dimarts, 10 de juny de 2014

Tempus fugit

Sovint, mentre s'escolen les hores indeterminades del capvespre, m'astore en comprovar la parsimònia amb la qual he completat una altra vesprada lliure, que a priori estava orientada a traure-li'n profit. Normalment, les intencions planificades per al transcurs d'aquestes hores solen fregar el terreny metafísic, intel·lectualoide, esportiu i musical. Sense cap ordre de prelació. Tanmateix, les deficiències organitzatives intrínseques i l'afició a caure en futilitats sense importància, acaben consumant la vesprada i aprofundint en el regomell del tempus fugit.

De vegades, abduït per les urpes de la pròpia vanitat, cavil·le sobre els desitjos i pretensions que voldria (co)protagonitzar en mig d'aquest racó del món. Freqüentment em debat entre la necessitat de deixar rastre o la fredor de passar inadvertit. Per una banda, la pròpia fatxenderia reclama fugir de les xarxes de la insignificança. Per altra, una mediocritat assumida reivindica la comoditat de la indeterminació i l'anonimat.

He de confessar que, com a desastrat reconegut i canviant, aquestes no són obsessions que em provoquen mals de cap durant molt de temps. En absolut. El ventall és obert i les manies solen respondre a fets diversos. Al capdavall, quan arriba la nit i havent sopant un bon bollit, acabe considerant que totes aquestes cabòries resulten intranscendents.

Serà que tinc fam. Serà que ja em fas falta.



dilluns, 2 de juny de 2014

Catequesi

Darrere d'aquella porta emblanquinada, s'obrien pas unes escales sòrdides i fosques que conduïen a aquell saló diàfan, que en aquells dies em semblava més gran que un camp de futbol. La gernació de xiquets avalotats que acabaven d'eixir d'escola, cridava enfurismada per qualsevol motiu previ a l'inici de la catequesi setmanal. Les catacumbes d'aquella església eren senzilles però funcionals. Uns intercanviaven cromos, altres es jugaven els tazos, darrers vestigis d'una infantesa encara analògica.

El rebombori cessava de sobte, quan el retor baixava les escales i entrava ample i cerimoniós al lloc de reunió d'aquell centenar de salvatges. El sermó pronunciat en un castellà de Perú extreia el somriure burleta d'aquells que ho consideràvem massa exòtic. Un discurs afectuós, preventiu i encoratjador. Amb ell, un capellà castigat per l'edat remota unflava el pit com un colom per tal de dir quatre paraules esforçades que sonaven massa valencianes, i que el peruà escoltava amb condescendència. Don Tomàs, a fi de comptes, era tota una institució.

Abans d'entrar a classe, es produïa una exaltació col·lectiva bastant còmica. Només recitar el parenostre, aclaríem la gola i ens posàvem a cantussejar diverses cançons dels Beatles o de Simon & Garfunkel versionades amb lletres eucarístiques. Per a qualsevol que compte amb el sentit del ridícul molt acusat, allò era el viu exemple de la cursileria més baixa.

La instrucció en el dogma es produïa a l'aula F d'aquell soterrani, i -veges tu la coincidència- la catequista era oriünda del meu poble. Consuelo, pacient, ens portava llepolies en un d'eixos pots de plàstic tradicionals que cada volta que veig a les prestatgeries dels supermercats em fa recordar-la amb melangia. Entre aquelles feres que llegien els passatges bíblics incomprensibles, hi havia un que encara era més bavau que jo. El silenciós que seia al darrere, sospitàvem que era gitano. Les tres o quatre xiques, per costum, solien ser -perdoneu-me els prejudicis- prou cotorres i manadores.

Aquelles dolces banalitats redundaven en un millor seguiment de la missa del diumenge, durant la qual posàvem en pràctica totes les oracions apreses i acompanyàvem bocabadats, l'harmonia de les guitarres juntament amb aquelles avellutades veus blanques procedents de les devotes rosegaaltars. Aquelles solemnitats contrastaven amb els dubtes terrenals d'alguns companys que, ben malèvols, es preguntaven si tirar-se una bufa a missa constituïa realment un pecat. Ho hauríem d'haver confessat doncs.

La festa però, s'esdevenia només acabar la cerimònia. Tots els diumenges, abans d'eixir de casa i després de les rigoroses prevencions, ma mare em donava dos-centes pessetes, a tot estirar tres-centes. La sala de recreatius que s'instal·lava a l'altra vorera de l'església s'omplia de menuts que no tenien cap pressa per anar-se'n a dinar. La màquina de l'street fighter, la del futbol o la dels cotxes eren les més sol·licitades i havíem de fer cua mentre miràvem absorts com jugava el que ens precedia. Pagàvem cada partida amb monedes foradades de cinc duros que prèviament havíem canviat a la caixa. I a la fi, exhauríem el minso pressupost restant a la botiga del costat, on hi adquiríem les mateixes llepolies que ens facilitava la catequista durant la setmana. El dinar llavors, era sobrer i ma mare em bonegava per haver-me fartat de papes i gominoles. Més o menys com ara, vaja.

Ahir, quasi vint anys després, vaig tocar al concert commemoratiu del cinquanta aniversari de la parròquia. El refrigeri frugal, va tenir lloc al mateix saló quadrat de les gresques i les cançonetes. Vagarejant pels records, vaig parlar ben poc. Tot allò m'era familiar. Ja ho havia viscut.


Al cap i a la fi, per molt que canvien les prioritats i muten les cosmovisions, no puc defugir el solatge de les hores agradables al si d'una casa que ja no és la meua.

Definitivament, el llegat de la memòria és el patrimoni que més m'estime.