dimarts, 10 de juny del 2014

Tempus fugit

Sovint, mentre s'escolen les hores indeterminades del capvespre, m'astore en comprovar la parsimònia amb la qual he completat una altra vesprada lliure, que a priori estava orientada a traure-li'n profit. Normalment, les intencions planificades per al transcurs d'aquestes hores solen fregar el terreny metafísic, intel·lectualoide, esportiu i musical. Sense cap ordre de prelació. Tanmateix, les deficiències organitzatives intrínseques i l'afició a caure en futilitats sense importància, acaben consumant la vesprada i aprofundint en el regomell del tempus fugit.

De vegades, abduït per les urpes de la pròpia vanitat, cavil·le sobre els desitjos i pretensions que voldria (co)protagonitzar en mig d'aquest racó del món. Freqüentment em debat entre la necessitat de deixar rastre o la fredor de passar inadvertit. Per una banda, la pròpia fatxenderia reclama fugir de les xarxes de la insignificança. Per altra, una mediocritat assumida reivindica la comoditat de la indeterminació i l'anonimat.

He de confessar que, com a desastrat reconegut i canviant, aquestes no són obsessions que em provoquen mals de cap durant molt de temps. En absolut. El ventall és obert i les manies solen respondre a fets diversos. Al capdavall, quan arriba la nit i havent sopant un bon bollit, acabe considerant que totes aquestes cabòries resulten intranscendents.

Serà que tinc fam. Serà que ja em fas falta.