´antitesi quan redescobrisc que l´aigua de la piscina no té res a envejar-li al caldo de putxero que ma mare va fer l´altre dia. Mentre nade "a braça" la meua pituïtària acull una barreja d´olors a cremes i olis solars que aquestos iaios i iaies es freguen tot just abans de prendre el bany. No sóc gens asquerós, però ara no puc evitar sentir una mica d´oix per la flaire, i pels mateixos iaios i iaies que s´indignen cosa bona si no t´has dutxat abans de capbussar-te o si fas més soroll del que ells, pobrets animalets que estan de vacances consideren normal.
Quan recorde les pixarraes que sovint m´espolsava de menut (i no tan menut) a l´aigua i veig a deu xiquets de 7-8 anys a uns metres de mi, és quan em farte. Aleshores, decidisc escriure açò, pujar l´escaleta i tornar-me´n a casa a fer-me un bon dinar.
Que no m´esperen fins al setembre.
Ella, que em va estimar tant (jo me l´estimo encara) em va contagiar la conveniència de portar sempre amb mi un bolígraf i paper per tal de palesar totes aquelles anècdotes, coneixements o inspiracions que tinguera en qualsevol moment, per tal de traslladar-los al bloc, o simplement com una mena de recordatori personal. I en això estem.
Feia temps que no baixava a aquesta piscina gran i sobresaturada als mesos d´estiu. Val a dir que jo sempre he sigut de riu o bassa. Alce la vista i comprove que no conec ningú dels que ocupen la gespa o naden entre eixes aigües dubtosament netes. Ací, també es dóna el fenòmen de la reparcel·lació com en la platja. Com si foren gossets que pixen qualsevol objecte per "marcar territori", els iaios i iaies s´inventen el seu particular dret de superfície o d´ocupació que censura fins i tot les servituts de pas, recolzant les seues cadires o hamaques sobre les soques dels arbres des del dia que arriben de la Meseta fins que se´n tornen. Afortunadament, he aconseguit la soca d´una olivera borda que em fa un poc d´ombra. Amb tot el respecte del món i sota les Rayban d´aviador, observe encuriosit els periòdics que lligen aquestes persones per tal d´extraure de manera superficial la tendència ideològica que els correspon. El Mundo, La Razón, ABC... Fa un mes, vaig vore un GARA. Però d´açò últim, mut. No digueu res.
Continue el repàs, i recorde que a la meua vora s´asseuen dos xicones que seguint la jerga colivenca estan un poc flamenques. He de confessar que, en part estic ací per això. No vull pecar d´intel·lectual imbècil o de masclista encobert. Però només de sentir el seu to de veu, les banalitats que no han parat de encreuar-se, i les mirades estranyes i de burleta cap al llibre de Quim Monzó, aquesta llibreta, aquest bolígraf i aquest emissor l´única cosa que em sembla interessant i destacable són les seues cuixes i les seues mamelles. Ben plenes. Ja marxen! Adióoosss....Adéu. Jo no tardaré. Abans de tornar-me´n, vull capbussar-me de nou.
Em fa gràcia aquesta piscina. L´aigua de la dutxa està tan freda que sembla extreta de la mateixa Font del Partegat, a la cara nord de l´Aitana. No obstant això, en només uns segons es produeix l´antitesi quan redescobrisc que l´aigua de la piscina no té res a envejar-li al caldo de putxero que ma mare va fer l´altre dia. Mentre nade "a braça" la meua pituïtària acull una barreja d´olors a cremes i olis solars que aquestos iaios i iaies es freguen tot just abans de prendre el bany. No sóc gens asquerós, però ara no puc evitar sentir una mica d´oix per la flaire, i pels mateixos iaios i iaies que s´indignen cosa bona si no t´has dutxat abans de capbussar-te o si fas més soroll del que ells, pobrets animalets que estan de vacances consideren normal.
Quan recorde les pixarraes que sovint m´espolsava de menut (i no tan menut) a l´aigua i veig a deu xiquets de 7-8 anys a uns metres de mi, és quan em farte. Aleshores, decidisc escriure açò, pujar l´escaleta i tornar-me´n a casa a fer-me un bon dinar.
Que no m´esperen fins al setembre.
6 comentaris:
Deixa't estar de piscines i vine a la Font Major!
Eixa aigua crec que és la més calenta que he tastat en ma vida (sí, tastat, perquè alguna tragallà he pegat; i que alegria saber ara lo de les pixarraes, xico).Josep té raó, vine a la Font Major i voràs: ni calenta, ni aueles, ni pixarraes.
M'alegre que seguisques el consell, dóna fruits. Jo hauria de predicar amb l'exemple.
Agostí, qué post més divertit! I si he rigut.
Molt bona l'entrada.
Gran!
aiii caxorro!! mira que t'agrà!
El post en si sembla un conte d'en Quim Monzó. Ja que m'hi he posat, ¿quin llibre te n'estàs llegint?
Publica un comentari a l'entrada