diumenge, 20 de març de 2016

Teresa

Els cabells, abundants i caragolats, eren el marc d'aquella cara bruna, de somriure enigmàtic i vergonya perenne. Els rulls li regalimaven ordenats a cada costat i al bell-mig d'aquell quadre destacaven dos ulls foscos i profunds que quan corresponien petrificaven i volien dir moltes coses. Secundàriament a aquella imatge, les esquadres cristianes desfilaven decididament de cara al sol fins al castell. La dentadura de neu s'amagava en esgotar els darrers rajos de mentireta que compartien. A poqueta nit l'abric de colorets la tapava del fred de primavera. Ho van deixar córrer. Se'n va anar a tocar el saxo i ja no es van veure més.


Hui Teresa ha sigut mare.