dilluns, 7 d’abril de 2014

La cremor del divendres

Desfaig, a fosques, els cantons d'un llençol morat sobre el qual he anat rodolant durant les darreres dues hores despacientat i queferós. Arriba un moment en què, irremeiablement, em pregunte perquè tracte d'allargar, sense posar-li solució, la revolució dels enzims a dins d'un estómac sovint convulsionat. Tal vegada, aquesta omissió provinga del rebuig a l'artificialitat dels medicaments. Però em decante més per l'opció de la mandra. Sóc un desvagat sense remei, que recerca rots forçats en detriment de la química. O de la gasosa.


La cremor d'aquesta nit però, barreja arrapades de bajoca, all i tomaca. De bacallar eixut, calamar arrebossat i begudes assortides. De la pressa dels mossos i d'una digestió incompleta, feixuga. Les explosions al magma de la panxa fuetegen les parets del ventre, i erupcionen efervescents per un esòfag volcànic recremat pels excessos. La descripció del cràter, foc incontrolat, és horrible, anguniosa. L'orgull que encara em resta, em convida a estalviar-me més adjectius magnànims.

Arriba el moment en què renuncie a resistir aquests envits i eructes de Sangonera. Quina sèrie de prejudicis cap a la medecina! Quin insomni panteixant! Acompanyat de la llum somorta del mòbil, enfile escales avall cap a la cuina, esperant trobar la solució. Dels ulls regalimen llàgrimes àcides, desproveïdes de sentiment.

Fitxer:Amanida pericana.JPG

Després de diverses temptatives incertes, decidisc obrir una nevera que sovint està empobrida. De primeres, em negue a curar la cremor d'una pericana amb la quinina de la tònica. Les restes d'aquest xovinisme irisat i banal s'ensorren de seguida i destape una llanda groga desesperadament. La manca de ginebra multiplica l'amargor i la secreció d'aquelles llàgrimes. Reviscolen les convulsions i comencen a sorgir nous gasos hiperbòlics. 

Parcialment recobrat, no tinc suficient. Amant de les teràpies de xoc, he accedit a fer-me una preseta de bicarbonat que a última hora canvie per unes cullerades de sal de fruites dissoltes a un got d'aigua. L'efervescència majestuosa apuja com la bromera i m'ho bec tard, quasi desbravat.

Una vegada controlat l'incendi rellig a Josep Pla i m'adorm definitivament, com si fóra un albadet.

I és que com deia el pagès il·lustrat de Palafrugell, el naturalisme només té un defecte: ésser veritat.

Cap comentari: