dimecres, 18 de febrer de 2015

El problema de Podemos

Darrerament han sigut vàries les persones que m'han preguntat obertament per la meua visió al voltant del fenomen "Podemos". La cara d'imbècil que dec posar i els quatre tòpics incoherents que aconseguisc entrellaçar no afavorixen una opinió convincent per la meua part. I si sóc plenament sincer, he de confessar que la meua despolitització parcial -per motius aliens a la meua voluntat primigènia- ha redundat negativament a l'hora de realitzar anàlisis seriosos i profunds sobre la matèria.
La qüestió és que, amb aquestes premisses, hom no pot més que atrevir-se a fer judicis estrictament personalíssims i superficials que el vent o el facebook s'encarregaran d'emportar-se'ls a l'oblit més absolut en pocs dies.
Podemos ha estat un episodi digne d'estudi i fins i tot de certa admiració. Amb tot, el major inconvenient amb què ha de ballar Podemos, no és explicar la seua relació amb Veneçuela o Iran. Ni la superació efervescent del "Guantànamo mediàtic" a través de mitjans que li han fet la rosca des del principi. Ni l'emprempta de la vanitat personal a les paperetes electorals. Ni els rumors al voltant dels ingressos, beques o patrimoni dels seus líders. Ni la dubtosa estratègia d'estar amb la gent i no presentar-se amb nom propi allà on està la gent -és a dir, als municipis- per pur tacticisme polític. Ni tan sols l'ambigüitat calculada o la mancança d'un programa desenvolupat. Ni el seu melic de referència a Madrid o la pèrdua progressiva de visió plurinacional d'aquest Estat.


Per experiència pròpia, i sense cap ànim de pontificar res, el major problema d'aquesta formació política i d'alguns dels seus representants és haver-se autoimposat -tal vegada inconscientment- un llistó de puresa massa alt i exigent. I des d'eixa condició impol·luta amb què compta qualsevol nouvingut al fangar de la política i que alhora faculta per a tirar amb fona a tort i a dret, he vingut observant des de l'escepticisme mediocre que m'assola que els nombrosos judicis de valor o adjectius qualificatius pronunciats, castes, categorismes, i la sensació de que a vegades es situen com a representants exclusius de la nova moralitat, per sobre del bé i el mal, són circumstàncies contraproduents a llarg termini. Assenyalar amb vehemència el nivell de puritat i honestedat que s'hauria d'acomplir per part de la resta, pot ser electoralment rentable per als següents comicis, i fins i tot necessari per a la regeneració de la cosmovisió general. Però des d'eixe moment la teua posterior actuació queda hipotecada al compliment d'aquests estàndards que, com a mínim, no s'haurien de rebaixar ni un centímetre dels paràmetres que tu mateix t'has auto-establert. I ai de tu, si traeixes aquells principis, que els rapinyaires de l'altre bàndol estan esperant-te amb munició!
Des que vaig abjurar d'aquella personalitat dogmàtica i concloent dels anys de primera adolescència, que no me'n refie de cap postulat aparentment impecable i sense escletxes. Humilitat com a principi, construcció constant, respecte sacrosant i sinergies des de la comprensió mútua. A partir d'aquest escenari, ens podrem trobar tots plegats en el camí del canvi.

1 comentari:

Pepe Arteaga ha dit...

Com sempre, un gran article..

Un abraç.