dijous, 1 de setembre de 2011

Gràcies, mestre.




Uns minuts abans de l´alba d´un dia d´agost, allà dalt, vora l´Alt de l´Hisop, la Serra de Castalla en tota la seua extensió, prenia eixa majestuositat que conferixen els cims enlairats i el boscatge dens i abundant. Des del Maigmó fins a Castalla, els paisatges d´infantesa d´Enric Valor es presenten com a un veritable pulmó verd. La foscor de la nit romania encara per ombries i pinedes altes i extenses d´on provenien els primers xiulets i sorolls d´un ecosistema immens, que sent nostre, desconeixem o desconec en gran mesura.


M´agradava que el silenci i el xaloquet m´acompanyaren per una sendeta estreta i trencacames, que poc a poc anava sent il·luminada per les primeres clarors d´aquell sol que ataronjat, mandrós, tímid, quasi dòcil, traspuava per damunt de la Penya de Tibi, al capdamunt de la qual vivien les dues velletes de la Penya Roja. Des d´allà, albiràvem sense obstacles el Cabeçó d´Or, l´Aitana, el Puig Campana, el Menejador, les llunyanes serres de Ponent llunyanes, La Manxa tan propera i tan diferent, la Baixura Alacantina eixuta i aspra, la Mediterrània, Tabarca! i els pobles de la Foia. Com de bonica es veia la Serra d´Onil, matinera, tancant la immensa vall, protegint de la tramuntana i envoltant el meu poble pel nord.



Molt a prop, Planisses, aquella foieta petita i alta que apareixia en el segon volum del Cicle de Cassana Temps de Batuda com l´Almussai. Aquell raconet bucòlic, idíl·lic propietat d´Enric Valor, on Frederic Genovard va passar aquell estiu en què es va enamorar de la Ireneta mentre la batuda i la vida i els costums muntanyesos el feien gaudir d´una nova felicitat. Ja ho deia Valor, quan qualificava la seua obra de semiautobiogràfica.



La matinada va ser històrica, però sempre s´ha dit que càrrega agust no pesa. Vaig eixir a les 5 del matí de Benidorm per tal de retre-li aquell petit i simbòlic homenatge al mestre Enric Valor rebent els primers rajos del dia del seu centenari, a la seua terra promesa. Perquè durant tot l´any d´exili voluntari a Anglaterra, no havia pogut assaborir la gran quantitat d´activitats que s´han fet en el seu honor i perquè personalment li ho devia. En gran part sóc qui sóc, pense com pense, estime com estime, sent com sent i observe com observe, actue com actue arran d´haver llegit tota la seua obra i haver comprovat el treball constant i impagable per l´estudi i dignificació de la llengua pròpia, el compromís polític i nacional que comprenia idees redemptores molt nobles i l´estima profunda pel País i la seua gent. Perquè de llegir-lo, m´arrimava amb precisió als meus avantpassats que, coetanis seus, van estimar, viure i treballar en aquella vall tancada per quatre serres allargades i elevades.


Ja amb el sol fora amb la tranquilitat i satisfacció que dóna saber-se molt alt, mig centenar de valorians i valorianes, li vam fer un sentit i senzill homenatge al gran mestre Enric Valor el 22 d´agost, el dia que tot just complia cent anys. Vam llegir part de la seua obra i brindat amb begudes valencianes per la seua figura i pel futur del País Valencià. Per la seua memòria.

Mai et vaig conéixer, però t´estic profundament agraït.

Per sempre.

Aquest post s´hauria d´haver publicat el dia 22 d´agost, dins d´un homenatge virtual en xarxa. Aquell dia vaig punxar una roda i entre gosseres continuades i ocupacions variades no havia pogut ser. Valga d´humil i senzill record d´un valorià més.


1 comentari:

Àngels ha dit...

No he oblidat que encara tenim pendent una caminada per la teua terra ;)