dimecres, 13 de juny de 2007

Tot a la dreta

Hola a tots de nou. No sé si serà la gossera o els estudis que deixen poc de temps lliure, però estos dies no puc escriure tant com m´agradaria. Per tant m´he permés la licència de copiar-vos i mostrar-vos un article que em va resultar interessant. El blog aquest tampoc ha de tenir sempre aportacions meues. Convide a aquells que vullguen a que li publique alguna cosa. També aprofitaré el blog, per posar vídeos,fotos o artícles aliens com aquesta vegada.

Es tracta d´un article sobre el resultat de les darreres eleccions autonòmiques, on Rafael Xambó, mestre de sociologia a la Universitat de València fa unes petites reflexions del perquè de la tant poc desitjada per alguns de nosaltres victòria del PP. És provable que siga un poc llarg, però al meu parer, escenifica molt bé el perquè d´aquest resultat. Ahí el deixe.

Extret de Levante-EMV 11-06-07:

Tot a la dreta

RAFAEL XAMBÓ

Començaré pel final. Al País Valencià s´ha consumat un procés de dretanització social i política que va començar als anys 90, es va reforçar amb l´accés del PP a la Generalitat Valenciana i s´ha consolidat, potser per a més d´una legislatura, en aquestes eleccions municipals i autonòmiques.

Quins són els factors principals de la seua aclaparadora victòria?

Encara és prompte per a disposar d´un model complex que permeta considerar el pes de cadascun dels factors a considerar, però, al meu parer, sense que l´ordre de l´enumeració signifique atribuir-li a cada factor més influència que als que el segueixen, serien els següents:

Primer. S´ha refermat un comportament electoral individualista i cobdiciós. La fragmentació social que porta a què cadascú s´ocupe d´allò que li convé i es desentenga dels problemes col·lectius, els quals són percebuts com aliens al propi interès; la dualització social que atribueix l´èxit professional -econòmic i social- a l´esforç personal i a característiques individuals, mentre considera la pobresa i l´exclusió social com una tara, un fracàs de l´individu inepte sense relació amb les condicions estructurals (darwinisme social); això acompanyat d´una profunda relativització de l´ètica social en què valors com l´honradesa, el compromís amb els altres, la lleialtat a les idees, són considerats un obstacle a la millora de les pròpies condicions d´existència, en serien els trets explicatius d´un estil individualista i cobdiciós.

Potser per això, des dels anys de la desregulació salvatge (anys 80 del segle XX) que ens han conduït a l´enorme poder dels senyors del capital i la guerra, la corrupció és percebuda cada vegada més com un fenomen natural i inevitable. Més encara, als pobles sense PAI s´ha desbocat l´enveja als pobles amb PAI i la suposada prosperitat que anuncien. Els propietaris de camps, amb fills que no volen saber res de treballar la terra, es veuen projectats al paper de patriarca benefactor que reparteix milions entre els hereus. Els propietaris de vivendes frueixen amb el miratge de l´espectacular creixement dels preus que acreixen la seua capacitat de crèdit i els fa sentir-se rics.

I més encara, la percepció dels immigrants com un destí a evitar, com un perill a la pròpia estabilitat laboral entre les classes populars, com un fenomen contradictori del qual aprofitar-se per l´explotació de la seua força de treball barata i alhora rebutjar-lo com a boc expiatori de tots els temors davant el futur. El PP ha sabut treure´n profit econòmic i, alhora, rendibilitat electoral. La xenofòbia, especialment al moro, ha collat entre nosaltres. El model francès, enviscat en el debat sobre la immigració i la seguretat, la desfeta dels socialistes des de la gran caiguda de Lionel Jospin i les profundes dificultats per a renovar el seu discurs, n´és un referent indefugible en aquest nou context.

Segon. La profusió d´espectacles de masses, grans esdeveniments i edificis espaterrants actuen com a atractors fascinants que sedueixen amplis sectors de població en les grans àrees urbanes i permeten activar vells mecanismes de compensació i identificació amb els ídols-herois. L´èxtasi contemplatiu i la pseudoparticipació com a figurant alleugen les angoixes de la vida quotidiana i oculten les raons en què es fonamenta la dominació social. La vella fórmula d´admirar i desitjar ser com els rics dels iots, com les senyores de butaca preferent en les celebracions de la cultura de talonari, aquesta rància forma de distinció social que mai no havia acabat de cancel·lar l´esquerra, ha tornat per a quedar-se, si més no, una llarga temporada. L´abandó dels trets culturals propis, particularment de la llengua i les pràctiques artístiques que hi vehicula, facilita aquesta substitució per la midcult espectacular.

Tercer. L´hegemonia mediàtica que ha assolit el PP i que exerceix amb mà de ferro perquè no s´escole res que produesca cap escletxa en el seu discurs monocorde -«som els millors, som al centre del món, Zapatero és el dimoni»-, és un factor unificador que permet relligar amb èxit -relligar de religió: es tracta de fe- el ramat fidel i impedir la circulació rellevant de qualsevol discurs crític. RTVV, la xarxa de televisions locals sota el seu domini, les concessions de TDT, les ràdios i diaris de suport a discreció, han generat un clima mediàtic que exalça el propi i ridiculitza, censura, nega o anul·la la resta.

Encara no comprenc com els adversaris polítics han acceptat participar en el Consell d´Administració de RTVV, més encara, com tornaran a acceptar formar-ne part per un jornal i uns quants viatges, i com han estat tan submisos quant a les condicions dels pseudodebats electorals. Sense una forta ventada que exigesca condicions de neutralitat, qualitat i professionalitat en els mitjans públics, no hi haurà cap possibilitat de canvi a mitjà termini.

Quart. La situació de possible empat, la virtualitat del canvi polític, ha mobilitzat de manera extraordinària tots els efectius de la dreta; han usat tots els recursos possibles des de la confortabilitat del poder -els legals i els fraudulents-, han carrejat ancians, repartit berenars i sopars als llars de jubilats, preparat paperetes, inflat censos, exigit fidelitat als immigrants a sou i amb dret a vot, mentre en allò més visible mantenien un perfil baix de campanya.

Ni ells mateixos s´esperaven un èxit tan clamorós, tot i que la seua campanya, des del punt de vista tècnic i de recursos, era indiscutiblement la millor. Ningú no havia percebut -els sociòlegs tampoc- la profunda transformació que s´estava produint a la societat valenciana i que, a hores d´ara, considere en gran part irreversible. Al locus social perdut ja no es pot tornar mai.

Finalment, les mancances organitzatives i de discurs de l´esquerra ja estan sent objecte de debat i no puc entrar-hi ara, tanmateix no crec que la clau de volta de les condicions que han emergit en la societat valenciana passen pel canibalisme militant. Ningú no s´esperava aquesta debacle. És evident que cal molta reflexió i anàlisi serena de com actuar a partir d´ara. No crec, però, que les noves vies de regeneració civil i democràtica passen per un debat de persones. Qualssevol que hagueren sigut els candidats, no hagueren aconseguit recaptar molt més vots. Convé no oblidar una alliçonadora novetat: si el 1982 els socialistes aconseguiren un resultat millor -per poques centèsimes- que el que ha aconseguit ara la dreta, el PP ha obtingut el seu millor resultat després de dotze anys de govern.

Potser ha arribat l´hora de considerar amb deteniment el canvi formidable (ideològic i estructural) que s´ha produït a la societat valenciana en la darrera dècada.