dijous, 13 d’agost de 2020

Confinament

En temps de confinament la introspecció ha esdevingut necessitat i rutina. Sembla que això de recargolar-se en la pròpia closca ens proveeix de noves disjuntives que, sumades a les velles, alimenten el desori de les nostres ànimes.

Confesse que, malgrat les obligacions i els compromisos, cada vegada omplic més el rebost personal de lectures en detriment de l’exercici de l’escriptura i les manifestacions verbals. L’assoliment de certa edat, les errades comeses, els categorismes reconeguts de joventut o les nombroses contradiccions colpegen amb constància el meu corpus ideològic i vital i em col·loquen en una posició pública d’excessiva prudència. En època de contrastos i polaritats, no és moment per als tebis, els moderats o els empàtics. Els qui ni la fiquem ni la traiem, vaja.

En aquest estat d’hivernació, allunyats de qualsevol batalla fratricida o debat abraonat, sempre ens queda el refugi de la lectura. De llegir articles d’opinió, literatura clàssica, piulades de Twitter amb més o menys trellat, novel·les, estudis, llibres en valencià, anglés o castellà.

No obstant això, feia temps que volia escriure al voltant del confinament i descriure’l, sense massa litúrgies, com un dels períodes més feliços i reconfortants de la meua vida. Així, de primeres, aquesta afirmació pot resultar insidiosa, ofensiva, fins i tot imprudent. En quin cap cap aquest optimisme en època de pandèmia, patiments colaterals, crisi econòmica a la vista, incerteses i cancel·lacions de tot tipus? La veritat és que en soc conscient i per descomptat ben permeable a les desgràcies individuals i col·lectives, presents i futures. Però com en moltes altres ocasions de la meua existència he caigut de quatre potes, com els gats.

El (tele)treball ininterromput durant aquests mesos ha significat una xarxa de seguretat que molts han perdut o perdran a conseqüència del coronavirus. Resulta obvi que no anem del tot bé quan molta gent veu que l’esdevenir proper de la seua vida està abocat a una sort de funambulisme. Però a més de la garantia cabdal de la faena, tancar-se amb forrellat ha estat el millor remei casolà –valga la redundància– contra el nomadisme dels viatges, la pressa o el deliri de guanyar l’última pesseta. Avançada la trentena i de naturalesa extremadament tranquil·la, la meua ànima és més procliu a les certeses quotidianes que a tota classe de sotracs i aventures que la societat meritocràtica ens fa perseguir amb tota classe de clixés i pressions. Això de voler ser els millors, de guanyar més diners que el veí, fins i tot d’afonar-lo si l’ocasió així ho permet, és el reflex de la cultura competitiva imperant, de vanitats insuportables. Estic cansat de les vides exemplars, de les carreres personals de ciència ficció que amaguen tota classe de mesquineses per damunt de qualsevol intent de felicitat sense artificis. Però segur que estic equivocat i m’olore el que és pitjor: tal vegada eixa supèrbia i la pràctica contínua de la humiliació siguen els orígens i els mitjans de la satisfacció plena. Que hi farem els conformats!

Les vacances sense imbècils, intolerants i voltors de tota sèrie han estat acompanyades d’un sentiment oposat d’amor i companyonia amb la meua parella. Aquest inici de la convivència, forçat i avançat per la pandèmia, delerat des de feia temps ha tingut un efecte intern balsàmic, ple de satisfaccions recíproques, de compartir experiències quotidianes, d’endreçar la casa i il·lusionar-se en el futur, la naixença de noves complicitats i dependències, el luxe de dormir acompanyat huit hores seguides amb la persona que estime. I la sensació plaent, estable d’haver encertat de totes totes. Cal buscar contes de fades si la clau rau en el respecte, l’estima i la senzillesa del dia a dia?


I per últim tot és més fàcil si només obrir la finestra copsem la variabilitat primaverenca de la mar. Josep Pla ja deia que «davant la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.» No hem pogut xafar les sendes velles, ni tan sols en uns mesos festers, ben humits i agraïts des de la vessant meteorològica. Però allà davant hi era sempre la nostra Mediterrània acompanyant-nos en moments de reflexió, de dubtes, de cervesa o de penjar simplement tota l’estesa.

Al cap i a la fi, davant de tot el que hem viscut qui som nosaltres? A colació de la pregunta m’agradaria cloure aquestes reflexions anàrquiques amb una sentència taxativa de Joan Borja quan al seu article Nyespros, coronavirus i supersticions diu «I que potser no és tan mala cosa recordar que no som els amos i senyors, sinó —només— els convidats d’aquest món.»

Amb invitació o sense, seria massa atrevit demanar que ens tornaren a confinar una setmaneta més?

Cap comentari: