Sendes i paraules (I): Murtal - Rajadell - Moralet

El cafè-licor és un beuratge del dimoni. Darrerament, quan prenc el valor de realitzar aquesta afirmació tan rotunda ho faig amb la consciència de saber-me incoherent, ateses totes les lloances i floritures que he manifestat en el passat al voltant d’aquest elixir de l’Alcoià-Comtat. Al llit estant tinc la sensació inestable de voler-me pujar per les parets, de mantenir una respiració entretallada i sorollosa, amb principis de taquicàrdia, amb l’estomac rodant com si fóra una formigonera i, de tant en tant, sentint la presència de rampes punyents a la planta dels peus. El desfici s’agreuja sabent que la meua parella, que em coneix, no pot dormir per culpa meua.

El dissabte de les Festes de Benidorm ha estat un dia intens i ben emotiu amb la Unió Musical de Benidorm. Retrobaments d’amistats velles, salutacions efusives, la conversa i les cerveses, l’aroma especial a pólvora d’un poble en Festes. Aquests sentiments es multipliquen quan les harmonies atàviques dels pasdobles suren al pas de les bandes de música que fan una entrada amb pretensions de solemnitat, trencada únicament pel guirigall constant dels carrers turístics. Amb tot, l’emoció, plausible i continuada, ens trasllada als escenaris coneguts on tornem a conrear l’amistat a la valenciana: gresca, ironies, noblesa, melodies i alguns colpets. El plis plai em transforma i em retorna per moments el caràcter eloqüent i extravertit que algun dia vaig començar a perdre pel camí.

Han passat les cabòries i els malsons. Quan desperte novament i la trobe a ella, dormint com una soca al meu costat, torne a alenar ben fondo. Aquesta quotidianitat, que voldria tots els dies sense interrupcions, em reforça en el convenciment de bandejar les dèries crematístiques i trobar la felicitat en els terrenys senzills de l’ànima, on sembla que estem a recer, una mica més abrigats de la intempèrie moral que ens ha tocat viure durant aquests dies.

La intenció de Núria era fer l’ascens del Penyal d’Ifac a Calp, aprofitant que cap dels dos ho havia fet abans. No obstant això, sí podem dir que hem visitat la Gran Muralla Xinesa i fa un mes ens vam trobar al bell mig de Wall Street a Nova York per diferents motius. Confesse que aquest fet de poca importància, que fins i tot pot semblar normal, m’avergonyeix i em fa pensar en la dèria que tenim tots per viatjar fins on més lluny millor i conèixer llocs remots, en detriment dels paratges digníssims que tenim a tocar. Amb tot, les poques hores dormides, el cansament i un aire que tomba ens mantenen ajocats al llit fins més enllà de les 9. Esta volta no hi ha temps de travessar el Mascarat.

L’alternativa, que ja havia plantejat prèviament com si fóra, en el fons, la meua veritable voluntat, constava en fer un passeig per aquells boscs i barrancs de Benidorm encara sense urbanitzar. Des de fa 50 anys, el creixement exponencial de la ciutat ha estat planificat en vertical, la qual cosa ha permés que ben a prop de la mar encara hi puguem trobar frondosos boscs mediterranis solcats per barrancs profunds que porten aigua i que contenen cert interès per al passeig. Aquesta successió de rieres, foies, ondulacions i la proximitat d’algunes serres caracteritza l’orografia canviant del nucli urbà i els voltants de Benidorm. Així ho testimonie jo, ben fatigat costeres amunt i avall, cada vegada que agafe la bicicleta, isc a córrer per asfalt o a fer trail pels terrenys sense edificar.

Des de fa molts anys visc a la zona propera al Pla del Rabosot, el Rajadell i el Barranc del Murtal. Ho dic a consciència, amb cert to reivindicatiu. Per desgràcia, la majoria d’habitants d’aquesta zona desconeixen i no tenen cap interès sobre la toponímia que els envolta. Encara sort que el topònim Murtal ha servit per batejar l’avinguda contigua i l’institut on precisament em toca anar a votar en ple diumenge de Festes. Aquesta tranquil·la zona residencial és coneguda com “Los Coblanca” atés el nom dels edificis que en gran part van ser bastits amb rajola caravista. També és habitual escoltar les referències genèriques de “Poniente”, “La Cala (De Benidorm)” o més recents com ara “donde acaba (o empieza) Vía Parque” o “donde se hace la acampada de las Penyas” o “por donde se encuentra el CDT”. Els essencialistes de les causes accessòries tenim la batalla perduda.

Després de desdejunar pa torrat, fem marxa cap al Barranc del Murtal, tot just darrere de casa. Una vegada abandonem l’asfalt i xafem terra, baixem entre baladres al llit del barranc ja que vull mostrar-li a Núria el tub de tres metres de diàmetre que canalitza l’aigua durant 500 metres i sobre el qual s’han construït alguns gratacels damunt d’un terraplè. Evoque records d’adolescència quan explorar i perdre’s per la serra encara suposava una mena de divertiment necessari i inofensiu. Al mateix temps mitifique aquest barranc i li atorgue cert halo d’heroïcitat. Aquesta rambla (que en fase inicial en són dos) travessa hotels de luxe, parcs temàtics, camps de golf, canalitzacions artificials, rotondes d’accés al peatge, una autopista, una carretera nacional, una via ferroviària, un terreny procliu a les solsides i un tub opac que desemboca directament a un carrer pròxim a la mar. Poca broma. I malgrat tots els obstacles el Murtal continua estoic, impassible, tributant a la Mediterrània un filet d’aigua perenne i d’origen controvertit, que en episodis de gota freda es transforma en un torrent brau i perillós que provoca alguns problemes d’inundacions a prop de la desembocadura.

A poc a poc ens endinsem pels camins de la partida El Rajadell que solia freqüentar a les meues sessions preparatòries de les carreres de muntanya. Llueix un sol que encega i bufa un aire potent, gelat que em fa esternudar de tant en tant. Intente transmetre-li a Núria la meua passió desmesurada per aquests paratges tan humils. La seua reacció inicial, un poc escèptica, em confirma aquella dita que amb poquet en tinc prou i em recorda aquells paràgrafs valorians de L’ambició d’Aleix en què el protagonista intenta contagiar, sense èxit, a la seua promesa Lluïsa, totes les bondats rurals i paisatgístiques que s’entreveuen des de les terres de Callosa d’En Sarrià. I comprenc aquest neguit. No debades els primers racons frondosos que trobem apareixen plens de malesa i amb concentracions de rajoles, plàstics, mobles vells i escombraries diverses que palesen les actuals postures incíviques, gens afectives cap al patrimoni natural.   

Mentre transitem els solcs de l’antiga via del tren aprofitem l’avinentesa de les eleccions per tal de debatre amb cordialitat amorosa al voltant de la repetició dels comicis, la circumscripció electoral, el vot útil i el vot final. Admire a la meua xicona, que el meu amic Reis defineix encertadament com a bellesa grecollatina, pel seu caràcter gens conformat, ferm i decidit. Certament ella compta amb unes conviccions molt més profundes i arrelades que les meues, que són ben minses i refutables, que responen a la meua condició escèptica, equidistant, sempre fent equilibrismes entre les intencions, les contradiccions i la realitat. D’això que sempre han dit que ni la fiques ni la traus.

Mentre parlem sobre política i els nostres desitjos de futur compartit no puc deixar de conrear  una antiga mania involuntària. Entre empremtes i escenes de modernitat, busque símbols de resistència, vestigis isolats d’un altre temps no tan llunyà que han quedat reduïts a meres runes. Entre carreteres, vies del tren, la vista d’edificis pròxims apareixen a vegades bancals abandonats, marges de pedra seca, murs en terra, antigues basses de rec o sèquies intermitents, que com arteries irrigaven en temps passat aquesta zona que hui transitem. I amb eixe deix de melangia que em caracteritza, no deixe de pensar que totes aquestes restes, actius de l’antigor, obres dels nostres avantpassats, són suficientment interessants com per a protegir-les i revalorar-les com pertoca. 

Quasi arribant al poliesportiu, creuem la via del tren i ens dirigim travessant per baix la N-332 cap a la Finca de l’Altet. Aquesta possessió, que s’observa nítidament des de la carretera nacional  sorprèn per la seua planta enorme, majestàtica, abans coronada amb dues torres que em semblaven un poc barroques, amb certes pretensions defensives. Sembla que des de fa uns mesos estan de reformes i me n’alegre. Aquest mas encara resistirà al pas taxatiu del temps, a l’oblit i a les presses del progrés. La finca impressiona de primeres. A les seues faldes s’estenen terres de secà amb símptomes de no haver estat treballades durant gran quantitat d’anys. Si girem la vista enrere i veiem la carretera nacional ens adonem que l’encant d’aquest paratge, des d’on es veu com si fóra un balcó la silueta de tot Benidorm, ha quedat un poc reduït per la presència d’aquesta infraestructura, per la proximitat de l’autopista i el rebombori de cotxes que això comporta. Tanmateix, Núria, que ho sap tot, em pregunta si jo també hi viuria en aquesta heretat. No responc. Darrerament tinc la vista i el cor molt assequibles.

Ja passa de migdia i tenim pressa. Hem de pujar a dinar a Sella i cal votar primer al meu col·legi. Ben a prop de L’Altet, ens arrimem curiosos a una bassa d’aigua gegant de la qual desconeixem el propòsit principal. Al costat, el Barranc de Xixo es troba encaixonat, amb poca presència aigua i algunes clotades selvàtiques que dificulten la visió del cel que hui llueix tan blau. Ens enfilem per un camí paral·lel a l’autopista, ben costerut i sense massa interès, i per fi arribem a l’estació del Tram de Terra Mítica, que sempre m’encisa per la seua pau i quietud. Jo també viuria ací.

Camí de les urnes, creuem un parell de rotondes i ens endinsem pel Pla del Rabosot, on els darrers anys s’ha ubicat l’acampada de les Penyes i sobre el qual ja s’ha aprovat un projecte urbanístic d’envergadura. No debades, aquesta gran bossa de 900.00 metres quadrats està considerada com una de les ampliacions naturals de Benidorm. Enmig del pla s’hi troba una casa de camp habitada, reclosa entre pinars, que solia observar per la nit o quan plovia des de la meua antiga habitació a cals meus pares. Pels voltants de l’immoble buscava caragols, amagava tresors i fins i tot vaig estar a punt de conrear una planta de marihuana. La llumeneta nocturna d’aquella casa palesava l’existència d’habitants i el meu jo romàntic i derrotista ho interpretava  com a sinònim últim de fortalesa, de dignitat. Què se'n farà de tot això?

Només entrar al col·legi electoral em trobe amb tres apoderats de Vox que manifesten les seues acreditacions amb la supèrbia i desinhibició que provoquen unes enquestes favorables. Estic temptat de demanar-los un bolígraf per tal d’emplenar la papereta del Senat. Ni ho intente. Em preocupa cosa de no dir l’aparició de plataformes que fomenten l’odi, l’antipolítica i disparen a tort i a dret, estigmatitzant col·lectius i bandejant tota classe de tolerància. M’entristeix encara més l’assumpció total dels postulats per part de persones del meu entorn, l’eufòria amb què viuen aquest auge i les seues demandes de mà dura contra totes aquelles reivindicacions, ideologies o persones que no els venen de gust. Ens en penedirem tots.

Havent votat d’esma i sense valorar la utilitat, ens dirigim a casa tot pensant que potser siga una bona opció barrejar lliurement, en forma de crònica escrita, les sendes que trepitge i les paraules que mai dic. Una bona manera de conrear la pau interior, testimoniar les experiències i atorgar-li una drecera prudent, repensada, a l’expansió personal que a vegades tant necessite.

Tot és començar.