dilluns, 30 de març del 2015

Capitans 2014

De bon matí, quan els rajos de sol ja s'escolen pels forats de la persiana i les primeres caderneres matineres comencen a xiular, resols alçar-te amb l'aparent solemnitat que exigeix el moment. Totes aquestes matinades són forçoses, i els badalls s'entremesclen sovint amb les pinzellades del maquillatge. Però, aquest sacrifici és una minúcia quan, despertant-te a poc a poc, arribes a pensar tot el que ha passat, i tot el que ens espera: som capitans, i ens queda un altre dia per gaudir-ho.

El camí ha estat ben plaent. Han passat uns quants anys des d'aquell moment prematur en què, amb la valentia semi-conscient que sol rodejar aquestes decisions, vam pensar en ser capitans de la nostra comparsa. Les successives festes anaven transcorrent, i nosaltres, que crèiem que encara quedava molt, fantasiejàvem il·lusionats, creant-nos castells, imaginant músiques i vestits, idealitzant els moments destacats que s'esdevindrien en mig d'aquells dies de màgia i germanor. Fins que un any abans, a poques hores de desfilar a la volta de capitans, tot es va accelerar d'una manera frenètica. A partir d'aquella presentació, van anar obrint-se pas uns mesos ben intensos fins conduir-nos al somni que qualsevol fester colivenc ha experimentat alguna vegada: representar la seua comparsa.

Finalment, aquells quatre dies van transcórrer com havíem previst i desitjat: entre nervis d'última hora, presses i carreres, compassos de 2/4, trons de pólvora i bon oratge. Però sobretot, allò que més ens va arribar al moll de l'ós és haver-nos sentit envoltats en tot moment. Durant totes aquelles hores vam ser objecte constant de nombroses mostres d'afecte i reconeixement que han deixat un gran solatge en tots nosaltres, enfortint encara més la nostra amistat.

I quan a la fi tot resta en pau, i per l'atmosfera colivenca ja no sura cap pasdoble fester, i ni tan sols cap reminiscència de pólvora, recapitulem el balanç d'uns quatre dies que han durat més d'un any. Aleshores, amb tots aquestos records festers, només ens queda abocar-nos als moments de festa compartida, a la memòria llagrimosa, a la tendresa de pell de gallina, a l'acoloriment d'aquelles hores o a la fixació de qualsevol insignificant detall que sortosament va transcórrer durant l'exaltació col·lectiva d'aquells dies d'abril.

Als nostres familiars, amics, directiva, comparsistes, músics, professionals de la festa i tots aquells que ens vau ajudar a fer-ho possible, gràcies de tot cor. Gràcies per totes les vostres paraules i consells; per la vostra paciència infinita i pel vostre suport imprescindible.

 

dilluns, 16 de març del 2015

Nadar de tosset

Caminant dubitativament pels fangosos camins de la vorera, va ensopegar un parell de vegades amb tres arrels ben llustroses, fins caure rodolant al riu que transcorria per l'esquerra. La caiguda fou en planxa, i la capbussada es va produir amb tal violència que va poder tocar les profunditats d'aquella riera. De les incursions fallides d'on provenia, i amb una tendència de desencerts impacients de joventut, més prompte o més tard li havia de passar. 

I quan tragué el cap d'aquell torrent, es va trobar banyat per l'aigua tèbia, animat pel bon oratge, rodejat de bones vistes i acompanyat d'uns quants pardalets que jugaven i s'escridassaven entre ells a mode d'escena bucòlica i sense cap tipus d'escletxes. Aparentment, pensava, no deixa de semblar una meravella això de deixar-se dur pel corrent favorable, nadar de tosset per un trajecte ja marcat i amb tot l'equipatge de salvament ben disposat i assegurat. Remar des d'on bufa el vent i convertir per inèrcia el vell llagut en tota una barcassa fluvial. Quina sort, veritat?


Però molt prompte, aquella seducció primerenca va començar a capgirar-se. Metres més avall van sorgir les aigües tèrboles, els salts incerts i la inestabilitat d'aquella fusta que li feia de barqueta. Tota classe de roques, malesa, pals a la roda que convertien aquella travessia en un bany de pragmatisme, de lluites caïnites i mitges veritats. Suposava una temeritat qualsevol intent d'agafar-se de les branques baixes i el fullatge que s'amuntonaven a l'ombria. Una barreja de por controlada, de pacifisme inert i una fastigosa síndrome d'Estocolm el retenien quiet i respectuós en aquell tortuós camí cap a la mar.

Arraulit a sobre d'aquell tronc gros que el conduïa cap a ves a saber on i absolutament reblit de merda fins al coll, regirava el cap per tal de fixar-se en aquells que encara feien camí per la vora i els feia signes de resignació amb la boca tancada i un esguard profund. Mai els podria acompanyar com abans fins a l'Ítaca col·lectiva. En el seu fur intern, on es lliurava una batalla de contradiccions i exabruptes constants, maldava contra aquells que utilitzaven la condescendència, l'engany i la inhumanitat velada com a modus vivendi. Perquè realment no s'havia pegat cap bac. L'havien espentat les circumstàncies.


Mentre anava riu avall eliminava vells complexes d'inferioritat, formalismes exigits i pegava un colp de rem. Des de la fondària dels budells començava a covar-se la rancúnia irracional d'una ànima indòmita que acabarà desfermant-se en forma d'iniciativa personal, lluita contra la vanitat, dignitat poètica i rescabalament humà. Que les antigues flames somortes s'atien amb ramulla. Que la manca d'agilitat verbal la supleix una ploma viperina, àvida de justícia, memòria i consideració. Que ja està banyada. Que ja té tinta. Que només acaba d'escriure la primera majúscula.