dimecres, 4 de juliol de 2007

La Tia Tona de la Fandoma

Allò va anar i no era una vegada en què, al bell-mig de la Serra d'Onil, en un mas enlairat anomenat la Fandoma, hi habitava tota sola una velleta que responia al nom de Tona. Abans de casar-se, aquesta dona, esparpellada i llesta de mena, havia estat una jove molt formosa i delicada, bruna de cabells i uns ulls verds com les aigües de la Cava. Aquelles qualitats la van portar a ser galantejada per molts xicons del poble, que pretenien traure-la a ballar any rere any a les Festes d'Abril, sense cap altre èxit que unes paraules corteses d'una dona complidora. Un d'aquells homes però, Pep l'Alficòs, un xic humil i voledor, va ser l'afortunat d'aquella joia i després d'uns anys de festeig van contraure matrimoni a l'Església de Sant Jaume.

Aquell esdeveniment va ser molt recordat durant anys, atesa la qualitat humana i la bellesa dels novençans. Amb aquestes referències excel·lents, uns senyorets del poble, rics en terres i propietats, sabedors de les aptituds del matrimoni per a la faena, els van encomanar la tasca de mitgers a un dels masos més recòndits i bonics de la Serra. A la vessant nord de la crestallera, ultrapassant els 1000 metres, la Fandoma gaudia d'una ubicació idíl·lica a la vora d'un camí poc transitat que creuava la serralada d'Est a Oest. A la part alta d'una valleta, i rodejat per pins i carrasques mil·lenàries, el mas comptava amb estances funcionals, una planta per als senyorets, quadres espaioses i una bona llar que convidava a la transmissió oral d'històries durant les nevadores nits d'hivern.

I a l'empar d'aquell paratge bucòlic i l'amor de la parella un xiquet i una xiqueta, Miquelet i Salut, van vindre a engrossir la família. La vida allà dalt no era plaentera. L'altitud d'aquell indret i les temperatures extremes, comportaven que les terres no foren ufanoses. No obstant això, els bancals d'oliveres, ametlers, vinyes i blat sempre donaven bona collita, i l'afegitó d'algun cirer, d'un corral de conills i l'aviram els conferien una alimentació suficientment rica i abundant. I amb tot allò vivien feliços i no els calia res més.

Feia pocs anys però, que els atzarosos destins del Nostre Senyor s'havien emportat Pep. A poc a poc, els fills que corrien pels bancals, botaven marges, rebien classes d'un mestre itinerant i aidaven en les terres es van anar fent fadrins, abandonant així el mas per tal de desenvolupar les seues vides a un altre lloc. Mentre que Miquel es va casar amb una colivenca i liderava la producció d'una petita fabriqueta relativa a la incipient indústria de la nina, MªSalut va fer via cap a Cocentaina, on es va casar amb un sabater reconegut.

Amb aquestes partences la Fandoma va restar amb la testimonial presència d'aquella vídua senzilla i treballadora que, amb l'ajut d'un procurador i uns temporers, mantenia el cicle dels conreus any rere any. No obstant això, aquesta soledat duia adjunta certs perills. I és que, eren aquells temps convulsos en que lladres, roders i fugitius vagarejaven per les serres del País Valencià, cercant carruatges en camins estrets o cases aïllades d'on extraure sucosos robatoris. En efecte, aquell camí era poc transitat, si no fóra perquè era lloc de pas per a arribar a altres heretats, o perquè es tractava d'un lloc propici per a la cacera. I Tona, que tot ho veia des d'aquella finestra a llevant, coneixia qualsevol moviment o tràfec de persones que s'esdevinguera dins de les seues fites.

Així, els lladrucs inquiets dels gossos l'avisaren un dia que algú s'apropava lentament a la casa pel camí de terra. Des de la finestra estant, va observar com, tres desconeguts malcarats, barbuts, colrats pel sol de muntanya i carregats d'entriquells que devien ser armes, feien via directa cap al mas, fent cas omís a la cadena i als animals sorollosos. Malfiada i indefensa, va començar a ordir sàviament un pla a fi d'enganyar i espantar aquells bandolers del dimoni que pretenien atacar i saquejar el mas, aquell oracle treballat amb tants anys de pau, esforç i sacrifici.

Convençuda i valenta, va enfilar escales amunt cap al terrat i dirigint la veu forta cap als lladres va començar a cridar:

Bernat! Puja al terrat!
Ramon! Veges quants en són!
Joan! Mira quants en van!
Andrés! Crec que en són tres!
Pere! Ves per la part de darrere!
Marieta! Puja l'escopeta!
Agostí! Tira-li!
Poooom!

Els tres homenots, en sentir tot aquell rastre de noms i aptituds van començar a mirar-se entre ells dubitatius, sense saber què fer. Ateses aquelles ordres taxatives formulades per Tona, pensaven sens dubte que, en lloc d'un mas perdut a la muntanya havien anat a parar a la caserna d'un regiment i que la rebuda no seria del tot amistosa. Com que venien famolencs i sense voluntat de fer front a grans hostilitats, van pegar mitja volta i se'n tornaren a pressa per on havien vingut, no fóra cas que encara reberen el castic merescut.

Tona, una vegada més, havia demostrat que, tot i ser vella, era ben llesta i podia mantenir dempeus la dignitat d'aquell mas tan distingit.


Conte contat, per la xemeneia s'ha escapat el gat. 

6 comentaris:

Anònim ha dit...

la velleta viuda es fina??
esta chulo agostinet malegra molt que ten recordes d'onil

Anònim ha dit...

la choto tambe contava historietes que mos plenaven d'espectaci� i tambe d'orgull al saber que totes provenien de el nostre poble contan, com no, la vida de algun paisa nostre o, simplemen, legendes plenes de misteri.....
esta be recordar lo que mos conta la gent major!!!

Pasqui ha dit...

Eiii!! Aquesta rondalla ja l´havia sentit! El que passa és que fa tant de temps que ja ni la recordava. Em sona que ens la va contar un professor a la E.G.B! Quins temps!

Au kakau!

Molts records d´un amic d´Onil.

Siriuseta ha dit...

Ieeee!!

A mi ja me la contares, la rondalla, i de fet em va agradar molt xD Mira, de fet, pot ser l'inclouré en alguna de les representacions teatrals del grup La Misteleta... ^^
Per cert, ja m'agradaria a mi poder-li dir a ma iaia que em contara rondalles. El més lúdic que m'ha contat és que son pare era Franquista... I clar, no em feia molta ilusió '¬¬
Bo, ja he comentat, que quines ganes tenies xD Ja parleeeem ^^

Rosa ha dit...

A mi també m'agraden molt les rondalles.De les que més m'agraden,en diferència,és la Història del mig pollastre.La tenia en disc i quan era menuda l'escoltava una i altra vegada.
Sort!

Marie von Schreber ha dit...

Gràcies. Sempre va bé conèixer una mica la persona que llegeixes.

M'ha agradat que l'origen del teu nom estigui relacionat amb les rondalles. Són unes narracions molt profitoses.

Enhorabona pel blog.